Maresmencs i maresmenques al món

😀Claudia

🛫Cabrils

🛬Austràlia

✅ Viatge alternatiu

Claudia Reig Martin, maresmenca viatgera a Australia.

Aquest mes us presentem l’experiència d’una cabrilenca que vol compartir el seus aprenentatges i la seva passió pel viatjar com a forma de vida, aprenent de la pràctica del ioga,la dansa i l’ayurveda.

Estava viatjant com a forma de vida, sense bitllet de tornada, present en el camí, oberta a quedar-me a qualsevol lloc… com a resultat vaig acabar fent un viatge d’un any en el que vaig estar tres mesos a India, tres al Nepal, tres a Nova Zelanda i els tres últims a Australia. La meva intenció no era viatjar per viatjar, era viure-hi en el lloc estudiar ioga, dansa i ayurveda. Quan estava al Nepal desprès de fer un Vipassana, un retiro de meditació de 10 dies sense parlar, vaig tenir un somni lúcid amb els Aborígens Australians que va despertar en mi una crida molt forta per anar a conèixer la seva cultura. Semblava un impuls descabellat però sempre que dubtava se’m presentaven contactes i oportunitats que em guiaven cap a Austràlia.

Vaig marxar el 12 de Novembre del 2013 direcció Delhi India amb una motxilla de 45 litres gairebé buida i el visat per India. Sabia que anava a estudiar ioga però no a on ni com. En menys d’una setmana ja havia començat el meu curs.

El permís de turista Australià el vaig sol·licitar des del Nepal, és de tres mesos i es demana gratuïtament per Internet des de fora d’Austràlia. Un cop estàs dins tens l’opció d’extendre’l fins a un any renovant-lo cada tres mesos y pagant aproximadament 300$ amb el requisit de demostrar, cada vegada, que disposes de 3.000€ lo qual es una mica complicat perquè amb la visa de turista no es pot treballar. Hi ha gent que al finalitzar els 3 mesos agafen un bitllet barat d’avió a Bali i des d’allà demanen la visa de turista Australiana de forma gratuïta. S’ha de vigilar una mica perquè he escoltat casos on a les fronteres els hi miraven el facebook per a saber si havien treballat il·legalment i en cas afirmatiu els deportaven cap al seu país.

Hi ha un control molt exhaustiu, et poden fer obrir la maleta i registrar-la de dalt a baix, demanar-te que els hi ensenyis el saldo de la compte bancària en els seus ordinadors o un bitllet de sortida del país, fer-te preguntes pretensioses per saber de que treballaves abans d’arribar-hi… I si estàs mes de 28 dies sense visa et veten l’entrada a tots els països de la Commonwelth.

Hi ha una altre raó per la qual hi ha un gran control a les fronteres. Tant Austràlia com NovaZelanda són ecosistemes tancats, cal preservar-los, vigilar que no hi entrin llavors, insectes, o animals que puguin posar en perill el medi. A Nova Zelanda hi ha una plaga de possoum, un animal provinent d’Austràlia, que destrossa moltes collites i ha posat en perill moltes aus fins gairebé extingir-ne algunes especies. A diferència d’Austràlia on hi ha alguns dels animals mes perillosos de la Terra, a Nova Zelanda no hi ha cap animal que sigui venenós. Penso que el fet de saber-ho, et fa caminar per les terres Australianes amb molta escolta, molt despert/a i connectat amb la Terra i sobretot amb molt respecte.

Quan vaig arribar a Nova Zelanda el 30 d’Abril del 2014 vaig patir un xoc cultural, venia de Delhi, India, una de les ciutats mes caòtiques i poblades del mon, on començava l’estiu i no hi es estrany trobar un camell, un elefant o varies vaques en mig de la ciutat. Va ser molt dur arribar de sobte a Nova Zelanda on era tardor, plovia, feia molt fred, tot està nou i polit i les infraestructures i edificis no tenen mes de 200 anys. Les ciutats s’organitzen diferent, estan mes expandides en el terreny, no tenen l’estructura clàssica que trobem a Europa amb el centre, la plaça i els carrers principals… els primers dies em preguntava on s’hi ha posat la gent? Amagats sota les pedres? A Índia anava a dinar a un restaurant i hi sortia amb deu amics. Un contrast curiós entre aquestes dues cultures es que a l’Índia havia de lluitar i arriscar per a poder creuar el carrer, ni tan sols recordo els passos de zebra. En canvi, a Nova Zelanda feia la petita acció de voler creuar i els cotxes paraven molt alegrement per adeixar-me passar. Tenia la sensació de que ningú tenia presa, és una cultura tranquil·la i respectuosa, prioritzen en qualitat de vida, valoren el temps lliure i cuiden molt la naturalesa.

Poc a poc vaig anar entenent que tot es tracta de maneres diferents d’organitzar-se, relacionar-se i moure’s. Viatjar t’obre a entendre que es pot viure d’infinites maneres, t’ensenya a estar lliure de judici ja que el que catalogaríem anormal en una punta del mon, pot ser lo normal en una altre. En quant a al idioma no crec que sigui una dificultat. El primer cop que es va a un país on no es coneix la llengua potser que al principi produeixi una sensació un tant estranya o desconfortant, però de seguida un/a s’obre a entendre’s d’altres maneres.

L’anglès es una llengua fàcil i de seguida se li agafa el ritme, lo important es anar-se provant sense por a equivocar-se, preguntar molt i demanar contínuament que et corregeixin.

La meva recomanació per a aquelles persones que volen marxar, seria viatjar de la manera més respectuosa possible per al medi ambient i entrant de ple en la vida del lloc visitat compartint amb les persones autòctones. En els sis mesos que vaig estar a Nova Zelanda i Australia mai vaig dormir a un hostel, sempre vaig estar fent WWOOFING i allotjada a casa de coneguts recomanats o persones que esdevenien ràpidament molt bons amics. A Delhi, per exemple, estava a casa d’una amiga India que em va donar la clau de casa seva i jo hi entrava i sortia lliurement. També és còmode estar-se en els meetingpoints per a conèixer altres backpackers i turistes amb qui compartir experiències, viatjar junts etc.. però es important moure’s amb gent local de tots tipus per a conèixer la verdadera cultura del país. Confiar en el camí i en un mateix, la confiança permet fluir, entrega, cultivar una integritat pròpia i escoltar que es el que un/a realment vol fer o on anar… En el viatge es desperta un gran valor cap a la vida, ja que sense tenir res un ho t’he tot. Es valoren les vivències compartides, les persones amb les que et vas creuant, els bens que venen i se’n van, valor a poder veure la vida des dels ulls d’una cultura completament diferent, valorar les pròpies arrels i a la pròpia cultura, ja que quan més lluny de la teva cultura estàs mes descobreixes les particularitats que té. Indispensable de viatjar amb una llibreta o un bolígraf per a poder escriure i dibuixar al igual que ho recomano de fer en la vida diària. Un diari serveix per a plasmar-hi les històries de vida et permet d’anar a mirar tant endins com en fora, això es tota una filosofia de vida, el moviment sempre està movent-se, estiguis on estiguis.

