Curs de monitor/a de lleure, intensiu de Nadal
De desembre a gener a Arenys de Mar
Gratuït per a persones de 18 a 29 anys a l’atur
Més informació: joventut@arenysdemar.cat
Maresmencs i maresmenques al món
😀Àleix
🛫Maresme
🛬Londres
✅ Pràctiques
Gaudint d’una beca a Londres
Aquí us deixem l’experiència de l’Aleix, que va marxar a fer unes pràctiques Leonardo Davinci, a través de la seva Univeristat, a Londres. Ara ja ha tornat, però els seus consells us poden servir igual! Gràcies Aleix!!
“Hola. Sóc l’Aleix i aquest any estic gaudint d’una beca Leonardo a Londres. Com la beca consisteix en fer unes pràctiques a l’estranger, jo he anat un mitjà de comunicació (principalment ràdio) que publica en castellà, italià i anglès anomenat Aculco Media. Com he trobat aquest lloc és ben fàcil, només necessiteu el vostre anglès bàsic, el cercador de Google i a enviar correus com a bojos. El que faig a Aculco es portar les xarxes socials, escriure notícies per la web d’interès pels nostres lectors i aconseguir acreditacions per poder anar a cobrir esdeveniments a Londres. Això m’ocupa al voltant d’unes 5 hores diàries. Les hores les pacteu nosaltres amb l’empresa. Jo sé de casos que amb la meva mateixa beca els fan pencar vuit hores diàries. Si l’empresa us paga alguna cosa també ho pacteu vosaltres. A mi no em paguen res llevat de la beca econòmica que m’han donat per treballar allà, és clar), és per això que he de compaginar aquesta feina treballant a un hotel alguns dies per completar els diners de la beca.
A no ser que els papis us donin diners o trobeu un “part time job”. NO podreu viure només amb els diners de la beca (sobretot a Londres). Això cal tenir-ho en compte perquè si te’n vas sis mesos i els diners se t’acaben (i se t’acabaran) a la meitat tens un problema. Jo gasto al voltant de 600 euros només comptant lo bàsic (casa, menjar, transport) i això un cop ja estàs instal·lat, els dos primers mesos te’n aniràs als 1000 euros fàcilment i sense pràcticament sortir. Jo estic més que content de l’experiència (tot i que sembli que no, després d’instal·larme ja estic començant a “viure”) però hi ha molta gent que se’n va a l’aventura i acaba tornant als dos mesos i sense dos mil euros a la butxaca.
Tot i que us donin la beca, crec que és gairebé imprescindible que us informeu moltíssim abans de venir (companyies de telèfon barates, hostals, etc..), porteu un coixí econòmic a més de la beca i un mínim nivell d’anglès per mantenir una conversa. També recordar que aquesta beca no té res a veure amb la Erasmus. No trobareu “festes Leonardo” i no podreu saltar-vos les hores de feina sense que passi res. No sereu molts Erasmus sinó un Leonardo davant del món laboral.
Sé que per aquest tipus d’escrits s’espera que la gent parli sobre que l’experiència està sent molt bona i que s’ho està passant molt bé, però crec que tot això que he dit us farà més servei. I per acabar us deixo amb aquesta imatge al parc de Greenwich (sí, el del meridià) perquè no us tireu per un balcó de la depressió. Aquest parc està a una hora o més en bus del centre però és una passada i molt més maco, natural i menys massificat que Hyde Park. És maco, oi? Doncs si tot això que us he dit us ha tirat enrere quedeu-vos al Maresme i us perdreu nous paisatges, nous amics, noves històries…
PD: Més informació per l’esperança. Al hipermercat Morrison’s un paquet de 10 birres et val 7 pounds.”
Publicat al Butlletí de novembre de 2013
Maresmencs i maresmenques al món
😀Paula
🛫Mataró
🛬Estats Units
✅ Au-Pair
De Mataró a Reston, Virginia
“Diuen que quan viatges lluny de casa, meridians enllà, pots patir jet lag. En el meu cas, vaig aprofitar Les Santes per adaptar l’horari de son a l’americà i minvar així el canvi que m’esperava l’1 d’agost de 2016. Bé… diguem que, quan s’ajunten nervis i Santes, la son és més aviat zero…, així que el primer dia a Nova York vaig comprovar que les grans emocions són suficient per a mantenir els ulls ben oberts.
A pocs mesos d’acabar el grau en Filologia Hispànica, tenia clar que el proper curs acadèmic necessitava prendre’m un any sabàtic. Ja que en el seu moment no vaig fer cap Erasmus, al febrer de 2016 vaig contactar amb Aupair First, una agència amb oficina a Barcelona amb qui l’amiga d’una amiga havia estat un any i mig a Estats Units. Tan bon punt vaig conèixer les noies de l’agència, vaig tenir clar que havia trobat en qui confiar la planificació del meu any sabàtic. Si bé estava interessada en marxar a la Xina, l’opció de creuar l’Atlàntic va semblar-me més adient per a una primera estada de tot un any lluny de casa. Orient haurà d’esperar!
Si algú, noi o noia, vol fer d’au pair a Estats Units, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, França, Xina o Austràlia, que no dubti en contactar amb Aupair First! No sols els estic agraïda per tot el suport, orientació i ajuda que em van donar durant el temps de preparació de paperassa, sinó que un cop al país d’estada no perdem el contacte, i així les au pairs vivim l’experiència amb la tranquil·litat de saber que podem comptar amb gent que en sap.
Un cop escollit el destí, arriba el moment d’enllestir els papers. A continuació intentaré fer cinc cèntims de tot el que vaig haver de fer per arribar on sóc. A Estats Units és el govern qui regula el programa d’au pairs a travès d’agències americanes, de manera que Aupair First s’encarrega de posar-nos en contacte amb una d’elles i així podem comptar amb el suport de dues agències durant la nostra estada. El requisit de partida era clar: tenir entre 18 i 26 anys i experiència amb nens. També és molt recomenable disposar de carnet de conduir.
