La Tania Limas és de Mataró i l’estiu passat va estar col·laborant en un projecte a Maynooth, Irlanda, que va trobar a través de la plataforma Helpex
L’experiència em va encantar. Hi vaig arribar el mateix dia que una noia que venia del Montseny, de fet vam arribar amb el mateix avió. Allà ja hi havia dues noies: una de Burgos i una altra de França. La convivència amb les noies va ser una passada. En el meu cas quan vaig començar la meva estada coincidia que era quan les altres noies voluntàries marxaven al cap de poc.
Donava la sensació que la família amfitriona buscava gent per treballar i ja està. Sí que eren macos: es preocupaven per tu, de vegades et feien el menjar… Però si havies de treballar 4 hores, molts cops en treballaves 8, ja que sempre surten coses amb els cavalls.
Pel que fa a les tasques començavem a les nou, esmorzàvem i el primer que fèiem era alimentar els cavalls, agafàvem el farratge, la palla, i després netejàvem els estables.
Les altres voluntàries ja tenien experiència: una noia portava des dels tres anys muntant, una altra noia també feia hípica… Jo en canvi només havia muntat a cavall dues vegades, i em vaig endur alguna trepitjada!. Quan vaig arribar la dona em va explicar les tasques bàsiques. Més que hípica, que també donaven classes, es dedicaven a la cria de cavalls per a curses. Com que jo no sabia res de cavalls les altres noies m’ho van ensenyar. Vaig aprendre gràcies a les companyes!
La família que portava aquell negoci no mantenia gaire contacte amb les voluntàries. Nosaltres menjàvem juntes a la cuina, però mai amb els membres de la família. L’experiència ha estat molt bé però no estàvem còmodes quan venia algú de la família, no hi havia molta comunicació. Amb el menjar també van ser especials. Érem quatre, i cuinàvem entre les voluntàries. Per exemple, un dia fèiem pasta i va venir una de les propietàries, va mirar l’olla i ens va dir que no calia que fiquéssim tants ingredients. Un altre dia ens va dir: “No heu de menjar tant, podeu aprofitar per perdre un o dos quilets abans de tornar”. Ens vam quedar flipant! També va passar amb el cafè. A mi m’agrada prendre’n, i al cap d’uns dies vaig veure que ens l’havien canviat pel més barat que van trobar, i van amagar el seu. Ni que consumíssim tant! Estàvem allà fent un voluntariat, però d’alguna manera volien mà d’obra barata.
El poble era molt bonic, tot i que per arribar-hi havies de creuar en bici un enorme camp de golf i després recórrer un camí molt llarg fins a arribar al poble. A Dublín centre vam anar-hi dos cops, que estava a uns 50 minuts en bus.
Quan vaig saber que les altres voluntàries al cap d’un mes marxaven, vaig estar buscant a través de la plataforma Helpex altres projectes, però finalment no en vaig trobar cap. Helpex funciona molt per ressenyes de la gent que ha passat per diferents llocs. Em vaig trobar que quan explicava el motiu pel qual volia marxar es malinterpretava. Donava la sensació que no tenia ganes de treballar. I al contrari, jo estava disposada a treballar moltes hores! Però també necessitava una mica més de contacte amb els amfitrions.
Vaig decidir acabar amb l’experiència i tornar a casa. Ja que només buscaven a gent per treballar, més que per mantenir també aquest contacte intercultural. Tenia la sensació que ho passaria malament degut al tipus de relació distant que hi havia. Així que en total hi vaig estar un mes.
L’experiència té pros i contres però realment l’experiència va ser una passada, jo la repetiria. Ja que la família que et toca depèn de la sort. He après molt del món dels cavalls i Irlanda em va encantar.!
Soc l’Elvira, tinc 21 anys i estudio filologia germànica i música. També sóc monitora de lleure i treballo a una escola de música donant classes. Sóc Barcelonina, però he viscut molt a Vilassar de Mar, ja que tinc família i un molt bon grup d’amics d’allà.
L’any passat, amb tot el tema de la pandèmia em vaig atabalar a Barcelona. Notava que estava estancada en la rutina i tenia ganes de sentir aquesta sensació d’allò desconegut que un té quan viatja. Ja havia viatjat diversos cops amb amics, quan vaig fer per exemple un Interrail durant 20 dies amb dos amics a l’acabar Batxillerat, però mai havia fet un viatge completament sola.
El meu problema és que estic estudiant dues coses diferents, la qual cosa fa que difícilment pugui marxar a l’estranger durant el curs. És per això que vaig decidir fer-ho a l’estiu. Vaig pensar en fer d’au-pair, ja que tenia amistats que ho havien fet i els havia anat molt molt bé.
