Maresmencs i maresmenques al món

24 abril 2023

😀Samuel

🛫 Premià de Dalt

🛬Xina

✅ Feina

Samuel Rodríguez, un any a la Xina treballant com entrenador de bàsquet

El passat 6 d’abril de 2022 vam tenir entrevistar el Samuel Rodríguez, un jove de Premià de Dalt que al 2020 ens va explicar la seva experiència participant a una Formació Internacional d’Erasmus +. Dos anys més tard el seu esperit viatger continua vent en popa, i aquest cop ens comparteix la seva vivència treballant com a entrenador de bàsquet durant un any a la Xina.

Què et va portar a la Xina?

Potser l’experiència. El tema de viatjar, una cultura diferent, de descobrir món, i conèixer un idioma tan diferent i tan interessant com és el xinès. Bàsicament m’hi va portar la feina. Estava treballant d’entrenador de bàsquet a Vilassar de Mar, i un company entrenador havia estat a la Xina prèviament. Li va agradar l’experiència i em va comentar que buscàven gent jove d’Europa que parlès anglès per treballar amb nens petits, i que si m’interessava. A través de contactes vaig arribar allà.

En què consistia la feina?

Estava a una acadèmia, que tenia col·laboració amb escoles i llogava pistes a la ciutat. L’estructura era la següent: de dilluns a divendres els entrenadors internacionals anàvem a diferents escoles, erem dos espanyols i un serbi. Anàvem a fer classes amb l’equivalent a 5è i 6è de primària d’aquí. Era una escola internacional privada que a part de fer bàsquet en anglès també feia altres assignatures en anglès amb professors internacionals. Pels infants del campus esportiu comptar amb entrenadors internacionals és una bona manera de preparar el nen o nena per conèixer i acceptar altres cultures diferents a la seva. Obrir els ulls al món. A part de la millora de la llengua anglesa.

A quina ciutat vas anar?

Vaig anar a Hangzhou, que està a l’est de la Xina, molt proper a Shanghai. És una ciutat d’uns 11 milions de persones que està prou bé, considerada de les més grans de la Xina, a nivell de tecnologia, de qualitat de vida, de mercat.. Per exemple, Alibaba té la seu a Hangzhou. És com un hub internacional pel que fa al comerç electrònic. És una ciutat que és molt avançada, però també destaca pel fet que combina la part de cultura més antiga, com els temples, els parcs… amb tot el que ens ve al cap amb la tecnologia més avançada. Pots estar a una megaurbe, i girar el cap i trobar-te en un llac on sona música tradicional xinesa

Què tal la integració en el dia a dia allà?

Al principi va ser complicada. Quan arribes a un lloc i estàs fora de la teva zona de confort, amics, familia, llengua… és complicat. I a la Xina és com fer-ho multiplicat per 5. Però mica en mica t’espaviles. Agafes paraules clau, aprens quin tren has d’agafar per anar a l’escola… automatismes que s’aprenen de manera natural.

Vas aprendre la llengua?

Sí, puc parlar xinès. No en sabia d’abans, vaig aprendre coses bàsiques gràcies a tutorials de YouTube. Un cop allà, vaig començar a aplicar el poc que sabia, però ningú m’entenia!
El xinès és un idioma on cada paraula té 4 tons. I depèn de com entonis una paraula pot tenir un significat completament diferent. Però al estar allà mica en mica agafes els tons i el significat de les paraules.

Quines altres activitats feies apart de la feina?

Bàsicament la vida allà era com aquí: normal. Fora del treball quedava amb amics. M’agrada molt la fotografia, i com que Hangzhou té un llac molt impressionant, el llac de l’oest, agafava la càmera i la moto i em perdia pel llac a fer fotos. Així m’endinsava a parts de la ciutat que desconeixia, parlava amb gent…

I què tal la conducció per allà?

Molt diferent d’aquí. És un caos, és interessant. Hi havia molta gent, moltes motos… Hi havia un carril només per e-bikes. Però en aquest carril hi podies trobar motos normals, e-bikes, bicicletes, gent amb carros… i al mateix temps gent que anava en contra direcció… Era com una prova de circuit on havies d’estar molt alerta. Era complicat al principi, però al final haver d’estar tota l’estona en tensió al final desgasta. Allà el vehicle principal és la moto electrica, l’e-bike, carregar la bateria de la moto potser et costava 1 cèntim.

Els teus amics eren internacionals o locals?

Mig-mig. Pel tema del Covid, molta gent internacional va marxar de la Xina, i va arribar un punt en que no es podia entrar al país si no eres familiar o si tenies visat de treball. No hi havia turistes ni estudiants. I la visa de treball era difícil que te la concedissin. Tot i així vaig trobar un grup d’amics internacionals, sobretot de llatinoamerica, d’Estats Units i UK.

Com vas viure el Covid allà?

