Maresmencs i maresmenques al món

😀Adrià

🛫Caldes d’Estrac

🛬Xina

✅ Pràctiques

Adrià Doy, disseny, creativitat i moda de pràctiques a Xiamen.

Em dic Adrià Doy, i fa vint-i-tres anys vaig tenir la sort de néixer a Caldes d’Estrac, en aquest petit paradís que és el Maresme. A més, vaig néixer en una família que m’ha donat tot l’amor del món alhora que m’ha fet una persona independent. I per rematar-ho, vaig néixer amb passió i ambició: passió per la creativitat, que he focalitzat en la moda, i ambició per lluitar fort per seguir els meus somnis i no conformar-me amb el que la societat et diu que t’has de conformar.

Perquè vas decidir marxar?

La moda no és un món fàcil, i degut a l’aura de glamour fictici i els tòpics falsos que l’envolten, és difícil acabar de conèixer la realitat d’aquesta indústria. Inclús abans de descobrir que en aquesta industria elitista i sectària, el talent no sempre pot competir amb els contactes i els diners, vaig descobrir una altra cosa encara més important: si vols fer carrera en la indústria de la moda, quedar-te a casa i no moure’t pel món, no és una opció.

És imprescindible?

Jo crec que sí. En el sector luxe, no hi ha prou firmes ni llocs de feina, al menys a Europa, per absorbir a tots els graduats. Per tant podríem dir que és impossible trobar una feina un cop acabada la carrera, ja que demanen experiència prèvia. Això porta a les pràctiques. Si vols trobar feina i no tens experiència, has d’aconseguir que t’agafin en alguna firma per fer pràctiques durant, al menys, sis mesos. I a Espanya, ni a Madrid ni a Barcelona hi han masses opcions.

I perquè Xina i no altres capitals d’Europa, per exemple?

Quan vaig acabar la carrera vaig estar uns mesos en calma, i vaig decidir que a partir del gener (cinc mesos després de graduar-me) començaria a enviar e-mails a les firmes demanant pràctiques. Aquí vaig fallar per ingenu, pensant que només hauria de fer un mailing i que tindria un munt de marques per triar on anar. No pensava que seria difícil, tenint en compte que m’oferia per anar a treballar a canvi de res, tal com funcionen les pràctiques en aquestmón. La meva sorpresa va ser que de totes les empreses on vaig enviar, només em van contestar dues. Una a Àmsterdam i una altra a Xiamen. Per tant vas a on et volen, no a on tu decideixes.

I entre Àmsterdam i Xiamen, vas decidir Xiamen.

Sí, vaig decidir Xiamen per la posició i per les condicions. A Àmsterdam era feina de taller, cosint i brodant, 50 hores setmanals per 0 euros durant set mesos. Vaig haver d’anar-hi per a fer un dia de proba i demostrar que sabia cosir. Tota la gent que hi treballava era gent en pràctiques, més de deu persones, que passats set mesos els fan fora i n’entren de nous. Així funciona aquesta firma, que té els diners per desfilar a l’Alta Costura de París a canvi d’explotar a tants joves. Per contra, a Xina sóc l’única persona en pràctiques. Cobro gairebé 400 euros al mes, tinc un apartament de més de 80m2 per a mi sol, en una de les millors zones de la ciutat, cotxe que em du i torna a la feina cada dia, dinar a l’oficina pagat i inclús em venien a netejar el pis cada setmana durant el primer mes. Tot això és obvi que ajuda a decidir-te, però l’important es que estic al departament de disseny, dissenyant, no fent feina de taller.

Com és aquesta empresa?

Treballo a la primera firma de luxe implantada a Xina des dels anys vuitanta, amb més de 300 botigues. Per tant es una empresa milionària que ha vestit a unes quantes generacions de classe alta xinesa. Treballo en un macro-edifici juntament amb tres mil persones més, ja que a les plantes 7 i 8 hi estem tots els departaments de disseny, finances, màrqueting, etc. Però a la resta de plantes hi ha la fàbrica on es produeix absolutament tot. Això és increïble per un dissenyador, perquè qualsevol cosa que vulguis provar, des d’un brodat a un estampat, passant per detalls de roba, t’ho fan en un parell de dies com a màxim allà mateix. I això no passa enlloc.

I quina es la teva feina allà?

Amb una companya ens encarreguem del disseny d’una de les col·leccions, però també dissenyo teixits, brodats, estampats, i estic treballant bastant en el tema bosses. Fa il·lusió veure com les coses que fas no es queden en paper, com sol passar durant la carrera, sinó que tens aquell teixit o aquella bossa en la qual has estat treballant davant teu, perfectament acabada.

I la ciutat, com és?

La veritat es que em sento molt a gust vivint a Xiamen. És una ciutat més o menys com Madrid pel tema habitants. Molt de verd a tot arreu, edificis de vidre, platja i bon temps. Hi ha moments que m’oblido que sóc a Xina. Està clar que no és el prototip de ciutat xinesa. He estat a Hong Kong i Pekín i és una bogeria. Xiamen es la ciutat on molts xinesos venen de vacances, pels parcs, les illes i les muntanyes que l’envolten. A més la major part de la ciutat és molt nova, pel que està bastant europeïtzada i realment no hi ha un contrast extrem amb Europa. Inclús el menjar, molt de peix, verdures i marisc, i poc picant o especiat, podries trobar-lo al Maresme. I mira que a mi m’agrada anar a provar menjar local!

Que es el millor de l’experiència?

Per mi la gent que he trobat i els amics que he fet, sens dubte. Anava amb l’idea errònia de trobar-me gent freda i tancada, i ha sigut tot el contrari. Al cap de dues setmanes ja m’havien convidat a dinar a casa una companya de feina. A la tarda hi tornava per aprendre a fer una mena de raviolis típics amb la seva tieta, i des de llavors que no paro. Cada setmana conec gent nova, i un parells de sopar a la setmana no mels treu ningú, a part de dissabtes sencers a casa d’una o de l’altre, cuinar plegats, cines o karaokes. Estic gaudint molt aquesta part social amb aquesta gent càlida. Els hi estaré eternament agraït que m’hagin acollit així.

Hi han grans diferències culturals?

Crec que Xina està en un moment molt clau. Jo m’estic relacionant amb les noves generacions d’entre 20-30 anys, i estan fent el canvi. Per les coses que m’expliquen, crec que estan en el moment que estaven els nostres pares quan tenien aquesta edat. Les que tenen vint i pocs anys tenen els pares pressionant per que trobin algú i es casin, i les que van caps als trenta i ja tenen parella, tenen la pressió de tenir fills. Però les veig molt convençudes de fer la seva vida com elles vulguin, i això està molt bé. Les noies, que són amb les que em relaciono més, estan decidides a tenir la seva feina i no dedicar-se únicament a la casa i els fills un cop casades, sembla que al contrari del que passa habitualment a Corea o Japó, pel que m’han explicat. A part d’això hi ha tonteries que et sorprenen el primer cop que les veus, com ara que deixen les esclòfies o els ossos del que mengen sobra la taula, ja que fan servir bols i no plats on poder deixar-les, o per exemple pots veure una dona tallant verdures en una fusta al terra, en comptes de fer-ho sobre un marbre de cuina. D’altra banda a les cases no s’hi entra amb sabates, i està tot implacable. Sabates que per cert es deixen fora la porta de casa, en un replà on qualsevol veí dels 30 pisos de l’edifici podria robar-les, i que malgrat tot sempre segueixen allà.