També era una manera de viatjar sense fer tanta despesa, i a la vegada gaudir d’un intercanvi cultural molt enriquidor. La meva idea era des d’un principi anar a Alemanya, ja que és un país que sempre he trobat molt bonic i interessant, i perquè era una forma de millorar l’idioma, cosa que necessito pels meus estudis.
Vaig anar des de mitjans de juliol fins a finals d’agost, 6 setmanes més o menys, a una petita ciutat al nord d’Alemanya, anomenada Holzminden. Ho vaig trobar a través de la web de AupairWorld, tot i que em va costar mooolt trobar una família, suposo que per les dates, pel poc temps que demanava d’anar-hi, i per la pandèmia. Vaig començar a buscar al nadal, i no trobava res. Quan ja estava a punt d’abandonar la recerca, a finals de maig/principis de juny, va haver una família a la qual havia enviat un missatge que em va dir que sí. Era una família que constava d’una mare amb dos fills (una nena de 13 i un nen de 8) i d’un padrastre que no era pare dels nens, però que amb la mare esperaven un nen. Volien una Au-pair perquè s’encarregués sobretot del petit i també una mica amb les feines de casa, ja que la mare estava ja al final de l’embaràs, de 8-9 mesos, i no podia fer-ho tot, i el pare treballava. La família ja havia tingut altres au-pairs abans, i em van acollir molt bé, sobretot la mare, que em cuidava com una filla més i amb qui tenia llargues converses sobre inquietuds vitals i em va ajudar moltíssim a sentir-me com a casa.
Estic molt contenta de l’experiència. Vaig gaudir de molta independència, ja que vivia gairebé en una casa particular, ja que era un pis annexat a la casa, però separat. Tot i això feia gairebé tot amb la família, i van ser molt acollidors. Si que s’ha de dir que al principi, les primeres dues setmanes, em sentia bastant fora de lloc i em va costar sentir-me còmode, sobretot pel tema de l’idioma (parlàvem en alemany).
També, en un inici, la meva idea era anar a una ciutat gran, per poder gaudir també de la vida cultural, i em vaig trobar que estava a una ciutat molt petita, amb molta natura i súper bonica, però amb poca vida social i cultural, i que era en general poc “estimulant”. També les primeres setmanes amb els nens no vaig acabar d’entendre-m’hi. Amb la nena m’hi trobava a gust però era molt molt tímida, i el nen al principi vaig notar que era desconfiat amb mi i tenia un caràcter molt fort, s’enfadava amb molta facilitat. A més a més, a nivell d’idioma, em costava molt entendre’ls al principi. Però la cosa va anar millorant moltíssim, fins al punt que vaig crear un vincle molt fort amb ells, sobretot amb el petit, ja que vam acabar passant moltes hores junts jugant a futbol, anant en bici, passejant pel parc o menjant un gelat.
També un factor molt positiu per millorar la meva estada allà va ser conèixer gent d’allà. La ciutat tenia dues facultats, i és per això que hi havia molts estudiants de la meva edat que hi vivien. A alguns d’ells els vaig conèixer i vaig gaudir de molt bons moments amb ells, fins al punt d’haver creat molt de vincle amb alguna gent.
En resum, estic molt contenta d’haver-hi anat i crec que m’ha enriquit molt com a persona. He millorat moltíssim amb l’idioma, però a més a més crec que he guanyat en independència i en aprendre a moure’m pel món, a més a més de moltes altres coses. El fet d’haver-ho fet m’ha fet també agafar encara més ganes de viatjar i repetir una experiència semblant.
Tanmateix, m’agradaria potser la pròxima vegada anar-hi més temps. Un mes i mig va estar bé com a vacances, però no em va donar temps realment de poder-me acostumar al lloc i fer-me’l d’alguna manera meu. Em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que espero que això sigui una porta per en un futur proper tornar a gaudir d’una experiència semblant a l’estranger.
Viatjant amb sentit crític i responsabilitat social. La mirada de l’Alba Ribot, de Palafolls.
En un món cada cop més globalitzat els joves en molts moments sentim la necessitat de veure més enllà de casa nostra i trobar altres maneres d’entendre la vida. Sempre he estat d’aquest grup de joves. Joves valents i capaços de remoure cel, mar i terra per tal d’aconseguir un món més just on totes les persones hi tinguem cabuda. Em dic Alba Ribot, tinc 22 anys i soc de Palafolls.
Des de sempre m’ha interessat conèixer tot allò diferent a mi i és per aquest motiu que he realitzat diverses sortides a diversos llocs del món. En aquest cas, però, us explicaré dues de les experiències més rellevants a la meva trajectòria vital. Aquestes es situen a Atenes i a Ciutat de Mèxic.
