Teatre-fòrum “A jornada complerta” a càrrec de l’associació de teatre social Impacta’t. Aquesta activitat està dirigida al personal del Consell Comarcal del Maresme.
Dia 8 de març durant tot el matí
Vaga general del personal del SIAD tal com es recull en aquest COMUNICAT.
Campanya informativaa la plaça Miquel Biada tot el matí. El SIAD ha elaborat un DOCUMENT que recull els motius de la vaga i fulettons per distribuir junt amb altre material divulgatiu.
El seu DNI la identifica com a Maria Teresa Bertran Rossell, però els seus amics i els seus lectors la coneixen com a “Teresa d’Arenys” , una dona tremendament tossuda que va saber viure sempre lliure malgrat les adversitats, d’una profunditat i noblesa d’ànima que costa descriure. Per això, us deixem l’entrevista que li hem fet. Just fa dos dies, la Teresa d’Arenys ha rebut diferents reconeixements a la seva trajectòria literària i aquesta setmana ha estat guardonada amb el Premi Crítica Serra d’Or de Poesia.
Qui és la Teresa d’Arenys?
La Teresa d’Arenys és la Maria Teresa Bertran Rossell. Vaig néixer el 24 de maig de 1952 a Arenys de Mar en una família amant de la terra i la lectura. El meu pare em va familiaritzar de molt petita amb la llengua francesa per compensar l’escolarització en espanyol. Vaig cursar l’etapa primària al col•legi de les Escolàpies d’Arenys, i el batxillerat superior amb preuniversitari de Ciències a l’Institut de Mataró. Era una nena rebel. Des de l’edat de quinze anys, i després d’una greu discussió amb el pare, vaig treballar per pagar-me els estudis.
La consciència identitària i una tirada a l’especulació filosòfica em van portar a la facultat de Lletres i a decidir-me, el tercer curs, per un Departament que aleshores “no tenia sortides”, el de català. Pensa que en l’època franquista la policia irrompia en el recinte universitari repartint cops de porra o perseguint-nos a cavall pel campus. A mi m’havia tocat el rebre dues vegades i recordo que vaig triar Filologia Catalana, no per vocació, que encara no era conscient de tenir-ne una, sinó per rebel•lia.
De què et ve el nom de Teresa d’Arenys?
x
Em presentava com a “Teresa”, sense “Maria” ni cognoms, perquè no suportava que se’m valorés per ser filla d’Algú; i l’afegit “d’Arenys” venia de l’institut i del costum d’anomenar els estudiants de fora de Mataró pel lloc d’on provenien… per exemple “la tal de Caldetes”, o “en tal de Sant Pol”. En coincidir amb alguns d’ells a la Universitat, el “Teresa d’Arenys” es va escampar; i més endavant, l’any 1976, va fer fortuna quan un company el va usar per presentar els meus sonets al premi de poesia Amadeu Oller. El recull va tenir força ressò, potser perquè per primera vegada es guardonava una noia; i el nom, des de llavors conegut literàriament, costaria canviar-lo. Però en família i intimitat sóc Maria Teresa, tal com em van batejar en néixer.
Com va començar el teu procés d’escriptura?
Va començar i es va desenvolupar en consonància amb un altre procés personal, el de la meva relació amb la mort i el dolor. De petita, no sentia que vivia sinó que somiava. Aquesta percepció em va acompanyar molt temps i va fer que tingués un vincle amb el més enllà més profund que el vincle amb el cap aquí. Ho vaig arribar a qüestionar tot, excepte l’eternitat. Així anava redactant no sé… un pre-dietari. A més, tothom a casa escrivia poc o molt, i l’afecció i passió per les lletres l’havia heretada. Els primers passos en vers eren quartetes satíriques contra el professor de llatí i gent que no m’agradava, fins que a l’edat de dotze anys una leucèmia se’m va emportar la millor amiga i vaig tenir la primera experiència de la mort. Al cap d’un temps em sortia un poema “veritable”, al peu de la tomba on pujava a portar-li flors boscanes les tardes de dissabte.
I després?
Poemets esporàdics, més satírics que no “veritables”: res de notori, ja que escriure en vers era freqüent entre els adolescents del meu entorn.