I que és el pitjor? Que trobes a faltar?

Es troba a faltar la gent bàsicament. La parella, la família, els amics. En Pepe, el meu gos d’un anyet que duia sempre enganxat a tot arreu. A vegades t’agradaria ser en aquell dinar familiar, en aquella festa amb les col·legues o t’agradaria que quan tornessis de treballar t’esperessin a casa la parella i el gos. Però d’altra banda el no parar continu, les bones amistats que he fet aquí i el factor novetat fa que l’enyorament es dilueixi més. A més intento estar en contacte constant amb tothom. A part d’això, estar a Xina es molt complicat pel tema burocràtic. Es horrible el tema dels visats, aconseguir-lo primer a Espanya i renovar-lo un cop a Xina. Viatges a Hong Kong, formularis i la inquietud constant de no saber si el mes següent podràs quedar-teo et faran fora del país.

I després d’aquestes pràctiques?

Les pràctiques eren fins octubre i he demanat allargar-les fins finals de novembre, quan se m’acaba el visat i si o si haig de tornar a Catalunya. El més probable és que m’ofereixin feina a la mateixa empresa. Així doncs que tornar o no dependrà de les condicions i les ganes, però sobretot de les perspectives a Europa, ja que si segueixen sense sortir opcions tot-hi desprès de fer les pràctiques, no tindré massa marge per triar que fer. Aniré on hi hagi feina, que han sigut molts anys d’estudi i diners per que quedi en no res.

Recomanes als joves marxar a Xina o a qualsevol altre país?

Sens dubte. Si es poden aconseguir els diners o sorgeix alguna oportunitat per marxar, encara que sigui mig o un any, ho recomano al cent per cent. A països del nord o a Austràlia és habitual que els joves marxin del país a treballar, fer voluntariat o pràctiques durant uns mesos a un altre país. No sempre es pot fer o és fàcil, però per poc que es pugui s’ha de fer. Es important veure diferents realitats. Això en general, però en particular, Xina crec que es el país de les oportunitats. Pels que vulguin fer carrera en negocis o empreses internacionals, aquí la gent està obsessionada en prosperar; pels arquitectes o interioristes, trobaran un boom immobiliari molt gran, tot hi que no se quan els hi durarà, i pels creatius la principal oportunitat és que trobaran la clientela que Europa no té. A part de les raons més professionals, ho recomano perquè només vivim un cop, i no sabem fins quant. El món es massa gran i bonic com per quedar-nos a casa i no sortir a explorar-lo, i fer-ho en aquesta edat que encara res depèn de tu, es el moment. Així que ànims, i a volar!

Publicat al Butlletí d’octubre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Júlia

🛫Argentona

🛬Romania

✅ Voluntariat

Júlia Morros, d’EVS a l’est d’Europa, Romania.

Buna ziua! Ce faci? Eu sunt Júlia, tinc 23 anys i sóc de Dosrius, un poblet del Maresme ben a tocar del Vallès i bastant diferent del que és Craiova, la ciutat on actualment estic fent un Servei de Voluntariat Europeu. El passat setembre vaig aterrar a Romania per començar una aventura de set mesos duent a terme el projecte SPARK, consistent en, a través de tallers en diversos centres educatius, crear un pont entre instituts i centres d’educació especial. Abans d’això, però, vaig haver de prendre la decisió de marxar lluny de casa i dels meus durant tant de temps… Pot semblar que aquest pas requereix temps, però en el meu cas va ser cosa d’un dia per l’altre… una bogeria que repetiria mil i una vegades més.

El fet de tenir una flexibilitat total va ajudar a que tot aquest procés fos tant ràpid, ja que el meu interès era trobar un projecte que fos un repte per mi, no tant com anar a un país concret a fer un projecte qualsevol. La meva manera d’aplicar per fer un EVS va ser una mica al revés, perquè normalment els que volen marxar fora primer contacten amb alguna agència de mobilitat internacional que et guia i té una base de dades amb molts projectes i t’ajuden en tot el procés, però tot i així no em va suposar cap problema. La mateixa coordinadora del projecte em va posar en contacte amb la meva agència d’enviament (Mundus) que em va donar molt suport (tot i haver de fer-ho tot tant ràpid!). No es necessiten requisits especials per anar a fer un Voluntariat i les facilitats que et proporcionen són genials. Disposem d’assegurança (tot i que recomanen la targeta sanitària europea) i et donen diners suficients per sobreviure mensualment al poble o ciutat on es realitza el projecte. També és veritat que no tot són flors i violes, però la flexibilitat i l’optimisme han de ser qualitats indispensables si es vol fer un EVS!

La meva primera impressió no va ser gens bona (més aviat desastrosa). Vaig arribar passada la mitjanit al petit aeroport, i a l’arribar al pis (en comparació a Catalunya, aquí tot sembla molt decrèpit) la situació va ser bastant desanimant, tot i que vaig tenir la sort que els companys de pis m’ estaven esperant i en deu minuts em van explicar una mica tot al que m’havia d’adaptar: portaven una setmana sense wifi, sense aigua calenta i pràcticament sense obligacions. D’altra banda, gaudeixo d’una habitació pròpia que fa les coses molt més fàcils, com per exemple esperar uns altres 15 dies sense poder-nos dutxar amb aigua calenta o que cada dia passi alguna cosa al pis (com fugues d’aigua o incendis espontanis als fogons de la cuina, bastant divertit ara que és una memòria passada). Tot i semblar tot molt dramàtic, confesso que m’estic enamorant d’aquest país, on la paciència sembla el valor nacional . Els carrers ja no em semblen desastrosos, m’estimo els edificis a mig pintar i la gent pot ser molt càlida. La comunitat de voluntaris de Craiova és bastant gran, i això fa que ens sentim recolzats uns als altres, fins i tot em van fer una festa sorpresa per meu aniversari una setmana després d’arribar!