En primer lloc, amb 18 anys i la selectivitat a tocar, vaig decidir emprendre el meu primer viatge sola a Atenes. Allà vaig conèixer la situació de milers de persones que fugien de la pobresa i la guerra i que venien a Europa en la cerca de noves oportunitats. Vaig anar a Atenes des de l’any 2017 al 2019 com a activista en pro dels drets humans i finalment em vaig acabar incorporant a una associació anomenada Acció Solidària Mediterrània, que tenia seu a Blanes- Un cop a Atenes vaig participar en tres eixos principals. En un primer moment vaig col·laborar duent a terme tasques d’acompanyament jurídic a aquelles persones que ho necessitessin.
A continuació vaig participar acompanyant en el procés sanitari, sobretot amb dones. I, per últim, també vaig participar en un dels projectes més importants que he realitzat a la meva vida: aconseguir que els infants en cerca de refugi poguessin estar inscrits a l’escola pública grega. Les estades a Atenes (un total de cinc) es coordinaven amb feina de sensibilització, conscienciació i recaptació monetària a Catalunya. De fet, vaig coordinar la meva vida a Atenes amb la meva vida a Palafolls durant tres anys. En el vídeo que us deixo a continuació en podeu veure un tastet: https://www.youtube.com/watch?v=JD-bFyL_OQg&t=2s
En segon lloc, amb 20 anys vaig anar a Ciutat de Mèxic, on hi vaig viure durant més d’11 mesos entre els anys 2019-2020. En aquest cas vaig realitzar el meu tercer any de la carrera d’Antropologia Social i Cultural (UAB) a la Universitat Autònoma Metropolitana de la ciutat.
En aquest cas no hi vaig anar com a activista, sinó més aviat com a resident temporal a un país radicalment diferent al nostre. En aquest cas havia d’anar durant tres mesos a viatjar per països com Cuba i Jamaica, entre d’altres, però finalment no ho vaig poder realitzar a causa de la situació pandèmica que estem vivint actualment. Els vols es van cancel·lar i vaig ser una de les moltes persones que ens vam quedar atrapades a un lloc molt lluny de casa nostra. Allà vaig aprendre que altres maneres de viure són possibles i que hem d’aprendre molts valors de la cultura llatinoamericana en general i de la mexicana en concret. Si algun cop heu estat a Llatinoamèrica sabreu del cert que allà la vida va a un altre ritme.
Durant tota la meva vida he estat realitzant diversos viatges i experiències per diversos llocs del món. He visitat quatre continents i molts països que han enriquit del tot la meva vida passada, present i futura. Des del meu punt de vista, la mobilitat és un privilegi que tenim quasi totes les persones que vivim al Maresme i que hem d’aprofitar. Us encoratjo fermament a participar d’algun dels projectes que es proposen des de la Mobilitat Jove del Maresme.
Si hi ha algú que busca aquest tipus d’experiències us recomano que us formeu bé. Actualment hi ha molts projectes que, des del meu punt de vista, són poc ètics i que poden estar totalment en desacord amb els vostres valors. És per aquest motiu que us animo a mirar molts documentals i a assistir a moltes xerrades per tal d’establir un punt de partida a nivell crític i poder afrontar amb determinació els conflictes globals amb els quals ens enfrontem actualment.
A continuació us anomenaré alguns dels documentals que més han impactat a la meva vida: El Silencio de Otros (2018), The Cove (2009), Citizenfour (2014), The Act of Killing (2012), Lorena La de Pies Ligeros (2019), Project Nim (2011), Nacido en Síria (2016), Pussy Riot (2013), Comandante Arian (2018).
En un món cada dia més globalitzat, els joves tenim el dret i el deure de conèixer per poder transmetre a casa nostra tot allò que veiem, pensem, sentim i vivim. Només així podrem formar un món més just per a totes, només nosaltres podem posar el nostre granet de sorra per canviar la nostra realitat i la de les persones que ens envolten. Viure en la diversitat sempre ens enriqueix.
La Gemma ens explica la seva experiència com a voluntària a Alemanya
Gemma Piqué Oliván –de Mataró a Ostfriesland – Rhauderfehn, Alemanya
Com a molts, un cop acabat el batxillerat va arribar el moment d’enfrontar-me a la pregunta que havia estat evitant durant dos anys. Cap a on volia enfocar la meva vida, quina carrera escollir i a quina universitat inscriure’m. No tenia les coses gens clares i vaig contemplar l’opció de fer un any sabàtic, dedicar un any a viure noves experiències, aprendre un nou idioma i donar-me temps per mi i per pensar.
