Maresmencs i maresmenques al món

😀Tessa

🛫 Nova Zelanda

🛬Cabrils

✅ Estudis

Una estudiant d’intercanvi amb AFS Intercultura

¡Hola! Soy Tessa, tengo 15 años y vengo de Auckland, Nueva Zelanda. Actualmente soy una estudiante de intercambio de AFS Intercultura y estoy viviendo con una familia anfitriona en Cabrils. Llegué a finales de enero y me quedaré durante unos seis meses, estudiando en una escuela local. El año pasado, uno de los hijos de la familia que me acoge fue a mi casa en Nueva Zelanda, y este año decidí viajar yo a este lado del mundo. Comencé a prepararme para esta experiencia el año pasado y finalmente me aprobaron la visa para principios de 2025. El proceso con AFS fue largo, pero muy emocionante, y estoy feliz de poder vivir estos seis meses en Cabrils. Algo que no esperaba es que tendría que aprender dos idiomas: no solo el español, sino también el catalán. ¡Eso fue un desafío que no había anticipado, pero lo asumí como parte de la aventura! Decidí salir de Nueva Zelanda para ser una estudiante deintercambio, con el objetivo de salir de mi zona deconfort, explorar un lugar nuevo y aprender sobre unacultura diferente. Sin duda, ha sido una experiencia positiva. En el poco tiempo que llevo aquí, ya he aprendidoy mejorado mucho. Por ejemplo, en Auckland siempre tenía miedo de usar el transporte público, pero ahora me siento completamente cómoda con los autobuses y el metro de aquí. Esto es un claro reflejo de cómo me he vuelto más independiente. Como en todas las experiencias, ha habido altibajos. Hubo momentos en los que no tenía planes o actividades para hacer, lo que me hizo extrañar a mi familia y amigos.

Sin embargo, he tenido la oportunidad de conocer a personas increíbles y de explorar lugares impresionantes. Ya he visitado Andorra y Madrid, y durante la Semana Santa haré una parte del Camino de Santiago. Además, con mi familia anfitriona iremos a Menorca en mayo, lo cual estoy deseando. Una de las cosas que más me ha sorprendido y gustado de esta experiencia es la arquitectura de Barcelona. Uno de los momentos más impresionantes hasta ahora fue visitar la Casa Batlló, que me dejó completamente asombrada. La arquitectura de la ciudad es algo que nunca había visto en Nueva Zelanda, y realmente me ha cautivado. A veces echo mucho de menos a mis amigos y a mi familia, especialmente por la diferencia en el sistema escolar. Aquí, los estudiantes tienen que estar sentados por mucho tiempo, y eso me cansa porque no estoy acostumbrada. En Nueva Zelanda, las escuelas son mucho más grandes y entre una clase y otra tienes que cambiar de aula, l oque te da tiempo para estirarte y moverte. Esa es una de las diferencias que más he notado. Afortunadamente, he encontrado un equipo de fútbol en el que me he apuntado. Entreno casi cada tarde y disfruto mucho de la compañía de mis compañeras y del deporte en general.

A pesar de esos desafíos, definitivamente recomendaría esta experiencia a otras personas. Te permite crecer, conocer otras culturas, y hacer nuevos amigos. La gente aquí es mucho más abierta y amigable. Todo el mundo parece llevarse bien entre sí, lo que es una gran diferencia con lo que estoy acostumbrada en Nueva Zelanda

Publicat al Butlletí de maig de 2025

Maresmencs i maresmenques al món

😀Nora

🛫 Mataró

🛬Alemanya

✅ Au-pair

L’experiència de la Nora fent d’AU-PAIR

Fotografia cedida per la Nora i realitzada durant la seva experiència d’Au-pair.

Ei! Sóc la Nora, una noia marroquí que ha viscut tota la vida a Mataró. Fa dos anys vaig decidir fer una estada a Alemanya, concretament a la ciutat d’Osnabrueck, fent d’Au Pair, i aquí estic per explicar com m’ha anat l’aventura!

Abans de marxar, vaig haver de fer una mica de tot: buscar família, organitzar els tràmits, veure si necessitava algun permís o visat i, per descomptat, intentar entendre una mica comfuncionava la vida allà. Vaig passar hores mirant webs, vídeos de TikTok i intentant no estressar-me gaire per la por que sentia a dins: I si em segresten? I si em fan treballar com una mula? I si em toca fer més coses de les que diu el contracte? I si em passa el mateix que a tota aquella gent de TikTok que ho ha passat fatal? Tots aquests pensaments em rondaven pel cap mentre parlava amb diferents famílies a la xarxa web AU PAIR (www.aupairworld.com). Dies després d’iniciar la meva recerca de família, em va contactar la Carina, la mare de la Lara, i vaig sentir una connexió immediata. Vam parlar diverses vegades a través de videotrucades per WhatsApp i em va ensenyar tot per tal que em quedés tranquil·la. La Carina s’esforçava a conèixer-me, i això em va encantar d’ella. Va ser tot un plaer quedar-me amb ella; és una dona fantàstica, sap moltes coses i sempre s’esforçava perquè em sentís còmoda a casa. Vam continuar parlant, em va enviar el contracte i vaig comprar els vols.

I si em pregunteu si em vaig trobar amb dificultats?

Personalment, només en vaig trobar una (tot i que tampoc em feia la vida difícil): l’idioma. Jo vaig anar-hi amb un anglès bastant bo, però tot i així, hi va haver persones que em deien: “Dasist Deutschland, du musst Deutsch sprechen.” Però res que no es pogués superar amb paciència, Google Translate i una mica de cara dura. També he de dir que, si ets una persona molt extrovertida, potser una altra dificultat que pots trobar és la falta de persones amb qui socialitzar.

M’explico: no és que no n’hi hagi, però els alemanys ja són bastant tancats de per si, i si no parles l’idioma, pot ser difícil connectar amb ells. Jo, en ser una persona bastant introvertida, aquesta part no em molestava. De fet, m’encantava agafar la bici que em deixaven i anar-me’n sola a descobrir nous racons de la ciutat. Gràcies a aquest hàbit, vaig poder gaudir de llocs maquíssims.

Respecte a la família, no hauria pogut demanar-ne cap de millor. Em tractaven com si fos una més, em convidaven sempre que sortien i s’asseguraven que estigués bé. De fet, com que sóc musulmana, sempre em buscaven llocs on pogués menjar i comprar menjar halal, i penso que això va ser un detall molt considerat per part seva. Al juliol, em van portar de càmping al nord d’Alemanya en una caravana, i em vaig sentir com si estigués de vacances. Vaig poder visitar Kiel, Hamburg, Plön, Lübeck i petits pobles molt pintorescos. Va ser una experiència increïble! A més, parlàvem moltíssim, i em van ensenyar una pila de “fun facts” sobre Alemanya.