Si comparo la perspectiva que tenia el primer dia amb la d’avui, confesso que és diametralment oposada. Una s’acostuma molt ràpid si es va amb la intenció de gaudir i trobar el millor punt de vista de tot. No vam començar les escoles fins un mes més tard, però ara que ja hem arrancat i tenim feina diària és una sensació molt satisfactòria. A més a més, sempre hi ha l’opció d’iniciar petits projectes simultanis i ara estem participant en uns debats públics que es fan a la universitat. He tingut la immensa sort, també, de tenir uns companys de pis adorables. Som una italiana i tres catalans que compartim vida diària i projecte, i aquest mes que s’acosta se’ns uniran al projecte SPARK tres italians més, un gran repte també per superar. Aquests dos mesos que sóc aquí els he aprofitat al màxim, viatjant sempre que he pogut i provant noves experiències, com per exemple anar per primera vegada a un estadi de futbol a veure jugar el Craiova o aprofitar l’últim cap de setmana de sol per anar fins al Mar Negre a remullar-nos els peus!

Després de passar un any difícil buscant feina un cop acabat el grau universitari d’Antropologia Social i Cultural, venir a Romania ha estat una gran decisió, i estic segura que encara que pugui passar de tot en els mesos que segueixen, dubto que me’n penedeixi d’haver triat aquest país o aquest projecte. Hi ha moments durs de nostàlgia, sobretot de la família i de la gent (i també del menjar i del clima mediterrani!), però només els puc veure com una cosa que em fa créixer i ser més forta com a persona.

Això sí, important per aquells que vulguin realitzar un voluntariat: penseu molt bé on voleu anar, perquè si decidiu anar a un poble petit és provable que us sentiu atrapats per la poca mobilitat que existeix i pels valors tradicionals que pots trobar en petites comunitats. El simple acte d’anar a fer una cervesa al bar pot suposar un retret si ets noia, i afectar a la teva imatge si treballes amb nens. A més a més, el transport a Romania és un altre tema important, ja que la velocitat aquí és bastant desconeguda, i per fer un recorregut de 60 kilòmetres en tren pots passar-te 2 hores viatjant (si tens sort i no hi ha retard). Viure en una ciutat pot ajudar-te molt més a l’hora de relacionar-te amb la gent i de voler marxar a recórrer món, ja que les estacions donen més opcions de viatge.

Tot i així, recomano molt trencar les barreres simbòliques que ens separen amb països de l’est d’Europa (i sobretot Romania), perquè amb aquest tipus d’imaginari ens perdem una diversitat cultural molt valuosa que, estic segura, molt poca gent coneix i que a través d’un EVS pots trobar en estat pur. Si el teu objectiu és créixer, posar-te a prova, conèixer persones de tot el món i gaudir al màxim tot allò que puguis viure, aquesta és la teva oportunitat… I jo de tu l’aprofitaria!

Publicat al Butlletí de novembre de 2016

Maresmencs i maresmenques al món

😀Mohamed

🛫Mataró

🛬París

✅ Feina

Mohamed L’Ghacham, un pintor jove a París.

En Mohamed té 23 anys, és nascut a Tànger, però ha viscut durant molt de temps a Mataró. Actualment està a París, França on vivint una experiència laboral a nivell internacional. És persona de poques paraules, segurament, els seus dibuixos i les seves pintures ens poden dir més coses.

Quan vas arribar?

Llegué finales de octubre de 2016.

Què vas anar a fer?

Soy pintor y una galería en Paris estaba interesada en mi obra.

Què estàs fent?

Trabajar en nueva obra para futures exposiciones.

Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…

La galeria se encargó de los preparativos, pero al ser un paísdentro de la Union Europea es todo bastante fácil en cuanto a tramites previos.

Quines dificultats has trobat? Que has fet per solucionar-les?

Dificultades cotidianas que he ido solucionando día a día. Quizás el mayor problema es el idioma.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Echarle un vistazo al idioma previamente para poder defenderte, una vez en el país e ir con faena o tener un colchón de dinero para los primeros meses.

Alguna recomanació?

Si vives en España y el trabajo que llevas a cabo es artístico o creativo, no estas en el país apropiado y vale la pena valorar irte al extranjero.

Quins motius et van fer marxar?

Las oportunidades que me ofrecían des de ese país.

Com vius l’experiència fins al moment?

Días malos y buenos como en todas partes, pero aquí puedo vivir de mi trabajo. En general pienso que la experiencia esta siendo satisfactoria.

Quins aspectes hi destaques?

Estoy trabajando de aquello que me gusta en una ciudad que acepta muy bien mi obra.

Que trobes a faltar?

Por supuesto a mis seres queridos y el hecho de estar en un lugar que conozco.

Recomanes a joves marxar a aquest país o en general? Per què?

Recomiendo totalmente a jóvenes el hecho de irse a cualquier país donde les ofrezcan mejores oportunidades para desarrollar su futura carrera.

Publicat al Butlletí de desembre de 2016

Curs de monitor/a – Cabrils

Curs de monitor/a d’activitats d’educació en el lleure infantil i juvenil, intensiu de Nadal

De desembre a gener a Cabrils

Més informació: joventut@cabrils.cat

Curs de monitor/a – Arenys de Mar

Curs de monitor/a de lleure, intensiu de Nadal

De desembre a gener a Arenys de Mar

Gratuït per a persones de 18 a 29 anys a l’atur

Més informació: joventut@arenysdemar.cat

Maresmencs i maresmenques al món

😀Àleix

🛫Maresme

🛬Londres

✅ Pràctiques

Gaudint d’una beca a Londres

Aquí us deixem l’experiència de l’Aleix, que va marxar a fer unes pràctiques Leonardo Davinci, a través de la seva Univeristat, a Londres. Ara ja ha tornat, però els seus consells us poden servir igual! Gràcies Aleix!!

“Hola. Sóc l’Aleix i aquest any estic gaudint d’una beca Leonardo a Londres. Com la beca consisteix en fer unes pràctiques a l’estranger, jo he anat un mitjà de comunicació (principalment ràdio) que publica en castellà, italià i anglès anomenat Aculco Media. Com he trobat aquest lloc és ben fàcil, només necessiteu el vostre anglès bàsic, el cercador de Google i a enviar correus com a bojos. El que faig a Aculco es portar les xarxes socials, escriure notícies per la web d’interès pels nostres lectors i aconseguir acreditacions per poder anar a cobrir esdeveniments a Londres. Això m’ocupa al voltant d’unes 5 hores diàries. Les hores les pacteu nosaltres amb l’empresa. Jo sé de casos que amb la meva mateixa beca els fan pencar vuit hores diàries. Si l’empresa us paga alguna cosa també ho pacteu vosaltres. A mi no em paguen res llevat de la beca econòmica que m’han donat per treballar allà, és clar), és per això que he de compaginar aquesta feina treballant a un hotel alguns dies per completar els diners de la beca.