Publicat al Butlletí de abril de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Eva

🛫Òrrius

🛬Eslovènia

✅ Voluntariat

Eva Fancelli, maresmenca EVS a Eslovènia.

Bones sóc l’Eva, originaria d’Òrrius i estic gaudint d’un voluntariat a Krško (Eslovènia) des de finals de gener. Estic molt contenta d’haver triat aquest petit país per varis motius, el primer del qual és l’anglès, aquí tothom el parla molt bé. El segon, és que la gent sempre prova d’ajudar-te i són molt generosos (encara que els costa molt arrancar una relació). El tercer, és que hi ha molts EVS i per tant, coneixes gent d’arreu del món i, finalment, és un país que et permet viatjar a altres països per la proximitat que tens amb els altres.

Els motius per fer un EVS o un projecte similar jo crec que són varis: ets jove, tens ganes de sortir de l’ou, experimentar, conèixer nova gent i noves cultures, créixer com a persona, i moltes altres coses. El que no m’esperava quan vaig decidir embarcar-me en aquest projecte és ser conscient de com d’important són la família i els amics, enyorar les olors del meu poble i el clima maresmenc, però no explico això amb tristor sinó que estic molt contenta perquè forma part del meu canvi com a persona i estic creixent amb això.

El meu projecte engloba tot un seguit de premisses, treballar amb infants i joves, donar repercussió de la meva estada a la ciutat, començar a treballar temes per a mi molt llunyans com és tot allò que està relacionat amb el món de la multimèdia. El que faig aquí són diverses coses, ajudo a re decorar una sala per a que els joves puguin tenir un espai on sentir-se lliures per planejar activitats, organitzar esdeveniments pel centre jove al qual estic (tinc carta lliure, quelcom que adoro), vaig a un centre amb diversitat funcional, ara començaré a anar a un centre amb infants amb risc d’exclusió social, estic ensenyant espanyol a adults i infants, també m’ensenyen eslovè… I un munt d’altres activitats importants però que si les volgués descriure ocuparia tota la revista.

La meva experiència està essent fantàstica i no me’n penedeixo per res del món d’estar aquí, tenir una actitud positiva és sempre molt important i crec que això m’està ajudant molt, també. El que més valoro és el fet de conèixer gent, realment m’agrada molt perquè estic obrint la meva ment i aprenc cada dia més sobre tantes coses que em sorprenc a mi mateixa. Sobretot el tema cultural, és molt interessant descobrir que hi ha coses que per a tu no són perres del món rellevants però que per altres ho són molt.

Per anar acabant, m’agradaria fer una advertència per tots aquells joves que s’estiguin rumiant fer un projecte de llarga durada: provar d’anar a una ciutat on hi hagi molta vida, perquè en segons quins països és difícil trobar la cultura de carrer que nosaltres tenim i conèixer gent no és fàcil. Finalment, només dir-vos que vull que tothom tingui la oportunitat de gaudir com jo d’aquest programa, per aquest motiu si algú té algun dubte sobre EVS o té algunes preguntes concretes sobre la meva estada aquí, estic disponible per a qui ho necessiti. ANIMEU-VOS!!!

Publicat al Butlletí de maig de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Àlex

🛫Mataró

🛬Iran

✅ Viatge Alternatiu

Àlex Oliver Ponsarnau, quadern de viatge a Iran.

Sóc l’Àlex, tinc 24 anys i sóc de Mataró. Vaig arribar a Iran el 3 de març de 2016 i hi vaig anar amb un amic de la infància, en Bernat. Vam decidir anar-hi per conèixeren primera persona el país, la seva gent i la seva cultura. Iran és un país de contrastos, amb uns paisatges impactants, una cultura culinària molt rica i una història que es remunta a més de 3000 anys d’antiguitat.

També una de les raons per les quals hi vaig anar va ser per dur a terme un projecte artístic: Fer un diari de viatge il·lustrat sobre la meva estada allà. Construir un retrat subjectiu del país a partir del que els seus habitants m’expliquessin, barrejant experiències viscudes, política i història.

El viatge em va servir per redactar un quadern de 230 pàgines on cada nit, abans d’anar a dormir, escrivia el que havia viscut durant el dia. Aquest quadern em serveix ara per recordar detalladament la meva estada allà i també com a guió primari a l’hora de redactar, amb un caire més artístic, el llibre. El viatge també em va servir per documentar gràficament totes les meves experiències. Vaig fer més de 3000 fotografies que em permeten dibuixar amb detall tots els indrets on vaig estar i tots els amics i persones que vaig conèixer.

Actualment estic vivint a un petit poble del sud de França. Aprofito el meu temps lliure per formalitzar aquest projecte: Reescriure i il·lustrar les primeres pàgines del llibre, dibuixar la portada i fer el disseny de personatges. Si vols publicar un llibre, necessites redactar un dossier i presentar-lo a les editorials. En aquest, s’explica l’argument del llibre, la personalitat dels personatges, l’escenari, etc. i aquesta és una de les feines que vaig fent paral·lelament.

Abans de marxar, primer de tot, ens vam informar del tema visats. Des de fa uns mesos, el ministeri d’afers exteriors d’Iran va fer pública la notícia que era possible obtenir un visat de 30 dies al arribar a l’aeroport.

Vam trucar a l’ambaixada que hi ha a Madrid per contrastar aquesta informació i a més vam contactar amb una agència Iraní de turisme que es diu Persian Expedition perquè ens tramités un permís que també és necessari per entrar al país. Aquest tràmit consisteix en obtenir un codi d’autorització del ministeri d’afers exteriors iraní, necessari perquè t’aprovin el visat.

Actualment Iran no és un país gaire turístic i on poca gent parla anglès. En Bernat, el meu company de viatge, estudia farsi (la llengua persa) i la seva professora ens va escriure una carta de recomanació que ens va permetre explicar a la gent d’allà qui érem i què anàvem a fer al país.

Per altra banda, vam començar a definir la ruta i a decidir les ciutats importants que volíem visitar. Mitjançant Couchsurfing, una plataforma web que facilita als viatgers la possibilitat de trobar allotjament gratuït en cases de gent local, vam començar a enviar sol·licituds a persones de Tehran (la capital) per assegurar-nos bé l’arribada al país. Gràcies a aquesta web vam recórrer Iran sense pràcticament pagar allotjament i coneixent molta gent.

Vam arribar a l’aeroport Imam Khomeini de Tehran a les 4 de la matinada i no vam obtenir el visat fins a les 7 del matí, l’espera es va fer una mica llarga però és un tràmit que s’ha de passar. Tot i que dins el país vam ser acollits a tots els llocs que vam visitar, hi va haver un moment del viatge que se’ns va fer una mica complicat aconseguir allotjament.

A Iran, el primer dia de primavera se celebra el Nowruz, la festa que es fa per donar la benvinguda a l’any nou. En aquelles dates ens va ser força complicat trobar allotjament, tot i que al final ens va acollir una família a Shiraz i vam passar uns dies fantàstics amb ells.

