EL GOS FANTASMA

A l’inici em va semblar un paio anodí, el veí del segon. Però a la segona setmana de confinament, quan el vaig divisar des del balcó, passejant corretja en ma, el meu veredicte em semblà irrefutable: Aquest tio és idiota si es pensa que a aquestes alçades el veïnat no sabem pas qui té gos i qui no en té… !

Han passat molts dies i ahir em vaig creuar -per no vigilar la meva atenció auditiva – amb la presidenta de la comunitat, que em va fer saber que coneixia perfectament el trapitxeo del seu veí de dalt amb aquesta sentencia: És clar que s’ha comprat un gos al mercat negre per poder sortir a passejar ! em digué amb gravetat. I apropant-se temeràriament a menys de dos metres, afegí: Sento la bèstia panteixar a les nits!

Potser haurem de plegar amb les visites nocturnes clandestines !

Gekko

Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 

LA LLIBERTAT

Les rialles de les tres amigues a la terrassa sonàvem com cascavells en l’aire, dotant de lleugeresa els cors de qui les escoltaven; però no tenien res que transmetés frivolitat doncs eren rialles pures i desintencionades com les dels infants, com el lliure albir de l’ésser abans de capir-se subjecte.

Molts eren en aquell temps els que estàvem submergits en la confusió i la impotència. Uns dormien en l’obediència a les lleis externes. Altres, com adolescents, exercien el llibertinatge egoic i narcisista. Tots reflexionaven sobre aquella que deien havia estat segrestada de les seves vides. Pocs aconseguien no jutjar els altres.

¿ Qui pot treure a hom allò que és ? digué una d’elles.

Bé! -va respondre la segona – sovint fa falta el temps per descobrir que a dins hi ha allò que s’és i a fora allò que es té…

La tercera, confiada, va mirar el cel somrient-les.

Rosella

Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 

CONFINATS CADA ANY

“Àvia! Torna’m a explicar perquè ens confinem dos mesos cada any?”

“Al 2020 hi va haver la pandèmia, una malaltia a tot el món que ningú sabia curar!”

“Uf! Quina por! Varen morir molts avis, oi?”

“Si. I les famílies, no acostumades a estar a casa tants dies junts, es van organitzar. Les cases es varen convertir en escoles, oficines, gimnasos! Cosíem bates i mascaretes pels hospitals o fèiem menjars per la gent pobre. Cada dia sortíem al balcó a cantar, tocar instruments i aplaudir als que feien les tasques mes dures”

“Però, perquè seguim confinant-nos cada any?”

“L’aire, el mar es varen netejar, els ocells van tornar, la societat i els governs ens vàrem adonar que allò que dèiem normalitat no ho era i vàrem pensar un sistema que ens permetés confinar-nos cada any per recuperar natura i família sense perdre la feina”.

Elena

Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys 

MIRADES

Mirava i només veia mirades perdudes. Mirades que buscaven on mirar per trobar allò que ara veurien. Allò que, aquell mal son, ara els faria veure. Allò que, encegats per mirar cap a lluentors buides, no havien vist fins que, minvats de tot, havien obert els ulls. Mirava i només veia mirades “d´ara si”.
I va parar un instant i va pensar que era feliç. Tot això ella ja ho veia abans. Abans de tot. Abans de res. Només glatia per poder tornar. Per retrobar somriures perduts i mirades dolces. Només calia tornar. El seu, no havia estat un temps perdut. I es va mirar i va somriure

Laura Delvent

Enviat 23/04/2020 – majors de 18 anys