A no ser que els papis us donin diners o trobeu un “part time job”. NO podreu viure només amb els diners de la beca (sobretot a Londres). Això cal tenir-ho en compte perquè si te’n vas sis mesos i els diners se t’acaben (i se t’acabaran) a la meitat tens un problema. Jo gasto al voltant de 600 euros només comptant lo bàsic (casa, menjar, transport) i això un cop ja estàs instal·lat, els dos primers mesos te’n aniràs als 1000 euros fàcilment i sense pràcticament sortir. Jo estic més que content de l’experiència (tot i que sembli que no, després d’instal·larme ja estic començant a “viure”) però hi ha molta gent que se’n va a l’aventura i acaba tornant als dos mesos i sense dos mil euros a la butxaca.

Tot i que us donin la beca, crec que és gairebé imprescindible que us informeu moltíssim abans de venir (companyies de telèfon barates, hostals, etc..), porteu un coixí econòmic a més de la beca i un mínim nivell d’anglès per mantenir una conversa. També recordar que aquesta beca no té res a veure amb la Erasmus. No trobareu “festes Leonardo” i no podreu saltar-vos les hores de feina sense que passi res. No sereu molts Erasmus sinó un Leonardo davant del món laboral.

Sé que per aquest tipus d’escrits s’espera que la gent parli sobre que l’experiència està sent molt bona i que s’ho està passant molt bé, però crec que tot això que he dit us farà més servei. I per acabar us deixo amb aquesta imatge al parc de Greenwich (sí, el del meridià) perquè no us tireu per un balcó de la depressió. Aquest parc està a una hora o més en bus del centre però és una passada i molt més maco, natural i menys massificat que Hyde Park. És maco, oi? Doncs si tot això que us he dit us ha tirat enrere quedeu-vos al Maresme i us perdreu nous paisatges, nous amics, noves històries…

PD: Més informació per l’esperança. Al hipermercat Morrison’s un paquet de 10 birres et val 7 pounds.”

Publicat al Butlletí de novembre de 2013

Maresmencs i maresmenques al món

😀Paula

🛫Mataró

🛬Estats Units

✅ Au-Pair

De Mataró a Reston, Virginia

“Diuen que quan viatges lluny de casa, meridians enllà, pots patir jet lag. En el meu cas, vaig aprofitar Les Santes per adaptar l’horari de son a l’americà i minvar així el canvi que m’esperava l’1 d’agost de 2016. Bé… diguem que, quan s’ajunten nervis i Santes, la son és més aviat zero…, així que el primer dia a Nova York vaig comprovar que les grans emocions són suficient per a mantenir els ulls ben oberts.

A pocs mesos d’acabar el grau en Filologia Hispànica, tenia clar que el proper curs acadèmic necessitava prendre’m un any sabàtic. Ja que en el seu moment no vaig fer cap Erasmus, al febrer de 2016 vaig contactar amb Aupair First, una agència amb oficina a Barcelona amb qui l’amiga d’una amiga havia estat un any i mig a Estats Units. Tan bon punt vaig conèixer les noies de l’agència, vaig tenir clar que havia trobat en qui confiar la planificació del meu any sabàtic. Si bé estava interessada en marxar a la Xina, l’opció de creuar l’Atlàntic va semblar-me més adient per a una primera estada de tot un any lluny de casa. Orient haurà d’esperar!

Si algú, noi o noia, vol fer d’au pair a Estats Units, Irlanda, Regne Unit, Alemanya, França, Xina o Austràlia, que no dubti en contactar amb Aupair First! No sols els estic agraïda per tot el suport, orientació i ajuda que em van donar durant el temps de preparació de paperassa, sinó que un cop al país d’estada no perdem el contacte, i així les au pairs vivim l’experiència amb la tranquil·litat de saber que podem comptar amb gent que en sap.

Un cop escollit el destí, arriba el moment d’enllestir els papers. A continuació intentaré fer cinc cèntims de tot el que vaig haver de fer per arribar on sóc. A Estats Units és el govern qui regula el programa d’au pairs a travès d’agències americanes, de manera que Aupair First s’encarrega de posar-nos en contacte amb una d’elles i així podem comptar amb el suport de dues agències durant la nostra estada. El requisit de partida era clar: tenir entre 18 i 26 anys i experiència amb nens. També és molt recomenable disposar de carnet de conduir.

Pel que fa a la preparació de la documentació, el primer pas va ser superar un test psicològic i una petita prova d’anglès, però que ningú s’espanti!; el programa d’au pair està pensat per a donar-nos l’oportunitat de millorar la llengua del país de destí gràcies a viure-hi, de manera que la petita prova d’anglès és sols per a conèixer el punt de partida de cadascú. El següent pas va ser el més feixuc: la paperassa. En el meu cas, vaig enllestir-ho tot en un mes, tot i que certament el temps dependrà sempre de cadascú. La paperassa inclou: passaport en regla; dades personals; certificat d’antecedents penals —el primer cop que hi vaig anar la cua era interminable, així que vaig haver d’anar-hi l’endemà a les cinc del matí, quatre hores abans que obrissin—; informe mèdic signat pel metge de capçalera; 1 formulari de referència — tenint en compte les aptituds amb nens— i 3 proves d’experiència amb nens. El formulari de referència no el pot emplenar cap amic ni familiar i, en el meu cas, les proves d’experiència amb nens van ser emplenades per: el cap que vaig tenir com a entrenadora cinc anys enrere; la coordinadora de quan vaig fer voluntariat en un esplai; i els pares dels nens a qui he fet cangur. Aquestes proves d’experiència també poden ser pràctiques formals a escoles o llars d’infants a travès de graus (universitaris o no) en Educació; és important tenir present que no es podran tenir infants a càrrec (és a dir, nens fins a 2 anys) com a au pair si no es tenen un mínim de 200 hores d’experiència amb aquesta franja d’edat. Finalment, una forma d’agilitzar l’espera per a trobar família va ser penjar un vídeo-perfil a Youtube: així, les famílies a qui agradi el teu vídeo voldran conèixer la resta d’informació sobre tu i contactaran amb tu abans

Una setmana després que el meu vídeo estigués a la xarxa, va contactar amb mi una família de Chicago vía e-mail i ens vam conèixer per Skype. Des del primer moment era ben clar que havia trobat la meva host family ideal: no sols hi havia química amb la mare, sinó que les tres noies em recordaven a com era jo quan tenia les seves edats. Tres Skypes després, ambdues parts vam signar l’acord: aniria cap a Chicago a l’agost. Ara sols quedava anar a l’ambaixada d’Estats Units a Madrid per a obtenir el visat J1. Enllestir tota la documentació, el viatge a Madrid, els diners per a les agències… no va arribar a 1.000€! Un cop a Amèrica tindríem un sou setmanal de $195.75, així que un any sabàtic en aquestes condicions no és pas mala idea!

Tan bon punt aquest contracte és signat, Aupair First aprofita un gran grup de Whatsapp per a que les noies que encara no hem marxat ens poguem posar en contacte amb totes les que ja són fora: així, entre totes ens fem i responem preguntes sobre com preparar el viatge i també anem coneixent noies que tindrem a prop de la que serà la nostra casa durant un any.