Pel que fa a la preparació de la documentació, el primer pas va ser superar un test psicològic i una petita prova d’anglès, però que ningú s’espanti!; el programa d’au pair està pensat per a donar-nos l’oportunitat de millorar la llengua del país de destí gràcies a viure-hi, de manera que la petita prova d’anglès és sols per a conèixer el punt de partida de cadascú. El següent pas va ser el més feixuc: la paperassa. En el meu cas, vaig enllestir-ho tot en un mes, tot i que certament el temps dependrà sempre de cadascú. La paperassa inclou: passaport en regla; dades personals; certificat d’antecedents penals —el primer cop que hi vaig anar la cua era interminable, així que vaig haver d’anar-hi l’endemà a les cinc del matí, quatre hores abans que obrissin—; informe mèdic signat pel metge de capçalera; 1 formulari de referència — tenint en compte les aptituds amb nens— i 3 proves d’experiència amb nens. El formulari de referència no el pot emplenar cap amic ni familiar i, en el meu cas, les proves d’experiència amb nens van ser emplenades per: el cap que vaig tenir com a entrenadora cinc anys enrere; la coordinadora de quan vaig fer voluntariat en un esplai; i els pares dels nens a qui he fet cangur. Aquestes proves d’experiència també poden ser pràctiques formals a escoles o llars d’infants a travès de graus (universitaris o no) en Educació; és important tenir present que no es podran tenir infants a càrrec (és a dir, nens fins a 2 anys) com a au pair si no es tenen un mínim de 200 hores d’experiència amb aquesta franja d’edat. Finalment, una forma d’agilitzar l’espera per a trobar família va ser penjar un vídeo-perfil a Youtube: així, les famílies a qui agradi el teu vídeo voldran conèixer la resta d’informació sobre tu i contactaran amb tu abans
Una setmana després que el meu vídeo estigués a la xarxa, va contactar amb mi una família de Chicago vía e-mail i ens vam conèixer per Skype. Des del primer moment era ben clar que havia trobat la meva host family ideal: no sols hi havia química amb la mare, sinó que les tres noies em recordaven a com era jo quan tenia les seves edats. Tres Skypes després, ambdues parts vam signar l’acord: aniria cap a Chicago a l’agost. Ara sols quedava anar a l’ambaixada d’Estats Units a Madrid per a obtenir el visat J1. Enllestir tota la documentació, el viatge a Madrid, els diners per a les agències… no va arribar a 1.000€! Un cop a Amèrica tindríem un sou setmanal de $195.75, així que un any sabàtic en aquestes condicions no és pas mala idea!
Tan bon punt aquest contracte és signat, Aupair First aprofita un gran grup de Whatsapp per a que les noies que encara no hem marxat ens poguem posar en contacte amb totes les que ja són fora: així, entre totes ens fem i responem preguntes sobre com preparar el viatge i també anem coneixent noies que tindrem a prop de la que serà la nostra casa durant un any.
Després d’emplenar un formulari ben exhaustiu online, vaig aconseguir cita a l’ambaixada de Madrid per a finals de juny. Vaig anar-hi amb una altra noia d’Aupair First que no sols volaria amb mi l’1 d’agost, sinó que també havia trobat família a Chicago! Tot anava sobre rodes i, a tres setmanes d’enlairar-me, es torçà.
El visat és enviat per correu postal una setmana després de la cita a l’ambaixada: gràcies al grup de Whatsapp de l’agència, vaig adonar-me’n que el meu visat era l’únic que tenia la data de tornada diferent. Estava malament! Contactar amb l’ambaixada via telèfon era pràcticament impossible; uns e-mails més tard, van confirmar-me que havia d’enviar via correu postal el visat per a que tornessin a expedir-lo amb la data correcta. Amb el temps just, una setmana i mitja abans de marxar, vaig rebre el meu visat corregit… i un e-mail de malson. La família que m’havia d’acollir estava tramitant el divorci, de manera que no era el millor moment per a rebre’m. No és difícil fer-se una idea de com vaig sentir-me a aquestes alçades, ja amb el vol comprat i tot llest per marxar… Un cop més, no sé com me n’hauria ensortit de tot plegat sense Aupair First.
A nou dies d’agafar l’avió, tornava a estar a l’espera d’una família americana que volgués acollir-me, però l’agència va assegurar-se que trobés algú aviat: tres famílies diferents van enviar-me e-mails l’endemà mateix de tornar a la xarxa d’au pairs disponibles. No volia precipitar-me i escollir qualsevol família per a poder marxar quan tenia previst, però la primera família amb qui vaig parlar semblava ben adient, així que per fi vaig tenir sort i vaig trobar nova família i nou destí: passaria el meu any ben a prop de Washington DC. Confesso que vaig fer l’equipatge dos dies abans de marxar: una maleta gran (32kg), una maleta de mà i la motxilla amb el portàtil. El més important: tots els papers amb mi i adaptadors per als nous endolls!
L’1 d’agost, un cop a l’aeroport d’El Prat, vaig conéixer tres noies més d’au pair First amb qui volaria fins a Nova York. Per què fins a Nova York? Totes quatre treballem amb la mateixa agència americana, EurAupair, que duu a terme un curs de preparació durant els nostres primers cinc dies. Gràcies a aquest curs vam conèixer unes quaranta o cinquanta noies més d’arreu del món, i vam poder visitar Nova York durant les estones lliures! Passat aquest temps, cadascuna vam prendre vol cap als nostres destins arreu del país. Finalment, havia arribat el moment de conèixer en persona les famílies amb qui viuríem.
Un cop instal·lada vaig haver de fer-me amb un mòbil americà, sol·licitar un número de la Seguretat Social i treure’m el carnet de conduir de l’estat de Virginia, tant fent examen teòric com pràctic. Ara em fa por tornar a casa: conduir un cotxe automàtic és com anar en auto de xoc, així que hauré de tornar a aprendre a conduir un manual i respectar tots els semàfors en vermell (aquí ens el saltem si volem girar a mà dreta). També durant el primer mes, vaig apuntar-me a un curs de caps de setmana: com a part del programa d’au pair a Estats Units, hem de cursar un mínim de 6 crèdits, bé sigui a universitats com a centres acreditats. Al principi, es fa difícil conèixer a gent, així que anar a classe va ser una idea fantàstica. Vaig escollir un curs de 4 setmens sobre els indígens de la zona del llac Ontario, de manera que vaig viatjar a la part canadenca i americana de les cascades del Niàgara. Durant el curs, vaig conèixer una au pair de Polònia que vivia a dos minuts de casa meva i des d’ençà passem molt de temps juntes. I és que aquest país no te l’acabes!: si bé de ciutats boniques i amb encant com a Europa (de moment) no n’hem trobat, els paisatges d’aquesta terra són impressionants. Mai hauria imaginat que a Estats Units passaria tantes estones en contacte amb la natura com n’estic gaudint.
I ja van cinc mesos!, o el que seria el mateix: estiuejar a la casa del llac (exacte: com a les pel·lícules); el primer dia d’escola i els autobusos grocs; la rutina amb extra escolars; els matins lliures per a quedar amb els nous amics; Halloween i les llaminadures; Acció de Gràcies i Black Friday; aniversaris a la família d’acollida; Nadal i Cap d’Any!
De tot plegat destacaria que les primeres setmanes són complicades. Viure envoltat d’una llengua i cultura que no són les pròpies consumeix molta energia durant els primer dies, i malgrat trobar-me en un país de cultura occidental, les diferències són notables. Quan parlo amb la meva família via Skype ho tenen ben clar: no podem parlar de menjar. No vull dir que els tòpics sobre fast food siguin del tot certs, però la forma de menjar és diferent: almenys pel que fa a la família amb qui visc, la dieta es basa en poc o nul menjar fresc i aperitius entre àpats. En resum: m’he trobat a faltar els àpats de Nadal! A més a més, aquí les distàncies i els carrers són pensats per a moure’s en cotxe, malgrat viure enmig de boscos amb camins a banda i banda. Al principi se’m feia dur canviar els meus hàbits i deixar de fer servir cames i transport públic, però amb el temps he decidit fer cas a allò que diuen “When in Rome, do as the romans”.