La veritat és que molt tranquil. Quan vaig arribar a la Xina vaig haver de fer quarantena durant dues setmanes, en un hotel del govern. Un cop feta, vaig fer vida normal, només feiem servir la mascareta al transport públic. Pel que fa a les vacunes em vaig vacunar allà, em van enviar un comunicat oferint-me l’opció. Estan molt ben organitzats, tot ho fan molt ràpid. Si es donava un cas de Covid en alguna població, ho controlaven molt bé.

Vas viure algun xoc cultural?

A nivell cultural veus moltes diferències entre occident i orient. Per exemple, la manera de fer servir la lògica, el plantejament de les solucions, la manera de raonar, de comunicar…Per exemple a la feina, quan es brinda, el got sempre ha d’anar per sota del cap, així li estàs mostrant respecte. És una cultura molt tradicional. O quan encaixem les mans, el meu cos ha d’estar més avall que el seu, és
com mostrar el rang de poders. D’altra banda, la Xina està molt avançada a nivell tecnològic en comparació amb Europa. En el dia a dia allà no portava ni claus ni moneder, ho feia absolutament tot a través del mòbil. Per agafar el tren feia servir una aplicació, Alipay, que escaneja un codi. WeChat i Alipay son les dues aplicacions per excel·lència a la Xina, amb les que ho pots fer tot. WeChat és com un Instagram, un Twitter i un Facebook tot junt. La vida allà era molt còmode, ara, si es perd el mòbil, estàs fotut.

Per què vas decidir tornar?

Bàsicament vaig anar allà per viure una experiència. Em vaig graduar en Turisme i amb el tema del Covid ningú viatjava per oci, i en no tenir experiència en el meu camp vaig pensar que seria una bona manera d’aprendre. En comptes d’estar a casa un any sense saber què fer, vaig passar un any a la Xina a aprendre de l’idioma, de la cultura, per viure noves experiències.
Treballar d’entrenador et dóna eines de comunicació, de lideratge, d’adaptació a diferents perfils de gent… que poden ser eines molt útils de cara al futur laboral. Vaig arribar al desembre ja que des de casa em deien que estava tot molt millor, que començava a arrencar… i vaig pensar que era un bon moment per tornar. Després d’estar uns mesos aquí he decidit marxar a Budapest per treballar a una agència de viatges online. Com que no trobava feina per Catalunya, i soc jove i tinc ganes de viatjar, he decidit continuar a l’estranger.

Què li diries a una persona que tingui ganes de fer un projecte llarg a la Xina?

Ment oberta, moltes ganes i amb molta força. La Xina és olt interessant, però no és fàcil al començament. Sempre que emprens un viatge tens al cap unes expectatives, et fas la teva pel·lícula, i sempre sol ser diferent del que et pensaves. Allà l’anglès el parla molt poca gent, sobretot els joves. Segons la meva experiència, la gent més gran no el parla. Així que l’idioma també és un aspecte a tenir en compte,

Si vols recuperar l’experiència que el Samuel ens va compartir el 2020 participant en una
formació internacional al Regne Unit la pots llegir a: https://bit.ly/3bFceg4

Publicat al Butlletí de juliol de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

24 abril 2023

😀David

🛫 Premià de Dalt

🛬Dinamarca, Balcans i Turquia

✅ Estudis

↪MENÚ

Aprenentatge vivencial en ruta a través de la convivència

El passat 6 d’abril de 2022 el David Casanovas (D), un jove de Premià de Dalt, acompanyat per en Tomasso (T) i la Fernanda (F), d’Itàlia i de Xile respectivament, ens van explicar en què consisteixen els estudis DNS – The Teacher Training College de Dinamarca.

En què consisteixen els estudis a DNS?

D: Estem fent una educació de 4 anys a DNS, on aprens bàsicament pedagogia per ser professors i professores, però es fa d’una manera una mica alternativa. Entre les 12 persones que formem la classe hem comprat un autobús, que hem equipat posant llits, una cuina i una tauleta. Els 4 primers mesos de l’educació hem viatjat des de Dinamarca fins a Turquia. Hem après de cultura, tradició, sistema educatiu, sistema sanitari i altres temes en funció de l’interès de cadascú. Per exemple, si hi ha un grup que vol aprendre sobre gènere, prejudicis i cultura islàmica a Turquia, se separa de l’autobús i se’n va a conviure durant un període d’uns deu dies amb una família local per tractar aquesta temàtica. En retornar a l’autobús tot el que s’ha après es comparteix amb la resta de companys/es que han anat a investigar sobre una temàtica diferent.

Així, no es tracta d’un aprenentatge individual, sinó que és un aprenentatge cooperatiu. A mesura que es va fent el viatge, també cursem els estudis, que han d’anar avançant. Algunes assignatures estan especialitzades en pedagogia; les que hem fet durant la ruta estaven basades en alguna temàtica rellevant durant el viatge. Per exemple l’assignatura “Big issues of our time”, Història del món, i “World Studies”.