Pel que fa a la feina, va tenir els seus alts i baixos, però en general m’ho passava molt bé i la Lara no em demanava gaire. L’únic problema era la barrera idiomàtica: la Lara només entenia alemany i jo només parlava anglès. Així que vaig haver d’utilitzar molt Google Translate. Però vaig decidir fer-ho servir al meu favor, i cada vegada que no sabia com es deia alguna cosa en alemany, només havia de preguntar-li a ella i m’ho deia. Al final, vaig acabar aprenent moltíssim gràcies a ella. Les tasques diàries eren senzilles: donar-li d’esmorzar, jugar amb ella i, si li venia de gust, portar-la a un parc a prop. Els pares arribaven sobre les 15h i allà acabava la meva jornada, tot i que de vegades, com que no tenia res a fer, em quedava amb ella per aprendre més alemany. L’estiu a Alemanya va ser tot un repte, sobretot pel clima tan canviant. A les 10h podia fer un sol espectacular i a les 12h començar a ploure a bots i barrals, així que mai sabia què posar-me. Allà tenen una expressió molt coneguda per la vestimenta a l’estiu: “Zwiebel-Look” (literalment,”look de ceba”), que vol dir vestir-se amb capes per estar preparat per qualsevol canvi de temps. Però, en general, vaig tenir força hores de llum, cosa que vaig agrair molt. Com que tenia els caps de setmana lliures, vaig aprofitar per viatjar molt a diferents ciutats properes. Els dissabtes em llevava ben d’hora, agafava la meva motxilla i anava a l’estació de tren per explorar una nova ciutat. Tot i fer-ho sola, no em molestava gens. Em portava un llibre, els meus auriculars i caminava moltíssim. En total, vaig visitar 19 ciutats en dos mesos i mig!

I per què vaig decidir marxar a l’estranger? Per aventura, per viure una experiència diferent i per veure món. Volia un canvi d’aires i veure què passava. Necessitava sortir de la meva zona de confort, posar-me a prova i descobrir comera la vida en un lloc totalment diferent. Sempre m’ha fascinat la idea de viure a l’estranger i aquesta era l’oportunitat perfecta per fer-ho sense grans complicacions. A més, m’agradava la idea de conviure amb una família d’una altra cultura i aprendre d’ells, encara que, com qualsevol experiència així, no tot va ser de color de rosa. L’experiència va ser… intensa. Va tenir els seus alts i baixos, com tot, però vaig aprendre molt i vaig viure coses que mai hauria imaginat. Hi havia dies en què em sentia com una exploradora, fascinada per cada detall nou que descobria; altres, en canvi, em qüestionava si havia pres la decisió correcta. Destacaria que allà la gent és molt diferent, el ritme de vida és un altre, i que hi ha coses que funcionen molt millor que a casa (i altres que no tant! ehem Deutsche Bahn…). Vaser curiós veure com certes coses que donava per fetes eren completament diferents allà, i vaig haver d’aprendre a adaptar-me a un nou estil de vida. El que més vaig trobar a faltar? El menjar, òbviament. La cuina d’aquí no té comparació i, tot i que vaig intentar cuinar alguns plats típics per sentir-me més a casa, no era el mateix. I la família i els amics, clar. Hi havia moments en què m’hauria encantat poder abraçar-los després d’un dia difícil, però per sort, amb internet vaig poder mantenir el contacte i evitar la nostàlgia excessiva. Encara que, sincerament, per molt que parlis per videotrucada, mai és el mateix que estar amb ells. Recomano marxar a l’estranger? Sí, 100%. No és fàcil, però és una experiència brutal. Aprens, creixes i veus la vida d’una altramanera. Viure lluny de casa et fa entendre moltes coses sobre tu mateix, et dona perspectiva i et fa valorar detalls que abans passaven desapercebuts. Ara bé, cal estar preparat mentalmenti tenir clar que no tot serà perfecte. Hi haurà moments d’estrès, de soledat i de dubtes, però sitens una bona actitud i et prens l’experiència com una aventura, val molt la pena! En resum, aquella estada em va ensenyar moltes coses, algunes per bé i altres per purentreteniment (com lluitar amb tràmits impossibles només per comprar un abonament de tren).Però tot suma, i si tens l’oportunitat de viure una experiència així, jo dic: endavant! Si alguna cosa he après d’aquella època és que les millors històries neixen quan surts de la teva rutina i etllences al desconegut.

Publicat al Butlletí d’abril de 2025

Maresmencs i maresmenques al món

😀Lucia

🛫 Mataró

🛬Finlàndia

✅ Feina

La meva experiència treballant a Finlàndia

Hola! Sóc la Lucia, de Mataró, i fa uns mesos vaig decidir anar-me’n a Finlàndia per viure una nova experiència. Sempre m’ha agradat viatjar, descobrir llocs nous i aprendre de diferents cultures, així que quan vaig tenir l’oportunitat de marxar, no ho vaig dubtar ni un segon.

L’inici de l’aventura

Vaig arribar a Finlàndia al setembre del 2024 amb la meva parella, i tots dos vam anar a treballar a Sodankylä, un petit poble al nord de Rovaniemi, en plena Lapònia. Tot el procés va ser bastant fàcil, ja que el departament de mobilitat es va encarregar de gestionar els tràmits més importants, com la recerca de feina i allotjament. L’únic que vaig haver de fer jo personalment va ser demanar la targeta sanitària europea a través de la web, un tràmit senzill però imprescindible per tenir cobertura mèdica a l’estranger.
Abans de marxar, vaig passar per aquella barreja de nervis i emoció típica de quan fas un canvi gran. No sabia exactament què m’esperava, però tenia clar que volia aprofitar cada moment i aprendre tant com pogués.

L’adaptació i els primers dies

Un cop arribats, la primera setmana la vam tenir lliure, cosa que ens va permetre conèixer el poble i els voltants amb tranquil·litat. La nostra persona de contacte allà, l’Anna, ens va ajudar molt a situar-nos i a entendre com funcionaven les coses. Ens va rebre amb molta amabilitat iens va portar a visitar diferents llocs. Això ens va fer sentir molt benvinguts i ens va ajudar a adaptar-nos més ràpidament. Quan vam començar a treballar, ens vam adonar que el ritme de vida a Finlàndia és moltdiferent del de Catalunya. Aquí estem acostumats a un ambient de treball molt més intens iestressant, especialment en el sector de la restauració. En canvi, allà tot era més tranquil. No tenen tanta clientela habitual, només en moments concrets com Nadal, quan la feina es multiplica i es nota que la gent es comença a estressar més. A mesura que passaven les setmanes, ens vam anar acostumant al clima, tot i que al principi era un gran repte. Quan va arribar el fred de debò al novembre, vaig començar a notar el que realment significa viure en un país nòrdic. Encara que aquell any no va ser especialment fred per als finlandesos, per a nosaltres sí que ho va ser. La neu i el gel complicaven qualsevol desplaçament i vaig caure unes quantes vegades abans de descobrir els millors aliats persobreviure al gel: els claus per a les sabates. Sense dubte, una de les coses més útils que vaig comprar allà!

Aspectes destacables i recomanacions

El que més destacaria de Finlàndia és la tranquil·litat amb què viuen i el respecte que tenen perla natura. És un país on es cuida molt l’entorn i la qualitat de vida és molt alta. Tot i que la foscor hivernal pot ser dura, la bellesa dels paisatges nevats i l’experiència de veure les aurores borealsfan que tot valgui la pena.

A qui vulgui viure una experiència similar, li recomano:

  • Planificar bé els diners, perquè sempre poden sorgir imprevistos.
  • Portar roba adequada, sobretot impermeable i càlida.
  • No tenir por de demanar ajuda, ja que la gent sol ser molt amable i t’ajudaran si ho necessites.
  • Mantenir una mentalitat oberta, perquè cada cultura té les seves diferències i l’adaptació potportar temps.