Després d’emplenar un formulari ben exhaustiu online, vaig aconseguir cita a l’ambaixada de Madrid per a finals de juny. Vaig anar-hi amb una altra noia d’Aupair First que no sols volaria amb mi l’1 d’agost, sinó que també havia trobat família a Chicago! Tot anava sobre rodes i, a tres setmanes d’enlairar-me, es torçà.

El visat és enviat per correu postal una setmana després de la cita a l’ambaixada: gràcies al grup de Whatsapp de l’agència, vaig adonar-me’n que el meu visat era l’únic que tenia la data de tornada diferent. Estava malament! Contactar amb l’ambaixada via telèfon era pràcticament impossible; uns e-mails més tard, van confirmar-me que havia d’enviar via correu postal el visat per a que tornessin a expedir-lo amb la data correcta. Amb el temps just, una setmana i mitja abans de marxar, vaig rebre el meu visat corregit… i un e-mail de malson. La família que m’havia d’acollir estava tramitant el divorci, de manera que no era el millor moment per a rebre’m. No és difícil fer-se una idea de com vaig sentir-me a aquestes alçades, ja amb el vol comprat i tot llest per marxar… Un cop més, no sé com me n’hauria ensortit de tot plegat sense Aupair First.

A nou dies d’agafar l’avió, tornava a estar a l’espera d’una família americana que volgués acollir-me, però l’agència va assegurar-se que trobés algú aviat: tres famílies diferents van enviar-me e-mails l’endemà mateix de tornar a la xarxa d’au pairs disponibles. No volia precipitar-me i escollir qualsevol família per a poder marxar quan tenia previst, però la primera família amb qui vaig parlar semblava ben adient, així que per fi vaig tenir sort i vaig trobar nova família i nou destí: passaria el meu any ben a prop de Washington DC. Confesso que vaig fer l’equipatge dos dies abans de marxar: una maleta gran (32kg), una maleta de mà i la motxilla amb el portàtil. El més important: tots els papers amb mi i adaptadors per als nous endolls!

L’1 d’agost, un cop a l’aeroport d’El Prat, vaig conéixer tres noies més d’au pair First amb qui volaria fins a Nova York. Per què fins a Nova York? Totes quatre treballem amb la mateixa agència americana, EurAupair, que duu a terme un curs de preparació durant els nostres primers cinc dies. Gràcies a aquest curs vam conèixer unes quaranta o cinquanta noies més d’arreu del món, i vam poder visitar Nova York durant les estones lliures! Passat aquest temps, cadascuna vam prendre vol cap als nostres destins arreu del país. Finalment, havia arribat el moment de conèixer en persona les famílies amb qui viuríem.

Un cop instal·lada vaig haver de fer-me amb un mòbil americà, sol·licitar un número de la Seguretat Social i treure’m el carnet de conduir de l’estat de Virginia, tant fent examen teòric com pràctic. Ara em fa por tornar a casa: conduir un cotxe automàtic és com anar en auto de xoc, així que hauré de tornar a aprendre a conduir un manual i respectar tots els semàfors en vermell (aquí ens el saltem si volem girar a mà dreta). També durant el primer mes, vaig apuntar-me a un curs de caps de setmana: com a part del programa d’au pair a Estats Units, hem de cursar un mínim de 6 crèdits, bé sigui a universitats com a centres acreditats. Al principi, es fa difícil conèixer a gent, així que anar a classe va ser una idea fantàstica. Vaig escollir un curs de 4 setmens sobre els indígens de la zona del llac Ontario, de manera que vaig viatjar a la part canadenca i americana de les cascades del Niàgara. Durant el curs, vaig conèixer una au pair de Polònia que vivia a dos minuts de casa meva i des d’ençà passem molt de temps juntes. I és que aquest país no te l’acabes!: si bé de ciutats boniques i amb encant com a Europa (de moment) no n’hem trobat, els paisatges d’aquesta terra són impressionants. Mai hauria imaginat que a Estats Units passaria tantes estones en contacte amb la natura com n’estic gaudint.

I ja van cinc mesos!, o el que seria el mateix: estiuejar a la casa del llac (exacte: com a les pel·lícules); el primer dia d’escola i els autobusos grocs; la rutina amb extra escolars; els matins lliures per a quedar amb els nous amics; Halloween i les llaminadures; Acció de Gràcies i Black Friday; aniversaris a la família d’acollida; Nadal i Cap d’Any!

De tot plegat destacaria que les primeres setmanes són complicades. Viure envoltat d’una llengua i cultura que no són les pròpies consumeix molta energia durant els primer dies, i malgrat trobar-me en un país de cultura occidental, les diferències són notables. Quan parlo amb la meva família via Skype ho tenen ben clar: no podem parlar de menjar. No vull dir que els tòpics sobre fast food siguin del tot certs, però la forma de menjar és diferent: almenys pel que fa a la família amb qui visc, la dieta es basa en poc o nul menjar fresc i aperitius entre àpats. En resum: m’he trobat a faltar els àpats de Nadal! A més a més, aquí les distàncies i els carrers són pensats per a moure’s en cotxe, malgrat viure enmig de boscos amb camins a banda i banda. Al principi se’m feia dur canviar els meus hàbits i deixar de fer servir cames i transport públic, però amb el temps he decidit fer cas a allò que diuen “When in Rome, do as the romans”.

Gràcies a les tecnologies i les xarxes socials, les sis hores de diferència de vegades no semblen tant. A més a més, acabaré els dies de festes de Nadal amb la visita dels meus pares i el meu germà, i un mes després el meu xicot volarà també cap aquí i celebrarem junts que ja em trobaré a meitat de camí! Quan fas d’au pair a Estats Units, tens opció d’allargar la teva estada sis, nou o dotze mesos més, tant amb la mateixa família com amb una de diferent, a un altre indret del país. Però el somni americà no està fet per a mi: si bé aquesta experiència està sent de les millors que he viscut fins ara, també tinc moltes ganes de tornar a la meva llar, amb energies renovades després d’un gran any sabàtic. Em sento molt afortunada d’haver tingut l’oportunitat de prendre’m aquest parèntesi. Els joves vivim en un constant “escull escull escull”, i prendre el nostre camí no s’hauria de basar sols en triar uns estudis i unes feines que, més o menys, ens permetin anar tirant. De vida en tindrem només una. Des que sóc aquí tinc encara més clar que avui dia tothom hauria de dedicar-se un temps per a si mateix lluny de la zona de confort. No sempre caldrà creuar un oceà.”

Publicat al Butlletí de gener de 2017

Maresmencs i maresmenques al món

😀Clara

🛫Mataró

🛬Mèxic

✅ Viatge alternatiu

Conèixer centre amèrica a partir de projectes

La Clara Francesch Roher és una mataronina de 23 anys que el febrer de l’any passat va marxar a Mèxic a implicar-se en projectes i conèixer de primera mà diferents situacions de conflicte.