També ens va ser molt útil una pàgina de Facebook que es diu “See you in Iran”, és una comunitat online de gent interessada en el país on els viatgers poden fer consultes pràctiques i logístiques. A més la plataforma de Couchsurfing ens va ser molt útil per conèixer gent i a través d’ells, la seva cultura.

És important respectar les lleis del país. A Iran segueixen la llei islàmica o Sharia, tot i que no en tots els aspectes, però s’han de seguir una sèrie de normes morals com: Les dones han de portar hijab o vel islàmic. No es pot vestir amb samarreta de tirants ni pantalons curts (homes i dones). L’alcohol i les drogues estan prohibides i per tant condemnades per la justícia. El Facebook, Twitter i Youtube, a més d’altres xarxes socials, també estan prohibides. Tot i així, existeixen una sèrie de programes que esquiven els servidors de l’estat i et permeten connectar-te a aquestes webs. Molts iranians les utilitzen. Si ets respectuós amb això, el país és preciós i la gent molt oberta i hospitalària. Per moure’s és útil tenir mòbil amb internet, WhatsApp, Instagram o Telegram, aquestes aplicacions no estan prohibides i molta gent les utilitza per comunicar-se.

Iran és un lloc poc conegut a Europa, els medis de telecomunicació i el bloqueig internacional han creat una mala visió del país. A més la situació geogràfica, al costat de Síria, Iraq, Afganistan i Pakistan, països on hi ha conflictes armats, també ha afavorit a crear prejudicis sobre l’indret. Des de la meva experiència Iranem sembla un país completament segur, amb una gent encantadora i amb una cultura fascinant i molt rica. Tota la gent que he manat coneixent ens ha acollit sense demanar res a canvi.

Animo als viatgers curiosos a visitar el país i a impregnar-se de la seva cultura, paisatges, aromes,i colors, però sobretot de la seva gent.

Tot i així sempre recomano que abans de visitar algun lloc és bo informar-se bé del país, de la seva situació política actual i dels seus costums. També fer recerca dels requisits necessaris per entrar al país i un cop fet això, valorar si t’interessa anar-hi o no.

Publicat al Butlletí de juny de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Pau

🛫Mataró

🛬Kenia

✅ Formació

Pau Vilaseca, a les profunditats de Kenya.

Em dic Pau i tinc 25 anys. El meu viatge va començar quan vaig trobar pel facebook un curs de bioconstrucció que s’impartia a una comunitat rural de Kenya.

Abans de tot, pels qui desconeguin el que és la bioconstrucció, es basa en construir de manera sostenible, amb materials que el teu entorn proper et proporciona de forma gratuïta, per tal d’establir una relació equilibrada i sana entre la natura i la construcció. Així que, aprofitant que aquella mateixa setmana se’m havia acabat el contracte de feina i que sempre havia desitjat tornar a l’Àfrica, vaig contactar amb els professors del curs per saber si encara quedaven places i, sense pensar-ho dos cops, vaig comprar els vols.

El 23 de gener vaig agafar el vol a Barcelona direcció Nairobi. A la capital kenyana ens vam trobar amb els diferents voluntaris espanyols que també s’havien apuntat al curs i, tots junts, vam agafar un “matatu” fins a la comunitat on conviuríem durant tot el mes que duraria el curs.

La comunitat es diu Kiburanga, està situada a l’oest de Kenya, al costat del llac Victoria, una zona molt verda, molt rural, molt autèntica i gens turística. Parlen swahili tot i que els més joves també parlen anglès i, els més grans, kuria (que està desapareixent). Durant tot el mes vam estar construint una caseta al costat de l’escola pública de la comunitat que en principi serviria com a oficina, com a sala de professors o com a classe pels més petitons. Els caps de setmana no treballàvem i aprofitàvem per fer sortides pel país com anar a dormir a una illa del llac Victoria o anar de Safari i dormir amb tendes a la sabana entre elefants i lleons.

A la comunitat eren les dones les que ho feien pràcticament tot, les que cuidaven de les criatures, les que treballaven i les que es reunien setmanalment per decidir-ho tot. Alguns homes també hi participaven, però majoritàriament es dedicaven a fer altres coses com emborratxar-se…

Va ser un mes inoblidable en molts aspectes, però sobretot, pel fet de compartir el dia a dia amb la gent d’allà i viure en les mateixes condicions que ells: sense aigua corrent, sense llum, sense “lavabo” i menjant el mateix que ells. Era gent propera, sincera, sense presses i que t’oferien tot el que tenien. En llocs com aquests és on realment te’n adones que qui menys té, més dóna.

Passat aquest mes, després de molta feina i acabada la “caseta” vaig marxar sol fins a l’est de Kenya després d’estartot un dia creuant el país de punta a punta. L’est del país no tenia res a veure amb el que havíem viscut durant tot aquell mes. Estava ple de platges paradisíaques amb grans resorts turístics, uns preus molt més elevats i ple de “mzungus” amb molta pasta. Així que, per no agafar un odi excessiu al turisme europeu, vaig haver d’integrar-me a aquest nou panorama i canviar una mica el xip. Vaig estar dues setmanes fent ruta de sud a nord perla costa del país, coneixent a gent, dormint a llocs diferents, banyant-me a les platges i vivint altres experiències. Fins que passat aquest temps vaig tornar a Nairobi per agafar l’avió de tornada.

Kenya és un país preciós. Amb el llac més gran i les muntanyes més altes d’Àfrica, amb platges de coral i d’aigua cristal·lina, amb zones de selva, de bosc, de sabana i de desert. Amb moltíssima fauna salvatge i amb una cultura swahili que impregna tot el país. Però tot això, també ha generat que la indústria turística envaís part del país (platges, safaris, Kilimanjaro), fet que dificulta al viatger aventurer integrar-se a la veritable cultura. Hi ha unes zones molt, molt destinades al turisme i d’altres (que segons la meva opinió són les que realment valen la pena) que si no és fent-hi un voluntariat és difícil d’excedir-hi. Sense deixar de tenir en compte les desigualtats socioeconòmiques existents en el país, el definiria com un país segur, ric, divers i ple de contrastos. On, tot i que la població en general té molt menys, no viuen esclavitzats a unes necessitats fictícies.

Publicat al Butlletí de juliol de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Eric

🛫Canet de Mar

🛬Turquia

✅ Voluntariat

Eric Gòmez, anem de festival de dansa a Turquia.

Hola sóc l’Eric Gòmez de Canet de Mar, tinc 20 anys i vaig participar a un SVE a Boduum, Turquia.

Què vas anar a fer?

Vaig anar a col·laborar en el 17th INTERNATIONAL BODRUM DANCE FESTIVAL. Vaig arribar el dia 17 d’abril i vaig tornar el dia 1 de juny. Les meves tasques es centraven en ballar amb altres membres de l’organització del festival i fer tasques de difusió del projecte, realitzant actuacions pel carrer. També vam col·laborar en la difusió del programa Erasmus+ fent xerrades a instituts de Bodrum. L’experiència ha sigut molt enriquidora i he pogut conèixer gent d’arreu. He format part d’un equip de 31 persones amb gent d’Espanya, Itàlia, Macedònia, Hungria, Russia….