El balanç final

En general, aquesta experiència ha estat increïblement enriquidora. He après molt, he sortit dela meva zona de confort i he viscut coses que mai hauria imaginat. Recomano totalment aquesta experiència a qualsevol jove que tingui ganes de viure a l’estranger. Sigui a Finlàndia o a qualsevol altre país, marxar a viure fora t’obre la ment, et fa més independent i t’ajuda a créixer tant personalment com professionalment. Si tens l’oportunitat de fer-ho, no ho dubtis. Potser al principi fa por, però cada moment viscutfarà que valgui la pena.

Publicat al Butlletí de març de 2025

Maresmencs i maresmenques al món

😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Xina

✅ Viure

Un viatge de descobriment: com viure a l’estranger ha anat marcant el meu camí

El meu nom és Samuel Rodríguez i sóc de Premià de Dalt. Des de sempre, he sentit una gran curiositat per descobrir nous paissatges, cultures, persones, gastronomies i explorar el món. Aquesta inquietud i motivació m’han portat a viure en diferents països i a viatjar a molts altres, acumulant experiències que mai hauria imaginat possibles. Des de recórrer la Gran Muralla Xinesa a Pequín, fins a caminar sobre un llac congelat a Lapònia o travessar el Vietnam en moto al costat del meu millor amic, cadascuna d’aquestes
vivències ha deixat una empremta en mi, ensenyant-me habilitats, valors i formes de veure el món que han estat fonamentals en el meu creixement.

Finlàndia: el primer salt a l’estranger.

Quan estudiava a la universitat, solia pensar que només uns pocs podien viatjar i viure experiències arreu del món. Tanmateix, el 2018 vaig decidir sortir de la meva zona de confort per primera vegada i embarcar-me en una de les experiències que canviaria la meva vida i la
meva manera de veure el món: un Erasmus a Finlàndia. Durant quatre mesos, vaig viure a Vaasa, una petita ciutat al nord-oest del país. Allà vaig descobrir que viure a l’estranger t’ofereix una perspectiva única, t’obliga a adaptar-te a noves
situacions, a conèixer persones de diverses cultures i a aprendre a moure’t fora de la teva zona de confort.

Va ser a Finlàndia on va néixer en mi una passió imparable per viatjar i conèixer el món, així com la certesa que no volia aturar-me aquí.

Hangzhou: aprendre a veure la vida des d’una altra perspectiva.

Després del meu semestre d’Erasmus i de graduar-me en Turisme a la universitat, vaig tenir la certesa que volia continuar vivint experiències similars i explorar el món. Després de buscar diferents opcions, vaig acabar embarcant-me en una aventura que mai hauria imaginat: viure i treballar a la Xina.

L’any 2020, en plena pandèmia i amb la indústria turística encara greument afectada, vaig decidir explorar noves oportunitats i em vaig traslladar a Hangzhou, ciutat que Marco Polo va descriure com una de les més belles del món. Allà, vaig treballar com a entrenador de bàsqueten una acadèmia dedicada a la formació de joves talents xinesos. Viure a la Xina va suposar un gran repte d’adaptació. Al principi, no va ser fàcil a causa de la barrera lingüística i cultural, però gràcies a això vaig aprendre a desenvolupar-me en un entorn completament nou, a potenciar les meves habilitats de comunicació intercultural i a veure cada situació com una oportunitat d’aprenentatge. Va ser en aquesta etapa quan vaig començar a comprendre el significat del concepte xinès yin-yang, la idea que existeix un equilibri perfecte entre dues energies oposades, com la llum i la foscor. Per tant, sempre hi ha una part positiva en tot i depèn únicament de nosaltres decidir com interpretar les situacions i el queens succeeix. Aquell any a Hangzhou em va ensenyar que cada viatge i cada experiència, per més desafiantque sigui, ens proporciona eines per créixer i evolucionar.

Budapest: connectar amb Europa des del seu cor.

Després de la meva estada a la Xina, vaig decidir donar un gir a la meva carrera i enfocar-me en el turisme, el sector en el qual em vaig graduar a la universitat. L’any 2022, vaig començar unanova aventura a Budapest, treballant per a Agoda, una de les majors agències de viatges on line del món, amb un enfocament especial en el mercat asiàtic.L a meva posició a Agoda es centrava en la gestió i desenvolupament de socis estratègics en el sector hoteler a tota Europa, fet que em va permetre desenvolupar habilitats professionals i submergir-me en la indústria turística des d’una altra perspectiva. A més, vaig poder aplicar els coneixements adquirits a la universitat, donant continuïtat i direcció a la meva trajectòria professional. A més, el fet d’haver viscut en altres països anteriorment em va ajudar a adaptar-me ràpidament i a viure Budapest de la manera que més m’agrada: perdre’m pels seus carrers, conèixer la seva rica cultura i aprofitar la seva bona ubicació per viatjar a altres parts d’Hongria ia països propers com Eslovàquia, Àustria, Polònia i la República Txeca, descobrint així diferents cultures i realitats. Va ser un període de creixement professional, però també un punt d’inflexió en què vaig començar a qüestionar-me què era el que realment volia fer a llarg termini.

Guangzhou: descobrir una nova passió a través de la fotografia

A finals del 2022, mentre era a Budapest, va sorgir una oportunitat inesperada: tornar a la Xina, aquesta vegada a Guangzhou, la vibrant capital del sud del país. Em vaig incorporar com a assessor de turisme i màrqueting a l’Oficina Espanyola de Turisme, on vaig treballar en la promoció turística d’Espanya al sud de Xina, Hong Kong i Macau, enfortint així els vincles entre ambdós països a escala internacional. Va ser a Guangzhou on vaig descobrir i desenvolupar noves habilitats i passions, entre elles lafotografia. Al principi, només era una manera de capturar records de la meva vida a la Xina. Tanmateix, a poc a poc, vaig adonar-me que la fotografia m’ajudava a connectar amb la ciutat ila seva gent. Passava el meu temps lliure recorrent Guangzhou amb la meva moto elèctrica, explorant els seus carrers, mercats i monuments culturals amb la càmera en mà. La fotografia esva convertir en la meva manera d’interpretar i enamorar-me de la ciutat, capturant l’essència de cada racó que visitava.

Amb el temps, la meva passió per la fotografia va créixer i vaig decidir compartir les meves imatges a les xarxes socials. La resposta va ser increïblement positiva, fet que em va motivar a somiar en gran i a fer un pas endavant per arribar a més persones: organitzar una exposició de fotografia. Al maig del 2024, vaig inaugurar la meva primera exposició en solitari, titulada “Guangzhou a través d’ulls estrangers”, on presentava, a través de més de 40 fotografies, la meva visió sobre la ciutat, amb l’objectiu de donar a conèixer la seva diversitat i bellesa des d’una perspectiva diferent, enfortint així els vincles entre la comunitat local xinesa i l’estrangera. L’esdeveniment va comptar amb més de 100 convidats, incloent-hi diplomàtics espanyols i estrangers, representants de la indústria turística, cultural, empresarial i educativa, així com membres de la comunitat local i internacional residents al sud de la Xina.

Arran d’aquesta exposició, van sorgir noves oportunitats i, al mes següent, al juny del 2024, vaig participar en un acte cultural organitzat per diferents institucions xineses i espanyoles amb la intenció de reforçar els vincles culturals, comercials i turístics entre Espanya i Guangdong. Mitjançant diverses formes d’expressió artística, com la fotografia, la música i l’escultura, es va destacar la importància de l’intercanvi artístic en la promoció de les relacions bilaterals. L’intercanvi artístic va reunir prop de 80 convidats, incloent-hi membres de la comunitat localxinesa i representants internacionals d’Espanya i altres països. Aquest esdeveniment no només va servir com una exposició artística, sinó també com una plataforma per al diàleg i la col·laboració entre artistes i institucions d’ambdues nacions.