On vas fer la teva estada?

La idea principal del meu viatge era començar a Mèxic i acabar a Colòmbia, amb els mesos que fos. Però vaig entrar a Mèxic i em vaig quedar a Mèxic, i després vaig anar 20 dies a Cuba. Però l’estada total del viatge va ser a Mèxic.

Quan vas arribar allà?

El 29 de febrer del 2016.

I que anaves a fer?

Anava a conèixer centro-amèrica a partir de projectes, la idea era de viatjar, però fer alguna cosa més.

Quin tipus de projectes?

No volia anar a través d’organitzacions que fan treball des d’aquí, ni macro organitzacions. Sinó projectes petits portats per la gent del lloc, que fossin les mateixes persones locals les que els tiressin endavant i que l’observació de les necessitat no l’hagués fet algú d’aquí, un agent extern, sinó la pròpia comunitat.

I com et poses en contacte amb aquests projectes?

Depèn. Per exemple el primer projecte on vaig estar la Clara, una amiga meva ja hi havia estat, hi havia estat quatre dies i m’havia dit que era molt potent, i vaig enviar un correu.

Quin projecte era aquest?

Era “La Casa del Migrant”, La 72, a Tenosique, a l’Estat de Tabasco, just a la frontera amb Guatemala. És el millor projecte on vaig estar. Està una zona on just al costat passa “La Bèstia” que és un tren de mercaderies que va cap al Nord de Mèxic, per arribar a les portes dels Estats Units.

La casa funciona al marge de la institució migratòria, l’Instituto Nacional de Migración, que ens l’hem d’imaginar com la mateixa institució de l’Estat Espanyol, que té unes polítiques que vulneren els drets humans, on hi ha també CIEs semblants als d’aquí, és a dir, centres d’internament d’estrangers on es tortura, es vulneren cada dia els Dret Humans… I “La Casa del Migrant” és l’alternativa (a l’estat de Tabasco) que funciona com un alberg on se’ls hi dona allotjament, menjar, assessorament legal per si volen començar a moure papers de refugi, cures bàsiques, etc.

A la casa sempre s’avisava si passava el tren, per que tot i que era molt perillós, també era el seu únic mitjà de transport per arribar fins allà, per que ells el que volen és arribar als Estats Units. Ens hem d’imaginar situacions molt violentes als països de residència, i quan la violència ja està tant normalitzada, les vies d’accés a una vida millor, encara que siguin per camins perillosos, són la millor alternativa. La majoria de gent venia d’Hondures i del Salvador, on les situacions de violència i de pobresa són extremes.

I com va ser el xoc cultural que vas viure?

Hi vam estar allà un més i mig i vaig anar com canviant moltes coses. La primera setmana – ho tinc calculat com per setmanes el com vaig anar funcionant – la primera setmana no podia estar a la casa, és a dir, hi anava, feia les meves funcions i pujava a la meva habitació i plorava. Però per que també allà treballes amb tot tipus de col·lectius infants, amb dones i homes amb trans.

Com era la situació de les persones transexuals allà?

A la casa on estava jo hi havia un lloc per elles i venien fugint d’Hondures o de El Salvador per que patien molta disciminació i violència.

Tornat al meu procés, la primera setmana va ser molt dura, estava amb la Rocío, la meva companya de viatge i ens vam donar molt de suport. I la segona setmana és com que vaig bloquejar totes les emocions i era “La Mujer de Hierro”: vaig a la feina, parlo amb al gent i que no m’afecti gaire el que m’estan explicant i això va ser un desastre a nivell emocional, i per força va canviar…Així que a la tercera setmana ja vaig… com diu el Che: “endurecerse sin perder jamás la ternura” i a més, entenent quin era el meu paper. Vaig estar treballant molt amb els infants i va ser una passada. Vaig acabar acceptant l’emoció i tenint compte de no fer un drama propi, per que el drama era seu (eh! senyoreta blanca-europea!).

I què fèieu al dia a dia allà?

Fèiem coses molt diferents. Per exemple: la primera setmana estàvem a la sala de comunicacions que hi ha tres ordinadors i a la sala d’infermeria. Per que vénen caminant! Creuen la frontera caminant! I és una frontera súper perillosa: hi ha segrestos, violacions, robatoris, etc. i són 60km caminant per carretera. Arriben amb els peus destrossats, insolacions… I quan arribaven fèiem cures bàsiques, i després passaven a les comunicacions. Era molt divertit, ja que tothom volia tenir l’ordinador per comunicar-se i explicar que estaven bé i només tenien 15 minuts per fer-ho (per que eren moltes persones a la casa) i sempre intentaven colar-se o enganyar-te.

També hi havia l’espai de les entrevistes. Quan entren les persones migrants a la casa, per poder atendre-les bé, se’ls hi fa una entrevista; on es pregunta qui són, d’on venen, com ha anat el camí, de quina situació fugen. És el moment en que reps la primera informació i així saps com has de tirar endavant amb la gestió del seu procés. Són moments molt intensos, molt durs, quan reps tota la informació del dolor continguda en vint minuts.

I com va anar la preparació de l’estada? Visats, permisos, vacunes?

Vacunes si, però visat no. Per que això t’ho donen si vas a fer una cosa en concret: estudis,treball… jo anava com a turista. El que si què ens demanaven és que per entrar a Mèxic has detenir un bitllet de sortida i nosaltres teníem un bitllet d’autobús per anar a Guatemala que japortàvem comprat des d’aquí. En un principi teníem per 3 mesos, però vam sortir i el vàremrenovar per 6 mesos més.

Alguna anècdota?

Vaig viure una manifestació que començava a Guatemala i acabava a la Casa, vam fer el mateix camí que feien les persones migrants des de Guatemala. Va ser molt dur! Vam arribar molt cansades. Però també va ser un punt molt guai de connexió i d’empatitzar. Li vaig posar cara al camí.

Hi ha un poble just a la frontera El Ceibo, on hi ha una bonica família que ajuda com pot a travessar la frontera d’una manera més segura, els acompanyen i han anat creant xarxa. El què va passar és que al 2006 es va aprovar un Pla que es diu el Frontera Sur. Que de tot el paper que havia assumit EEUU fent deportacions, un % molt elevat el va passar a fer Mèxic (que és super contradictori, per que és un país d’emigrants que marxen). I centren gran part d’aquesta tasca a la frontera sud. Hi ha molt de control, molta policia migratòria, detenen a persones i les tanquen durant temps sense deixar-los comunicar amb la família…

http://www.sinembargo.mx/opinion/25-03-2015/33074

Què vas fer després d’aquest projecte?

