Maresmencs i maresmenques al món


😀Elià i Guim

🛫Vilassar de Mar

🛬Món

✅Viatge alternatiu

MENÚ


Tres anys viatjant pel món en furgoneta

L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.

Què us va portar a iniciar el viatge?

Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.

La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.

Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.

A què us dediqueu?

(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”

(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.

Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.

Amb què comptàveu en el moment de marxar?

Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.

Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.

Quines van ser les primeres sensacions?

Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!

Com ho fèieu per subsistir?

El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.

La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.

No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.

Què us deia la gent que us trobàveu?

Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.

En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?

Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.

Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.

On us va enganxar la Covid?

Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.

Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.

Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.

El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.

(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.

Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!

Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld


Publicat al Butlletí de maig del 2021

Maresmencs i maresmenques al món


😀Anna

🛫 Alella

🛬Àsia

✅ Viatge Alternatiu

MENÚ


L’Anna Alfaro, d’Alella, ens explica el seu viatge a Indonèsia, Tailàndia, Malàisia, Japó i França

Hola a tothom!

Em dic Anna i el setembre passat vaig decidir marxar sola, amb bitllet només d’anada, cap a Indonèsia. La cosa no va acabar aquí, després d’Indonèsia, vaig anar a Malàisia, Tailàndia, Japó i finalment França, des d’on vaig tornar a Alella, el meu poble, just per Nadal. Més enllà del viatge, m’agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions que em van aparèixer al voltant de viatjar sola i que penso són igual o més importants que la pròpia ruta.

És per això que us trobareu aquestes dues parts en el text, podent escollir la que us vingui més de gust. Dit això, espero que gaudiu de la meva petita història en aquests dies de confinament!

Indonèsia

El setembre de 2019 vaig marxar de Barcelona amb la meva motxilla de 9 kg rumb a Singapur i, després d’unes quantes hores d’avió, arribava al país i a un dels aeroports més espectaculars que he vist mai, amb un bosc i una cascada dins seu. Tenia força hores fins agafar el següent avió així que vaig agafar un tiquet de transport d’un dia i vaig anar a visitar una mica la ciutat. Cap a la tarda m’enlairava rumb a Sumatra, en concret Medan, la seva capital, la ciutat més densa i frenètica que em vaig trobar en tot el viatge sens dubte. Em va rebre un paisatge emboirat pel fum dels més de 380 incendis provocats que cremaven zona selvàtica en aquell moment a causa de les plantacions de palma (entre altres) i vaig començar a entrar en contacte amb la realitat del país. D’allà vaig anar a Bukit Lawang, un poble que es troba a uns 100km de Medan per recórrer el Parc Nacional Gunung Leuser i poder observar orangutans a la selva.

Aquesta espècie en perill d’extinció només es troba a Sumatra i Borneo així que és un oportunitat que no heu de perdre si hi aneu! A més d’orangutans, a la selva veus molts tipus d’ocells, formigues gegants, camaleons i una llarga llista d’animals. De Bukit Lawang vaig passar dos dies a Tangkahan, un poblet al costat del riu on hi arribes per un pont penjat molt espectacular. A prop d’allà tenen un mal anomenat “santuari d’elefants” on hi van molts turistes a l’any. Jo no hi vaig anar. Penso que viatjar també implica prendre decisions amb responsabilitat i recomano molt que us informeu abans de consumir una activitat així si esteu de viatge, ja que la majoria de llocs no tenen en compte el benestar de l’animal.

A la web http://turismo-responsable.com podeu informar-

vos dels llocs que sí que promouen un turisme responsable i que podeu visitar tranquil·lament sense contribuir a maltractament animal.

La següent parada va ser Java i allà vaig visitar Yogyakarta, una ciutat molt moguda i plena de temples, com el de Borobudur, el temple budista més gran del món. Va donar la casualitat que a Medan em vaig trobar una noia alemanya que també viatjava sola i que agafava el mateix vol que jo cap a Java, així que vam decidir compartir trajecte i arribar juntes a la ciutat. Allà vam estar en contacte i vam fer força coses: vam visitar el Kraton (la residència del Sultà), el Taman Sari o palau d’aigua, vam veure un espectacle de dansa tradicional indonèsia i vam provar uns dolços boníssim, els “Bakpia”.

De Java vaig anar a l’illa de Flores. Allà hi ha un ambient molt més relaxat i mariner, unes postes de sol precioses a la platja i un aire més net. Em vaig allotjar a Labuhan Bajo on tenen un mercat de peix i un centre ple d’activitat. Des d’allà, vaig poder visitar el Parc Nacional de Komodo, famós per tenir els llargandaixos més grans del món, els dragons de Komodo. Al Parc tan sols hi pots arribar en vaixell i hi ha mil empreses dedicades a organitzar aquestes excursions, d’un o més dies. La visita generalment inclou la parada a l’illa de Komodo, la famosa “pink beach”, altres platges paradisíaques de sorra blanca i aigua cristal·lina, etc. Allà em vaig trobar amb un grup de viatgers madrilenys i vam compartir dels dies més bonics que recordo. Vam veure dofins, vam fer un snorkel impressionant amb tot tipus de peixos, tortugues, corall… vam nedar amb unes mantes enormes i vam veure una cria de dragó de Komodo en llibertat, tot un espectacle visual!

De Flores vaig anar a Bali i allà vaig visitar Amed, Jimbaran i Ubud, on vaig passar els últims dies de viatge a Indonèsia. Bali és el més turístic i no per això dolent, simplement l’ambient és diferent. A Amed vaig anar a veure plantacions de Salak, una fruita que té un gust molt peculiar i vaig veure sortir el sol des d’una muntanya acompanyada dels mantres budistes que despertaven la zona. A Ubud vaig visitar el Monkey Forest, on vaig coincidir amb una celebració hinduista en honor als animals i vaig fer una excursió en bicicleta resseguint les plantacions d’arròs. Amb tot quasi havia passat un mes i se m’acabava el visat, així que vaig agafar la motxilla i vaig anar cap a Malàisia.

Malàisia

Kuala Lumpur (Malàisia) és una capital força moderna dins del sud-est asiàtic, ben comunicada i amb moltes cultures convivint en un mateix lloc. La meva idea era passar-hi una setmana i després anar a Cambodja, però finalment m’hi vaig estar quasi un mes!

Tot just vaig arribar a l’alberg, ubicat en un gratacel altíssim, vaig conèixer un grup de nois i noies que residien allà de manera indefinida i amb els què vaig congeniar moltíssim. Van ser de les millors setmanes de viatge a nivell personal i tots ells van ser el motiu pel qual canviés els meus plans d’anar a Cambodja. Va ser un moment de parar, de baixar ritme i gaudir de noves amistats, cultures i religions. Eren nois i noies d’Iran, Irak, Palestina, Marroc i Malàisia i vam fer molta pinya tots plegats. Sopàvem i dinàvem junts, compartíem la cultura dels nostres països (fins i tot vam celebrar la castanyada!), teníem converses de política, de com vèiem el món i de com el vivíem, també de les oportunitats i il·lusions de cadascú. Va ser una lliçó veure com molts d’ells estaven completament condicionats per la realitat social i política del seu país i la diferència d’opcions que teníem els uns dels altres.