Gràcies a aquestes iniciatives, vaig poder col·laborar amb diversos mitjans de comunicació, i tant les meves fotografies com la meva història com a fotògraf van ser presentades a la televisió i en plataformes digitals xineses. A més, al setembre del 2024 vaig tenir l’oportunitatde fusionar les meves dues grans passions: viatjar i la fotografia, gràcies a la invitació d’un mitjà de comunicació xinès per explorar i documentar la província de Gansu, al nord-oest del país, promovent la destinació a nivell internacional a través de la meva fotografia. Aquest viatge va ser una experiència que va reafirmar el meu compromís amb la fotografia com una eina deconnexió cultural i narrativa visual.

Conclusió: perseguir allò que t’apassiona

Mirant enrere, m’adono que tot va començar amb una simple curiositat per explorar el món. Perseguir aquesta passió em va portar a viure en diferents llocs, conèixer noves cultures iconnectar amb persones de tot el món. I va ser així, de manera gairebé natural, que la fotografia es va convertir en la meva manera de compartir les meves experiències, perquè altres també poguessin viatjar amb mi. Durant la meva etapa a Guangzhou, vaig entendre que la fotografia no només era un mitjà perrecordar els meus viatges, sinó també una manera de connectar amb l’entorn i transmetre la meva visió del món als altres. Així va néixer la idea de compartir i fer viatjar als/les espectadors/es a través de les meves imatges.

El missatge que vull compartir és simple: persegueix allò que realment t’agrada. En el meu cas, tot va començar amb la curiositat de conèixer el món i, a poc a poc, aquesta passió em va portar cap a una cosa més gran: la fotografia com una forma d’expressió i de connexió cultural. Si hi ha alguna cosa que he après al llarg d’aquest camí, és que viure a l’estranger i sortir de la zona de confort és una de les millors maneres de créixer personal i professionalment. Conèixer noves persones, llocs i cultures no només amplia la perspectiva sobre el món, sinó que també t’ajuda a conèixer-te millor a tu mateix. A través d’aquestes experiències, aprens a adaptar-te, a evolucionar i a descobrir oportunitats que només apareixen quan t’atreveixes a sortir de la teva zona de confort. Treballar i viure a l’estranger obre portes a moltes oportunitats i et permet ser valorat d’una manera única. És una experiència transformadora que val la pena viure, ja que t’enriqueix tant a nivell personal com professional. De vegades, només cal atrevir-se a fer el primer pas.

Publicat al Butlletí de febrer de 2025

Xerrada informativa del programa ALMA per fer pràctiques a l’estranger

Els i les joves que tinguin planejat fer una estada a l’estranger tenen una cita el proper 28 de gener a la Nau Gaudí de Mataró on s’explicarà el programa ALMA que impulsa el Servei Públic d’Ocupació de Catalunya per facilitar, amb un enfocament personalitzat, les habilitats, els coneixements i l’experiència que asseguren una millor inserció laboral a partir de programes de mobilitat internacional.

Inscriu-te: Xerrada ALMA Mataró clicant aquí

El programa ALMA (Aim, Learn, Master, Achieve) té l’objectiu d’empoderar a persones joves amb dificultats per accedir a un lloc de treball o a una formació, perquè puguin incorporar-se al mercat laboral i/o al sistema educatiu, emprant l’experiència de la mobilitat internacional com a eina per millorar les seves habilitats i coneixements.

Els requisits per participar al programa ALMA són els següents:

  • Tenir entre 18 i 29 anys, ambdós inclosos.
  • Estar registrades al fitxer del Sistema Nacional de Garantia Juvenil i inscrites com a demandants d’ocupació (DONO) al SOC a la data d’incorporació al projecte i de fer la primera acció.
  • Reunir una de les següents característiques:
    • Persones joves amb un nivell baix de formació, que tinguin l’ESO o l’equivalent com a màxim.
    • Persones joves aturades almenys durant 12 mesos.
    • Persones joves amb capacitats diferents, diversitats funcionals o malalties de salut mental.
    • Persones joves extutelades.

A la xerrada explicarem què és el programa ALMA, presentarem algunes de les entitats que el duen a terme i donarem a conèixer les destinacions i pràctiques en què es pot participar.

Les entitats que participaran en aquesta jornada són les següents:

Maresmencs i maresmenques al món

😀Raquel

🛫 Mataró

🛬Anglaterra

✅ Feina

La Raquel ens explica la seva experiència treballant a Oxford.

La Raquel Ferrer Peña és una jove de 28 anys de Mataró que actualment es troba vivint i treballant a Oxford (Anglaterra).

Quan vas arribar?

Vaig arribar el setembre del 2016.

Què vas anar a fer?

Volia anar a treballar però em feia por anar a l’aventura sense conèixer realment la situació laboral o com de complicat seria aconseguir una casa, etc. així que vaig optar per fer d’au pair per començar i veure com anava.

Què estàs fent?

Actualment estic treballant de mestra de primària a una escola amb nens amb problemes emocionals i de conducta, però abans vaig estar treballant de Teaching Assistant (ajudant a la classe, una mena de vetlladora) a dues escoles d’educació especial.

Que vas fer abans de marxar?

Un cop vaig decidir on aniria em vaig informar una mica de la zona i de les opcions que oferia Oxford. Vaig afegir-me a grups d’espanyols a facebook per veure què es parlava per allà i sobretot vaig parlar amb la família amb la qual viuria per veure el que s’esperava de mi i anar una mica més tranquil·la amb el que em trobaria.

Visat, permisos, recerca de feina…

A Anglaterra (aquesta és la situació actual abans del Brexit, ara tot pot canviar) amb un passaport o DNI espanyol no tens cap problema i no s’ha de demanar visat ni res enrevessat. És molt senzill perquè no s’han de fer tràmits de cap mena per anar a viurehi.

La situació laboral a Anglaterra varia molt segons la zona on vagis. Al nord tot és més barat però també hi ha menys oportunitats laborals, al sud –en especial les zones properes a Londres i a la mateixa capital- hi ha força més feina que al nostre país. A Oxford, en concret, no hi ha pràcticament atur però també és una ciutat molt cara.

Quines dificultats has trobat?

La veritat és que he tingut molta sort i m’he trobat amb pocs contratemps, o poc seriosos. Al principi la família em va ajudar en tot i després a poc a poc vaig anar espavilant-me quan ja em sentia més segura i sabia més de què anava la cosa. Conduir per l’altre cantó, per exemple, em va costar força.

Però en general em sento afortunada perquè la gent i amics que m’he trobat pel camí sempre m’han donat un cop de mà. Es fa molta pinya quan s’està fora de casa perquè tothom està enla mateixa situació que tu.

Cal dir que no he trobat que hi hagi grans xocs culturals però potser un dels més evidents és la manera que tenen de demanar les coses o dirigir-se a altres persones. Són molt correctes i de vegades costa molt “llegir-los” i desxifrar el que volen dir. Potser volen que facis una tasca però t’ho pregunten d’una manera que penses que tens l’opció de dir que no. I realment no és una pregunta ni tens alternativa, estan esperant que ho facis tot i que no t’ho diguin com una ordre. I això pot portar a alguna confusió a l’inici.