En aquell moment vaig començar a investigar i gràcies a l’assessora del servei de mobilitat internacional jove del Maresme vaig descobrir el Cos Europeu de Solidaritat (EVS). Un programa de voluntariat amb projectes per tot Europa i subvencionat per la Unió Europea. En un primer moment semblava una idea perfecta, totes les despeses estarien cobertes, em donaven un lloc per dormir, diners per comprar menjar, l’oportunitat de fer un curs per aprendre l’idioma del país i podia formar part d’un programa de voluntariat.
Vaig registrar-me a la pàgina oficial, omplint totes les dades personals i preguntes, només em faltava inscriure’m a ofertes concretes per començar el procés de selecció però em vaig deixar endur per l’opinió dels meus pares i ho vaig deixar tot endarrere per començar una carrera universitària.
A la universitat, tot i conèixer a gent meravellosa i tenir assignatures que em van agradar, no sentia que allò que havia escollit m’omplis com per dedicar-m’hi o continuar. Suposo que en el fons no em parava de preguntar com hauria sigut si hagués marxat. Així que finalment vaig decidir inscriure’m a diferents ofertes EVS, tenia la sensació que si no marxava ara potser mai trobaria el temps per fer-ho.
Un dia a finals de Juliol vaig tenir una entrevista per Skype amb l’organització amb la qual estic treballant. Durant la trucada després d’unes preguntes bàsiques per coneixem em van proposar directament si volia formar part del seu equip. Vaig tenir un mes per organitzar-ho tot, no va ser massa feina, només vaig haver de buscar un vol i aconseguir una organització que fes de “sending organisation” per poder firmar el contracte.
Així que vaig arribar a Rhauderfehn, Alemanya, un poble que es troba a una hora de Bremen i al costat de la frontera amb Holanda sense saber molt bé a on anava i que anar a fer. Ara després d’uns quants mesos ja em sento més ubicada, el meu programa de voluntariat està enfocat als joves.
Al matí estic treballant al Gymnasium, una mena d’institut, ajudant als professors quan ens ho demanen, duen a termes diferents petits projectes sobre la Unió Europea i també fent activitats amb els infants durant les hores de pati. A més a més després de dinar els voluntaris ens encarreguem de tres AG que serien com activitats extracurriculars. Fins al moment estem duent a terme dos tallers de cuina on a més d’ensenyar diferents receptes típiques catalanes i espanyoles, estic aprenent cuina italiana, nòrdica i alemanya, gràcies als meus companys. També estem impartint un taller de llengües romàniques ensenyat nocions bàsiques d’italià i castellà, aquest taller però s’acaba en breu i ara ens han permès organitzar un AG des de zero sobre el tema que vulguem.
A part de l ́escola algunes tardes hem d’anar a treballar al “Jugendcafé” del poble, és un cafè que dirigeix l’ajuntament on els joves poden venir a passar l’estona jugant al futbolí, al billar, a la PlayStation… mentres poden demanar menjar i beguda que tenen preus econòmics. A més també estem intentant organitzar esdeveniments i tornejos.
Com podeu imaginar la llengua és un obstacle important, tot i que vaig cursar alemany a l’escola, quan vaig arribar a Alemanya em vaig adonar que em queda molt per aprendre. És una llengua que requereix dedicació, per sort a mi i als altres voluntariats ens han proporcionat un curs. A part d’aprendre alemany també estic millorant i practicant molt més l’anglès, amb els meus companys parlem pràcticament sempre amb anglès i la majoria dels alemanys que hem conegut tenen un molt bon nivell. Tot i que el principi va ser un repte parlar amb anglès ara cada vegada em sento més còmode i amb més fluïdesa.
Un altre obstacle podria ser viure fora de casa aprendre a organitzar-me, cuinar, netejar, arreglar coses, en definitiva ser més independent i autònoma. En general no se m’ha fet difícil, però tots hem hagut d’aprendre és a ser pacients i adaptar-nos a la manera de fer dels altres. Estic treballant i convivint amb les quatre mateixes persones, tots cinc passem la majoria del temps ja sigui laboral o temps lliure junts pel què hem hagut de cooperar per tenir una bona convivència. De moment no hem tingut cap problema i podria dir que compartir aquesta experiència amb cada un d’ells és el més positiu, estic aprenent moltíssim i fent bons amics que després d’aquest any podré anar a visitar.