De Kuala Lumpur vaig visitar poc pel temps que vaig estar. Simplement vaig fer el que sentia en aquell moment i, ara que ja he acabat el viatge, és amb el que em quedo. Us recomano les Batu Caves, unes coves precedides per moltes escales de colors diferents que alberga un dels santuaris hinduistes més famosos amb una estàtua gegant color or. També la mesquita de Kuala Lumpur, les Torres Petronas i els seus jardins.

Marxar de Kuala Lumpur i deixar tota aquella colla d’amistats enrere va costar, però m’esperava una amiga a Bangkok. Crec que és de les coses més boniques de viatjar, les persones que et vas trobant i que comparteixes experiències, dies intensos i que després deixes enrere per obrir- te a noves coses. Costa acomiadar-se, perquè el vincle que estableixes quan ets lluny és més intens, però val la pena. Així que un divendres a les sis del matí enfilava carretera per anar a l’aeroport i arribar a la següent destinació: Bangkok.

Tailàndia

Tailàndia va ser el moment compartit del meu viatge. Una de les meves millors amigues, sabent que estava viatjant, em va venir a veure i vam quedar a la capital tailandesa per començar una ruta que duraria uns 11 dies.

Allà vam visitar la capital del país i vam aprofitar per fer una excursió a Ayutthaya i els seus temples, el mercat que es troba a les vies del tren i el mercat flotant. I, per suposat, per tastar el famós Pad Thai, boníssim! Uns dies més tard agafàvem un bus nocturn que ens portaria a la zona nord del país i vam visitar Chiang Mai on vam coincidir amb la celebració budista del Loy Krathong o festival de llums, moment en què encenen molts fanalets i els enlairen amunt al cel a la vegada que es fan ofrenes al riu.

A Chiang Rai, vam visitar el temple blanc i vam fer una excursió en vaixell pel triangle d’or, punt del riu Mekong on conflueixen les fronteres de

Tailàndia, Myanmar i Laos. Després d’uns dies de ruta, vam tornar a agafar un bus nocturn que ens va portar a Bangkok i allà vam passar els últims dies juntes a Tailàndia, on un dissabte de matinada ens separàvem per ella tornar a casa i jo seguir el meu viatge.

Japó

Japó era un somni, una aventura llunyana i bastant idealitzada tot i que, en el fons, no tenia una idea massa concreta del que em trobaria. La realitat va superar tota expectativa possible. Japó es mereixeria un capítol sencer per ell sol. Vaig arribar a mitjans de novembre, deixant enrere un llarg estiu i la calor per prendre contacte amb un fred que anava agafant força dia rere dia. També vaig canviar d’escenari i de societat de manera radical: gent fent cua a les portes del metro, respectant religiosament tots els semàfors en vermell, una netedat als carrers difícil de superar i una sensació de seguretat molt alta. La veritat és que això últim ho vaig agrair molt. Japó és dels pocs llocs on no has de patir en aquest sentit. Òbviament hi ha de tot com a tot arreu, però és l’únic país on vaig anar tranquil·lament pel carrer a passejar de nit, sense por i amb la seguretat que no em passaria res. A més, la gent sempre està disposada a ajudar i encara que no sàpiguen anglès sempre troben la manera de donar-te un cop de mà, amb el traductor del mòbil o acompanyant-te ells mateixos on faci falta.

Vaig tenir la gran sort d’arribar en plena època del “Momiji”, quan les fulles dels arbres canvien a colors tardorencs com el vermell, el taronja o el groc i us puc assegurar que poques vegades he vist paisatges tan preciosos com aquells. A Japó vaig estar 21 dies en total, dels quals 14 vaig estar en ruta amb tren i la resta de dies vaig estar a Tokyo, visitant la ciutat i gaudint al màxim de tot el que ofereix. Em va anar molt bé visitar la pàgina web de japonismo.com, on podeu trobar tot el que necessiteu per organitzar un viatge a Japó: des de rutes fins a activitats, gastronomia, museus, etc. A Japó el transport és molt car, això sí, tenen de les millors xarxes de tren del món. Per aquest motiu existeix el JRPass, un bitllet per a turistes que et permet moure’t il·limitadament durant set, catorze o vint-i-un dies en tren pel país. És car, però la inversió val molt la pena i t’estalvies molts diners. Pel que fa a l’allotjament sempre vaig anar a albergs, sent el més car a Takayama (vint euros una nit) i el més barat a Tòquio (deu la nit). Els albergs a Japó tenen molta qualitat i atenció, molt en línia del país en general i són molt bona opció per estalviar diners en allotjament. A més, tens molts supermercats on pots menjar molt bé per pocs iens.

Per mi Japó va ser molt especial. Té una barreja de tradició, paisatge, gastronomia, boscos plens de molsa, ponts vermells, temples espectaculars i una societat molt avançada que el fa màgic. De fet, vaig marxar d’allà amb la idea de tornar, més d’hora que tard.

França

Amb tot plegat ja era desembre i vaig decidir que era moment de tornar cap a casa. M’hagués quedat a Japó més temps, era un país que m’havia atrapat, però vaig valorar que per mi era important passar les festes a casa amb la meva família. A més, el meu germà es doctorava la setmana abans de Nadal i els meus pares anaven a veure’l a França, on ell resideix, així que vaig comprar un bitllet de tornada cap a França sense dir-los res i els vaig fer una sorpresa allà. Després d’uns dies en família per la bretanya francesa posava punt i final a un viatge de tres mesos i tornava cap al Maresme lliure i tropical!

El temps i la destinació

“Quan temps te’n hi vas?” Aquesta pregunta es va repetir i repetir abans de marxar i sempre la responia igual: “de moment me’n vaig un mes, després ja veurem, potser torno o potser allargo!”. Jo sabia que m’hi estaria més temps, però en el moment vaig prioritzar viure el viatge sense pressió. La gent sempre opinarà sobre la durada, els semblarà poc o molt temps i no es tallaran a donar-te la seva opinió. Per mi el més important és que per tu sigui una experiència enriquidora i això es pot donar en un viatge de tres setmanes o de tres mesos. El més important és que facis allò que sents i no el que els altres esperen i això passa per ser lliure a decidir quan vols posar punt i final al teu viatge, independentment del que els altres puguin dir. Recorda que ets tu qui agafaràs l’avió i que és el teu camí. A mi em va servir per no posar cap mena d’expectativa sobre el temps que estaria fora i per sentir-me més lliure. Això també serveix per la destinació, no cal anar a l’altra punta del món perquè sigui un súper viatge. Hi ha una certa estètica en el món viatger que sembla que si no estàs ben lluny no acaba de tenir mèrit o que no acaba de ser un viatge “gros”. Em sembla una veritable tonteria. Te’n pots anar a fer una ruta de castells per Escòcia i viure’l com el viatge de la teva vida, tot depèn dels teus interessos i el teu moment. Tal com ho veig jo, això és el més important.