També els costa molt dir que no i ser directes. Al principi especialment quan no coneixes aquests codis pots semblar mal educat perquè nosaltres diria que en general som força més transparents i no donem tantes voltes per dir una cosa. Un cop ja saps com va, trobo que no tens problemes.

Que has fet per solucionar-les?

Donar-me temps, parlar amb ells i entendre quina és la seva manera de fer per a intentar integrar-me tot el que puc. És una mica un exercici de pràctica i error fins que saps com fer-te entendre i com actuar per evitar malentesos. Crec que alguns d’ells també han intentat fer un esforç per saber d’on vinc i entendre que en algunes qüestions tenim maneres diferents d’expressar-nos i tots hem de ser una mica flexibles i tolerants amb els altres. El respecte i la comunicació són vitals per a solucionar petits conflictes que puguin sorgir en el dia a dia.

On has trobat ajuda, recursos, solucions? (webs, organismes…)

Internet està atapeït de webs, blogs, etc. d’experiències d’altra gent que poden ser molt útils sobretot al principi per saber com aconseguir el número de la seguretat social, com obrir el compte del banc i aquests tipus de tràmits.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Que siguin oberts de ment, estiguin preparats per a conèixer gent de tot el món i tinguin ganes d’aprendre i de treballar dur. Potser al principi en feines que no siguin la seva però amb paciència i anglès tot s’aconsegueix!

Quins motius et van fer marxar?

Un cop vaig acabar la carrera tenia clar que volia conèixer món i viure experiències fora de casa, perquè sempre hi ha temps per tornar però si no ho feia en aquell moment m’acabaria acomodant en la meva zona de confort i em costaria molt més moure’m. La falta d’oportunitats La colla d’Spanish a Oxford laborals a Catalunya/ Espanya també va ser un factor que va influir en la presa de la decisió, o en el fet de portar més temps del que em plantejava en un inici. Tot i que si aquí el panorama hagués estat millor crec que també hauria marxat perquè és una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció i sempre he somiat en viure en altres països i veure món.

Com vius l’experiència fins al moment?

De manera molt positiva i com un aprenentatge constant on em puc permetre equivocar-me i arriscar perquè ara és el moment de fer-ho. Em sento molt lliure i sempre tinc l’opció B de tornar a casa si veig que això en algun moment ja no m’omple. Em sento molt agraïda de tenir aquest segon món en el que sóc una persona diferent de la que sóc quan estic a casa. Amb reptes diferents als que hi ha a Catalunya (una llengua que no és la meva materna, lluny de casa, etc) però que m’ajuden a veure les coses amb una altra perspectiva i a intentar desenvolupar habilitats i a superar obstacles que no em trobaria a casa. Tot i estar lluny de la gent que estimo, amb les noves tecnologies em sento molt propera a ells i tot i que em perdo moments en què m’agradaria estar allà, crec que l’experiència de moment val la pena.

Quins aspectes hi destaques?

La feina, les oportunitats laborals, la formació que t’ofereixen… La multiculturalitat està present en tot el país i en aquest sentit es nota que la gent està molt més acostumada a tenir persones d’arreu del món. També la serietat que tenen, tot és molt més formal –tot i que s’ha de fer paperassa per a qualsevol cosa.

Que trobes a faltar?

Trobo a faltar a la família, els amics, el menjar, el temps… i el mar! Moltíssim. Els hiverns són molt llargs aquí i de vegades es fa dur.

Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?

I tant, feu-ho! No recomanaria Anglaterra específicament sinó qualsevol país al que vulgueu anar i us cridi l’atenció. Viure a un altre lloc és una experiència brutal i et dona l’oportunitat de créixer a nivell personal. Jo he après molt a llençar-me més a la piscina i a gaudir del que hi ha en cada moment, a conèixer a gent que en algun punt ja no tornaré a veure, i també a apreciar més les coses que abans no valorava a casa. Amb les seves coses bones i dolentes, valoro molt positivament aquests (ja) 3 anys a Anglaterra. Tot i que m’agradaria en algun moment tornar a casa encara sento que tinc ganes d’explorar altres indrets i de posar-me a prova a mi mateixa. Si us ho esteu pensant, no us quedeu amb les ganes perquè fins i tot dels moments difícils se’n treuen grans lliçons i t’ajuden a avançar. Endavant!

Publicat al Butlletí de gener de 2019

Maresmencs i maresmenques al món

😀Fernando

🛫 Mataró

🛬Marroc

✅ Estudis

El Fernando ens explica el seu projecte de final de curs al Marroc.

Quan hi vas arribar?

Vaig arribar al Marroc a l’abril del 2015.

Què hi vas anar a fer?

Un projecte de final de curs on analitzaríem la situació social del Marroc i les organitzacions i ajuts socials que existeixen. Anava amb els companys de curs de segondel CFGS d’integració social. Una vegada allà ens van dividir en petits grups on cadascú tenia el seu propi guia natiu. Els guies eren estudiants de filologia hispànica i eren voluntaris o utilitzaven l’experiència per després fer els treballs.

Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…

Com anava amb l’institut i l’estada era d’una setmana, només necessitàvem el passaport en vigor.

Quines dificultats vas trobar? Que vas fer per solucionar-les?

No sé si es poden anomenar dificultats, però, la “dificultat” més evident és l’idioma. Em va sorprendre la quantitat de gent que sabia parlar castellà, i doncs, no era tan difícil entendre’ns. També el seu idioma no és gens difícil d’aprendre, i encara que jo tenia alguna noció prèvia, es pot aprendre ràpidament algunes paraules que et serveixen pel dia a dia més proper. Una altra “dificultat” pot ser l’ús d’una moneda diferent, però com 1 euro són 10 dírhams, t’acostumes ràpidament a fer els comptes.

On vas trobar ajuda, recursos, solucions? (webs, organismes…)

Abans del viatge vam tenir una sèrie de sessions informatives sobre el Marroc, que feia un noi que després va ser un dels guies. En aquestes sessions ens va parlar una mica de l’història del Marroc, com era allà la vida i recomanacions i consells per a l’estada. Després per la meva part, vaig ampliar aquesta informació navegant per internet, més que vídeo i informació general, crec que el més profitós és llegir les experiències d’altres persones, ja que és més proper a la veritat que et trobaràs.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Primer jo recomanaria una visita turística al país, però no només al cas del Marroc, sinó a tots els països on es tingui al cap anar a viure, això pot donar una perspectiva en primera persona del lloc, i és molt més realista que buscar informació a internet. També entendre que encara que no és un altre planeta, si tenen costums diferents i que el tema religiós és molt fort allà, potser no tothom es pot acostumar a això i cal investigar-lo abans.

Com vas viure l’experiència?

En general el viatge ha sigut una experiència única que he pogut compartir amb amics, companys de classe, acompanyants i professors. Realment al principi estava una mica escèptic sobre si estaria bé i a gust. Encara que m’agrada viatjar, és un viatge d’estudis amb moltes coses a fer, i el fet de conviure 4 dies amb gent diferent, que excepte uns pocs, només estic amb ells en l’àmbit escolar. Però una vegada allà i ara des de la perspectiva del passat, he de reconèixer que vaig estar molt a gust i vaig gaudir molt, era com casa meva, em sentia molt lliure i content amb tot i tothom, això em va sorprendre molt gratament, fins i tot tinc ganes de tornar a viure una experiència similar.

Quins aspectes hi destaques?