No va ser fins al curs 1973-1974 que, arran d’una crisi desencadenada per pèrdues també molt sentides, vaig emparar-me en el sonet, una estrofa difícil que just per difícil no he abandonat mai. Aquells sonets inicials i imperfectes són els que, aplegats sota el títol Aor (“adoro”), vaig lliurar al company que els va presentar al premi Amadeu Oller, quan jo ja havia marxat amb el meu home, el pintor Enric Maass, a Horta de Sant Joan. Vaig ser la primera noia catalana que va guanyar aquest premi. En aquest poble, oblidat i inconegut a principi dels anys setanta, vam estar-nos-hi per espai d’una dècada juntament amb un escultor bohemi de molta més edat, el barceloní Giménez-Valls. Tant les obres de la darrera etapa de l’escultor, com la part més significativa de la pintura d’Enric Maass i dels meus versos són fruit d’un viure diari en una natura privilegiada i entre gran bona gent. Solc qualificar aquella pàtria de la meva joventut de “reserva paisatgística, lingüística i humana”.
Com subsistíeu?
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
En precarietat, doncs, i entre carreus d’arquitectura templera vaig empendre un viatge interior per esbrinar si “havia” de ser escriptora. La “jo Maria Teresa” es resistia a assumir una condició creadora, hauria preferit restar com a musa d’un pintor i un escultor, emparada en aquella geografia de l’Arcàdia… Però la maleïda “Teresa d’Arenys” que el món reclamava es volia imposar. Com ho diria? la meva ànima va entrar en lliça contra el meu ego; i va ser una “jugada a tot o re”! que fa un vers de Riba. Al final d’un dejuni de divuit mesos, a penes nodrint-me de vi, assumia la “vocació” i acabava el recull testimoni de la lluita: Murmuris (1981), que romandria inèdit en una editorial fins a 1986. Mentrestant m’havien traduït poemes a l’anglès per primera vegada.
T’han traduït més vegades?
D’ençà d’aquella, apareguda a “International Poetry Review” la primavera de 1982 –i aquí voldria fer memòria del malaguanyat catalanòfil David H. Rosenthal–, van passar anys… Més endavant es van traduir els meus poemes al rus, a l’italià, i darrerament al romanès i al coreà a través de les acurades versions angleses de la hispanista Kristine Doll.
Has pogut viure de la literatura?
I ara! No! com tampoc el meu home de la pintura. La venda ocasional d’un quadro, drets d’autor en només dues publicacions i algun premi ens permetien fer bullir l’olla un quant temps, però no tot l’any. Sobrevivíem amb els mínims. I estic agraïda a la pobresa, perquè, faltats de tantes coses materials sovint innecessàries, hem treballat lliures. Ell va pintar fins a la mort –i jo escric encara avui– sense condicionaments estètics, ni de mercat, ni d’ideologia. El diner no podria comprar una tal llibertat.
x
Només vas escriure poesia?
No em veia capaç d’empendre una obra en prosa. Tot i tenir dos reculls publicats –i me’n descuidava un, Onada, prologat i editat per un poeta de gran carisma, Valerià Pujol de Premià de Dalt, el 1980–. Sí, tot i tenir un petit nom literari i llengua de bressol, en retornar a Arenys a l’edat de trenta-tres anys, sabia que hauria d’apendre de cap i de nou la llengua pròpia si volia abordar la narrativa. Des de nena m’hi empenyia el novel•lista Ferran de Pol, amic del meu pare.
En morir Ferran de Pol l’octubre de 1995 no podia ajornar-ho més i durant el dol per ell vaig redactar una novel•la, El quadern d’Agnès Solà, editada l’any 2001. Paral•lament, enllestia l’adaptació d’uns rars i bellíssims cants amazics inspirats en la poesia oral de l’Ahaggar recollida per Carles de Foucauld. Havia començat la recerca sobre l’origen d’aquells cants en 1986, un moment en què aquí ningú, ni les institucions, no coneixia l’existència de la llengua i la cultura amazigues, mal anomenades berbers. I com que sense recursos econòmics m’era impossible accedir a la bibliografia necessària, l’empresa es va allargar més de deu anys. Publicada l’obra en 1999, l’any següent li atorgaven el Premi Quima Jaume de reconeixement a la Creació Poètica. També al mateix temps traduïa els dos llargs rèquiems de R. M. Rilke apareguts a “Els Marges” el 1997.