Gràcies a les tecnologies i les xarxes socials, les sis hores de diferència de vegades no semblen tant. A més a més, acabaré els dies de festes de Nadal amb la visita dels meus pares i el meu germà, i un mes després el meu xicot volarà també cap aquí i celebrarem junts que ja em trobaré a meitat de camí! Quan fas d’au pair a Estats Units, tens opció d’allargar la teva estada sis, nou o dotze mesos més, tant amb la mateixa família com amb una de diferent, a un altre indret del país. Però el somni americà no està fet per a mi: si bé aquesta experiència està sent de les millors que he viscut fins ara, també tinc moltes ganes de tornar a la meva llar, amb energies renovades després d’un gran any sabàtic. Em sento molt afortunada d’haver tingut l’oportunitat de prendre’m aquest parèntesi. Els joves vivim en un constant “escull escull escull”, i prendre el nostre camí no s’hauria de basar sols en triar uns estudis i unes feines que, més o menys, ens permetin anar tirant. De vida en tindrem només una. Des que sóc aquí tinc encara més clar que avui dia tothom hauria de dedicar-se un temps per a si mateix lluny de la zona de confort. No sempre caldrà creuar un oceà.”
Publicat al Butlletí de gener de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Clara
🛫Mataró
🛬Mèxic
✅ Viatge alternatiu
Conèixer centre amèrica a partir de projectes
La Clara Francesch Roher és una mataronina de 23 anys que el febrer de l’any passat va marxar a Mèxic a implicar-se en projectes i conèixer de primera mà diferents situacions de conflicte.
On vas fer la teva estada?
La idea principal del meu viatge era començar a Mèxic i acabar a Colòmbia, amb els mesos que fos. Però vaig entrar a Mèxic i em vaig quedar a Mèxic, i després vaig anar 20 dies a Cuba. Però l’estada total del viatge va ser a Mèxic.
Quan vas arribar allà?
El 29 de febrer del 2016.
I que anaves a fer?
Anava a conèixer centro-amèrica a partir de projectes, la idea era de viatjar, però fer alguna cosa més.
Quin tipus de projectes?
No volia anar a través d’organitzacions que fan treball des d’aquí, ni macro organitzacions. Sinó projectes petits portats per la gent del lloc, que fossin les mateixes persones locals les que els tiressin endavant i que l’observació de les necessitat no l’hagués fet algú d’aquí, un agent extern, sinó la pròpia comunitat.
I com et poses en contacte amb aquests projectes?
Depèn. Per exemple el primer projecte on vaig estar la Clara, una amiga meva ja hi havia estat, hi havia estat quatre dies i m’havia dit que era molt potent, i vaig enviar un correu.
Quin projecte era aquest?
Era “La Casa del Migrant”, La 72, a Tenosique, a l’Estat de Tabasco, just a la frontera amb Guatemala. És el millor projecte on vaig estar. Està una zona on just al costat passa “La Bèstia” que és un tren de mercaderies que va cap al Nord de Mèxic, per arribar a les portes dels Estats Units.
La casa funciona al marge de la institució migratòria, l’Instituto Nacional de Migración, que ens l’hem d’imaginar com la mateixa institució de l’Estat Espanyol, que té unes polítiques que vulneren els drets humans, on hi ha també CIEs semblants als d’aquí, és a dir, centres d’internament d’estrangers on es tortura, es vulneren cada dia els Dret Humans… I “La Casa del Migrant” és l’alternativa (a l’estat de Tabasco) que funciona com un alberg on se’ls hi dona allotjament, menjar, assessorament legal per si volen començar a moure papers de refugi, cures bàsiques, etc.
A la casa sempre s’avisava si passava el tren, per que tot i que era molt perillós, també era el seu únic mitjà de transport per arribar fins allà, per que ells el que volen és arribar als Estats Units. Ens hem d’imaginar situacions molt violentes als països de residència, i quan la violència ja està tant normalitzada, les vies d’accés a una vida millor, encara que siguin per camins perillosos, són la millor alternativa. La majoria de gent venia d’Hondures i del Salvador, on les situacions de violència i de pobresa són extremes.
I com va ser el xoc cultural que vas viure?
Hi vam estar allà un més i mig i vaig anar com canviant moltes coses. La primera setmana – ho tinc calculat com per setmanes el com vaig anar funcionant – la primera setmana no podia estar a la casa, és a dir, hi anava, feia les meves funcions i pujava a la meva habitació i plorava. Però per que també allà treballes amb tot tipus de col·lectius infants, amb dones i homes amb trans.
Com era la situació de les persones transexuals allà?
A la casa on estava jo hi havia un lloc per elles i venien fugint d’Hondures o de El Salvador per que patien molta disciminació i violència.
Tornat al meu procés, la primera setmana va ser molt dura, estava amb la Rocío, la meva companya de viatge i ens vam donar molt de suport. I la segona setmana és com que vaig bloquejar totes les emocions i era “La Mujer de Hierro”: vaig a la feina, parlo amb al gent i que no m’afecti gaire el que m’estan explicant i això va ser un desastre a nivell emocional, i per força va canviar…Així que a la tercera setmana ja vaig… com diu el Che: “endurecerse sin perder jamás la ternura” i a més, entenent quin era el meu paper. Vaig estar treballant molt amb els infants i va ser una passada. Vaig acabar acceptant l’emoció i tenint compte de no fer un drama propi, per que el drama era seu (eh! senyoreta blanca-europea!).
I què fèieu al dia a dia allà?
Fèiem coses molt diferents. Per exemple: la primera setmana estàvem a la sala de comunicacions que hi ha tres ordinadors i a la sala d’infermeria. Per que vénen caminant! Creuen la frontera caminant! I és una frontera súper perillosa: hi ha segrestos, violacions, robatoris, etc. i són 60km caminant per carretera. Arriben amb els peus destrossats, insolacions… I quan arribaven fèiem cures bàsiques, i després passaven a les comunicacions. Era molt divertit, ja que tothom volia tenir l’ordinador per comunicar-se i explicar que estaven bé i només tenien 15 minuts per fer-ho (per que eren moltes persones a la casa) i sempre intentaven colar-se o enganyar-te.
També hi havia l’espai de les entrevistes. Quan entren les persones migrants a la casa, per poder atendre-les bé, se’ls hi fa una entrevista; on es pregunta qui són, d’on venen, com ha anat el camí, de quina situació fugen. És el moment en que reps la primera informació i així saps com has de tirar endavant amb la gestió del seu procés. Són moments molt intensos, molt durs, quan reps tota la informació del dolor continguda en vint minuts.
I com va anar la preparació de l’estada? Visats, permisos, vacunes?
Vacunes si, però visat no. Per que això t’ho donen si vas a fer una cosa en concret: estudis,treball… jo anava com a turista. El que si què ens demanaven és que per entrar a Mèxic has detenir un bitllet de sortida i nosaltres teníem un bitllet d’autobús per anar a Guatemala que japortàvem comprat des d’aquí. En un principi teníem per 3 mesos, però vam sortir i el vàremrenovar per 6 mesos més.
Alguna anècdota?
Vaig viure una manifestació que començava a Guatemala i acabava a la Casa, vam fer el mateix camí que feien les persones migrants des de Guatemala. Va ser molt dur! Vam arribar molt cansades. Però també va ser un punt molt guai de connexió i d’empatitzar. Li vaig posar cara al camí.