Marxar sola

“Per què te’n vas sola? No et fa por? Jo no ho faria mai!”. Aquesta frase me la van dir i repetir. Sovint em preguntava per què hi havia persones que no podien concebre d’entrada que jo era la que estava decidint marxar sola. No és que no hagués trobat companya de viatge, ni que les coses haguessin anat així, simplement era que jo volia fer-lo sola. Sense més. Per mi era una oportunitat de conèixer-me en situacions i escenaris diferents, agafar distància i perspectiva i obrir-me a noves realitats. Què millor que fer-ho amb tu mateixa? Al final, ets amb la primera i la última persona que hi pots comptar. Per mi era el meu moment, segurament uns anys abans no ho hagués fet, però ara em sentia amb les ganes i l’energia. I sí, tens pors, només faltaria! Sobretot quan encara estàs a casa i tota la història de marxar corre pel teu cap sense fre. Però crec sincerament que les pors estan per afrontar-les i us asseguro que, un cop agafat l’avió i arribada a lloc, disminueixen considerablement.

Està també el fet de ser noia i anar sola. És una realitat que si viatges sola has de prendre certes precaucions. El masclisme no entén de fronteres i en alguns països per cultura i religió ho notes de manera accentuada. Jo no vaig tenir cap problema al llarg dels tres mesos que vaig estar fora, simplement intentava arribar a l’alberg abans que es fes fosc i informar-me bé sobre costums locals i religiosos d’allà on anava. També informava a les meves amigues i família d’on estava i si veia que algú o un lloc no feia bona pinta marxava. Una altra cosa important és no explicar que viatges sola ni que ets soltera allà on vas. En aquest sentit, és molt útil portar posat un anell com si estiguessis compromesa. A mi me’l va deixar una bona amiga i la veritat és que em va estalviar més d’una conversa incòmode, ja que hi ha països que el fet d’estar casada o tenir parella consolidada es veu com un límit de cara als homes.

La gestió emocional

Viatjar sola implica gestionar emocions, sentiments i mogudes vàries. No sempre hi haurà algú amb qui compartir i, si el tens, potser no entendrà la teva realitat. Jo recomano moltíssim portar una llibreta i un boli per escriure. Encara que no tinguis l’hàbit és una eina que t’ajuda en el moment i que, a més, després t’ajuda a connectar i reviure el viatge. Jo en portava dues, una que era el meu diari de viatge on anava escrivint la ruta i l’altre el meu diari emocional on escrivia com em sentia, reflexions que anava fent, etc. No pretengueu estar sempre felices i com si visquéssiu en un post d’Instagram, viatjar és una altra manera d’invertir la teva vida i, per tant, tindràs dies de tot. I està bé. Dóna’t temps i espai per sentir tot el que vingui, sempre podràs fer una videotrucada amb una bona amiga. També heu de tenir en compte que viatjar cansa! De veritat, hi haurà dies que voldreu parar en un lloc, dormir fins que el cos digui prou, menjar bé i no fer res! I això també és cuidar-se a més de molt necessari. Per últim, no subestimeu la tornada. A vegades costa aterrar mentalment i tornar a connectar amb la vida “normal” sense tenir la sensació que les coses que heu viscut s’escorren entre els dits. És normal tenir aquestes i altres sensacions, així que paciència, poc a poc anireu trobant la manera d’integrar totes les coses bones que heu cultivat al llarg del vostre viatge.


Publicat al Butlletí de abril de 2020

Maresmencs i maresmenques al món. Experiència

Au-pair

MENÚ


😀Elvira 🛫Vilassar de Mar 🛬Alemanya ✅Au-pair…

Llegeix

Camp de treball

MENÚ


😀Mei i Paula 🛫Cabrils / Viladecans…

Llegeix

Cooperació Internacional

MENÚ


😀Alba 🛫Palafolls 🛬Mèxic / Grècia ✅Cooperació…

Llegeix

Estudis

MENÚ


😀Marta i Marina 🛫 Vilassar de…

Llegeix

😀Adriana 🛫 Alella 🛬Xile ✅ Estudis…

Llegeix

😀Yara 🛫 Vilassar de Mar 🛬Estats…

Llegeix

😀David 🛫 Premià de Dalt 🛬Dinamarca,…

Llegeix

😀Núria 🛫 Vilassar de Dalt 🛬Itàlia…

Llegeix

😀Eugènia 🛫Mataró 🛬Anglaterra / Alemanya ✅Estudis…

Llegeix

Feina

MENÚ


😀Samuel 🛫 Premià de Dalt 🛬Xina…

Llegeix

😀Mireia 🛫 Argentona 🛬Mòn ✅ Feina…

Llegeix

😀Gerard 🛫Mataró – Tecnocampus 🛬Emirats Àrabs…

Llegeix

😀Elisabet 🛫El Masnou 🛬Lapònia ✅Feina ↪MENÚ…

Llegeix

😀Pol 🛫Cabrils 🛬Austràlia ✅ Feina ↪MENÚ…

Llegeix

Formació internacional

MENÚ


😀Samuel 🛫 Premià de Dalt 🛬Anglaterra…

Llegeix

Intercanvi juvenil

MENÚ


😀Carla 🛫 Pineda de Mar 🛬Lituània…

Llegeix

😀Nil i David 🛫Premià de Dalt…

Llegeix

😀Marta i Marc 🛫Vilassar de Mar…

Llegeix

Pràctiques

MENÚ


😀Judith 🛫 Dosrius 🛬Itàlia / Portugal…

Llegeix

😀Albert 🛫 Vilassar de Mar 🛬Anglaterra…

Llegeix

😀Alicia 🛫Pineda de Mar 🛬Portugal ✅Pràctiques…

Llegeix

Viatge alternatiu

MENÚ


😀Anna 🛫 Alella 🛬Àsia ✅ Viatge…

Llegeix

😀Elià i Guim 🛫Vilassar de Mar…

Llegeix

Viure

MENÚ


😀Júlia 🛫 Malgrat de Mar 🛬Colòmbia…

Llegeix

Voluntariat

MENÚ


😀Tania 🛫 Mataró 🛬Irlanda ✅ Voluntariat…

Llegeix

😀Gemma 🛫 Mataró 🛬Alemanya ✅ Voluntariat…

Llegeix

😀Markel 🛫Vilassar de Dalt / Cabrils…

Llegeix

😀Carla 🛫Pineda de Mar 🛬França ✅Voluntariat…

Llegeix

Maresmencs i maresmenques al món


😀Irene i Rita

🛫 Arenys de Mar

🛬Sud Amèrica

✅ Viatge alternatiu

MENÚ


En ruta per Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. El viatge de la Rita i la Irene.

El gener de l’any 2018, jo i la meva millor amiga Rita vam decidir començar una aventura a Xile, una aventura que duraria sis mesos i ens portaria a visitar una bona part de Sud Amèrica de manera improvisada.

Vam arribar a Santiago de Xile a finals de gener, i allà ens esperaven uns amics d’Arenys que viuen allà, els quals ens van fer de “pares” en aquesta primera etapa de la nostra aventura. Vam dormir a casa seva, ens van cuidar com unes reines i van fer que l’arribada a aquest magnífic país fos d’allò més agradable.