Què vas fer abans de marxar?

Més enllà de fer-me passaport la veritat és que tota la preparació va ser força senzilla. El visat el vaig fer per internet.

Has trobat alguna dificultat? Alhora de preparar el viatge no, però molta gent patia perquè anava a Turquia i que no em passés res. La veritat és que he estat súper bé. Bodrum és una ciutat tranquil·la i molt segura i no he tingut en cap moment cap sensació de perill.

On has trobat ajuda?

Sempre havia tingut la inquietud de marxar a fora però no sabia ben bé a on. Em vaig posar en contacte amb l’assessora del projecte de Mobilitat Internacional Jove del Maresme i a partir d’aquí vaig poder contactar amb l’associació Mundus. Amb l’associació vaig participar en dos intercanvis juvenils amb joves d’arreu Europa. El primer va tenir lloc al Masnou i l’altre a Badalona. El de Badalona va estar relacionat amb les arts, una de les meves passions, i vaig començar a creure que realment podria trobar lloc en un SVE. Finalment, a través de Mundus, va sorgir l’oportunitat d’anar a Bodrum al festival de dansa i m’hi vaig tirar de cap.

Algun consell sobre turcs/es?

La veritat és que els turcs són una gent molt amable, simpàtica i molt oberta. Allà on hem anat ens han acollit molt bé. M’ha costat una mica el tema del regateig (d’entrada tot valia 100 lires!) i el seu Turkinglish, però m’he anat acostumant. He trobat a faltar molt el “pernil”!!!

Quin motiu et van fer marxar?

Queda molt tòpic però la veritat és que necessitava un espai per trobar-me a mi mateix. Puc dir que, a part de millorar la meva tècnica de ball, he après a ser més autònom, a no ser tant dependent dels altres, a ser més valent i menys tímid. M’he obert més als altres fent molts amics i de passada he millorat una mica el meu anglès. Tinc una mica més clar què és el que vull estudiar.

I ara?

Com que m’ha agradat tant l’experiència vull tornar a marxar. Actualment estic pendent d’anar a col·laborar en algun altre projecte relacionat amb les arts. Ja us explicaré!

Publicat al Butlletí de setembre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Adrià

🛫Caldes d’Estrac

🛬Xina

✅ Pràctiques

Adrià Doy, disseny, creativitat i moda de pràctiques a Xiamen.

Em dic Adrià Doy, i fa vint-i-tres anys vaig tenir la sort de néixer a Caldes d’Estrac, en aquest petit paradís que és el Maresme. A més, vaig néixer en una família que m’ha donat tot l’amor del món alhora que m’ha fet una persona independent. I per rematar-ho, vaig néixer amb passió i ambició: passió per la creativitat, que he focalitzat en la moda, i ambició per lluitar fort per seguir els meus somnis i no conformar-me amb el que la societat et diu que t’has de conformar.

Perquè vas decidir marxar?

La moda no és un món fàcil, i degut a l’aura de glamour fictici i els tòpics falsos que l’envolten, és difícil acabar de conèixer la realitat d’aquesta indústria. Inclús abans de descobrir que en aquesta industria elitista i sectària, el talent no sempre pot competir amb els contactes i els diners, vaig descobrir una altra cosa encara més important: si vols fer carrera en la indústria de la moda, quedar-te a casa i no moure’t pel món, no és una opció.

És imprescindible?

Jo crec que sí. En el sector luxe, no hi ha prou firmes ni llocs de feina, al menys a Europa, per absorbir a tots els graduats. Per tant podríem dir que és impossible trobar una feina un cop acabada la carrera, ja que demanen experiència prèvia. Això porta a les pràctiques. Si vols trobar feina i no tens experiència, has d’aconseguir que t’agafin en alguna firma per fer pràctiques durant, al menys, sis mesos. I a Espanya, ni a Madrid ni a Barcelona hi han masses opcions.

I perquè Xina i no altres capitals d’Europa, per exemple?

Quan vaig acabar la carrera vaig estar uns mesos en calma, i vaig decidir que a partir del gener (cinc mesos després de graduar-me) començaria a enviar e-mails a les firmes demanant pràctiques. Aquí vaig fallar per ingenu, pensant que només hauria de fer un mailing i que tindria un munt de marques per triar on anar. No pensava que seria difícil, tenint en compte que m’oferia per anar a treballar a canvi de res, tal com funcionen les pràctiques en aquestmón. La meva sorpresa va ser que de totes les empreses on vaig enviar, només em van contestar dues. Una a Àmsterdam i una altra a Xiamen. Per tant vas a on et volen, no a on tu decideixes.

I entre Àmsterdam i Xiamen, vas decidir Xiamen.

Sí, vaig decidir Xiamen per la posició i per les condicions. A Àmsterdam era feina de taller, cosint i brodant, 50 hores setmanals per 0 euros durant set mesos. Vaig haver d’anar-hi per a fer un dia de proba i demostrar que sabia cosir. Tota la gent que hi treballava era gent en pràctiques, més de deu persones, que passats set mesos els fan fora i n’entren de nous. Així funciona aquesta firma, que té els diners per desfilar a l’Alta Costura de París a canvi d’explotar a tants joves. Per contra, a Xina sóc l’única persona en pràctiques. Cobro gairebé 400 euros al mes, tinc un apartament de més de 80m2 per a mi sol, en una de les millors zones de la ciutat, cotxe que em du i torna a la feina cada dia, dinar a l’oficina pagat i inclús em venien a netejar el pis cada setmana durant el primer mes. Tot això és obvi que ajuda a decidir-te, però l’important es que estic al departament de disseny, dissenyant, no fent feina de taller.

Com és aquesta empresa?

Treballo a la primera firma de luxe implantada a Xina des dels anys vuitanta, amb més de 300 botigues. Per tant es una empresa milionària que ha vestit a unes quantes generacions de classe alta xinesa. Treballo en un macro-edifici juntament amb tres mil persones més, ja que a les plantes 7 i 8 hi estem tots els departaments de disseny, finances, màrqueting, etc. Però a la resta de plantes hi ha la fàbrica on es produeix absolutament tot. Això és increïble per un dissenyador, perquè qualsevol cosa que vulguis provar, des d’un brodat a un estampat, passant per detalls de roba, t’ho fan en un parell de dies com a màxim allà mateix. I això no passa enlloc.

I quina es la teva feina allà?

Amb una companya ens encarreguem del disseny d’una de les col·leccions, però també dissenyo teixits, brodats, estampats, i estic treballant bastant en el tema bosses. Fa il·lusió veure com les coses que fas no es queden en paper, com sol passar durant la carrera, sinó que tens aquell teixit o aquella bossa en la qual has estat treballant davant teu, perfectament acabada.

I la ciutat, com és?