Vas tenir una època molt creativa
Ara, explicant-t’ho, me n’adono! I me’n faig creus, perquè justament aquells anys el meu marit passava per un trasplantament de fetge i altres complicacions de salut que m’obligaven a compartir les lletres amb la medicina.
Però escolta, abans del premi de reconeixement a Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar (aquest és el títol del llibre, precedit d’un per mi innecessari Tuaregs), Jordi Castellanos, amic malaguanyat i molt temut com a crític literari, havia tret un article en el diari “Avui” que em va causar més sorpresa i alegria que el mateix premi. La teva entrevista, Asmaa, me l’ha fet recordar, i com a escriptora catalano-amaziga que ets, hauries de llegir-lo. A veure si el trobo… Sí, 26 de juliol de 1999. Encapçalat per “La poesia dels senyors del desert”, dóna notícia tant de la meva traducció com de la realitat amaziga, i dient que he abocat tota la meva personalitat en la vostra cultura, no creu que la publicació del llibre “hi pugui posar punt final”. Devia vaticinar, perquè pocs anys després col•laborava en la primera Primavera Amaziga de Barcelona… Em deies que també hi eres.
x
Acabava d’arribar a Catalunya. Què fa ara la Maria Teresa?
L’any passat va sortir a la llum Obra poètica (1973-2015), un llibre que aplega els meus principals reculls. Potser un dia hauré de rescatar la resta, com també la ingent obra pictòrica del meu home. De moment i després de viure intensament la seva mort, escric unes memòries.
Entrevista realitzada per Asmaa Aouattah, tècnica d’Igualtat del Consell Comarcal del Maresme.
Les dades de violència masclista a Catalunya relacionades amb delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual del primer semestre de l’any reflecteixen que el 49% de les víctimes tenen menys de 20 anys i que el 21% dels agressors també es troben en aquesta franja d’edat. Són dades del Departament d’Interior que constaten la necessitat de promoure accions de prevenció entre els més joves. Amb aquest objectiu, el Consell Comarcal del Maresme, a través del Servei de Joventut, ha realitzat un procés de treball amb professionals de diferents àmbits, que culmina amb l’elaboració d’un dossier d’activitats perquè mestres i tècnics puguin treballar des d’una òptica preventiva les violències masclistes amb joves i adolescents.
Aquest recurs neix del treball multidisciplinar que durant l’any passat van dur a terme 15 professionals de Joventut, d’Igualtat, Serveis Socials i Ensenyament del Maresme amb la formació de l’ Associació Candela i el suport del Direcció General de Joventut.
A partir de l’anàlisi de com s’està abordant la violència masclista amb la joventut a la comarca, es va identificar la necessitat d’apostar per un enfocament educatiu i continuat, en el què els i les joves puguessin sentir-se identificats. Es van crear sis grups de treball que, després de rebre formació i assessorament, van dissenyar accions preventives en tres àmbits: la socialització de gènere, l’amor romàntic i relacions afectivo sexuals, i les relacions abusives. Dites accions es van ubicar en un itinerari curricular que relaciona les diverses temàtiques amb els grups d’edat que van del darrer cicle de primària fins a batxillerat/FP/cicles formatius. Així, per als nens i nenes de 6è de primària i 1er d’ESO es proposa treballar la corresponsabilitat a la llar; pels de 2n d’ESO el ciberassetjament i els sexpreading; pels de 3er d’ESO el mite de l’amor romàntic; pels més grans (batxillerat, cicles formatius i FP) el consentiment i assetjament en espais d’oci nocturn i la diversitat sexual i de gènere.
Pel tipus de metodologia aquestes activitats s’adeqüen tan als contextos formals com no formals d’aprenentatge. A més, s’ofereix una guia per a què els propis entorns educatius (equipaments juvenils, per exemple) puguin revisar les seves diferents dimensions (programació, dinàmiques, comunicació, i organització dels espais i recursos) amb una perspectiva de gènere.
El Consell Comarcal posa aquest recurs a l’abast de tothom des del web: www.ccmaresme.cat per tal d’avançar en polítiques de sensibilització i prevenció de les violències masclistes en adolescents i joves, una etapa de la vida en què es té una certa dificultat per identificar les situacions de violència i abús. A més, se sol considerar que la violència masclista és quelcom que tan sols succeeix en les parelles adultes i es tendeix a associar-la exclusivament amb l’exercici del maltracte físic. Les estadístiques, però, apunten la vulnerabilitat de joves i adolescents, un col·lectiu on el tipus de violència predominant és la psicològica, un tipus d’abús que, sovint, és més difícil de detectar.