El que poder ha estat més difícil és trobar coses per fer durant el temps lliure, estic a un poble bastant petit on només hi ha supermercats i cases pel que tot queda molt limitat. A més els diumenges els autobusos no funcionen així que només ens podem moure amb cotxe. Per sort una de les companyes té cotxe cosa que ens ha permès fer una mica de turisme i visitar pobles o i ciutats com Bremen o Groningen. Conèixer gent al principi va ser complicat, ja que aquí la gent està acostumada a quedar a casa amb els amics. Tot i això ara ja coneixem a més joves del poble que ens han convidat a formar part d’alguns dels esdeveniments que organitzen. A més també hem conegut a un altre grup de voluntaris que viuen al poble del costat, el qual es troba a 15 minuts amb bicicleta. Quasi se m’oblidava, a Alemanya tothom va amb bicicleta, es casi imprescindible per poder moure’t i anar d’un lloc a l’altre.
En general podria dir que estic molt contenta amb la meva decisió, aquest any estic adquirint nous coneixements, descobrint nous punts de vista i m’està deixant relaxar-me i tenir temps per planejar i enfocar el proper pas. Si estàs pensant a fer un any sabàtic, t’ho recomano al 100%. Ha sigut una de les millors decisions que he fet; tot no és perfecte però cada petita situació amb la qual t’has d’enfrontar et fa valorar més les coses.
El que sí que us recomanaria si voleu fer un EVS, és fer una bona investigació sobre els diferents projectes i també sobretot el lloc on voleu anar i quines possibilitats ofereix. A més si podeu sempre és bo tenir un coneixement bàsic de la llengua oficial del país, la gent t’ho agrairà.
La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya
Desembre 2013
Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.
“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”
Marta Sanvicente
“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”
La Júlia ens explica la seva experiència en comunitat a Colòmbia
Hola! Sóc la Júlia Crosas, de Malgrat de Mar. Després de graduar-me com a psicòloga l’any 2018 vaig començar a viatjar per Sud-Amèrica.
El maig de l’any passat, vaig participar a una trobada internacional de viatgers a Santa Marta, Colòmbia. Allà vaig conèixer la comunitat “El Juego” i em va encantar. Vaig trobar altres formes d’entendre la psicologia i les relacions humanes; de donar suport a les persones per apropar- se als seus propòsits i somnis.
Des del novembre passat visc en aquesta comunitat a San Rafael, Colòmbia juntament amb 30 persones de diverses parts del món. Ens dediquem a la resolució de conflictes, tant individuals com col·lectius. Combinant diversos coneixements científics i espirituals, desenvolupem mètodes sanadors, que anomenem portes.
En aquesta situació d’incertesa global, lluny de la meva família, sento una mica de por quan escolto les noticies i em pregunto on ens porta tot això; al mateix temps em sento feliç d’estar a aquí: un lloc on aprenc, creixo i comparteixo tot el que passa amb les persones amb les quals convisc. Estem molt contens d’estar en una casa als afores d’un petit poblet rodejat de muntanyes, rius i vegetació de tota mena on podem gaudir de la naturalesa que aquest lloc ens ofereix encara que estiguem en quarantena.
El cas de Coronavirus que es troba més a prop es situa a gairebé 2 hores d’aquí i la ciutat més gran a 3. L’ajuntament local ha pres mesures de prevenció de forma ràpida i eficaç: immediatament es van tancar les portes del poble i el personal sanitari realitza visites a les cases per informar de les mesures de seguretat a les persones.
Per ara, la gent no pot venir a rebre els mètodes de forma presencial però trobem noves formes d’arribar a ells en les plataformes online. Tot i les adversitats, seguim creixent amb els nostres projectes i ara comprarem una terra molt bonica amb rierols, naixements d’aigua i boscos natius que volem preservar.
Si voleu saber més sobre el lloc on visc o els mètodes que desenvolupem podeu fer un cop d’ull a la nostra pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/eljuegoconsciente
L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.
Què us va portar a iniciar el viatge?
Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.
La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.
Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.
A què us dediqueu?
(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”
(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.
Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.
Amb què comptàveu en el moment de marxar?
Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.
Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.
Quines van ser les primeres sensacions?
Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!
Com ho fèieu per subsistir?
El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.
La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.
No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.
Què us deia la gent que us trobàveu?
Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.
En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?
Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.
Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.
On us va enganxar la Covid?
Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.
Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.
Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.
El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.
(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.
Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!
Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld
La Marta i la Marina relaten la seva experiència amb la “Beca Irlanda”
Marta Roca Brugués i Marina Nin Abdoulina A dia 20 d’abril del 2020.
Ep, bones a tots i a totes! Som la Marta Roca i la Marina Nin, dues exestudiants de l’INS Pere Ribot de Vilassar de Mar que vam tenir la sort de rebre l’anomenada “Beca Irlanda” concedida per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Gràcies a aquesta, se’ns va donar l’oportunitat de conèixer la ciutat irlandesa d’Arklow, on vam conviure durant tres setmanes (del 3 al 24 de juliol).