A partir d’aquí, vam recórrer Xile, des del sud: carretera austral, Chiloé fins al nord, el màgic Desert d’Atacama, i vam creuar la frontera cap a Bolívia. Xile és un país de contrastos, però cada cop més occidentalitzat.

Bolívia, en canvi, és un altre món. Vam tenir problemes per entrar al país, perquè la comunitat minera estava protestant per les seves nefastes condicions, així que en comptes de creuar per la frontera que hi ha just al costat del Desert d’Atacama, vam haver d’agafar un bus de més de 20 h per entrar per una altra frontera i arribar a Cochabamba. Aquí vam conèixer per primer cop la Bolívia autèntica, una Bolívia que no et deixa indiferent. A partir d’aquí, vam recórrer el país passant per Sucre, Potosí, Uyuni i Paz, i Copacabana. El llac Titicaca va ser la porta que ens va portar al Perú, un país immens que ens deixaria amb la boca oberta a cada lloc que anàvem. La seva gent, el menjar, la natura, la cultura. A Lima vam estar a casa d’uns amics dels nostres pares, que a part de cuidarnos i transmetre’ns el seu orgull peruà, ens van donar l’oportunitat de passar quatre dies a la Selva, on tenen una finca cafetera, convivint amb una família local. Perú, ens va captivar, no hauríem marxat mai d’allà

Però vam seguir cap a l’Equador perquè a aquestes alçades ja havíem decidit que tornàvem a casa des de Cartagena d’Índies, per tant, ja teníem una data límit i molt per conèixer. El nostre pas per l’Equador va ser més intens, ja que vam recórrer molts quilòmetres i vam aprofitar-los tots. Essència andina i una naturalesa impressionant (la “Laguna Quilotoa” no és famosa com el Machupicchu, però no et deixa indiferent).

A Quito, també vam tenir la sort d’estar acollides a casa d’una ballarina equatoriana, el fet de tenir contactes locals en el viatge, ens va facilitar moltes coses i sobretot ens va aportar una perspectiva diferent dels diferents països. A la frontera, passant cap a Colòmbia, vam viure en primera persona la tragèdia veneçolana. Això va ser una lliçó de vida, famílies refugiades preocupant-se perquè nosaltres poguéssim creuar sense problemes.

Per últim, Colòmbia, un país de música, calor, colors, palmeres, salsa, festa, platges, hamaques, deserts… un país que malgrat que la seva història és alegre, i que cuiden als turistes per sobre de tot. Després d’enamorar-nos del país, la millor manera d’acabar el viatge va ser recorrent l’illa de San Andrés amb moto, fent snorkel amb un tal Chipi, que es va oferir a ensenyar-nos els secrets de la costa de l’illa.

Pel que fa a temes de visat, no vam haver de fer res. En aquests països tens visat de 3 mesos de turista (excepte a Bolívia, que és d’un mes) i per tant, no vam haver de fer gestions prèvies. No vam treballar, però sí que vam fer voluntariats (a través de la pàgina Workaway) a Xile. Vam treballar en unes termes naturals, i també en un alberg. Així mateix, a Xile també vam fer Couchsurfing, i va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer a grans persones.

Així en general, no ens vam trobar cap dificultat. Voldria destacar que malgrat ser dues noies viatjant, vam moure’ns per llocs gens turístics i mai vam viure cap situació perillosa ni compromesa.

Quan teníem dubtes, preguntàvem molt en grups de “mochileros” del Facebook, o a les persones que coincidíem pel camí. També ens assessoràvem molt preguntant a la gent local a l’hora d’aconsellar-nos per seguir la ruta, llocs per visitar, llocs a on dormir, etc. Aquesta va ser la manera de fer una ruta única que ens va portar a llocs que mai haguéssim pensat.

Com a consell per qui vulgui viure una experiència similar, en primer lloc diria que portin la motxilla ben buida de material (que al final les coses imprescindibles són ben poques i tot acaba fent nosa), i que facin turisme responsable, és a dir viatjant sense deixar rastre per allà on passes, ser respectuosos, informar-se dels dubtes amb la població local, interactuar amb ells (per mi és del més enriquidor) i desmarcar-se del turisme massiu. Aquest viatge ha marcat les nostres vides i ho recomano absolutament a tothom.


Publicat al Butlletí de setembre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Yara

🛫 Vilassar de Mar

🛬Estats Units

✅ Estudis

MENÚ


Primer de batxillerat als Estats Units, l’experiència de la Yara a Colorado

Què et va portar a estudiar als Estats Units?

de final de curs o les animadores, el futbol americà… I llavors sempre m’havia agradat. O les típiques pel·lícules de Nadal on surten els nens i nenes, que estan nevant i amb els regals i totes les cases super decorades. Sempre m’ha agradat aquest tipus de vida. I un dia vaig veure a YouTube una noia que havia fet un any d’intercanvi i em vaig adonar que aquesta era una possibilitat: anar-me’n fora i viure-ho. Ho vaig comentar amb els meus pares i els vaig convèncer. Tot es va començar a organitzar l’estiu després de fer 3er d’ESO. Tots els papers amb l’agència es van fer mentre cursava 4art d’ESO, em van buscar família i escola. Vaig marxar a l’agost, ho vaig fer amb ICES (https://www.ices-spain.com). Tenen borsa de famílies als Estats Units i s’encarreguen de posar en contacte els i les estudiants amb les famílies.

Abans de marxar als Estats Units ja sabies amb quina familia viuries?

No, ho vaig saber el 7 d’agost, i vaig viatjar el 23. En aquella època estava súper nerviosa perquè no sabia si marxava o no. El dia que va arribar l’e-mail amb la confirmació em vaig emocionar molt. La destinació era Colorado, i vaig començar a buscar informació perquè no tenia ni idea de com era el lloc. Vaig llegir que hi feia molt de fred. Colorado està al mig dels Estats Units: més amunt de Texas, té forma de quadrat.

Com van ser els teus inicis estudiant a Colorado?

Al principi era una mica estrany, perquè estava amb una família que tenia tres fills i em va tocar un “double-placement”, que vol dir que la família acull a dues estudiants d’intercanvi. Estava juntament amb una estudiant d’alemanya. La veritat és que d’aquesta manera va ser fàcil adaptar-me a la família, ja que tenia a algú amb la qui compartia habitació i ens enteníem, estavem en la mateixa situació en la que tot era nou per les dues. La família em va encantar, eren molt macos.

La família ja tenia experiència acollint a joves internacionals?

La meva mare d’acollida és entrenadora de l’institut, i l’any anterior una estudiant d’intercanvi que estava al grup d’animadores s’havia quedat sense família a meitat de curs, i li va oferir que es quedés a casa seva. Així, va acollir sense estar al programa. Com que li va agradar l’experiència va decidir entrar-hi, i la Helen i jo vam ser les seves primeres estudiants d’intercanvi de manera oficial.

Com era la vida a l’institut?