Hi ha un poble just a la frontera El Ceibo, on hi ha una bonica família que ajuda com pot a travessar la frontera d’una manera més segura, els acompanyen i han anat creant xarxa. El què va passar és que al 2006 es va aprovar un Pla que es diu el Frontera Sur. Que de tot el paper que havia assumit EEUU fent deportacions, un % molt elevat el va passar a fer Mèxic (que és super contradictori, per que és un país d’emigrants que marxen). I centren gran part d’aquesta tasca a la frontera sud. Hi ha molt de control, molta policia migratòria, detenen a persones i les tanquen durant temps sense deixar-los comunicar amb la família…
http://www.sinembargo.mx/opinion/25-03-2015/33074
Què vas fer després d’aquest projecte?
Aleshores me’n vaig anar a DF, que vam estar uns 10 dies que va coincidir que va haver la Caravana de Las Madres y Los Padres de los 43, del cas de “los estudiantes desaparecidos de Ayotzinapa” i també una Marxa feminista molt gran.
Notícia: http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2016/11/26/padres-de-los-43-
marchan-de-nuevo-exigen-justicia
També vam aprofitar per fer turisme, veure el museu de la Frida Khalo, i vam menjar mogollón! Tot seguit vam anar a la costa, a l’estat de Oaxaca, on vam estar dues setmanes. I d’allà vam baixar cap a Chiapas on vam anar a un alberg a Sant Cristobal de las Casas que era un allotjament per voluntaris. La nostra intenció era anar a fer d’observadores internacionals amb EZLN (Ejercito Zapatista d’Alliberament Nacional, EZLN).
Observadores internacionals?
Ara mateix a Chiapas, hi ha un conflicte de baixa intensitat (poc visibilitzat) i necessita tot el suport internacional que pugui, sinó les institucions mexicanes els enfonsen. Llavors porten a voluntàries per a fer d’observadores internacionals als campaments zapatistes, de manera que “no pot passar res” per que hi ha una persona estrangera que ho està documentant tot, fan de testimonis. Per tant en teoria, la policia i l’exercit mexicà no poden fer res, tot i que a la pràctica no és així. El Frayba és una organització de Dret Humans que gestiona els i les voluntàries internacionals, i terballa denunciant les vulneracions.
Web del Frayba: http://www.frayba.org.mx/
Com a voluntària has de portar una càmera, apuntar tot el que passi i presentar un informe.
I com va anar a les comunitats zapatistes?
Vam arribar a Chiapas un dissabte i teníem la trobada amb el Frayba dilluns per veure a quina comunitat ens destinava. al matí ens van fer una formació on ens explicaven la nostra funció, què podíem fer i què no podíem fer… i a la tarda ens deien el destí. El dimarts, et deixen un dia per anar a comprar tot, ja que a les comunitats no pots comprar res perquè les botigues que hi ha són de grups de partidistes i no zapatistes i si vas a fer d’observadora et demanen que no compris allà. El dimecres vam anar al Caracol, que és l’òrgan que ha d’acceptar la teva entrada a la comunitat, i ens van dir que no podíem passar perquè no necessitaven observadors aquella setmana. Llavors ens vam dirigir al Frayba una altra vegada, que ens enviava a l’endemà mateix a una altra comunitat, a Aguaclara que estava enplena selva. I a mi em va agafar por i vaig decidir que no aniria. I va ser quan em vaig separar de la Rocío.
I què vas fer?
Em vaig queda a l’alberg a esperar una altra oportunitat. Aquella tarda vaig estar parlant amb una noia que em va explicar que estava treballant en una organització de dones indígenes que ajudaven en els parts. I jo li vaig dir: pues mañana te acompaño! I al dia següent vaig anar a Yach’il Antzetic que és una llar comunitària de dones que ofereixen el servei de part a persones amb pocs recursos econòmics de manera gratuïta. I es financien de fer aquest servei de parts naturals a dones que si que ho poden pagar. Ja que en el sistema sanitari oficial pot passar perfectament que sense el teu consentiment et facin un lligament de trompes de Fal·lopi o que tots els parts sigui per cesària.
https://www.facebook.com/yachil.hogarcomunitario?fref=ts
Vaig anar a parlar amb elles i em van dir que si em comprometia un mes hi podia anar a participar.
Què vas fer allà?
Vaig aprendre moltes coses sobre els parts, en vaig veure dos en directa i vaig tenir un nadó acabat de néixer als meus braços. També fèiem tallers on produíem coses que es venien i d’aquesta manera les dones aconseguien indepedència econòmica: què? Que us han dit que només podeu cosir? Doncs anem a cosir molt per guanyar diners.
I els tallers també s’aprofitaven els tallers per parlar de manera informal temes sobrefeminisme molt bàsics: no és no (consentiment), detectar situacions de violència, desigualtats dins l’espai domèstic, veure patrons o conductes masculines…i tot això mentre teixien.
En els parts hi havia moltes coses a tenir en compte, sobretot a nivell emocional, com fer massatges, com relaxar-les, quin tipus d’acompanyament has de fer tu…se’ls hi donaven unes infusions que els hi anaven bé i només podies estar allà, el primera línia, si havies generat un vincle amb la dona, sinó potser estaves escalfant l’aigua de la infusió. Molt diferent a com seria un part a l’hospital de Mataró.
El fet d’esperar-me va ser molt guai, per que no hi havia res pensat, ni normal, jo anava fent i em va agradar molt la Clara que estava veient, mentre anava fent i trobant-me coses diferents. A mi no m’havia passat pel cap que jo pogués anar a fer una cosa així. I després del mes si que vaig anar a fer una observació ales comunitats zapatistes. Vaig anar a
La Realidad, al municipio de las Margaritas, que és un Caracol, de fet és el primer Caracol que es va crear; ara ja n’hi ha cinc, i és on es reuneixen las Juntas de Buen Gobierno, els espais d’assemblea del propi Moviment Zapatista. És una revolució viva, està passant, i observar-ho és molt interessant. Van al seu ritme, “Lento, pero avanzo”. Em va agradar poder-ho veure, deixar de banda el: això ho faria d’una altra manera, per aprendre que no és la meva revolució, i que no puc entendre quina és la seva realitat, i per tant, la meva màxima ha de ser la solidaritat.
De Chiapas, volia baixar cap a baix, però hi va haver una vaga de mestres i aquests estaven bloquejant totes les carreteres, així que vaig decidir anar cap a Cuba on em vaig trobar uns amics.
Com ha sigut la tornada?
No ho sé. Crec que encara no he tornat… vaig tornar el 30 de juliol del 2016. Al tornar em costava molt explicar-li a al gent què havia viscut i tenia la sensació que la gent no ho entendria i no volia ser la pesada del viatge. M’ho vull guardar per mi, m’agrada molt anar traient els records així poc a poc però no em ve de gust per exemple fer una xerrada sobre els Zapatistes. Només puc explicar la meva experiència i és només meva. Han estat 5 mesos, però al meu cap es com si haguessin estat 3 anys.
Publicat al Butlletí de febrer de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Laia
🛫Cabrils
🛬Finlàndia
✅ Viure
Viure a menys 25 graus sota cero
Laia Volart, una jove de 21 anys de Cabrils ens explica com va ser l’experiència d’arribar per anar a viure a una terra amb un temperatura de menys 25 graus sota cero.