La veritat es que em sento molt a gust vivint a Xiamen. És una ciutat més o menys com Madrid pel tema habitants. Molt de verd a tot arreu, edificis de vidre, platja i bon temps. Hi ha moments que m’oblido que sóc a Xina. Està clar que no és el prototip de ciutat xinesa. He estat a Hong Kong i Pekín i és una bogeria. Xiamen es la ciutat on molts xinesos venen de vacances, pels parcs, les illes i les muntanyes que l’envolten. A més la major part de la ciutat és molt nova, pel que està bastant europeïtzada i realment no hi ha un contrast extrem amb Europa. Inclús el menjar, molt de peix, verdures i marisc, i poc picant o especiat, podries trobar-lo al Maresme. I mira que a mi m’agrada anar a provar menjar local!

Que es el millor de l’experiència?

Per mi la gent que he trobat i els amics que he fet, sens dubte. Anava amb l’idea errònia de trobar-me gent freda i tancada, i ha sigut tot el contrari. Al cap de dues setmanes ja m’havien convidat a dinar a casa una companya de feina. A la tarda hi tornava per aprendre a fer una mena de raviolis típics amb la seva tieta, i des de llavors que no paro. Cada setmana conec gent nova, i un parells de sopar a la setmana no mels treu ningú, a part de dissabtes sencers a casa d’una o de l’altre, cuinar plegats, cines o karaokes. Estic gaudint molt aquesta part social amb aquesta gent càlida. Els hi estaré eternament agraït que m’hagin acollit així.

Hi han grans diferències culturals?

Crec que Xina està en un moment molt clau. Jo m’estic relacionant amb les noves generacions d’entre 20-30 anys, i estan fent el canvi. Per les coses que m’expliquen, crec que estan en el moment que estaven els nostres pares quan tenien aquesta edat. Les que tenen vint i pocs anys tenen els pares pressionant per que trobin algú i es casin, i les que van caps als trenta i ja tenen parella, tenen la pressió de tenir fills. Però les veig molt convençudes de fer la seva vida com elles vulguin, i això està molt bé. Les noies, que són amb les que em relaciono més, estan decidides a tenir la seva feina i no dedicar-se únicament a la casa i els fills un cop casades, sembla que al contrari del que passa habitualment a Corea o Japó, pel que m’han explicat. A part d’això hi ha tonteries que et sorprenen el primer cop que les veus, com ara que deixen les esclòfies o els ossos del que mengen sobra la taula, ja que fan servir bols i no plats on poder deixar-les, o per exemple pots veure una dona tallant verdures en una fusta al terra, en comptes de fer-ho sobre un marbre de cuina. D’altra banda a les cases no s’hi entra amb sabates, i està tot implacable. Sabates que per cert es deixen fora la porta de casa, en un replà on qualsevol veí dels 30 pisos de l’edifici podria robar-les, i que malgrat tot sempre segueixen allà.

I que és el pitjor? Que trobes a faltar?

Es troba a faltar la gent bàsicament. La parella, la família, els amics. En Pepe, el meu gos d’un anyet que duia sempre enganxat a tot arreu. A vegades t’agradaria ser en aquell dinar familiar, en aquella festa amb les col·legues o t’agradaria que quan tornessis de treballar t’esperessin a casa la parella i el gos. Però d’altra banda el no parar continu, les bones amistats que he fet aquí i el factor novetat fa que l’enyorament es dilueixi més. A més intento estar en contacte constant amb tothom. A part d’això, estar a Xina es molt complicat pel tema burocràtic. Es horrible el tema dels visats, aconseguir-lo primer a Espanya i renovar-lo un cop a Xina. Viatges a Hong Kong, formularis i la inquietud constant de no saber si el mes següent podràs quedar-teo et faran fora del país.

I després d’aquestes pràctiques?

Les pràctiques eren fins octubre i he demanat allargar-les fins finals de novembre, quan se m’acaba el visat i si o si haig de tornar a Catalunya. El més probable és que m’ofereixin feina a la mateixa empresa. Així doncs que tornar o no dependrà de les condicions i les ganes, però sobretot de les perspectives a Europa, ja que si segueixen sense sortir opcions tot-hi desprès de fer les pràctiques, no tindré massa marge per triar que fer. Aniré on hi hagi feina, que han sigut molts anys d’estudi i diners per que quedi en no res.

Recomanes als joves marxar a Xina o a qualsevol altre país?

Sens dubte. Si es poden aconseguir els diners o sorgeix alguna oportunitat per marxar, encara que sigui mig o un any, ho recomano al cent per cent. A països del nord o a Austràlia és habitual que els joves marxin del país a treballar, fer voluntariat o pràctiques durant uns mesos a un altre país. No sempre es pot fer o és fàcil, però per poc que es pugui s’ha de fer. Es important veure diferents realitats. Això en general, però en particular, Xina crec que es el país de les oportunitats. Pels que vulguin fer carrera en negocis o empreses internacionals, aquí la gent està obsessionada en prosperar; pels arquitectes o interioristes, trobaran un boom immobiliari molt gran, tot hi que no se quan els hi durarà, i pels creatius la principal oportunitat és que trobaran la clientela que Europa no té. A part de les raons més professionals, ho recomano perquè només vivim un cop, i no sabem fins quant. El món es massa gran i bonic com per quedar-nos a casa i no sortir a explorar-lo, i fer-ho en aquesta edat que encara res depèn de tu, es el moment. Així que ànims, i a volar!

Publicat al Butlletí d’octubre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Júlia

🛫Argentona

🛬Romania

✅ Voluntariat

Júlia Morros, d’EVS a l’est d’Europa, Romania.

Buna ziua! Ce faci? Eu sunt Júlia, tinc 23 anys i sóc de Dosrius, un poblet del Maresme ben a tocar del Vallès i bastant diferent del que és Craiova, la ciutat on actualment estic fent un Servei de Voluntariat Europeu. El passat setembre vaig aterrar a Romania per començar una aventura de set mesos duent a terme el projecte SPARK, consistent en, a través de tallers en diversos centres educatius, crear un pont entre instituts i centres d’educació especial. Abans d’això, però, vaig haver de prendre la decisió de marxar lluny de casa i dels meus durant tant de temps… Pot semblar que aquest pas requereix temps, però en el meu cas va ser cosa d’un dia per l’altre… una bogeria que repetiria mil i una vegades més.

El fet de tenir una flexibilitat total va ajudar a que tot aquest procés fos tant ràpid, ja que el meu interès era trobar un projecte que fos un repte per mi, no tant com anar a un país concret a fer un projecte qualsevol. La meva manera d’aplicar per fer un EVS va ser una mica al revés, perquè normalment els que volen marxar fora primer contacten amb alguna agència de mobilitat internacional que et guia i té una base de dades amb molts projectes i t’ajuden en tot el procés, però tot i així no em va suposar cap problema. La mateixa coordinadora del projecte em va posar en contacte amb la meva agència d’enviament (Mundus) que em va donar molt suport (tot i haver de fer-ho tot tant ràpid!). No es necessiten requisits especials per anar a fer un Voluntariat i les facilitats que et proporcionen són genials. Disposem d’assegurança (tot i que recomanen la targeta sanitària europea) i et donen diners suficients per sobreviure mensualment al poble o ciutat on es realitza el projecte. També és veritat que no tot són flors i violes, però la flexibilitat i l’optimisme han de ser qualitats indispensables si es vol fer un EVS!