Aleshores me’n vaig anar a DF, que vam estar uns 10 dies que va coincidir que va haver la Caravana de Las Madres y Los Padres de los 43, del cas de “los estudiantes desaparecidos de Ayotzinapa” i també una Marxa feminista molt gran.

Notícia: http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2016/11/26/padres-de-los-43-

marchan-de-nuevo-exigen-justicia

També vam aprofitar per fer turisme, veure el museu de la Frida Khalo, i vam menjar mogollón! Tot seguit vam anar a la costa, a l’estat de Oaxaca, on vam estar dues setmanes. I d’allà vam baixar cap a Chiapas on vam anar a un alberg a Sant Cristobal de las Casas que era un allotjament per voluntaris. La nostra intenció era anar a fer d’observadores internacionals amb EZLN (Ejercito Zapatista d’Alliberament Nacional, EZLN).

Observadores internacionals?

Ara mateix a Chiapas, hi ha un conflicte de baixa intensitat (poc visibilitzat) i necessita tot el suport internacional que pugui, sinó les institucions mexicanes els enfonsen. Llavors porten a voluntàries per a fer d’observadores internacionals als campaments zapatistes, de manera que “no pot passar res” per que hi ha una persona estrangera que ho està documentant tot, fan de testimonis. Per tant en teoria, la policia i l’exercit mexicà no poden fer res, tot i que a la pràctica no és així. El Frayba és una organització de Dret Humans que gestiona els i les voluntàries internacionals, i terballa denunciant les vulneracions.

Web del Frayba: http://www.frayba.org.mx/

Com a voluntària has de portar una càmera, apuntar tot el que passi i presentar un informe.

I com va anar a les comunitats zapatistes?

Vam arribar a Chiapas un dissabte i teníem la trobada amb el Frayba dilluns per veure a quina comunitat ens destinava. al matí ens van fer una formació on ens explicaven la nostra funció, què podíem fer i què no podíem fer… i a la tarda ens deien el destí. El dimarts, et deixen un dia per anar a comprar tot, ja que a les comunitats no pots comprar res perquè les botigues que hi ha són de grups de partidistes i no zapatistes i si vas a fer d’observadora et demanen que no compris allà. El dimecres vam anar al Caracol, que és l’òrgan que ha d’acceptar la teva entrada a la comunitat, i ens van dir que no podíem passar perquè no necessitaven observadors aquella setmana. Llavors ens vam dirigir al Frayba una altra vegada, que ens enviava a l’endemà mateix a una altra comunitat, a Aguaclara que estava enplena selva. I a mi em va agafar por i vaig decidir que no aniria. I va ser quan em vaig separar de la Rocío.

I què vas fer?

Em vaig queda a l’alberg a esperar una altra oportunitat. Aquella tarda vaig estar parlant amb una noia que em va explicar que estava treballant en una organització de dones indígenes que ajudaven en els parts. I jo li vaig dir: pues mañana te acompaño! I al dia següent vaig anar a Yach’il Antzetic que és una llar comunitària de dones que ofereixen el servei de part a persones amb pocs recursos econòmics de manera gratuïta. I es financien de fer aquest servei de parts naturals a dones que si que ho poden pagar. Ja que en el sistema sanitari oficial pot passar perfectament que sense el teu consentiment et facin un lligament de trompes de Fal·lopi o que tots els parts sigui per cesària.

https://www.facebook.com/yachil.hogarcomunitario?fref=ts

Vaig anar a parlar amb elles i em van dir que si em comprometia un mes hi podia anar a participar.

Què vas fer allà?

Vaig aprendre moltes coses sobre els parts, en vaig veure dos en directa i vaig tenir un nadó acabat de néixer als meus braços. També fèiem tallers on produíem coses que es venien i d’aquesta manera les dones aconseguien indepedència econòmica: què? Que us han dit que només podeu cosir? Doncs anem a cosir molt per guanyar diners.

I els tallers també s’aprofitaven els tallers per parlar de manera informal temes sobrefeminisme molt bàsics: no és no (consentiment), detectar situacions de violència, desigualtats dins l’espai domèstic, veure patrons o conductes masculines…i tot això mentre teixien.

En els parts hi havia moltes coses a tenir en compte, sobretot a nivell emocional, com fer massatges, com relaxar-les, quin tipus d’acompanyament has de fer tu…se’ls hi donaven unes infusions que els hi anaven bé i només podies estar allà, el primera línia, si havies generat un vincle amb la dona, sinó potser estaves escalfant l’aigua de la infusió. Molt diferent a com seria un part a l’hospital de Mataró.

El fet d’esperar-me va ser molt guai, per que no hi havia res pensat, ni normal, jo anava fent i em va agradar molt la Clara que estava veient, mentre anava fent i trobant-me coses diferents. A mi no m’havia passat pel cap que jo pogués anar a fer una cosa així. I després del mes si que vaig anar a fer una observació ales comunitats zapatistes. Vaig anar a

La Realidad, al municipio de las Margaritas, que és un Caracol, de fet és el primer Caracol que es va crear; ara ja n’hi ha cinc, i és on es reuneixen las Juntas de Buen Gobierno, els espais d’assemblea del propi Moviment Zapatista. És una revolució viva, està passant, i observar-ho és molt interessant. Van al seu ritme, “Lento, pero avanzo”. Em va agradar poder-ho veure, deixar de banda el: això ho faria d’una altra manera, per aprendre que no és la meva revolució, i que no puc entendre quina és la seva realitat, i per tant, la meva màxima ha de ser la solidaritat.

De Chiapas, volia baixar cap a baix, però hi va haver una vaga de mestres i aquests estaven bloquejant totes les carreteres, així que vaig decidir anar cap a Cuba on em vaig trobar uns amics.

Com ha sigut la tornada?

No ho sé. Crec que encara no he tornat… vaig tornar el 30 de juliol del 2016. Al tornar em costava molt explicar-li a al gent què havia viscut i tenia la sensació que la gent no ho entendria i no volia ser la pesada del viatge. M’ho vull guardar per mi, m’agrada molt anar traient els records així poc a poc però no em ve de gust per exemple fer una xerrada sobre els Zapatistes. Només puc explicar la meva experiència i és només meva. Han estat 5 mesos, però al meu cap es com si haguessin estat 3 anys.

Publicat al Butlletí de febrer de 2017

Maresmencs i maresmenques al món

😀Laia

🛫Cabrils

🛬Finlàndia

✅ Viure

Viure a menys 25 graus sota cero

Laia Volart, una jove de 21 anys de Cabrils ens explica com va ser l’experiència d’arribar per anar a viure a una terra amb un temperatura de menys 25 graus sota cero.

A l’hora de mudar-me a un altre indret trobo interessant fer posta en comú de diversos factors per a decidir-me: l’entorn, l’essència, i profit a nivell personal, objectius i oportunitats. Anteriorment, vaig mudar-me a Escòcia per motius semblants als actuals, encara que l’estada a les Highlands fou més enfocada a nivell professional que formatiu.