La gent va ser molt agradable i propera, encara que si és veritat, que alguns s’intentaven aprofitar amb els preus pel fet de ser estranger. Cal destacar el caràcter i comportament de les gents del Marroc. Lògicament tothom és diferent en l’àmbit individual, però si crec que hi ha diferències generalitzades entre la gent del Marroc i a Espanya, per exemple. Òbviament ve donada per les diferències culturals, socials, religioses, etc.

Segons la meva observació, al Marroc les persones són molt properes entre elles, no tenen cap vergonya de fer certes coses en públic com gestos afectuosos, sobretot entre homes. Tenen menys prejudicis i estan més disposats a conèixer nova gent, noves cultures i noves maneres d’observar i veure el món, encara que després no les adaptin a ells mateixos.

Des del meu punt de vista, ells eren molt més sociables que nosaltres, ja que feien molta vida al carrer xerrant i fent coses junts, aquí som més individualistes i perdem més temps veient la televisió o fent ús de les tecnologies. En el món occidental sembla que ni donem aquesta oportunitat de conèixer, tenim recel de la gent que no coneixem, fins i tot de la que coneixem, ja que sempre pensem que volen fer-nos algun tipus de mal. Em va sorprendre lo religiosos que són i com compleixen estrictament els seus dogmes, cosa que jo, al no ser religiós, veia excessiu.

Però vaig aprofitar per aprendre i investigar sobre la religió musulmana i vaig descobrir que molts dels prejudicis que aquí tenim no són reals, pot ser en els bàndols més extremistes, però no a la societat general. Per exemple, l’Alcorà no diu res sobre la submissió de les dones, de fet,La dona té els mateixos drets i deures que l’home.

D’altra banda em va sorprendre el menjar, tot portava moltes espècies i al no estar-hi acostumat, era una bomba per l’estómac. Molts dels companys es van posar malalts, però això no treu que estava tot boníssim i amb sabors molt diferents. També ens van recomanar veure aigua embotellada, ja que l’aigua d’allà podia tenir bacteris diferents i també fer mal a l’estómac.

Pel que fa a l’organització de l’estada, la divisió en petits grups em va semblar molt bona idea. Així teníem una atenció més especialitzada, i és cert que amb menys gent els temps i les activitats en generals es poden organitzar millor.

Els acompanyants van ser la millor part del viatge, gràcies a ells crec que tothom va aprendre molt ja que no hi ha res com que t’expliquin la cultura la gent que la practica, eren molt amables i protectors, fins i tot tinc contacte amb tots per les xarxes socials i hi parlo habitualment.

A nivell de visites, em va semblar bastant complet, a nivell acadèmic, tres centres de diferents col·lectius, a nivell turístic la medina, una sinagoga, el hamam, el mirador, cases decorades al estil àrab, l’herbolari, palau reial, etc.

Que hi vas trobar a faltar?

Vaig trobar a faltar visitar alguna Mesquita, però per als estrangers no era possible d’entrar-hi. Per la resta bastant complet, he pogut conèixer els diferents espais que conformen aquesta cultura.

Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?

És un viatge que marca i que m’agradaria tornar a fer. Aquests són les veritables experiències de la vida que fan que una persona creixi i obri la seva ment. Recomano molt gratament els joves almenys visitar el país, però no només com a turista, sinó també vivint el dia a dia amb la gent i veient com és la seva realitat, que d’altra banda, dista molt de com la veiem a Espanya, plena de prejudicis i estigmes. És una cultura diferent i depèn de cadascú els seus gustos i necessitats, però com experiència va ser única i no m’importaria gens fer una estada més llarga al país i penso que tothom hauria de viure-la.

Publicat al Butlletí de febrer de 2019

Maresmencs i maresmenques al món

😀Júlia

🛫 Tiana

🛬Tanzània

✅ Feina

Júlia, una mestra treballant a una ONG de Tanzània.

A finals de juny de 2017 m’endinsava a la meva primera aventura africana. Més de 24 hores de vols i escales per davant, però moltes ganes de veure què em portaria aquesta experiència. Marxava dos mesos, tota sola, a fer un voluntariat a una escola a Tanzània, que forma part d’una ONG tanzana, Blue Sky School, però que compta amb una directora espanyola que és la que coordina el programa de voluntariat.

Jo sóc mestra, així que al buscar projectes em centrava en què fos preferiblement a una escola. És difícil fer-se una idea de què et trobaràs, com serà i sobretot com et sentiràs (per molta recerca prèvia que hagis fet), però el treball de preparació previ, en cas que vagis a un projecte de cooperació com pot ser una escola, és essencial. El període d’adaptació al país serà inevitable, però la implicació que tindràs tu amb l’organització pot començar abans de viatjar.

Abans de marxar, la preocupació més gran van ser les vacunes que havia de posar-me. A Tanzània no és obligatòria la Febre Groga, però si fas escala en algun país com Etiòpia has de tenir-la igualment. Al centre de salut da malalties tropicals van assessorar-me i van posar-me les vacunes que consideraven necessàries d’acord amb la zona a la qual viatjava i la durada de l’estada. El visat s’aconsegueix un cop baixes de l’avió a l’aeroport de destí, així que no vaig haver de preocupar-m’hi abans d’hora.

Jo sempre he sentit una debilitat especial per Àfrica, una curiositat innata que sabia voldria explorar en algun moment de la meva vida. L’oportunitat perfecta es va presentar l’estiu de 2017, ja que com treballava en aspectes relacionats amb l’educació tenia dos mesos de vacances per davant i tenia prou estalvis com per permetre’m no treballar aquell estiu

Des d’aquell moment la meva vida va fer un tomb. Al final de l’estiu vaig tornar cap a casa, però la meva ment es va quedar d’alguna manera a Tanzània. Tant va ser així, que vaig tornar-hi tres setmanes el desembre de 2017. Però tampoc en vaig tenir prou. A finals de juny de 2018 tornava a fer les maletes per tornar a marxar a Tanzània, sempre al mateix projecte. Aquest cop volava per 3 mesos, que han acabat convertint-se en 8 i segueixo aquí amb intenció de quedar-m’hi encara més temps.

El dia d’avui treballo com a coordinadora de l’escola en la qual he estat fent el voluntariat des del principi. És un projecte preciós, una escola que es troba en una zona rural a la regió d’Arusha i que sorgeix de la necessitat de les famílies de la zona, que no tenen els mitjans necessaris per pagar l’educació dels seus fills i filles. I avui en dia ja compta amb gairebé 500 alumnes!

Per descomptat, trobo a faltar la meva família i a les meves amigues i amics, amb els que intento estar en contacte el màxim possible i trucar-los sempre que la cobertura m’ho permet. I també trobo molt a faltar el menjar!!! Aquí tenen una alimentació basada en l’arròs, la patata i el blat, que no està gens malament, però al llarg dels mesos es fa molt repetitiu.

La vida aquí és molt diferent en diversos aspectes. Hi ha talls d’electricitat i l’accés a l’aigua no és tan fàcil. Al principi jo vivia a l’hostal de voluntaris, on comptava amb moltes comoditats. Fa uns mesos vaig marxar a viure en una habitació. Una habitació amb el bany dins. El bany no és com el que nosaltres estem acostumats, ja que no hi ha tassa i no hi ha accés a aigua calenta. Per tant solc bullir aigua abans de dutxar-me i em dutxo a cubells. A vegades trobo a faltar les nostres comoditats. Però el cert és que normalment ni tan sols me n’adono. Aquí he après a viure amb molt menys. I m’he adonat que les comoditats són només això, comoditats. Extres que posem a la nostra vida perquè tenim els mitjans per fer-ho, però que no són pas necessitats i que es pot viure perfectament sense elles.