Bé, és molt diferent d’aquí a Catalunya. Per exemple, jo no tenia una classe fixa on els i les companys/es sempre eren els mateixos durant tot l’any, sino que m’apuntava a unes assignatures i a cada classe hi havia gent diferent. És l’alumnat el que es mou de classe en classe, no el/la professor/a. Les edats també es barregen. En el meu cas, vaig escollir biologia, i allà la majoria eren de 3er i 4art, i jo estava fent 1er de batxillerat. En canvi, a l’assignatura d’anglès tots érem del mateix curs.

Què tal amb l’anglès?

Molt bé. Al principi no tenia un mal nivell, perquè a Espanya treia notables o excel·lents. Però sí que és un altre rotllo, per molt que tragués bones notes aquí. Allà parlava tota l’estona en anglès, i si no sabia alguna cosa m’havia d’espavilar. Només havia de preguntar o ho buscava al Wordreference.

Els i les alumnes estaven acostumats a rebre estudiants d’intercanvi?

A la meva escola si, i crec que en general estan acostumats. Els i les estudiants també entenen que si sóc una estudiant d’Espanya potser l’anglès no se’m donarà superbé. Els agrada conèixer cultures noves.

Et va sorprendre algun aspecte cultural?

Sí que hi ha coses petites, com per exemple els waters, que no estan tancats del tot. A l’escola
es practiquen molts esports, i tothom sent molt d’orgull de formar-hi part. Tenen la seva mascota, el Bulldog, i per exemple al futbol per animar l’equip criden “Yes, go bulldogs!” Vivia a Craig, d’uns 10.000 habitants. És un poble de caçadors on hi feia molt de fred, sempre estava nevat. Al principi feia molta il·lusió perquè aquí no neva mai, però després et canses. Eren molt conservadors. La típica casa americana normalment és de dues plantes, té un soterrani, tenen un jardí que està com amagat per tanques, i després a la part de davant té un tros amb gespa, el caminet per arribar a la casa i que toca amb la del costat, a aquest espai de terreny se li diu “yard.” Allà la gent hi posava un cartell a favor de Trump, Biden, etc. També hi ha moltes esglésies, i moltes religions.

I el menjar?

El típic americà: molt oliós, amb molta grassa i precuinat. Allà és molt car menjar vegetals o fruita, és més fàcil comprar congelats. Una caixa de dònuts et podia costar 1$ i un poma potser 2$. Una vegada vaig preguntar a la família una recepta per fer brownies, ja que són d’allà. I em van dir que compren els preparats en pols. Em va xocar molt, perquè no cuinen.

Que vas conèixer de la zona?

Amb la família vam visitar l’estat del costat, que és Utah, vam anar a un poble que es diu Moab, que és molt maco perquè la sorra és taronja i els arbres verds, és un paisatge que fa arcs naturals, té molt de contrast. Després també vam anar a Las Vegas, on tot és edificació. Va ser molt guay, vam anar a un hotel que era també un casino

Com vas gestionar la nostàlgia?

El tema de la nostàlgia el vaig viure amb el menjar, amb el clima, sempre tenia fred i al final ja n’estava farta. Amb la família i amb els amics també, però has d’anar amb la mentalitat que no els veuràs en 9 mesos. Allà estableixes un vincle amb la família que t’acull, i és molt xulo poder fer amics allà, on et trobes amb molta diversitat de cultures. Però cap als 6 mesos d’estar allà ja vaig començar a estar nostàlgica, m’ho estava passant bé però també trobava a faltar al meu germà, al meu pare, la meva mare… Són moments.

Un cop vas tornar a casa, com ho has viure?

A segon de batxillerat, els primers mesos em va costar seguir el ritme. Perquè també hi ha el treball de recerca que normalment es fa a primer i jo el vaig començar al setembre de segon. M’he espavilat bastant bé, però no recomano fer l’experiència d’intercanvi als Estats Units si no ets bona estudiant. He fet el batxillerat científic, a l’agència em van dir que havia d’escollir quatre matèries de ciències i cursar història americana, anglès i mates. I per la convalidació vaig enviar les notes, que es porten al Ministeri d’Educació i després me les van enviar convalidades.

La teva estada et servirà de cara al futur?

Sí, soc molt més independent, i em serveix per entrar més fàcilment a la vida adulta. Ja no depenc tant dels meus pares. Amb l’anglès, m’he examinat de l’examen de Cambridge i tinc un nivell C2. Em puc comunicar sense problemes.

Com resumiries la vivencia en una frase?

“Life-changing”. Et canvia completament la vida. La persona que era quan vaig agafar l’avió per anar allà no té res a veure amb la persona que va agafar l’avió per tornar. Simplement… canvies! A mi m’ha agradat molt com he canviat. Si vols sortir de la teva zona de confort és una experiència que recomano al 100%. M’encantaria tornar-hi, i anar a ciutats com Nova York, San Francisco… i també m’agradaria anar a Alemanya a veure a la Helen, o tornar al poble i contactar una altra vegada amb els amics que vaig fer. És tota una vida diferent i ha estat molt emocionant conèixer aquesta altra cultura. No m’imaginava que fos tan diferent i tant similar al mateix temps. És divertit conèixer aquestes coses!


Publicat al Butlletí de setembre de 2022

Maresmencs i maresmenques al món


😀Adriana

🛫 Alella

🛬Xile

✅ Estudis

MENÚ


Descobrint Xile a través d’un Erasmus d’arquitectura

Hola! Sóc l’Adri, d’Alella. Estic estudiant arquitectura a Barcelona i vaig aprofitar l’oportunitat de poder marxar d’intercanvi a través de la universitat per anar a estudiar el 4t curs a Valparaíso, a Xile. Dir que vaig estar un any sencer a Valparaíso no seria del tot veritat. Si bé és cert que a efectes pràctics vaig estar un any fora de casa, un cop a Llatinoamèrica em vaig moure molt. Les distàncies allà se’m van fer molt curtes! Vaig arribar a Xile el 24 de juliol de 2018. No hi havia cap rastre de la calor de Catalunya: a l’aeroport de Santiago de Xile estàvem a zero graus, ple hivern. Vaig marxar sense tenir gaire idea d’aquell lloc nou que seria casa meva durant un any. Suposo que marxar a través de la universitat em feia sentir més segura, ja que almenys de la part més burocràtica se’n van encarregar una mica. Visats, permisos d’estudiant, tot plegat tampoc va ser massa feina. Marxàvem sis estudiants d’arquitectura a Xile, dos a Valparaíso i quatre a Santiago. Tenia ganes d’anar-hi sola, o almenys amb gent que no conegués, però em vaig endur la sorpresa que les altres places les van donar a unes noies un any més grans que jo però molt amigues meves! I en el fons va ser més fàcil començar en un lloc nou tenint algú al costat. A Valparaíso hi vaig anar amb la Mar. Quan vam arribar allà, ens hi esperava la Marta, una noia de la nostra universitat que just estava acabant el seu intercanvi. Vam arribar a Xile i vam anar a petar directament al seu grup d’amics meravellós, i molta gent xilena que omplia la casa cada dia. Recordo el dia que la Marta va tornar a Barcelona, els primers comiats quan tot just només portàvem un parell de setmanes a Xile. Crec que coincidir amb ella uns dies ens va aclimatar de cop. Ens vam quedar a viure a casa seva, la Casa Verdolaga, quina meravella de casa! Bé, meravella segons com es miri. Valparaíso és una ciutat portuària i amb moltíssim pendent, i està ple de casetes amuntegades les unes amb les altres. Casa nostra era una casa de set habitacions i una gran sala que tant feia de cuina com de menjador com d’estudi, una mica de tot. Però alhora plena de goteres els dies de pluja forta, sense calefacció i amb un munt d’escales per arribar-hi! Pensava que viure amb sis persones més seria molt caòtic però ens aveníem molt bé i portàvem més o menys els mateixos ritmes.