A l’hora de mudar-me a un altre indret trobo interessant fer posta en comú de diversos factors per a decidir-me: l’entorn, l’essència, i profit a nivell personal, objectius i oportunitats. Anteriorment, vaig mudar-me a Escòcia per motius semblants als actuals, encara que l’estada a les Highlands fou més enfocada a nivell professional que formatiu.
Vaig arribar a Finlàndia, el meu tercer país de residència fins avui dia, als inicis de gener d’aquest nou any; la regió em va rebre amb les temperatures més fredes de tot l’hivern fins avui: -25ºC. Per a una persona provinent del sud d’Europa pot ésser un xoc ambiental. Tot i així, ja venia predisposada i amb ganes d’experimentar aquest contrast de temperatures i, encara que costava estar més de 15 minuts al carrer sense que se t’adormís la cara, em va agradar.
Acabar la carrera de Turisme era el meu objectiu principal; últim any, últim semestre, treball final de carrera i poques assignatures: combinació ideal! No vaig fer cas de l’oferta d’allotjament de la universitat receptora i vaig anar pel meu compte cercant allotjament amb la meva parella d’Hongria, qui es mudava amb mi des d’Escòcia a treballar.
Vam adonar-nos, però, que el pis que vam contractar era il·legal i no podíem registrar-nos a l’oficina de la zona ni, per tant, obrir compta bancària i començar de manera legal a Finlàndia. Em trobava sola fins que la parella arribés al cap de dues setmanes i, amb tots els tràmits de per mig per la universitat, l’adaptació al nou país de residència i aquest imprevist em van fer anar de bòlit durant uns quants dies. Però no hi ha res impossible i tot són obstacles a superar, i amb una mica d’organització i dedicació me’n vaig sortir i avui dia ens trobem perfectament instal·lats al nou pis.
A més a més, gràcies a l’experiència obtinguda al restaurant on treballava a les Highlands (on també vaig conèixer la parella) he aconseguit treball a mitja jornada (i en un futur a jornada completa) compaginable amb els estudis actuals i de durada indefinida en un nou restaurant dedicat a l’alimentació orgànica i ecològica; fins i tot els vins i la resta de begudes ho són, és fantàstic!
Tot ha anat fluint de manera adequada i ara que ja ens trobem instal·lats aquí Hèlsinki, començarem a planejar de cara a l’any que ve la pròxima destinació professional a… Nova Zelanda, Islàndia o Canadà. Sense oblidar-nos, es clar, de gaudir del present i del que aquest país té a oferir en termes de natura, educació, sostenibilitat, alimentació i professionalment parlant, que no és poc… És tan diferent al sud d’Europa!
El nivell de vida, però, és molt alt, cal afegir. O t’ajuden els pares, tens diners estalviats o has de treballar per a poder gaudir de l’estada. M’acomiado afegint que tenim moltes ganes de seguir creixent i experimentant, així com viatjant fins a trobar un indret on diguem: aquí ens volem quedar! Ara però, a gaudir de la joventut i la facilitat de la que gaudim per a moure’ns, ja tindrem temps de quedar-nos en algun indret!
Publicat al Butlletí de març de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Irene
🛫Alella
🛬Colòmbia
✅ Cooperació internacional
D’Alella a Colòmbia
Irene Mayol, una jove de 22 anys d’Alella ens explica com va ser la seva experiència amb la beca de cooperació Ruta per diferents ciutats i pobles de Colòmbia, a la capital (Bogotà) i a la província del Meta.
Quan vas arribar?
Vaig fer l’ estada durant gairebé un mes. Vaig arribar a finals de juliol i vaig marxar a finals d’agost.
Què vas anar a fer?
Vaig anar- hi formant par d’un projecte engegat per l’Ajuntament del meu poble, que cada any beca a dos joves de de la regidoria de Cooperació, per anar a fer una estada solidària a un país on hi ha projectes iniciats per ONG’s. Hi vaig anar acompanyada de 3 persones més.
En el meu cas, vaig anar a realitzar un reportatge audiovisual sobre la tasca que fan algunes entitats defensores dels drets humans en zones rurals i amb població camperola, en el context del conflicte armat.
Què estàs fent?
A nivell pràctic vaig realitzar una ruta per la província del Meta, una província totalment rural, on vaig anar coneixent la xarxa d’organitzacions que treballen per conscienciar i fer respectar els drets humans dels camperols/es. Durant la meva ruta vaig anar gravant i documentant entrevistes i imatges sobre com afectava el conflicte a la població camperola.
Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…
Abans de marxar vaig realitzar un mes de formacions sobre el context social, cultural i històric del país; ja que la nostra tasca allà requeria coneixements previs sobre el país. A banda d’això i la compra del bitllet, la ONG Catalana que estava en contacte amb les entitats Colombianes va encarregar-se de tramitar tota la documentació necessària per poder viatjar.
Quines dificultat s has trobat?
Tot el procés abans de marxar va resultar molt senzill, ja que vaig estar recolzada en tot moment per la ONG i les organitzacions d’acollida Colombianes, que em van fer de suport i de guia en tot moment. Tots els dubtes i problemes que se’m van plantejar van ser resolts per aquestes organitzacions.
Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?
Aconsello molt viatjar a Colòmbia, un país amb moltes realitats i contrastos dins seu i també moltes diferències amb el nostre país.
Per poder veure bé tots aquests contrastos, recomano viatjar fent voluntariat, amb alguna organització o entitat que treballi en diferents zones del país. D
d’aquesta manera podem tenir contacte directe amb la gent, la realitat i les característiques de Colòmbia. Penso que és clau informar-se sobre el país i el context, ja que ajuda molt a situar-se un cop allà.
Quins motius et van fer marxar?
Vaig voler marxar perquè estava molt interessada en el context social i polític del país, perquè tenia molt interès en conèixer diferents formes de vida i punts de vista sobre el món. A nivell geogràfic, sempre he sigut una enamorada de l’Amèrica Llatina, i volia conèixer també els paisatges d’aquella zona.
Com vius l’experiència fins al moment?
Vaig gaudir-ho moltíssim, és una experiència que et canvia el punt de vista, que et fa pensar i reflexionar sobre la teva realitat i la manera d’entendre el món que t’envolta. Vaig poder conèixer persones i llocs que no havia imaginat mai.
Quins aspectes hi destaques?
Destaco molt la oportunitat d’entendre i viure les conseqüències del conflicte armat de Colòmbia, poder sentir relats verídics sobre la vida dels camperols/es i apropar-me a la seva realitat. Tot això em va enriquir moltíssim.
Recomanes a joves marxar a aquest país? Per què?
Ho recomano moltíssim, ja sigui un mes, mig any o un any; sigui com sigui, viatjar et fa més ric/a i més savi/a. Penso que qualsevol país on vulguis anar t’aportarà alguna cosa, sempre t’enduus alguna cosa d’allà on viatges, i si a més pots dedicar-te a fer allò que més t’agrada, vagis on vagis, encara serà millor.