Cadascuna, per separat, es va immergir en els costums i hàbits d’una família autòctona, amb la finalitat de practicar la llengua i compartir cultures. Per donar una mica d’ordre als nostres dies, teníem organitzades diferents activitats que compartíem amb altres estudiants internacionals que gaudien del mateix programa.
Destinàvem els matins a l’aprenentatge de la llengua anglesa de manera dinàmica, aplicant els nostres coneixements per a l’elaboració de projectes grupals i activitats interdisciplinàries. Les tardes estaven adreçades a la preparació de tallers, visites lúdiques, activitats culturals i esportives, entre elles, paddle surf, beach games… A diferència, els caps de setmana podíem gaudir de la capital, Dublín, i el seu entorn, a més d’un munt d’activitats que organitzàvem pel nostre propi compte.
I és que, a més de tot l’aprenentatge que adquiríem durant el programa, a poc a poc ens adonarem que juntes i amb la nostra il·lusió per conèixer, vam guanyar grans habilitats d’autonomia i organització, per poder omplir el temps lliure i aprofitar el màxim de l’experiència.
Una de les coses més boniques de marxar fora són les noves amistats que es creen. El destí ens va portar a conèixer gent meravellosa, amb la qual vam compartir noves vivències. Vam formar en tan sols 21 dies una família de joves; 3 noies de Màlaga, 5 maresmencs i 2 milanesos, amb els quals vam retrobar-nos mesos més tard arreu del món (Màlaga, Milà i Vilassar).
L’estada ens va permetre conèixer la banda més cosmopolita, multicultural i juvenil de Dublín, una ciutat que no deixa indiferent a ningú. És per aquest motiu, que encoratgem a tots aquells maresmencs/es a embarcar-se en una aventura d’aquestes tipus!
De pràctiques per Europa! La Judith, de Dosrius, ens explica la seva experiència fent pràctiques Erasmus+ a Roma i amb el programa TLN a Lisboa.
Em dic Judith, actualment tinc 26 anys i sóc Animadora Sociocultural i Turística (ASCT), Monitora de Lleure, Postgraduada en Arts Escèniques i Acció Social. Així mateix, sóc fan de les llengües, actualment en parlo cinc: català (la meva llengua materna), espanyol, anglès, italià i portuguès. Aquestes dues últimes, vaig tenir la sort d’aprendre-les al marxar d’ERASMUS durant dos mesos a Roma l’any 2016 i dos mesos a Lisboa l’any 2018 i aquesta va ser la meva experiència.
La primera vegada que vaig marxar (el 3 de maig de 2016), estava estudiant primer d’Animació a l’Institut Salvador Seguí. Buscant llocs on fer hores de pràctiques, em va sortir l’oportunitat de rebre una beca ERASMUS+ que em donava l’oportunitat de fer pràctiques laborals a l’estranger, gràcies a la Fundació BCN, que era la coordinadora d’aquell projecte.
Em van fer una entrevista, part d’aquesta era en anglès i segons el meu perfil i les meves experiències, se’m va acabar assignant la ciutat de Roma i el Centro Diurno per Anziani Fragili la Casetta com a lloc de pràctiques. Allà, compartia lloc de pràctiques amb una estudiant d’Integració Social. En total vam ser tres les que vam acabar marxant a Roma, dues fèiem pràctiques a la Casetta i l’altra feia pràctiques de màrqueting i publicitat a l’empresa ACE SPA Lloyds Insurance. Totes tres compartíem pis a prop de San Giovanni.
Els primers dies, el pis estava superbuit, no hi havia ni una trista escombra, afortunadament teníem molts basars i supermercats a l’abast. Tampoc hi havia el wifi instal·lat i la propietària ens va passar la contrasenya del wifi d’unes noies que també estaven allà d’ERASMUS, esveu que aquell bloc de pisos és on enviaven a tothom que feia pràctiques, de fet, actualment
formo part del Grupo Latentes, un grup de persones de diferents formacions artístiques que fan intervencions artístiques dins del marc de les arts comunitàries, i es veu que una de les meves companyes de Latentes també va fer pràctiques a Roma i no només va fer pràctiques en el mateix lloc que jo sinó que vivia en el mateix bloc també. Total, que la primera setmana, estàvem acabant tasques dels cicles formatius en el balcó d’una de les habitacions, que era l’únic lloc on arribava el wifi. Videotrucades i tot el que fos d’internet ho havíem de fer en aquell balcó. Un dels dies feia tant de Sol que vam improvisar un tendal fet amb paraigües, tovalloles… Amb tot el que vam poder arreplegar. Afortunadament això va durar només una setmana. La setmana següent ja vam tenir el wifi instal·lat en el pis.