Vaig arribar a Finlàndia, el meu tercer país de residència fins avui dia, als inicis de gener d’aquest nou any; la regió em va rebre amb les temperatures més fredes de tot l’hivern fins avui: -25ºC. Per a una persona provinent del sud d’Europa pot ésser un xoc ambiental. Tot i així, ja venia predisposada i amb ganes d’experimentar aquest contrast de temperatures i, encara que costava estar més de 15 minuts al carrer sense que se t’adormís la cara, em va agradar.

Acabar la carrera de Turisme era el meu objectiu principal; últim any, últim semestre, treball final de carrera i poques assignatures: combinació ideal! No vaig fer cas de l’oferta d’allotjament de la universitat receptora i vaig anar pel meu compte cercant allotjament amb la meva parella d’Hongria, qui es mudava amb mi des d’Escòcia a treballar.

Vam adonar-nos, però, que el pis que vam contractar era il·legal i no podíem registrar-nos a l’oficina de la zona ni, per tant, obrir compta bancària i començar de manera legal a Finlàndia. Em trobava sola fins que la parella arribés al cap de dues setmanes i, amb tots els tràmits de per mig per la universitat, l’adaptació al nou país de residència i aquest imprevist em van fer anar de bòlit durant uns quants dies. Però no hi ha res impossible i tot són obstacles a superar, i amb una mica d’organització i dedicació me’n vaig sortir i avui dia ens trobem perfectament instal·lats al nou pis.

A més a més, gràcies a l’experiència obtinguda al restaurant on treballava a les Highlands (on també vaig conèixer la parella) he aconseguit treball a mitja jornada (i en un futur a jornada completa) compaginable amb els estudis actuals i de durada indefinida en un nou restaurant dedicat a l’alimentació orgànica i ecològica; fins i tot els vins i la resta de begudes ho són, és fantàstic!

Tot ha anat fluint de manera adequada i ara que ja ens trobem instal·lats aquí Hèlsinki, començarem a planejar de cara a l’any que ve la pròxima destinació professional a… Nova Zelanda, Islàndia o Canadà. Sense oblidar-nos, es clar, de gaudir del present i del que aquest país té a oferir en termes de natura, educació, sostenibilitat, alimentació i professionalment parlant, que no és poc… És tan diferent al sud d’Europa!

El nivell de vida, però, és molt alt, cal afegir. O t’ajuden els pares, tens diners estalviats o has de treballar per a poder gaudir de l’estada. M’acomiado afegint que tenim moltes ganes de seguir creixent i experimentant, així com viatjant fins a trobar un indret on diguem: aquí ens volem quedar! Ara però, a gaudir de la joventut i la facilitat de la que gaudim per a moure’ns, ja tindrem temps de quedar-nos en algun indret!

Publicat al Butlletí de març de 2017

Maresmencs i maresmenques al món

😀Irene

🛫Alella

🛬Colòmbia

✅ Cooperació internacional

D’Alella a Colòmbia

Irene Mayol, una jove de 22 anys d’Alella ens explica com va ser la seva experiència amb la beca de cooperació Ruta per diferents ciutats i pobles de Colòmbia, a la capital (Bogotà) i a la província del Meta.

Quan vas arribar?

Vaig fer l’ estada durant gairebé un mes. Vaig arribar a finals de juliol i vaig marxar a finals d’agost.

Què vas anar a fer?

Vaig anar- hi formant par d’un projecte engegat per l’Ajuntament del meu poble, que cada any beca a dos joves de de la regidoria de Cooperació, per anar a fer una estada solidària a un país on hi ha projectes iniciats per ONG’s. Hi vaig anar acompanyada de 3 persones més.

En el meu cas, vaig anar a realitzar un reportatge audiovisual sobre la tasca que fan algunes entitats defensores dels drets humans en zones rurals i amb població camperola, en el context del conflicte armat.

Què estàs fent?

A nivell pràctic vaig realitzar una ruta per la província del Meta, una província totalment rural, on vaig anar coneixent la xarxa d’organitzacions que treballen per conscienciar i fer respectar els drets humans dels camperols/es. Durant la meva ruta vaig anar gravant i documentant entrevistes i imatges sobre com afectava el conflicte a la població camperola.

Que vas fer abans de marxar? Visat, permisos, recerca de feina…

Abans de marxar vaig realitzar un mes de formacions sobre el context social, cultural i històric del país; ja que la nostra tasca allà requeria coneixements previs sobre el país. A banda d’això i la compra del bitllet, la ONG Catalana que estava en contacte amb les entitats Colombianes va encarregar-se de tramitar tota la documentació necessària per poder viatjar.

Quines dificultat s has trobat?

Tot el procés abans de marxar va resultar molt senzill, ja que vaig estar recolzada en tot moment per la ONG i les organitzacions d’acollida Colombianes, que em van fer de suport i de guia en tot moment. Tots els dubtes i problemes que se’m van plantejar van ser resolts per aquestes organitzacions.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Aconsello molt viatjar a Colòmbia, un país amb moltes realitats i contrastos dins seu i també moltes diferències amb el nostre país.

Per poder veure bé tots aquests contrastos, recomano viatjar fent voluntariat, amb alguna organització o entitat que treballi en diferents zones del país. D

d’aquesta manera podem tenir contacte directe amb la gent, la realitat i les característiques de Colòmbia. Penso que és clau informar-se sobre el país i el context, ja que ajuda molt a situar-se un cop allà.

Quins motius et van fer marxar?

Vaig voler marxar perquè estava molt interessada en el context social i polític del país, perquè tenia molt interès en conèixer diferents formes de vida i punts de vista sobre el món. A nivell geogràfic, sempre he sigut una enamorada de l’Amèrica Llatina, i volia conèixer també els paisatges d’aquella zona.

Com vius l’experiència fins al moment?

Vaig gaudir-ho moltíssim, és una experiència que et canvia el punt de vista, que et fa pensar i reflexionar sobre la teva realitat i la manera d’entendre el món que t’envolta. Vaig poder conèixer persones i llocs que no havia imaginat mai.

Quins aspectes hi destaques?

Destaco molt la oportunitat d’entendre i viure les conseqüències del conflicte armat de Colòmbia, poder sentir relats verídics sobre la vida dels camperols/es i apropar-me a la seva realitat. Tot això em va enriquir moltíssim.

Recomanes a joves marxar a aquest país? Per què?

Ho recomano moltíssim, ja sigui un mes, mig any o un any; sigui com sigui, viatjar et fa més ric/a i més savi/a. Penso que qualsevol país on vulguis anar t’aportarà alguna cosa, sempre t’enduus alguna cosa d’allà on viatges, i si a més pots dedicar-te a fer allò que més t’agrada, vagis on vagis, encara serà millor.

Publicat al Butlletí de abril de 2017