Publicat al Butlletí de abril de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Víctor
🛫Cabrils
🛬Índia
✅ Voluntariat
Estudiant de Ciències Polítiques de voluntariat a l’Índia
En Víctor Klein és un estudiant de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra, l’estiu passat va marxar Mumbai gairebé durant 2 mesos a fer un voluntariat. Un projecte bastant variat: classes d’anglès, ensenyament sobre medi ambient i igualtat de gènere… Llegiu la seva experiència!
Sobre l’Índia
Les expectatives de viatge:
Abans del viatge vaig parlar amb persones que ja havien visitat la Índia, i em va fer conscient de la profunda commoció que vaig poder aconseguir. Jo era conscient que havia d’estar preparat per a tot el que vaig poder trobar-hi. I crec que això és el que vaig fer, he preparat la meva ment i jo hagués estat psicològicament fort cada dia a l’Índia. El que vull dir és que vaig veure el que esperava, a part de moltes petites sorpreses curioses.
Els sentiments després de reservar el meu vol i aconseguir el visat:
No va ser fàcil, però no he tingut problemes. Per febrer ja havia estat acceptada per AIESEC per al projecte i ja estava emocionat i feliç de trobar alguna cosa que fer a l’estiu. Volia temps per organitzar-ho tot. Això és el millor que es pot fer. No obstant això, vaig prendre uns dies per comprar un vol adequat, amb un bon preu i un bon horari. El visat també era difícil perquè havia d’omplir un munt de papers, però els van acceptar el primer cop que els vaig enviar. Després d’aconseguir tenir tots els preparatius, incloent les vacunes i l’assegurança, em vaig sentir alleujat, emocionat i nerviós.
La meva opinió sobre el país:
La Índia és socialment i culturalment un país molt heterogeni. Socialment, per a la immensa desigualtat entre rics i pobres. És curiós veure un palau colorit, pacífic i harmònic envoltat d’un barri pobre molt pobre, amb un munt de gent, la brutícia i el perill; un Bentley de luxe envoltat dels carros i rickshaws; els rics amb vestits brillants i coberts de les joies, i alhora gent que viu en condicions de pobresa extremes, que no tenen res i que passen el dia demanant, no diners, sinó menjar directament. De totes maneres, la majoria de la gent era molt agradable i acollidora amb nosaltres. Per descomptat, no estic dient que no hi hagi persones perilloses allà. Hi ha algunes àrees que és millor visitar amb una persona local de confiança.
Culturalment, per la increïble diversitat de tradicions, costums i religions. Algunes persones han adoptat certs hàbits occidentals, i altres persones que segueixen lligats als seus valors tradicionals. La Índia és un país molt antic, amb una llarga història i molts esdeveniments importants. D’això ve el multiculturalisme. Però el més admirable és la tolerància entre les persones i l’acceptació de les diferències de les persones estrangeres. Vaig poder veure’n un clar exemple a Dharavi, la barriada de xaboles més gran d’Àsia. En la meva primera setmana a la Índia vam visitar aquesta zona amb una noia índia que sabia molt sobre l’estil de vida de la població local. Ella ens va presentar dues famílies veïnes de la barriada, una de musulmana i l’altre hindú. No només eren veïns, també compartien les seves diferències (me’n vaig adonar en el cas de les dones d’ambdues famílies, que tenien els seus braços pintats (el Mehandi) per celebrar Ramadà.
La Índia és un país increïble, però això no vol dir que no hi hagi problemes. No obstant això, algú que viatja amb compte i d’una manera responsable, pot viure una gran experiència.
Viatge a l’Índia
Opinió i reaccions després de conèixer a gent hindú
Em va agradar molt la companyia amb la gent d’allà; és molt interessant conèixer els seus hàbits i diferències. Són molt acollidors, encantats d’ajudar quan tens un problema. Realment els agrada divertir-se i gaudeixen ensenyant el seu país. No obstant això, un inconvenient del qual molts voluntaris es van queixar era seva falta de puntualitat. No hi va haver una bona organització en els projectes i sempre començàvem les reunions tard. He fet molt bons amics allà, em van orientar els primers dies al país i em van ajudar a integrar-me a la societat.
A part dels hindús, també vaig conèixer molta gent de molts llocs del món. És molt més fàcil fer-se amics amb gent de països i cultures diferents, perquè sempre hi ha més coses interessants per dir i compartir. Coses que no es gaudeixen tant entre gent del mateix país.
Primera setmana
La primera setmana va ser la més estressant, però també el més emocionant. D’una banda m’havia de comprar algunes coses quan vaig arribar perquè l’hostal estava pràcticament buit. Em refereixo a coses essencials com coixins, coberts, manta … vaig haver de comprar una targeta SIM índia, que va ser una tasca molt llarga i difícil. També estava molt cansat a causa del jet-lag. Però, d’altra banda, he gaudit visitant la ciutat de Mumbai i els llocs en els quals ens va portar l’organització. També va ser quan em vaig trobar amb la gent amb qui passaria els dos següents mesos. Però en general guardo un bon record d’aquesta setmana.
“Cultural shock”
Jo era conscient del que podria veure i viure allà abans d’anar-hi. Crec que aquesta és la raó per la qual em vaig acostumar a l’estil de vida de la Índia amb tanta facilitat. Estava simplement content d’estar en un país que sempre havia volgut visitar. Però he d’admetre que em van sorprendre molt el soroll abundant i caos als carrers.
El menjar indi
Tot i haver perdut 6 quilos en 7 setmanes, em va agradar molt el menjar indi. De vegades menjàvem en restaurants occidentals ja que no tothom volia menjar curry cada dia. En tot cas, jo em vaig obrir a provar qualsevol cosa i en qualsevol lloc, fins i tot el menjar picant. De vegades trigava 1 hora per acabar un simple plat d’arròs perquè sentia com si una abella m’hagués picat la llengua. Només em vaig posar greument malalt un cop (i encara sort) a causa de la menjar, però em vaig adonar que es pot emmalaltir a causa dels aliments es vagi amb compte o no. Seria un miracle poder prevenir totes les malalties. El més important és gaudir de les descobertes. Al final ja em sentia una mica fart del menjar índi i només volia menjar un gran filet d’un restaurant argentí un cop a Barcelona.
Transport públic:
Si espereu veure un tren tant ple que la gent ha de pujar a dalt per tenir un lloc, no ho trobareu, al menys a Mumbai. Per descomptat els trens estan gairebé sempre molt plens, però sempre hi haurà lloc al interior. També era divertit per anar en un rickshaw, de vegades anaven amb 8 persones dins. I vam passar una molt bona estona a l’interior del tren cap a Goa, en compartiments on hi havia lliteres. Vam estar així durant 12 hores. Però 22 hores a la classe més baixa del tren sí que és diferent. Jo no recomanaria aquesta experiència a no ser que no disposéssiu de diners, perquè vaig viatjar de Mumbai a Delhi per 4 €.