Vaig gaudir la meva estada a Roma, vaig visitar molts llocs, alguns superconeguts com ara el Colosseo, la Fontana di Trevi o la Città del Vaticano. Però també d’altres com ara el Lago dell’EUR i la Basilica di San Paolo. Gràcies a les sortides que féiem en el centre de dia. Un dels llocs que em va agradar molt va ser el Roseto Comunale, que està just al costat del Foro Romano i el Palatino.
Tot i això, sent una noia d’un poble situat a la serralada litoral, situat al peu del Parc Natural Montnegre i Corredor, envoltat per muntanyes, vaig trobar molt a faltar les zones verdes, Roma en té, però és bàsicament una ciutat marró i grisa i, quan t’allunyes de les parts més turístiques, bastant bruta. De fet, tenia tanta enyorança de les zones verdes que quan vaig anar la Villa Borghese a veure un concurs d’equitació (del qual l’entrada em va costar 5€ pe
cert, una ganga), em vaig abraçar a un arbre. Així de grossa i, ho reconec, dramàtica, era la meva enyorança. En canvi, a Lisboa era tot el contrari, zones verdes per tot arreu i les voreres ben netes, tot i que no era ni segueixo sent massa fan de la Calçada Portuguesa, patina molt i és superirregular, els dies de pluja s’havia d’anar amb molta més precaució.
La segona vegada que vaig marxar (2 de maig de 2018), va estar estretament relacionada amb una lesió i una baixa laboral. L’estiu de 2017 vaig estar treballant com Animadora Turística en un hotel de Tossa de Mar, mentre treballava em vaig trencar per segona vegada el lligament creuat i aquesta vegada va anar acompanyada d’una operació. Vaig estar fins a mitjans de gener de baixa. Estant de baixa em vaig apuntar a la Garantia Juvenil i remenant la pàgina web vaig trobar el Projecte TLN Mobilicat, diferents entitats oferien diferents estades de pràctiques laborals de diferents durades amb la col·laboració del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), una d’aquelles estades era de dos mesos a Lisboa i la portava la Fundació BCN també, en aquesta ocasió, em van fer una petita part de l’entrevista en italià, a part de fer-la en català i anglès.
Aquesta vegada, la beca era més elevada i incloïa un curs intensiu de la llengua d’un mes de durada tot subvencionat, en el meu cas de portuguès a l’Acadèmia ABCHumboldt, cosa que va ser ben útil, ja que l’altra vegada el curs de la llengua era online i durant l’estada. Recomano molt aprendre la llengua abans de marxar, perquè tot i ser llengües de la mateixa família en aquest cas, sempre és millor aprendre la llengua i no esperar que parlin anglès o castellà. De fet a Portugal, no vaig fer servir l’anglès ni el castellà per res, tot va ser en portuguès.
Allà vaig estar fent pràctiques a la Rede de Bibliotecas Municipais de Lisboa, especialment a la secció infantil de la Biblioteca de Belém i a la de Marvila, també vaig col·laborar amb l’organització d’activitats de la Feira do Livro’18 que es feia en el Parque Eduardo VII.
Vaig marxar amb una altra noia, ella feia pràctiques d’educació infantil en una escola bressol. Totes dues teníem una habitació cadascuna al pis d’una senyora. Vivíem a Belém, just davant de la biblioteca, jo trigava un minut a arribar a la feina. Vivíem en una zona no turística, no obstant això, en el mateix carrer una mica més enllà, la cosa canviava, estàvem també al mateix carrer on es venen els famosos Pastéis de Belém.
Vam anar a molts llocs, molts d’ells ben coneguts, com ara: la Torre de Belém, Castelo de São Jorge i també la Praça do Comerço/ Terreiro do Paço, de fet allà, vam anar a veure la Final d’Eurovisió, a les pantalles, ja que aquell any es celebraven allà, a causa de la victòria de Salvador Sobral amb la cançó Amar pelos dois l’any anterior. Durant una setmana, els carrers estaven pleníssims de gent de tot arreu, es veien banderes de països de totes bandes, participessin o no al concurs.