Recomanaria una i mil vegades que els joves marxin a l’estranger per descomptat! Jo abans de venir a Tanzània havia fet estades a Londres i Noruega.

Tanzània és un país ric quant a naturalesa i amb moltíssimes opcions turístiques, ja que compta amb el Meru, el Kilimanjaro i diversos Parcs Nacionals com el Ngorongoro o el Serengueti on es poden fer safaris, així com poblats massais que es poden visitar per veure d’aprop com viuen aquestes tribus.

Publicat al Butlletí de març de 2019

Maresmencs i maresmenques al món

😀Albert

🛫 Premià de Mar

🛬Irlanda

✅ Feina

L’Albert i la Marina ens expliquen com és la vida a Cork.

What’s the craic, gent. Em dic Albert, sóc de Premià de Mar i actualment estic vivint a la ciutat de Cork, Irlanda!

 El 15 d’octubre del 2018 vaig arribar a aquesta petita ciutat, acompanyat de la meva parella, la Marina, amb el propòsit de millorar l’anglès i viure una experiència inoblidable a l’estranger.

El principal objectiu era millorar l’idioma.

Si parlo de la meva pròpia experiència, mai m’han motivat gaire els cursos acadèmics perquè sempre he tingut la sensació d’estar aprenent coses que mai faré servir a curt o mitjà termini. Per això, i des de fa molts anys, sempre he vist amb bons ulls anar-me’n fora una temporada per posar-me a prova.

 Cal dir que mai havia vist el moment de fer-ho però… vols saber el secret per aconseguir-ho? Posa’t una data i organitza’t.

I així va ser.

Ens vam donar un any de marge per estalviar i organitzar el nostre gran projecte: decidint el país, buscant informació per Internet, visitant el Servei de Mobilitat Internacional Jove del Maresme, renovant documents d’identitat, llogant la casa compartida per una agència anomenada Viva Cork, etc.

En temes personals, la Marina va deixar la feina a Barcelona amb el propòsit de buscar-ne al nou destí. A distància li va resultar complicat fer-ho, així que va decidir apuntar-se a un curs d’anglès durant un mes a la ciutat de Cork i mentrestant, buscar ofertes.

En canvi, jo vaig optar per buscar-me una feina en remot abans d’anar-me’n, per assegurar-nos uns ingressos fixos i així poder canviar de plans durant l’estança.

Avui, us puc garantir que tot ens ha sortit exactament com ho teníem planejat.

Vam començar vivint en una casa compartida durant 2 mesos amb gent d’arreu del món. Això ens va facilitar moltíssim l’aspecte social. Tant, que la segona setmana ja estàvem al típic pub irlandès, amb unes birres a la mà i parlant anglès amb els nostres nous amics!

Paral·lelament a la nostra “vida social”, vam començar a buscar apartament per seguir la nostra aventura. Sense dubte, buscar pis ha sigut la tasca més esgotadora.

El portal més important d’aquí és daft.ie.

Tot està allà i com a consell, no perdis el temps anant a agències. Entra al portal, cerca i oblida’t d’enviar e-mails, truca!

Aquí les agències no t’ensenyen la propietat quan vols i et va bé, sinó que hi ha portes obertes el dia i hora que ells creuen convenient, moltes vegades inclús el mateix dia de publicar l’anunci. Per aquesta raó, enviar un e-mail és perdre una oportunitat. Ja ho diuen per aquí que és més fàcil trobar feina que trobar pis, i és totalment cert!

La segona tasca més esgotadora ha sigut obtenir el PPS number.

Teòricament, si no tens aquest document, no pots treballar, ni llogar pis i tampoc obrir un compte bancari irlandès. Però de fet, nosaltres primer vam llogar un pis i després el vam sol·licitar. Aquí les coses són lentes, paciència, perquè la Marina va haver d’anar com 3 o 4 vegades a l’oficina a reclamar el carnet perquè el necessitava per cobrar la nòmina.

Ah si! El dia d’avui la Marina té feina en un Deli i ha millorat moltíssim l’idioma, més que jo!

Va trobar feina en un tres i no res. De fet, totes les persones que hem conegut en la nostra aventura treballen i de coses similars, perquè clar, per molt que tinguis X coneixements o estudis, si no pots comunicar-te adequadament, no tens res a fer.

Per la meva part, he tirat més per coneguts, activitats esportives i de ball.

L’experiència està sent increïble, tant, que estem planejant un altre viatge per aquest setembre que ve.

Això sí, el clima ha sigut el més difícil d’assimilar. Les activitats a l’aire lliure que pots fer són escasses, i acostumat a tenir el mar i la muntanya a prop, personalment m’he sentit una mica limitat. És un dels motius pels quals hem decidit tancar aquesta aventura al juny i tornar cap al Maresme, per agafar sol i després, marxar cap a un altre lloc!

Per tant, recomano Cork totalment però per estar només uns mesos, com nosaltres i les persones que hem conegut han fet. També tingues en compte l’estil de vida que portes o vols. Jo he avorrit els pubs i he trobat molt a faltar el sol i l’esport a l’aire lliure, però potser a tu t’encanta.

Per cert, l’anglès d’aquí és molt peculiar i a vegades pots arribar a deprimir-te quan no entens res del que diuen. És un sentiment comú de tots els estrangers que he conegut aquí, a Cork. Us animo que tingueu paciència i entreneu l’oïda, perquè ells mateixos saben que és difícil i ho reconeixen.

Adéu!

Publicat al Butlletí de abril de 2019

Maresmencs i maresmenques al món

😀Helena

🛫 Mataró

🛬Grècia

✅ Pràctiques

L’Helena ens explica com va ser la seva estada de pràctiques amb persones en situació de refugi a Polykastro, Grècia.

Hola! Sóc l’Helena, tinc vint-i-set anys i sóc de Mataró. Fa tres mesos vaig arribar del nord de Grècia, frontera amb Macedònia del Nord, a una ciutat anomenada Polykastro on vaig passar-hi dos mesos: des de finals d’octubre fins aquest darrer Nadal.

Allà vaig estar realitzant les pràctiques del Cicle Formatiu d’Integració Social, que estava cursant a l’Institut Puig i Cadafalch de Mataró, amb persones en cerca de refugi.

Fa un temps vaig assistir a una xerrada d’un jove sirià que vivia a Mataró on explicava la seva història, com va haver de fugir del seu país a causa de la guerra i quin va ser el camí queva haver de realitzar fins a trobar un lloc segur on viure. Un cop va acabar vaig decidir que havia de fer alguna cosa. No podia seguir veient la situació en què es trobaven i no fer res.Però l’oportunitat no va arribar fins un any després.

Open Cultural Center, l’entitat on vaig estar a Grècia i que també té seu a Barcelona, va penjar un post a Instagram demanant voluntàries per a fer pràctiques a Polykastro i jo necessitava un centre on dur-les a terme.

Tenia molt bona pinta i ho vaig començar a parlar amb el centre educatiu immersa en un mar de dubtes. Això era el desembre de 2017 i l’octubre de 2018, quasi un any després, vaig rebre l’acceptació de marxar. Una setmana després era a Grècia vivint. La marxa va ser precipitada, una mica a l’estil que viuria allà. Allò només era una advertència!