És per això que l’itinerari curricular dissenyat aborda un ampli ventall de situacions que donen visibilitat a abusos que solen passar més desapercebuts com, per exemple, el sexpreading (enviament d’imatges íntimes de caràcter sexual d’una persona sense el seu consentiment), el ciberassetjament (difamació i assetjament a través de xarxes socials) o les violències que poden viure les persones lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals i intersexuals (LGBTI) per motiu d´orientació sexual, d’identitat de gènere o d´expressió de gènere.
L’objectiu és que els i les professionals disposin d’eines que els permetin capacitar els i les adolescents i joves per identificar fàcilment les violències masclistes i rebutjar-les.
En aquest treball, liderat pel servei de Joventut del Consell Comarcal, han participat professionals dels municipis d’Alella, Arenys de Munt, Argentona, Cabrera de Mar,Canet de Mar, Mataró, El Masnou i Palafolls.
El Consell Comarcal commemorarà un any més la Diada de l’Orgull LGTBI amb un seguit d’accions, totes elles dirigides al personal tècnic i polític de la institució:
Curs d’aproximació al concepte LGTBI a càrrec de l’Escola de Formació de l’Acellec, el dia 19 de juny de 10:00 a 14:00.
Hissada de la Bandera LGTBI a la façana del Consell Comarcal.
Commemoració institucional el dia 28 de juny de 13:00 a 14:30 amb show poètic “Este torcido amor” a càrrec de la poeta Txus Garcia, espai d’intercanvi i lectura del manifest institucional.
Tornen les festes i obren els locals d’oci nocturn després d’un llarg període de tancament obligat per la pandèmia. Tothom, i especialment la joventut, té ganes de retrobar-se amb les amistats i ampliar el seu cercle social. La festa, però, ha de ser per gaudir-la tothom.
Sota aquest paradigma, el Consell Comarcal del Maresme està elaborant -amb el suport de la Direcció General de Joventut i l’acompanyament tècnic del Centre Jove d’Atenció a les Sexualitats (CJAS)- el Protocol Comarcal per l’Abordatge de les Violències Maslistes i lgtbifòbiques als espais públics d’oci. El document, que es presentarà a finals d’aquest any, vol ser una eina perquè professionals i entitats maresmenques puguin treballar perquè tothom pugui gaudir d’unes festes lliures de violències sexistes.
Impulsat pels departaments de Joventut i Equitat del Consell Comarcal del Maresme, el Protocol s’està treballant pluridisciplinarment. Actualment es troba en fase de diagnosi i una de les accions que ha posat en marxa és una enquesta al jovent d’entre 16 i 29 anys de la comarca per detectar tendències i conèixer la seva visió de les agressions sexuals en els espais públics i d’oci.
El Consell Comarcal del Maresme fa una crida a la participació per tal de poder recollir el màxim possible d’opinions. L’enquesta es pot contestar online fins el proper 31 de juliol. Té versió en català i castellà i s’hi pot accedir fàcilment escanejant aquests codis QR:
També es pot fer directament a través dels següents enllaços:
En els espais d’oci es poden establir relacions afectivo-sexuals sanes, però també s’hi poden donar comportaments d’assetjament i abús sexual que encara hi ha qui justifica com a “situacions de flirteig”. Són agressions sexuals i cal tallar-les d’arrel.
Es consideren agressió sexual les següents situacions:
Assetjament: Qualsevol actitud sexista, verbal, no verbal o física, no desitjada i que incomodi, violenti o no agradi a la persona qui la pateix. S’hi inclouen: floretes indesitjables (“piropos”), invasió de l’espai, mirades persistents, peticions insistents, persecucions dins o fora de l’espai de festa, insults, burles, intimidació, humiliacions, comentaris ofensius i/o degradants o qualsevol altre comportament hostil.
Agressió física: Tocaments no consentits amb o sense força, intents d’agressió sexual i les agressions sexuals amb o sense penetració. També la violència física exercida sobre una persona o grup de persones per motius de gènere, orientació sexual o aspecte físic no heteronormatiu.