També vam anar a altres llocs no tan coneguts, com el Jardim Botánico i també un lloc on acostumàvem a anar a passejar perquè la meva companya d’ERASMUS feia pràctiques a prop del Jardim da Fundação Calouste Gulbenkian. Així mateix, les dues vegades que he anat d’ERASMUS, m’ha vingut a visitar ma germana l’última setmana de la meva estada. La segona vegada va venir també la meva tieta (una setmana abans que ma germana) i al portar-la a visitar el Castelo de São Jorge, resulta que just aquells dies estava tancat, jo volia ensenyar-li les vistes de la ciutat des de dalt i vam començar a voltar pels carrers del barri d’Alfama, voltant i voltant vam veure que hi havia una fira, no us sabria dir que, però estaven tots els carrers del barri plens de paradetes, una de les paradetes de menjar ens va cridar molt l’atenció, perquè vam veure un cartell que posava que es venien Entremeadas i això ens va fer molta gràcia. Aquells carrers els podeu veure en el videoclip de la cançó Um contra o Outro, d’una cantant local que es diu Deolinda. Personalment no sóc massa fan del Fado (exceptuant algunes cantants com la Mariza), i aquesta cantant em va agradar molt perquè tenia un estil de música més fresc, més rítmic i més alegre que no pas el Fado.
També un lloc que vam anar la meva companya i jo, pel fet que la nostra professora de portuguès ens va demanar una foto, va ser on està situada l’estàtua de Fernando Pessoa, un poeta portuguès ben important nascut i mort a la ciutat de Lisboa.
D’històries en podria explicar moltes, podria omplir pàgines i pàgines de mil aventures, no totes d’elles bones, vam tenir un parell d’ensurts de salut, una de les meves companyes a Roma va agafar angines i a Lisboa vaig tenir una infecció d’oïda lleu, no van ser pas greus aquestes situacions, però vam haver d’anar a l’hospital, per tant, quan es diu que s’ha de demanar la Targeta de Sanitat Europea no es diu perquè sí, mai se sap el que pot passar.
Altres tràmits que recomano fer abans de marxar seria l’ISIC (International Student Identity Card), ja que us pot servir per descomptes en museus per exemple. Tant Roma com Lisboa estan a petar de museus i vaig anar a tants com vaig poder. Així mateix, recomano fer-se el carnet d’alberguista, ja que a l’estar dos mesos a Roma i després dos mesos a Lisboa, vaig aprofitar per fer una escapada a Florència i a Porto. A Florència vam anar-hi les tres un parell de dies i vam estar en un alberg juvenil a prop del Palazzo Pitti i el Giardino di Boboli. Quan vaig anar a Porto, que per cert, no es diu “oporto” en portuguès se li diu o Porto perquè va acompanyada de l’article. Bé doncs, vam anar les dues amb avió, perquè curiosament era més barat anar-hi en avió que en tren, vam passar-hi el dia i a la nit ja vam tornar a l’aeroport.
Fun fact! Per temes de transport i demés, he arribat a passar quatre nits en terminals d’aeroports. Sabent que podria passar, la segona vegada que vaig marxar em vaig endur un sac de dormir, ja que vaig passar molt de fred la primera vegada. Encara que sigui estiu, si heu de passar la nit a l’aeroport, recomano que us emporteu roba d’abrigar. El sac ens va anar de meravella, vam dormir per torns.
Aquests dos països la particularitat que tenen és que unper ser de cultura mediterrània i l’altre per formar part
de la Península Ibèrica, amb cultura molt semblant a la mediterrània també, fa que siguin molt propers a la nostra cultura catalana, els paisatges, els carrers, les persones, tots tenen les seves individualitats, així i tot, és tan semblant que et sents com a casa. Vaig estar-hi molt a gust.
Per Itàlia és on he estat més, he estat a les ciutats i pobles de: Florència (tres vegades, cada vegada que he anat a Itàlia), Pisa, Siena, Venècia, Gènova, Savona, Voltaggio i òbviament, Roma. De Portugal, a part de Lisboa i Porto, vaig anar a Sagres quan era petita, quan vaig anar amb la meva família a fer la volta a la Península Ibèrica per la perifèria. Em vaig quedar amb les ganes d’anar a Sintra i Coimbra, si tornés a Portugal, són ciutats a les quals voldria anar, a part de Lisboa, on em vaig sentir molt acollida i on vaig aprendre molt i m’encantaria tornar. De fet, estic començant un projecte relacionat amb el món del conta-contes i la mediació literària incorporant-hi les arts escèniques, la inspiració del qual, està estretament lligada amb tot el que vaig aprendre allà, entre altres, vaig participar en una formació sobre la música en els contes.
En definitiva, van ser experiències de curta durada però intenses. Tinc Saudades (nostàlgia, enyorança…) tant d’una ciutat com de l’altra i al marxar no hi havia un adéu en els meus llavis, sinó un arrivederci Roma i un até a próxima Lisboa!
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