Abans de marxar vam haver de fer tots els papers referents a les pràctiques però això ho duia a terme l’institut, i jo només vaig haver de fer una assegurança, ja que Grècia forma part de la UE i per tant, no necessitava res més. Això sí, el passaport va anar amb mi, una petita recomanació que em van fer des de l’organització.

Polykastro és una ciutat que està ben equipada i ben connectada amb Thessaloniki (una de les ciutats grans de Grècia) plena de militars. Al final t’acabaves acostumant a trobar-te’ls fent fotocòpies a la copisteria o inclús al supermercat.

Allà vivia al carrer principal en un pis de l’entitat compartit amb nou voluntàries més de diferents procedències amb qui vaig treballar conjuntament durant aquells mesos. A part d’elles, l’entitat té voluntàries residents, són les persones que viuen el camp de Nea Kavala i que són la part quasi més essencial perquè el projecte funcioni.

Nea Kavala és un camp militaritzat que està situat a pocs quilòmetres de Polykastro en una antiga pista d’aterratge d’avions on hi viuen aproximadament 700 persones de diferents orígens (Síria, Iraq, Congo, Pakistan, Kurdistan, Afghanistan). Dins del camp viuen en “containers” (mòduls prefabricats) sense aigua corrent dins d’aquest i compartint lavabos i dutxes.

En aquest disposen d’una escola, una botiga de roba i una altra de menjar, servei de neteja de roba i de lloguer de bicicletes i diferents negocis establerts de manera “il·legal” com són forns de pa, botigues de menjar o bé perruqueries.

La nostra tasca allà era treballar la integració a la comunitat, en aquest cas grega, amb les famílies refugiades que estan vivint tant a Polykastro com a la població veïna d’Axioupoli i amb aquelles que venien del camp, mitjançant l’educació i el lleure en un espai segur fora del camp.

A les persones adultes els oferíem classes d’anglès, i depenent de les procedències i el coneixement d’altres llengües de les voluntàries, també s’oferien classes de castellà i alemany durant la setmana. També vam donar de nou vida a l’espai de dones que s’havia perdut uns mesos abans i anàvem a jugar a futbol al camp públic de la ciutat, majoritàriament amb els adults del camp.

Amb els infants i adolescents que vivien a Axioupoli i Polykastro realitzavem cada tarda classes d’anglès i una hora d’activitats de lleure. En el cas dels dissabtes, dedicàvem tot el matí a fer activitats de diferent caire sempre en anglès i amb l’ajuda de la traducció per part de les voluntàries residents, ja que molts infants encara no dominaven la llengua.

La meva tasca allà durant els matins era estar a un dels tres espais que té l’entitat a la ciutat: la “cafeteria”. És l’espai més utilitzat i és un punt de trobada. Allà quan era el meu torn m’ocupava del servei de lloguer de bicicletes que oferíem, tipus Bicing, de donar-les, comprovar que no estiguessin malmeses, etc. També feia les inscripcions i entrevistes a les noves alumnes i famílies i si calia resolíem qualsevol tipus de dubte (com comprar vols, horaris de transport, com treure diners, etc.). Aquest espai t’oferia la possibilitat de relacionar-te amb les persones que venien des del camp o les que vivien a la ciutat, era un dels espais més gratificants i on et senties com a casa.

Durant les tardes i els dissabtes estava amb un grup d’infants juntament amb dues voluntàries més on intentàvem realitzar activitats que anessin una mica més enllà del joc.

Els dissabtes era el dia més complert, ja que als matins, com he dit, estava amb els infants. Però a la tarda també formava part de l’espai de dones on hi assistien una desena de dones i després anava a veure com jugaven a futbol. Aquest darrer era un espai on la violència es podia percebre més fàcilment, però era l’oportunitat de conèixer a persones que no estaven estudiant amb nosaltres i per tant, conèixer noves vides, nous punts de vista.

També he de dir que per sort a mi m’agrada molt el futbol i conèixer qui és Messi, et salvava en molts moments. Perquè pel fet de ser dona et posaven molt a prova del teu nivell futbolístic. Una mica la meva presència allà era reivindicar el meu dret com a dona a jugar els partits, però malauradament no ho vaig aconseguir.

Dos mesos a Polykastro és com viure’n uns quants més. Cada dia et passen moltes coses millors i pitjors, quan et lleves mai saps què passarà durant el dia. Passàvem moltes hores del dia a l’organització i de vegades era difícil trobar moments de desconnexió total, sobretot perquè sovint convivíem més de 12 hores al dia totes les voluntàries juntes.

Durant el dia potser t’explicaven coses molt dures que com a persona en algun moment no sabies com gestionar o vivies situacions més desagradables. Per sort, vam fer molta pinya amb un grup de catalanes les quals sovint fèiem la nostra teràpia per poder descarregar.

Però ep! Els bons moments han estat el doble que aquests més difícils: he rigut, he abraçat, he jugat, he ballat, he après… més que mai! Acabes essent una petita família.

La meva aventura s’acabava per Nadal i va ser molt difícil tornar. Arribar aquests dies plens de consumisme, d’amor i felicitat promocionats per anuncis televisius de colònies van fer canviar una mica la meva manera de veure aquestes festes. Em va costar una mica adaptar-me a la realitat de nou i sobretot explicar tot allò que havia viscut malgrat l’interès que tenien les persones que m’envoltaven per saber-ho. A part, tenia el sentiment de dubte de pensar si tornaria a veure a totes aquelles persones amb qui havia estat convivint i n’havia après tant.

Tornar a casa va fer adonar-me’n que el meu lloc potser era més allà que aquí. Vaig estar molt temps pensant que potser no havia fet “prou” allà. Majoritàriament les persones amb qui em relacionava del camp eren persones properes a la meva edat, i que per tant, m’hi podia sentir molt identificada. He tingut l’oportunitat de creuar-me amb persones que en plena adolescència havien deixat les seves famílies i havien iniciat un llarg camí.

Tot el que vaig aprendre aquells dies mai ho oblidaré. M’han fet canviar punts de vista i maneres de fer. Una de les coses que més em van fer sentir és el valor de l’amistat i la família. M’he endut grans persones que m’han aportat una infinitat de coneixements i molta estima.

Recomano molt viure una experiència així. T’obre a un món el qual s’han de trencar molts prejudicis i estereotips envers aquest col·lectiu. A més de tenir l’oportunitat d’estar en contacte i conèixer altres cultures. Balls, menjars, llengües i com a part més educativa, a treballar en equip intercultural.

Però sobretot cap a la part més personal i emocional, aprens el poder d’un somriure en moments i situacions tan difícils. Aprens a valorar petits detalls que potser t’haurien passat per alt en altres situacions i a conviure amb les diferències que comporten les diferents cultures i és que al cap i a la fi, totes som igual de diferents.

Però sobretot aprens a escoltar. A escoltar aquelles persones que en primera persona et diuen que poden parlar però sembla que no tinguin veu. Aprens que són heroïnes anònimes que no sortiran a les pantalles de la televisió però que tenen més força i valentia que cap altra vestida de blau i amb capa vermella.

Si esteu pensant a realitzar un voluntariat d’aquest tipus aprofiteu per enriquir-vos envoltades de cultura i coneixements. Creixereu i aprendreu en molts aspectes a més conèixer persones d’arreu d’Europa i del món. Deixeu de banda la por i el respecte que potser us sorgeix cap a una situació així i obriu els braços a aquesta oportunitat.

Publicat al Butlletí de maig de 2019