Problemes puntuals que vaig trobar i solucions:
Vaig tenir sort durant tot el viatge, perquè no vaig tenir cap problema seriós. No obstant això, vaig estar a punt de tenir algun problema greu més d’una vegada. Dues experiències van ser significatives:
-La primera va ser que durant una nit, mentre estava dormint, un rata va pujar d’alguna manera al meu llit i em va mossegar la mà. Jo estava profundament adormit i vaig sentir una punxada a la mà. Al principi vaig pensar que era una mena d’insecte, però al encendre la llum vaig veure una rata fugint del meu llit. La primera cosa que vaig fer va ser canviar l’habitació, comprovar que no hi havia rates, i tancar totes les finestres i portes. També em vaig posar una mica de Betadine. Al matí següent, vaig anar a l’hospital. No vaig comprovar si l’hospital tenia llicència o no, però era bastant gran i amb gent esperant, per tant resultava evident que en tenia. Vaig esperar dues o tres hores, però el metge no va trobar res greu. De totes maneres, em va donar un parell d’antibiòtics per prevenir qualsevol cosa.
-L’altra experiència va ser en una zona aïllada de Mumbai, durant els últims dies del viatge. Hi havia molt poques persones, però el problema es va produir quan un policia em va parar. Ho va fer perquè vaig creuar una autopista, i no a través del pas de zebra. Ell no parlava gens d’anglès, però vaig poder entendre algunes paraules com ‘rupees’ ‘fine’, ‘1.000’, per tant vaig saber que em volia multar o que el subornés. Havia estat vivint durant 6 setmanes a la Índia, i havia vist a moltes persones i vaques creuant l’autopista per on ho vaig fer jo. Els dos estàvem asseguts en una cadira, i jo no sabia què dir-li. Vam estar en silenci durant un minut i en acabat vam començar somrient i rient una mica, em va donar la mà i em deixar anar. Encara no tinc una idea clara del que va passar, però jo sabia que tenia el comportament adequat: ser humil i respectuós amb les autoritats, no passar-se de llest.
També podria incloure la febre tifoide que vaig agafar. Però això va ser una setmana després de tornar a casa. Però era evident que la vaig agafar a la Índia. No obstant això, la meva mare treballa en un hospital, llavors jo estava bastant endollat allà.
Sensació que vaig tenir quan al marxar del país
El que més trobava a faltar durant els 2 mesos a la Índia era el menjar espanyol. A part d’això, em podria haver quedat allà molt de temps. Quan s’està lluny de casa, un es pot sentir lliure, lluny dels seus problemes. Allà em sentia en pau, i tornar a casa va suposar l’inici de les classes, estudis i tot això.
Publicat al Butlletí de maig de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Mariàn
🛫Mataró
🛬Catalunya
✅ Intercanvi juvenil
Intercanvi juvenil en un esplai.
La Marián, una monitora de l’esplai La Tribu de Mataró recorda com va ser l’experiència de fer un intercanvi juvenil en un campament internacional en el seu últim any com a jove de l’esplai.
Hola! Sóc la Marián Rodés i la meva experiència a nivell internacional la vaig viure farà uns quatre anys. El meu esplai (La Tribu) està federat a Esplac (Esplais Catalans), que és una entitat que reuneix molts dels esplais de Catalunya. Des de Esplac, ens van informar de que hi havia uns campaments internacionals anomenats: “TOGETHER FOR DIVERSITY” prop del Pedraforca, on hi hauria gent d’Itàlia, Alemanya, Noruega, Gran Bretanya, Finlàndia, i Lituània… així que vaig pensar que seria una oportunitat única per conèixer altres cultures, maneres de fer i acumular experiències, aquest cop, a prop de casa.
Durant el campament ens vam organitzar amb quatre “villages” i en cadascun d’aquests hi vivien 4 grups d’esplais de diferents països, també teníem el campament central que era on ens reuníem totes. Allà vam conviure durant 10 dies entre muntanyes i noves cultures.
Va ser molt enriquidor conviure amb altres maneres de fer i altres punts de vista, ja que havíem de compartir coses molt bàsiques, sense tecnologies, directament de la natura, repartir-nos les tasques per comissions, (netejar latrines, plats, activitats, cuidar l’entorn, repartir menjar..) i el veure com cada persona ho vivia era divertit, les tendències de cada grup, maneres de comunicar-se…
Un dels majors problemes que vam tenir, es que dels 10 dies, van ploure 7 i mig i algunes de les activitats no es van poder acabar de fer, moltes nits havíem d’evacuar el terreny, i hi havia moltes persones acostumades a altres entorns i això creava mal estar. Però la pluja no podia amb nosaltres, cooperàvem per refer totes les estructures i les parts del campament que la pluja destruïa. I malgrat la pluja, era brutal veure mes de 200 persones reunides en una carpa, cantant cançons de tota mena, fent caliu… En aquell moment no importava fins on t’arribes el fang o si aquella nit sopaves una o dues salsitxes. En aquell moment estaves a casa i no pas per el lloc, sinó per totes les persones que t’acompanyaven, que ja era una família.
Era genial com a mesura que passaven els dies, veies que anaves compartint valors que al teu esplai sempre s’han parlat i allà els podies aplicar al 100 per 100. I com paraules, expressions i formes de fer les coses, s’anaven posant en comú, creant així de noves juntes. Va ser divertit com es van crear lemes del campament com “TOGETHER FOR SURVIVAL” o, veure la diferència dels països menys mediterranis que sempre cridàvem “WE WANT MORE FISICAL CONTACT”, el primer exemple degut a la pluja i el segon va ser l’excusa per conèixer gent nova.
Vaig decidir marxar i fer un intercanvi com aquest, malgrat estava molt insegura pel que em trobaria, perquè perdia una part important de l’estiu a la meva ciutat i perquè mai saps que et trobaràs. Però si tingues oportunitat, marxaria cada cop que se’m presentes i no dubtaria en recomanar-ho a tothom que, aquestes experiències no les pots tenir sempre i son una gran oportunitat per carregar la teva motxilla de coneixements i créixer com a persona.
No trobo a faltar pas la pluja! Però si la companyia de totes les persones que fèiem per comunicar-nos, amb senyals, amb danses, amb jocs, aprenent idiomes, provant nous jocs i activitats, per un motiu, conviure amb harmonia amb la resta de persones.
Publicat al Butlletí de juny de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Ricardo
🛫Vilassar de Mar
🛬Grècia
✅ Voluntariat
Cooperació en camps de refugiats
En Ricardo és un jove membre i fundador de l’entitat maresmenca Humanity Wings d’ajuda i suport a les persones en cerca de refugi. Ens explica com va ser la seva experiència als camps de Salònica.
“Com és un camp de refugiats?”. Aquesta és la pregunta que ens fèiem abans del nostre primer viatge al camp de Frakapor (Salònica) allà pel juny de l’any passat. Vàrem sortir de casa, amb una motxilla i una barreja interior d’incertesa, por i nervis.
El primer que ens va sorprendre va ser una cosa tan senzilla com el fet d’adonar-nos que, allò que fins al moment havíem vist per televisió, era real. Els refugiats sirians, que fins al moment havien esdevingut una simple xifra estadística per omplir titulars periodístics, eren, de cop i volta, persones com nosaltres, amb pors, desitjos i il·lusions.
En els 8 viatges que hem fet a Grècia, hem anat unes 20 persones en total.