La meva primera impressió no va ser gens bona (més aviat desastrosa). Vaig arribar passada la mitjanit al petit aeroport, i a l’arribar al pis (en comparació a Catalunya, aquí tot sembla molt decrèpit) la situació va ser bastant desanimant, tot i que vaig tenir la sort que els companys de pis m’ estaven esperant i en deu minuts em van explicar una mica tot al que m’havia d’adaptar: portaven una setmana sense wifi, sense aigua calenta i pràcticament sense obligacions. D’altra banda, gaudeixo d’una habitació pròpia que fa les coses molt més fàcils, com per exemple esperar uns altres 15 dies sense poder-nos dutxar amb aigua calenta o que cada dia passi alguna cosa al pis (com fugues d’aigua o incendis espontanis als fogons de la cuina, bastant divertit ara que és una memòria passada). Tot i semblar tot molt dramàtic, confesso que m’estic enamorant d’aquest país, on la paciència sembla el valor nacional . Els carrers ja no em semblen desastrosos, m’estimo els edificis a mig pintar i la gent pot ser molt càlida. La comunitat de voluntaris de Craiova és bastant gran, i això fa que ens sentim recolzats uns als altres, fins i tot em van fer una festa sorpresa per meu aniversari una setmana després d’arribar!

Si comparo la perspectiva que tenia el primer dia amb la d’avui, confesso que és diametralment oposada. Una s’acostuma molt ràpid si es va amb la intenció de gaudir i trobar el millor punt de vista de tot. No vam començar les escoles fins un mes més tard, però ara que ja hem arrancat i tenim feina diària és una sensació molt satisfactòria. A més a més, sempre hi ha l’opció d’iniciar petits projectes simultanis i ara estem participant en uns debats públics que es fan a la universitat. He tingut la immensa sort, també, de tenir uns companys de pis adorables. Som una italiana i tres catalans que compartim vida diària i projecte, i aquest mes que s’acosta se’ns uniran al projecte SPARK tres italians més, un gran repte també per superar. Aquests dos mesos que sóc aquí els he aprofitat al màxim, viatjant sempre que he pogut i provant noves experiències, com per exemple anar per primera vegada a un estadi de futbol a veure jugar el Craiova o aprofitar l’últim cap de setmana de sol per anar fins al Mar Negre a remullar-nos els peus!

Després de passar un any difícil buscant feina un cop acabat el grau universitari d’Antropologia Social i Cultural, venir a Romania ha estat una gran decisió, i estic segura que encara que pugui passar de tot en els mesos que segueixen, dubto que me’n penedeixi d’haver triat aquest país o aquest projecte. Hi ha moments durs de nostàlgia, sobretot de la família i de la gent (i també del menjar i del clima mediterrani!), però només els puc veure com una cosa que em fa créixer i ser més forta com a persona.

Això sí, important per aquells que vulguin realitzar un voluntariat: penseu molt bé on voleu anar, perquè si decidiu anar a un poble petit és provable que us sentiu atrapats per la poca mobilitat que existeix i pels valors tradicionals que pots trobar en petites comunitats. El simple acte d’anar a fer una cervesa al bar pot suposar un retret si ets noia, i afectar a la teva imatge si treballes amb nens. A més a més, el transport a Romania és un altre tema important, ja que la velocitat aquí és bastant desconeguda, i per fer un recorregut de 60 kilòmetres en tren pots passar-te 2 hores viatjant (si tens sort i no hi ha retard). Viure en una ciutat pot ajudar-te molt més a l’hora de relacionar-te amb la gent i de voler marxar a recórrer món, ja que les estacions donen més opcions de viatge.

Tot i així, recomano molt trencar les barreres simbòliques que ens separen amb països de l’est d’Europa (i sobretot Romania), perquè amb aquest tipus d’imaginari ens perdem una diversitat cultural molt valuosa que, estic segura, molt poca gent coneix i que a través d’un EVS pots trobar en estat pur. Si el teu objectiu és créixer, posar-te a prova, conèixer persones de tot el món i gaudir al màxim tot allò que puguis viure, aquesta és la teva oportunitat… I jo de tu l’aprofitaria!

Publicat al Butlletí de novembre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Mohamed

🛫Mataró

🛬París

✅ Feina

Mohamed L’Ghacham, un pintor jove a París.

En Mohamed té 23 anys, és nascut a Tànger, però ha viscut durant molt de temps a Mataró. Actualment està a París, França on vivint una experiència laboral a nivell internacional. És persona de poques paraules, segurament, els seus dibuixos i les seves pintures ens poden dir més coses.

Quan vas arribar?

Llegué finales de octubre de 2016.

Què vas anar a fer?

Soy pintor y una galería en Paris estaba interesada en mi obra.

Què estàs fent?

Trabajar en nueva obra para futures exposiciones.

Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…

La galeria se encargó de los preparativos, pero al ser un paísdentro de la Union Europea es todo bastante fácil en cuanto a tramites previos.

Quines dificultats has trobat? Que has fet per solucionar-les?

Dificultades cotidianas que he ido solucionando día a día. Quizás el mayor problema es el idioma.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Echarle un vistazo al idioma previamente para poder defenderte, una vez en el país e ir con faena o tener un colchón de dinero para los primeros meses.

Alguna recomanació?

Si vives en España y el trabajo que llevas a cabo es artístico o creativo, no estas en el país apropiado y vale la pena valorar irte al extranjero.

Quins motius et van fer marxar?

Las oportunidades que me ofrecían des de ese país.

Com vius l’experiència fins al moment?

Días malos y buenos como en todas partes, pero aquí puedo vivir de mi trabajo. En general pienso que la experiencia esta siendo satisfactoria.

Quins aspectes hi destaques?

Estoy trabajando de aquello que me gusta en una ciudad que acepta muy bien mi obra.

Que trobes a faltar?

Por supuesto a mis seres queridos y el hecho de estar en un lugar que conozco.

Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?

Recomiendo totalmente a jóvenes el hecho de irse a cualquier país donde les ofrezcan mejores oportunidades para desarrollar su futura carrera.

Publicat al Butlletí de desembre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Àleix

🛫Maresme

🛬Londres

✅ Pràctiques

Gaudint d’una beca a Londres

Aquí us deixem l’experiència de l’Aleix, que va marxar a fer unes pràctiques Leonardo Davinci, a través de la seva Univeristat, a Londres. Ara ja ha tornat, però els seus consells us poden servir igual! Gràcies Aleix!!

“Hola. Sóc l’Aleix i aquest any estic gaudint d’una beca Leonardo a Londres. Com la beca consisteix en fer unes pràctiques a l’estranger, jo he anat un mitjà de comunicació (principalment ràdio) que publica en castellà, italià i anglès anomenat Aculco Media. Com he trobat aquest lloc és ben fàcil, només necessiteu el vostre anglès bàsic, el cercador de Google i a enviar correus com a bojos. El que faig a Aculco es portar les xarxes socials, escriure notícies per la web d’interès pels nostres lectors i aconseguir acreditacions per poder anar a cobrir esdeveniments a Londres. Això m’ocupa al voltant d’unes 5 hores diàries. Les hores les pacteu nosaltres amb l’empresa. Jo sé de casos que amb la meva mateixa beca els fan pencar vuit hores diàries. Si l’empresa us paga alguna cosa també ho pacteu vosaltres. A mi no em paguen res llevat de la beca econòmica que m’han donat per treballar allà, és clar), és per això que he de compaginar aquesta feina treballant a un hotel alguns dies per completar els diners de la beca.