Realment tenia moltes ganes de viure fora de casa, de compartir casa amb altra gent de la meva edat. La Lena, el Bat, la Helen, el Toby, la Itsaso, la Mar i jo. Alemanya, França, Dinamarca, País Basc i Catalunya. Suposo que sempre que marxes d’intercanvi l’experiència és molt especial, ja que en el fons la gent marxa perquè en té ganes. A Valparaíso m’hi vaig trobar un grup enorme d’estudiants d’intercanvi i ben ràpid vam crear una gran família. Era una sensació estranya, ja que érem gent sense cap vincle previ amb el lloc, i per tant amb una llibertat absoluta per moure’ns i conèixer coses noves. Però, tot i que hi estava molt a gust, jo havia anat d’intercanvi per conèixer Xile, els seus racons i la seva gent. Així que de mica en mica em vaig anar apropant a la gent d’allà. Sincerament, va ser molt fàcil. Mai m’havia sentit tan acollida en un lloc desconegut. Els primers dies a Xile em van fer la mateixa pregunta milions de vegades. Per què Xile? Podia haver escollit qualsevol altre país del món gairebé. I jo tampoc ho tinc massa clar. Tenia moltes ganes de marxar un any sencer fora, no volia anar a un lloc de parla anglesa i més enllà de la universitat m’interessava anar a un país que m’ensenyés coses noves. No sabia ni que existia Valparaíso, però a poc a poc vaig anar investigant i vaig veure que era el lloc on havia d’anar.

Tot i ser ciutat, Valparaíso és petit i la vida quotidiana hi és molt fàcil. Coneixíem totes les botiguetes del barri i al cap de ben poc vam passar a ser unes veïnes més. La universitat va acabar de decantar-me per marxar allà. Estudiar arquitectura a Barcelona, tot i que m’agradi molt, és molt desgastant, i cap a quart curs la majoria tenim ganes de prendre’ns la carrera amb una mica més de calma per gaudir-la bé. La universitat de Valparaíso era perfecta per a això. Segur que hi ha universitats amb més prestigi o amb millor professorat, però jo allà vaig aprendre arquitectura des d’un altre punt de vista. Fèiem classes de poesia, d’expressió corporal, compartíem assignatures amb gent de disseny i amb gent d’altres cursos. I vam aprendre a construir i a conèixer els materials. Al novembre, vam marxar dues setmanes a Brasil. L’anomenada “travesía” forma part del pla acadèmic, i de fet és la base de l’ensenyament de la universitat.

Podria estar pàgines i pàgines parlant de la universitat i de la seva gent, em van fascinar i van ser la meva principal porta d’entrada a la societat xilena. He deixat allà grans amistats que de ben segur m’acompanyaran molts anys més! Sento que d’alguna forma vaig viure dos intercanvis diferents. Al gener, molts estudiants d’intercanvi van tornar al seu país, ja que molta gent només venia per un semestre. Allà el curs està girat respecte al nostre: el curs comença al març i acaba al desembre. Així que vaig passar unes vacances de Nadal a ple estiu. Els tres mesos d’estiu, i de vacances, em van permetre conèixer molts llocs nous. No sé si ara tornaria a viatjar tant com vaig fer, però el cert és que va ser meravellós. Vaig conèixer Bolívia, Perú, la Patagònia i el nord de Xile. Xile és tan llarg i estret que hi trobes tants climes com et puguis imaginar. Al gener, vam volar fins al sud de tot de Xile i ens vam passar tot el mes pujant cap amunt de mica en mica, “mochileando” com diuen allà  Motxilla a l’esquena, i a caminar i conèixer gent amb qui compartir el viatge

Quan al març vaig tornar a la universitat, vaig sentir-me com quan comença un curs nou. Amb la il·lusió de veure aquella gent que en pocs mesos s’havien convertit en el meu dia a dia. Els últims mesos van passar volant, el temps s’anava escolant i no paràvem de viure noves experiències. Sempre hi havia gent interessant a qui conèixer, Valparaíso és el niu de la bohèmia xilena i volguessis o no et topaves amb recitals, música improvisada al carrer o artistes que pintaven meravelles. Vaig sentir-me molt còmoda en aquell país que, tot i ser paradigma del neoliberalisme més arrelat, dóna una gran importància a la cultura, i ho fa d’una forma gens elitista. Allà el jove que pinta retrats a la cantonada xerra amb el gran poeta que no para de publicar. D’alguna forma sentia que allà la gent feia vida de carrer perquè compartien lluites polítiques molt més conscientment que aquí. I és de les coses que més trobo a faltar, les lluites compartides i la facilitat amb què, tot i la diferència, passaves a ser una més en qualsevol espai.

No tenia del tot clar per què marxava de casa, ni tampoc per què marxava a Valparaíso, però el que ara tinc molt clar és que no dubtaré en tornar-hi al més aviat possible, per continuar vivint tot allò que sento que vaig començar a sentir com a propi.


Publicat al Butlletí d’octubre de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Carla

🛫 Pineda de Mar

🛬Lituània

✅ Intercanvi juvenil

MENÚ


La Carla de Pineda de Mar ens explica la seva experiència en un intercanvi juvenil a Lituània

Entrevistem a Carla Macias, una jove de Pineda de Mar que ha participat en un intercanvi juvenil a Lituània amb la Fundació Catalunya Voluntària.

La Carla va assistir a una de les nostres assessories presencials de Pineda de Mar el novembre passat. Tenia moltes ganes de participar en una experiència internacional i, entre altres opcions, li vam explicar en què consisteixen els intercanvis juvenils.

Com va anar el procés d’inscripció?

Vaig emplenar el formulari de sol·licitud de la pàgina web de l’entitat. Al cap d’uns dies des de la Fundació Catalunya Voluntària em van contestar per dir-me que m’havien seleccionat.

Vas participar en alguna sessió preparatòria?

Primer ens vam conèixer primer tots els participants a Barcelona, abans de marxar, va ser un primer contacte. Érem 7 en total, 1 dels quals era el youth leader, el Mario, que és la persona que tenim de suport que coordina el grup i organitza dinàmiques amb els altres països. Va assistir una trobada preparatòria a Holanda. Tot el grup vam viatjar junts.

Què vau fer el primer dia?

El primer dia vam aterrar a Riga, Letònia, i vam aprofitar per visitar el poble i menjar alguna cosa. Riga em va agradar molt. Des d’allà vam agafar un bus fins a Panevėžys, Lituània, que era més petit, no hi havia moltes coses. Feia molt fred però no estava nevat, tot just feia cinc dies havia nevat molt però ja s’havia desfet.