Allà, la nostra tasca va consistir a col·laborar en diferents distribucions de roba i menjar i en la creació d’una petita “escola”. El dia a dia era molt rutinari als dos camps que nosaltres vam anar; Frakapur i Karamanlis la situació no és de les més precàries. Les persones que hi viuen tenen unes condicions més o menys dignes, tot i que disten molt de les ideals. Els refugiats de Karamanlis i Frakapur tenen dutxes i lavabos (portàtils de plàstic) i un plat de menjar calent cada dia. Les tasques a dur cada dia son diverses, entre activitats, jocs, distribucions de roba i menjar… El més important que fèiem al dia era passar una estona amb ells, parlar, i explicar-nos històries. Passar una estona amb gent de la seva edat, pels joves dels campaments era el millor que tenien, i per nosaltres també. Estar amb ells ens va fer deixar de pensar en “refugiats” i començar a parlar d’amics.
Per la nostra part, depèn de cada viatge, que van ser molt diferents, ens allotjaven allà on ens sortís més econòmic: hotel, hostal, apartament… Ja que ningú ens subvencionava, cadascú es va costejar el seu viatge.
Vam trobar l’enllaç per entrar al camp gràcies a dues ONG, una nord-americana: SCM i una suïssa: SwisscrossHelp. Ells ens van donar el suport necessari per estar allà i poder entrar als campaments, ja que sense acreditació d’una ONG autoritzada és impossible anar-hi.
Passats uns dies de fer vida als camps, a mesura que fèiem més amics i quedaven menys dies per marxar, es va apoderar de nosaltres una terrible frustració. Havíem viatjat a Grècia per ajudar i donar el nostre suport, però la situació d’incertesa i desesperança que continuava governant les vides dels nostres amics ens deixava un terrible buit al pit. Ens vam adonar que, tot i els nostres esforços calia fer alguna cosa més: no ens podíem limitar a tornar a casa i oblidar, calia seguir treballant, intentar canviar les coses.
Així, vam acabar fent 7 viatges més. Els 40°C dels dos primers viatges van ser substituïts ràpidament pel fred glacial tan propi dels hiverns al nord de Grècia. La nostra campanya de recaptació de roba i diners entre amics, familiars, gent de la nostra ciutat i l’Escola Pia Santa Anna ens va permetre fer un pas endavant i tornar als camps carregats d’abrics i sabates que permetessin passar un hivern menys devastador als interns del camp. El resultat va ser prou satisfactori, però, és clar, insuficient. Va ser aleshores quan ens vam adonar que la tasca no la podíem fer nosaltres sols, era responsabilitat de tots. I així vam començar a fer xerrades amb la finalitat de donar a conèixer la situació i sensibilitzar a la gent que ens envolta.
A poc a poc, va sorgir l’associació Humanity Wings del Maresme, un grup de joves d’entre 16 i 20 anys que continuen treballant el dia a dia per fer del món un lloc millor (o com a mínim intentar-ho). El nostre pròxim objectiu està a Sèrbia on la situació és encara més crítica, la constant violació dels drets humans sumada a la ineficàcia europea per garantir el dret d’asil de les persones refugiades fa que calgui actuar com més ràpid millor. Animem a tots els joves del Maresme a unir-se a aquest viatge, a prendre consciència i a passar a l’acció. És essencial adonar-nos que està en les nostres mans posar remei a aquesta terrible injustícia!
Per posar-vos en contacte amb l’entitat juvenil Humanity Wings ho podeu fer a través de:
Web: humanitywings.org
Correu: humanitywings@gmail.com
Instagram: @humanity_wings
Twitter: @humanitywings
Facebook: @hwmaresme
Publicat al Butlletí de juliol de 2017
Maresmencs i maresmenques al món
😀Esteve
🛫 Arenys de Munt
🛬Escòcia
✅ Turisme
L’Esteve a Edimburg.
L’Esteve Torrent d’Arenys de Munt ens explica la seva escapada ràpida a Edimburg, al Regne Unit.
⋅ Quan vas arribar?
A Edimburg hi vaig anar del 19 al 22 de maig
⋅ Què vas anar a fer?
Turisme amb un grup d’amics (en total 10) de Catalunya, País Valencià i Aragó.
⋅ Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…
Abans de marxar només vaig haver d’assegurar-me que tenia el DNI vigent, vam buscar vols i allotjament, els més barats possible per a 10 persones, i horaris de vols que poguessin tenir connexió amb el transport públic tant d’Edimburg com de Barcelona.
⋅ Quines dificultats has trobat? Que has fet per solucionar.
Trobar allotjament per 10 persones que poguéssim estar en un mateix lloc i a preu econòmic és complicat, però al final vam trobar un apartament prou gran on podíem tenir llits per tothom (es van haver d’afegir 2 llits plegables al menjador) i a un preu prou econòmic. (30€/persona).
De vols cap a Edimburg n’hi ha molt pocs en comparació amb altres ciutats (només dos d’anada i dos de tornada) i en extrems del dia (matinada i nit). Això provocava que en l’arribada a l’aeroport de destí no hi hagués ja transport públic disponible per moure’ns. Vam prioritzar tenir transport públic segur a la ciutat de destí (Edimburg) i espavilar-nos per altres vies a la tornada a Barcelona. Finalment a Barcelona vam llogar una plaça de pàrquing de perifèria de l’aeroport on hi vam aparcar el cotxe a la sortida i així poder tornar en cotxe a casa quan tornéssim. Al pàrquing feien descompte per tenir el Carnet Jove i així que va resultar ser l’opció més econòmica i pràctica.
⋅ On has trobat ajuda, recursos, solucions? (webs, organismes…)
Tota la informació l’hem aconseguida navegant i buscant per internet.
⋅ Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?
Encara que sigui estiu agafar roba de tardor. A nosaltres ens va ploure tots els dies, fins i tot ens va arribar a caure pedra i feia fred sempre que plovia.
⋅ Alguna recomanació?
El primer dia d’estar allà vàrem fer un “Free Tour” (No té un preu fixat però tampoc és gratuït, pagues el que consideres al guia al final de la visita segons com t’hagi agradat, igual com funciona la taquilla inversa al teatre). En ell t’expliquen les coses més emblemàtiques de la ciutat, va molt bé per agafar referències del que es pot veure la resta dels dies.
ATENCIÓ: per fer els “Free tours” has de reservar plaça abans a l’adreça www.neweuropetours.eu i NO es permet reservar per un grup superior de 8 persones, si sou més us heu de dividir o parlar directament amb els guies per arribar a un acord i fer el “tour” tots junts. Nosaltres vam aconseguir que tots 10 poguéssim fer la visita a la vegada.
⋅ Quins motius et van fer marxar?
Edimburg és una ciutat que ens semblava interessant a tots el membres del grup. Normalment cada any fem una escapada conjunta a alguna ciutat europea i aquest any vàrem triar Edimburg.
⋅ Com vius l’experiència fins al moment?
Molt positiva. La ciutat ens va agradar molt, els preus en la restauració ens van semblar cars però els productes alimentaris els venen en els supermercats i són força econòmics. Si vols estalviar, compra’t i cuina’t el menjar tu mateix, nosaltres ho vàrem fer els últims dies.
⋅ Quins aspectes hi destaques?
La ciutat té molta història que es mostra als carrers. És molt interessant que te la puguin explicar per realment adonar-te’n.
⋅ Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?
Viatjar amb el teu grup d’amics coneixent diferents ciutats és molt divertit i la convivència fa que l’experiència sigui única.
Publicat al Butlletí de setembre de 2017