A no ser que els papis us donin diners o trobeu un “part time job”. NO podreu viure només amb els diners de la beca (sobretot a Londres). Això cal tenir-ho en compte perquè si te’n vas sis mesos i els diners se t’acaben (i se t’acabaran) a la meitat tens un problema. Jo gasto al voltant de 600 euros només comptant lo bàsic (casa, menjar, transport) i això un cop ja estàs instal·lat, els dos primers mesos te’n aniràs als 1000 euros fàcilment i sense pràcticament sortir. Jo estic més que content de l’experiència (tot i que sembli que no, després d’instal·larme ja estic començant a “viure”) però hi ha molta gent que se’n va a l’aventura i acaba tornant als dos mesos i sense dos mil euros a la butxaca.

Tot i que us donin la beca, crec que és gairebé imprescindible que us informeu moltíssim abans de venir (companyies de telèfon barates, hostals, etc..), porteu un coixí econòmic a més de la beca i un mínim nivell d’anglès per mantenir una conversa. També recordar que aquesta beca no té res a veure amb la Erasmus. No trobareu “festes Leonardo” i no podreu saltar-vos les hores de feina sense que passi res. No sereu molts Erasmus sinó un Leonardo davant del món laboral.

Sé que per aquest tipus d’escrits s’espera que la gent parli sobre que l’experiència està sent molt bona i que s’ho està passant molt bé, però crec que tot això que he dit us farà més servei. I per acabar us deixo amb aquesta imatge al parc de Greenwich (sí, el del meridià) perquè no us tireu per un balcó de la depressió. Aquest parc està a una hora o més en bus del centre però és una passada i molt més maco, natural i menys massificat que Hyde Park. És maco, oi? Doncs si tot això que us he dit us ha tirat enrere quedeu-vos al Maresme i us perdreu nous paisatges, nous amics, noves històries…

PD: Més informació per l’esperança. Al hipermercat Morrison’s un paquet de 10 birres et val 7 pounds.”

Publicat al Butlletí de novembre de 2013

Maresmencs i maresmenques al món

😀Paula

🛫Mataró

🛬Estats Units

✅ Au-Pair

De Mataró a Reston, Virginia

“Diuen que quan viatges lluny de casa, meridians enllà, pots patir jet lag. En el meu cas, vaig aprofitar Les Santes per adaptar l’horari de son a l’americà i minvar així el canvi que m’esperava l’1 d’agost de 2016. Bé… diguem que, quan s’ajunten nervis i Santes, la son és més aviat zero…, així que el primer dia a Nova York vaig comprovar que les grans emocions són suficient per a mantenir els ulls ben oberts.

A pocs mesos d’acabar el grau en Filologia Hispànica, tenia clar que el proper curs acadèmic necessitava prendre’m un any sabàtic. Ja que en el seu moment no vaig fer cap Erasmus, al febrer de 2016 vaig contactar amb Aupair First, una agència amb oficina a Barcelona amb qui l’amiga d’una amiga havia estat un any i mig a Estats Units. Tan bon punt vaig conèixer les noies de l’agència, vaig tenir clar que havia trobat en qui confiar la planificació del meu any sabàtic. Si bé estava interessada en marxar a la Xina, l’opció de creuar l’Atlàntic va semblar-me més adient per a una primera estada de tot un any lluny de casa. Orient haurà d’esperar!

Si algú, noi o noia, vol fer d’au pair a Estats Units, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, França, Xina o Austràlia, que no dubti en contactar amb Aupair First! No sols els estic agraïda per tot el suport, orientació i ajuda que em van donar durant el temps de preparació de paperassa, sinó que un cop al país d’estada no perdem el contacte, i així les au pairs vivim l’experiència amb la tranquil·litat de saber que podem comptar amb gent que en sap.

Un cop escollit el destí, arriba el moment d’enllestir els papers. A continuació intentaré fer cinc cèntims de tot el que vaig haver de fer per arribar on sóc. A Estats Units és el govern qui regula el programa d’au pairs a travès d’agències americanes, de manera que Aupair First s’encarrega de posar-nos en contacte amb una d’elles i així podem comptar amb el suport de dues agències durant la nostra estada. El requisit de partida era clar: tenir entre 18 i 26 anys i experiència amb nens. També és molt recomenable disposar de carnet de conduir.

Pel que fa a la preparació de la documentació, el primer pas va ser superar un test psicològic i una petita prova d’anglès, però que ningú s’espanti!; el programa d’au pair està pensat per a donar-nos l’oportunitat de millorar la llengua del país de destí gràcies a viure-hi, de manera que la petita prova d’anglès és sols per a conèixer el punt de partida de cadascú. El següent pas va ser el més feixuc: la paperassa. En el meu cas, vaig enllestir-ho tot en un mes, tot i que certament el temps dependrà sempre de cadascú. La paperassa inclou: passaport en regla; dades personals; certificat d’antecedents penals —el primer cop que hi vaig anar la cua era interminable, així que vaig haver d’anar-hi l’endemà a les cinc del matí, quatre hores abans que obrissin—; informe mèdic signat pel metge de capçalera; 1 formulari de referència — tenint en compte les aptituds amb nens— i 3 proves d’experiència amb nens. El formulari de referència no el pot emplenar cap amic ni familiar i, en el meu cas, les proves d’experiència amb nens van ser emplenades per: el cap que vaig tenir com a entrenadora cinc anys enrere; la coordinadora de quan vaig fer voluntariat en un esplai; i els pares dels nens a qui he fet cangur. Aquestes proves d’experiència també poden ser pràctiques formals a escoles o llars d’infants a travès de graus (universitaris o no) en Educació; és important tenir present que no es podran tenir infants a càrrec (és a dir, nens fins a 2 anys) com a au pair si no es tenen un mínim de 200 hores d’experiència amb aquesta franja d’edat. Finalment, una forma d’agilitzar l’espera per a trobar família va ser penjar un vídeo-perfil a Youtube: així, les famílies a qui agradi el teu vídeo voldran conèixer la resta d’informació sobre tu i contactaran amb tu abans

Una setmana després que el meu vídeo estigués a la xarxa, va contactar amb mi una família de Chicago vía e-mail i ens vam conèixer per Skype. Des del primer moment era ben clar que havia trobat la meva host family ideal: no sols hi havia química amb la mare, sinó que les tres noies em recordaven a com era jo quan tenia les seves edats. Tres Skypes després, ambdues parts vam signar l’acord: aniria cap a Chicago a l’agost. Ara sols quedava anar a l’ambaixada d’Estats Units a Madrid per a obtenir el visat J1. Enllestir tota la documentació, el viatge a Madrid, els diners per a les agències… no va arribar a 1.000€! Un cop a Amèrica tindríem un sou setmanal de $195.75, així que un any sabàtic en aquestes condicions no és pas mala idea!