Quan vam arribar a Panevėžys ens van venir a recollir a l’estació de bus i ens van portar a una casa de colònies on estàvem tots els participants junts, una casa a la muntanya.

Ens vam quedar quasi sempre allà, sembrava una mica la casa de Gran Hermano!

Quines activitats fèieu?

Fèiem dinàmiques, xerrades i jocs relacionats amb els Drets Humanes. Per exemple, parlàvem de maltractaments, discriminacions homòfobes, transsexualitat, racismes… Diferents temes relacionats amb els Drets Humans.

Vam fer la “nit cultural”, on cada país havia de portar alguna cosa de menjar, o explicar una mica, fer algun joc relacionat amb el nostre país. Nosaltres vam fer un pica pica, amb truita de patates, neules, polvorons, torrons, quicos… I després les van fer Cagar el Tió, els vam ensenyar la cançó i vam embolicar les neules de regal.

Què tal amb l’idioma?

La veritat és que la gent era molt maca i ens ajudàvem moltíssim. Tothom, llevat el nostre grup espanyol, tenia un nivell d’anglès súper alt. Es va notar molt la diferència. A excepció de dues noies que anaven amb nosaltres que sí que el dominaven, ja que una és professora d’anglès i l’altre ha estat vivint fora.

Quins països van participar?

Eren joves de Lituània mateix, de Portugal i d’Holanda.

Vas aprendre nous conceptes relacionats amb els Drets Humans?

Aprens coses, veus altres punts de vista i altres maneres de pensar…

Per exemple, vaig veure que a Lituània tenen la ment força tancada en aquest aspecte. Sobretot tenen molt mal vistes les parelles homosexuals, això em va xocar molt. Vam anar a fer una activitat a un centre cívic d’allà, amb l’objectiu de conscienciar els joves, fer-los reflexionar una mica sobre els Drets Humans. I quan va sortir aquesta temàtica vam veure que molts dels joves estaven en desacord amb el matrimoni homosexual; a Lituània no està permès. També vam preguntar sobre l’avortament, i tampoc està gaire ben vist.

En aquell moment em vaig sentir orgullosa que almenys aquí ho veiem d’una altra manera.

Hi ha algun tema en particular que et cridés l’atenció?

De temes que es van tractar n’hi va haver un que em va agradar molt, sobre transsexualitat i transgènere. Sobre quina és la teva sexualitat biològica, que és el sexe amb el qual neixes, amb què et sents identificada, l’orientació sexual.. T’ajudava a entendre, a ficar-te en la pell de diferents maneres de viure la sexualitat. Ho van explicar molt bé.

Com eren els àpats?

Cada dia esmorzàvem a les 8:30 h. Ens solien posar pancakes. Això si, tot el dia mengen cogombre! Dinàvem a les 13:30 i sopàvem a les 19:30 h. Crec que és molt sa sopar tan aviat. El menjar era bo en general, però em va xocar que mai menjàvem postres. Ni fruita, ni iogurt…

Va ser una experiència bastant intensa. Gairebé no teníem temps lliure, ja que fèiem moltes activitats. Després de menjar sí que teníem una horeta per descansar.

Com valoraries en conjunt el teu pas per aquest intercanvi juvenil?

En general em va agradar molt l’experiència.

Després de l’intercanvi he vist que tot i ser de diferents països al cap i a la fi quasi tots tenim la mateixa percepció o sentiments. Quan estàvem xerrant ens enteníem molt bé, ens posàvem d’acord molt de pressa, hi havia molta connexió.

Fins i tot quan parlàvem amb joves amb punts de vista molt diferents hi havia força empatia, es feia l’esforç per provar d’entendre l’altre.

El millor que m’emporto són les persones que he conegut. El fet d’interessar-te per altres cultures, conèixer nova gent, noves experiències… M’agradaria molt tornar-los a veure a tots. Són gent molt interessant i molt intel·ligent que m’han fet reflexionar sobre moltes coses.

I desprès d’això?

Tot just tornar he començat un curs d’administració. Ha anat tot quadrat. Em ficaré les piles amb l’anglès, ja que a l’hora de parlar em feia molta vergonya, i més endavant sí que m’agradaria participar en altres intercanvis


Publicat al Butlletí de gener de 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Eugènia

🛫Mataró

🛬Anglaterra / Alemanya

✅Estudis

MENÚ


Europa una diversitat de cultures. L’experiència de l’Eugènia.

Un estiu de fa temps, quan tenia 19 anys, vaig decidir fer un voluntariat a algun país d’Europa, preferia que fos a prop ja que era la primera vegada que marxaria sola de viatge. Gràcies a la Organització COCAT, vaig marxar de voluntària a un camp de treball a Anglaterra. Van ser només dues setmanes però va ser suficient per despertar en mi un interès enorme per Europa i per la diversitat de cultures que trobem en el nostre continent.

Al tornar a casa, començava el 3r any de carrera i no vaig dubtar ni un moment en marxar d’Erasmus al 4t any i tornar a viure una experiència internacional. A l’organitzar-ho, vaig marxar quatre mesos abans de l’inici de curs a una ciutat d’Alemanya propera on després faria l’intercanvi acadèmic. En aquesta ciutat em va acollir una família alemanya amb qui vaig viure aquests quatre mesos a canvi de passar temps amb les seves filles i parlar-los en castellà per tal que n’aprenguessin. Durant aquest temps a Alemanya vaig començar a aprendre alemany i em vaig trobar altra vegada amb una nova cultura i societat totalment diferents a les de casa. Un cop començat el curs acadèmic a Alemanya, vaig viure l’Erasmus amb gran felicitat i a dia d’avui puc dir que aquestes experiències em van canviar la vida, sobretot em van obrir la ment i em van convertir en la persona que soc avui.

Em vaig graduar i vaig començar a treballar però trobava a faltar el contacte amb el món internacional o simplement parlar en anglès. Així doncs em vaig fer voluntària d’una increïble associació internacional d’estudiants anomenada ESN on he tingut un recorregut de cinc anys i de la qual guardo un preciós record.

Aquí he après moltíssim, he millorat com a persona i he aportat el meu granet de sorra en les labors de integració social i cultural que fem les persones voluntàries. També m’ha permès viatjar per tota Europa en el context d’aquesta associació i mantenir el contacte amb estudiants d’arreu del continent.

Per últim lloc, fa pocs anys vaig decidir realitzar un viatge arreu d’Europa sola, coneixent les persones locals i altres viatgers i viatgeres d’aquells països on em trobés. Van ser dos mesos de viatge per cinc països (alguns planejats i d’altres improvisats), que altra vegada em van aportar una enorme riquesa cultural i un gran respecte i tolerància cap a les cultures desconegudes.

Durant aquest viatge vaig realitzar tasques de voluntària en camps de treball, gràcies al portal Workaway, el qual em permetia cobrir les despeses d’allotjament i àpats, apart de contribuir a accions socials.

En definitiva, viatjar ens obre la ment i ens fa millors persones, sobretot conèixer les persones autòctones de cada societat i entendre la seva forma de veure el món. Sens dubte, recomanaria a tothom que pugui que s’animi a viatjar.