Exhibició de símbols sexistes ofensius i/o d’imatges ofensives o vexatòries de les dones i de les persones LGTBIQ+
Un any més el 8 de març ve marcat per la convocatòria de la vaga feminista. Per què? Què reivindiquen els moviments feministes? Us ho expliquem
REIVINDICACIONS:
PROU! De violències masclistes, quotidianes i invisibilitzades que vivim les dones, sigui quina sigui la nostra edat i condició. VOLEM poder moure’ns en llibertat per tots els espais i a tota hora.
PROU! D’opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals! Dones som totes, diverses, plurals, canviants. Denunciem la LGTBIfòbiasocial, institucional i laboral que patim moltes de nosaltres, com una altra forma de violència masclista.
PROU! D’ingerències en les decisions sobre els nostres cossos! VOLEM: Educació sexual per decidir! Avortament legal per a no morir! Salut universal, gratuïta i de qualitat per a totes!
PROU! De malabarismes a les nostres vides! Amb la VAGA DE TOTES reivindiquem que el treball de cures sigui reconegut com un bé social de primer ordre i exigim la redistribució de tasques i la coresponsabilitat.
PROU! de repressió i criminalització de la protesta “No a la Llei Mordassa”.
PROU! de discriminació salarial, de menyspreu i d’assetjament sexual en l’àmbit laboral No acceptem estar sotmeses a pitjors condicions laborals, ni cobrar menys que els homes. Fem vaga contra la precarietat laboral, contra les feines marcades per la temporalitat, la incertesa, els baixos salaris, les jornades parcials no desitjades i les llistes de l’atur femení.
PROU! D’educació sexista, racista i colonial! Reivindiquem una xarxa d’educació única, pública, gratuïta i amb perspectiva de gènere.
PROU! de racisme i exclusió! Obrim fronteres! NO VOLEM estigmatització per pertànyer a una cultura diferent, per ser gitanes, o per la nostra condició de dones migrades i racialitzades.
El SIAD Maresme com a servei que treballa per promoure la igualtat de dones i homes a la comarca, s’adhereix a la convocatòria internacional de la vaga feminista del 8 de març 2019. Aquest posicionament ve motivat per la voluntat del servei de contribuir a la denúncia de les desigualtats de gènere que es donen a diferents nivells. Aquests motius s’expliquen al document publicat en la notra pàgina web i que recull declaracions d’altres entitats.
Així mateix, anunciem que com a treballadores del SIAD, no treballarem en tot el dia del 8 de març i organitzarem un punt informatiu a la plaça Miquel Biada, a partir de les 12:00, dirigit a la ciutadania maresmenca, en relació amb la vaga i amb la igualtat en general.
Animem a tothom a adherir-se a la vaga, amb la fòrmula que creguin oportuna (vaga general o aturada de dues hores) i a donar-hi suport.
Recordem que la convoctòria ha d´afectar la feina remunerada i la no remunerada (exercida per dones en la llar) i el consum.
CONVOCATÒRIES DE VAGA A DIFERENTS MUNICIPIS:
Diferents municipis del Maresme, com Mataró i Calella, han organitzat mobilitzacions per la vaga
12h. CONTES IGUALTAT DE GÈNERE Gina Clotet. Biblioteca Jaume Perich i Escala
17´30h. TALLER DE MÚSICA EN CLAU DE GÈNERE PIJ La Fletxa (Inscripcions> prmd.pij@premiadedalt.cat)
19h. LECTURA DEL MANIFEST. ENCESA D´ESPELMES. DONES DE DALT.
Actuació Coral de Barri. Ajuntament de Premià de Dalt
21´30h. TEATRE GÀBIA. Companyia Jungle Low Mask. Teatre Sant Jaume.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
Vam ser-hi molt pobres, tant, que el meu pare que d’ençà de la disputa no m’havia ajudat gens econòmicament, es va compadir de la filla i ens va comprar un fragment d’habitacle de sòlids carreus medievals, que tanmateix deixaven passar el cerç perquè no teníem cèntims per a tapar-hi les juntes. Només et diré que quan tronava de llevant havíem d’anar per dins de casa amb paraigua. I que en un país de temperatures extremes no vam tenir mai aigua calenta ni electrodomèstics. “Som els últims bohemis que quedem” es resignava el vell escultor, però feia escultures, i l’Enric pintava, i jo vaig presentar uns Versos de vi novell al concurs literari de la Selva de Camp per les deu mil pessetes del guardó, que quan van arribar ja les devíem.