Tan bon punt aquest contracte és signat, Aupair First aprofita un gran grup de Whatsapp per a que les noies que encara no hem marxat ens poguem posar en contacte amb totes les que ja són fora: així, entre totes ens fem i responem preguntes sobre com preparar el viatge i també anem coneixent noies que tindrem a prop de la que serà la nostra casa durant un any.

Després d’emplenar un formulari ben exhaustiu online, vaig aconseguir cita a l’ambaixada de Madrid per a finals de juny. Vaig anar-hi amb una altra noia d’Aupair First que no sols volaria amb mi l’1 d’agost, sinó que també havia trobat família a Chicago! Tot anava sobre rodes i, a tres setmanes d’enlairar-me, es torçà.

El visat és enviat per correu postal una setmana després de la cita a l’ambaixada: gràcies al grup de Whatsapp de l’agència, vaig adonar-me’n que el meu visat era l’únic que tenia la data de tornada diferent. Estava malament! Contactar amb l’ambaixada via telèfon era pràcticament impossible; uns e-mails més tard, van confirmar-me que havia d’enviar via correu postal el visat per a que tornessin a expedir-lo amb la data correcta. Amb el temps just, una setmana i mitja abans de marxar, vaig rebre el meu visat corregit… i un e-mail de malson. La família que m’havia d’acollir estava tramitant el divorci, de manera que no era el millor moment per a rebre’m. No és difícil fer-se una idea de com vaig sentir-me a aquestes alçades, ja amb el vol comprat i tot llest per marxar… Un cop més, no sé com me n’hauria ensortit de tot plegat sense Aupair First.

A nou dies d’agafar l’avió, tornava a estar a l’espera d’una família americana que volgués acollir-me, però l’agència va assegurar-se que trobés algú aviat: tres famílies diferents van enviar-me e-mails l’endemà mateix de tornar a la xarxa d’au pairs disponibles. No volia precipitar-me i escollir qualsevol família per a poder marxar quan tenia previst, però la primera família amb qui vaig parlar semblava ben adient, així que per fi vaig tenir sort i vaig trobar nova família i nou destí: passaria el meu any ben a prop de Washington DC. Confesso que vaig fer l’equipatge dos dies abans de marxar: una maleta gran (32kg), una maleta de mà i la motxilla amb el portàtil. El més important: tots els papers amb mi i adaptadors per als nous endolls!

L’1 d’agost, un cop a l’aeroport d’El Prat, vaig conéixer tres noies més d’au pair First amb qui volaria fins a Nova York. Per què fins a Nova York? Totes quatre treballem amb la mateixa agència americana, EurAupair, que duu a terme un curs de preparació durant els nostres primers cinc dies. Gràcies a aquest curs vam conèixer unes quaranta o cinquanta noies més d’arreu del món, i vam poder visitar Nova York durant les estones lliures! Passat aquest temps, cadascuna vam prendre vol cap als nostres destins arreu del país. Finalment, havia arribat el moment de conèixer en persona les famílies amb qui viuríem.

Un cop instal·lada vaig haver de fer-me amb un mòbil americà, sol·licitar un número de la Seguretat Social i treure’m el carnet de conduir de l’estat de Virginia, tant fent examen teòric com pràctic. Ara em fa por tornar a casa: conduir un cotxe automàtic és com anar en auto de xoc, així que hauré de tornar a aprendre a conduir un manual i respectar tots els semàfors en vermell (aquí ens el saltem si volem girar a mà dreta). També durant el primer mes, vaig apuntar-me a un curs de caps de setmana: com a part del programa d’au pair a Estats Units, hem de cursar un mínim de 6 crèdits, bé sigui a universitats com a centres acreditats. Al principi, es fa difícil conèixer a gent, així que anar a classe va ser una idea fantàstica. Vaig escollir un curs de 4 setmens sobre els indígens de la zona del llac Ontario, de manera que vaig viatjar a la part canadenca i americana de les cascades del Niàgara. Durant el curs, vaig conèixer una au pair de Polònia que vivia a dos minuts de casa meva i des d’ençà passem molt de temps juntes. I és que aquest país no te l’acabes!: si bé de ciutats boniques i amb encant com a Europa (de moment) no n’hem trobat, els paisatges d’aquesta terra són impressionants. Mai hauria imaginat que a Estats Units passaria tantes estones en contacte amb la natura com n’estic gaudint.

I ja van cinc mesos!, o el que seria el mateix: estiuejar a la casa del llac (exacte: com a les pel·lícules); el primer dia d’escola i els autobusos grocs; la rutina amb extra escolars; els matins lliures per a quedar amb els nous amics; Halloween i les llaminadures; Acció de Gràcies i Black Friday; aniversaris a la família d’acollida; Nadal i Cap d’Any!

De tot plegat destacaria que les primeres setmanes són complicades. Viure envoltat d’una llengua i cultura que no són les pròpies consumeix molta energia durant els primer dies, i malgrat trobar-me en un país de cultura occidental, les diferències són notables. Quan parlo amb la meva família via Skype ho tenen ben clar: no podem parlar de menjar. No vull dir que els tòpics sobre fast food siguin del tot certs, però la forma de menjar és diferent: almenys pel que fa a la família amb qui visc, la dieta es basa en poc o nul menjar fresc i aperitius entre àpats. En resum: m’he trobat a faltar els àpats de Nadal! A més a més, aquí les distàncies i els carrers són pensats per a moure’s en cotxe, malgrat viure enmig de boscos amb camins a banda i banda. Al principi se’m feia dur canviar els meus hàbits i deixar de fer servir cames i transport públic, però amb el temps he decidit fer cas a allò que diuen “When in Rome, do as the romans”.

Gràcies a les tecnologies i les xarxes socials, les sis hores de diferència de vegades no semblen tant. A més a més, acabaré els dies de festes de Nadal amb la visita dels meus pares i el meu germà, i un mes després el meu xicot volarà també cap aquí i celebrarem junts que ja em trobaré a meitat de camí! Quan fas d’au pair a Estats Units, tens opció d’allargar la teva estada sis, nou o dotze mesos més, tant amb la mateixa família com amb una de diferent, a un altre indret del país. Però el somni americà no està fet per a mi: si bé aquesta experiència està sent de les millors que he viscut fins ara, també tinc moltes ganes de tornar a la meva llar, amb energies renovades després d’un gran any sabàtic. Em sento molt afortunada d’haver tingut l’oportunitat de prendre’m aquest parèntesi. Els joves vivim en un constant “escull escull escull”, i prendre el nostre camí no s’hauria de basar sols en triar uns estudis i unes feines que, més o menys, ens permetin anar tirant. De vida en tindrem només una. Des que sóc aquí tinc encara més clar que avui dia tothom hauria de dedicar-se un temps per a si mateix lluny de la zona de confort. No sempre caldrà creuar un oceà.”

Publicat al Butlletí de gener de 2017