Links d’interès:


Publicat al Butlletí de juliol del 2021

Maresmencs i maresmenques al món


😀Pol

🛫Cabrils

🛬Austràlia

✅ Feina

MENÚ


L’aventura australiana d’en Pol Prats de Cabrils

A quina regió d’Austràlia et trobes?

Vaig anar a Manly Beach, un poble situat a la costa de Sydney, a la regió de New South Wales, a Austràlia. És un poble petit que està a una badia, té un carrer que es diu “The Corso”, amb un munt de botigues i restaurants. Hi ha moltes oportunitats de treball, sobretot en temporada alta, que va d’octubre a febrer, que vindria a ser el seu estiu.

És el segon any que vinc a Austràlia i he estat en aquest poble un any i dos mesos. Ara, per temes d’extensió de visa, m’he hagut de mobilitzar al nord d’Austràlia, on visc a un ressort, ja que en temps de coronavirus no hi ha molta feina. Estic amb la meva parella i treballem fent tasques de jardineria. En una situació normal estaríem treballant a recepció o al restaurant.

Vaig arribar a Austràlia el setembre de l’any 2018. Vaig acabar un grau superior de màrqueting i publicitat. Feia molt anys que pensava en anar a estudiar a fora però mai donava el pas, no trobava el moment adequat. Però vaig acabar el grau superior i vaig pensar que era ara ara o mai.

Què et va animar a emprendre aquest viatge?

Tot va ser perquè el meu veí se’n va anar mig any a Byron Bay, que està a la costa est, i és el que em va fer prendre la decisió de marxar amb 20 anys. Vaig fer la maleta i me’n hi vaig anar. Ho vaig fer a través d’una agència. Em van ajudar amb tot, amb el tema del visat, de la sanitat, legislació… com era la meva primera experiència a Austràlia volia fer bé les coses. En temes de visat hi ha diverses alternatives: hi ha el visat d’estudiant, que t’implica a anar a una escola o realitzar un curs online, que té un cost, i caduca un mes més tard de la finalització dels estudis. Aquesta opció et permet treballar 20 hores a la setmana, el visat es pot estendre pagant un altre curs. Després i ha el work and holiday visa que pots estendre fins a tres vegades. Ara jo l’estic estenent pel segon any. Per estendre’l del primer al segon any ho has de fer treballant 3 mesos, i del segon al tercer treballant 6 mesos més. Per sol·licitar-lo necessites o bé un grau superior o bé mig període a la universitat realitzat (2 anys).

El meu objectiu principal era millorar l’anglès. Vaig anar a una escola internacional d’anglès, on hi havia estudiants de tot el món. El percentatge d’estudiants espanyols ha augmentat molt els darrers anys. També hi vaig anar a treballar, vaig tindre sort ja que vaig trobar feina molt aviat. Pel que fa a les dificultats, si no tens un bon anglès al principi pot ser que estiguis una mica més cohibit i et costi més trobar feina. Bàsicament Austràlia és un país on el 60% de la població són motxil·lers, gent que durant una època de la seva vida hi va a treballar, ja sigui per fer diners, o per poder viatjar. Els australians no volen treballar en l’hostaleria, obra, neteja en sectors similars, per la qual cosa resulta fàcil trobar feina en aquests àmbits. Jo tenia experiència treballant en l’hostaleria, el meu anglès no era dolent del tot i als cinc dies ja tenia feina. Tot depèn de cada cas.

Com he comentat, ara em trobo a la costa oest, per estendre la visa haig de treballar tres mesos. Per fer-ho el govern d’Austràlia t’obliga a mobilitzar-te en zones sense tanta població, fora de Melbourne o de Sydney. Has de treballar i demostrar al govern que estàs al corrent dels comprovants de pagament.

Com t’ha afectat la pandèmia del coronavirus?

Pel que fa a la pandèmia de coronavirus, la situació no s’apropa ni de lluny a la situació que es viu a Espanya. Crec que a Austràlia s’han detectat uns 6300 casos, i el que van fer ràpidament és tancar fronteres per països a l’exterior, i després van tancar fronteres internes entre estats, d’aquesta manera s’ha pogut controlar molt més. Els negocis van anar tancant, alehores jo em trobava a Sidney, i on jo treballavem haviem de comptar una a una les persones perquè no n’hi hagués més de cent, fins que van fer lock down, ho van tancar tot. Poc a poc anem tornant a la normalitat, estem a la fase 1 des del 27 d’abril. Cada estat pren diferents decisions. La gent que va entrar durant la pandèmia va haver de fer 14 dies de quarantena. Aquí mai hem estat confinats, només han tancat els restaurants.

Quines altres activitats fas?

Al mateix temps estic estudiant turisme a distància i disfrutant, ja que aquí no ha arribat el confinament. Treballo o pels matins o per les tardes i surfejo amb els meus amics. Faig una vida molt esportiva, molt tranquil·la.

Que trobes a faltar?

Òbviament la família i els amics és el que més trobes a faltar. El que també es troba a faltar és el menjar bé: els menjars de la iaia i els dinars familiars en dies assenyalats.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Ajudes, recursos, solucions… És molt important comptar amb un grup de persones amb qui poder ajudar-te. Vaig viatjar sol però en arribar allà em vaig trobar amb un grup de Mataró que eren amics de tota la vida. L’agència també t’ajuda, però al tractar-se d’un negoci, un cop ja t’has espavilat ja no t’interessa anar-hi. Però és molt important destacar el paper de l’agència per la gent que hi vol anar per primera vegada. Una altra dificultat és trobar casa, però ho has de fer un cop allà, ja que els hostels són cars.

Consell que donaria: Austràlia és un país que brinda moltes oportunitats en funció dels objectius que tinguis. Recomano a la gent sortir del seu cercle de confort. No és fàcil: has de tenir els diners i el temps. Jo vaig venir amb 20 anys, crec que entre els 20 i els 25 anys és la millor edat per venir. Pel que em diu la gent, he canviat molt des d’aleshores. El fet de viure sol fa que t’hagis d’espavilar. L’experiència va ser tan beneficiosa el primer any que vaig decidir tornar un segon any. M’han passat coses que no hauria imaginat mai.

Animo a la gent a anar-hi, ja que els salaris son elevats i en funció de com t’ho montes pots fer moltes coses. Hi ha molts tòpics: hi ha gent que diu que la vida és cara. Sí que ho és, però tot depèn del tipus de vida que portis. Si vas al súper en comptes d’anar de restaurants pots estalviar molt. En el meu cas els estalvis m’han permès passar un mes a Bali, tres setmanes a Nova Zelanda i tres setmanes a les Filipines.

Animo a tenir valentia, per conèixer noves cultures i enamorar-se del país!


Publicat al Butlletí de juliol del 2020

Maresmencs i maresmenques al món


😀Marta i Marc

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Intercanvi

MENÚ


La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya

Desembre 2013


Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.

“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”

Marta Sanvicente


“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”

Marc Trujillo


Publicat al Butlletí de desembre del 2013