T: La Fernanda i jo vam investigar en un poble parlant amb la gent local sobre l’efecte de la pandèmia en la societat, en com van canviar les relacions socials. Era un poble de menys de 200 persones

Quin impacte va tenir la pandèmia en aquest poble?

T: Hi havia molta solidaritat. Si hi havia un cas de COVID, es reunien i es donaven suport els uns als altres. En aquell petit racó realment no va afectar de manera greu, pel que vam veure. La població estava molt preocupada pel problema amb l’economia
D: El primer dia 1 euro corresponia a 8 lliures turques. Una setmana més tard, 1 euro valia 15 lliures. En aquell període les decisions polítiques van fer que la moneda caigués en picat, i això va generar un impacte. Per la situació econòmica preferien que si hi havia algú amb coronavirus, amagar-lo, per mantenir la feina i així cobrir les seves necessitats bàsiques. El que volem remarcar és que el que hem experimentat és de 3 ciutats de Turquia, per a res representa tot el país. Hem estat a Lüleburgaz, Silivri i Ayvalık, que són les tres ciutats de la zona que es consideren de caràcter més europeu per les que vam poder fer el viatge.

Quina és la ruta que vau seguir?

T: Vam començar des d’Europa, fent una investigació als Balcans sobre la Guerra de Iugoslàvia. Ens vam separar en petits grups: uns van anar a Sèrbia, altres a Bòsnia, altres van passar per Kosovo, que estan en aquest conflicte que no és considerat com un país per altres països europeus, i per altres sí. Aquest fet ens va fer comprendre el priviligi que tenen algunes nacionalitats.
F: Quan estàvem als Balcans ens vam separar en minigrups i vam fer autoestop, des de Zagreb, Croàcia, fins a Sofia, Bulgària. Durant 5 dies vam estar viatjant en autoestop, sense el bus. I aquesta és una altra de les maneres d’investigar. El nostre objectiu és no anar a hotels. Sinó parar en un lloc i preguntar a la gent si ens poden acollir a casa seva. I així poder connectar-nos amb les persones.

Conduíeu vosaltres l’autobús?

D: Vam seleccionar a dos conductors de la classe, que van haver d’estudiar pel carnet de conduir autobusos, jo vaig ser un d’ells. Com que no podia conduir a Europa, uns professors de l’escola, que sí que podien, van conduir fins a Turquia.

Algú de vosaltres tenia coneixements de mecànica?

D: Jo vaig estudiar enginyeria de l’aeronavegació, i també vaig haver d’estudiar la mecànica de l’autobús. Una altra de les meves companyes també va haver d’estudiar més o menys la mateixa mecànica: els frens, el motor… i ho anàvem comentant. I la professora que tenia més experiència també ens ajudava a entendre el funcionament.
F: Quan estavem a Croàcia vam tenir un problema amb l’autobús. Com que som un equip, vam anar tots junts al taller mecànic per aprendre tots plegats a tenir cura del bus i a identificar què s’havia espatllat.

Després de l’aprenentatge en ruta, en quin punt us trobeu?

D: Ara justament després d’aquests 4 mesos de viatge tenim 2 mesos on fem el que s’anomena “Bringing to the public”. Les assignatures que ara estem estudiant són tècniques de comunicació. Avui, per exemple, hem anat a l’escola de La Salle, de Premià de Mar, i hem estat fent presentacions, jocs relacionats amb els prejudicis i l’educació, perquè reflexionessin i donessin la seva opció. Aquí és on hem d’aprendre a comunicar-nos i a escoltar com es connecten les altres persones i involucrar-les en el procés.

I com ha anat la sessió?

T: Estem aprenent a comunicar-nos. La comunicació no és només la paraula, és també el gest, el llenguatge corporal… ha anat molt bé. La nostra tasca és acceptar totes les opinions i aprendre a veure les coses des de diferents perspectives.
D: Intentem no fer una presentació on estem parlant tota l’estona, sinó que siguin ells i elles els i les protagonistes de les activitats que els portem. Generem debats, i fem de mediadors/es. Amb els nens, escoltant-los de vegades vèiem que els faltava motivació per l’estudi, hi havia pressió per les notes. Vam plantejar la següent frase: “Sento que les notes representen el meu aprenentatge”. Si tu estaves d’acord, feies un pas cap endavant. Si no, mantenies la posició. Molts nens i nenes estaven d’acord amb aquesta frase.
F: A l’institut d’un poble de Grècia també ens van explicar l’enorme pressió que senten els estudiants per passar l’examen de la selectivitat d’allà per després accedir a la universitat. Et fa plantejar si el sistema educatiu està plantejat perquè els estudiants adquireixin coneixements o només per les notes.
T: M’agradaria parlar també de les persones en situació de refugi. Duia a terme una investigació amb un grup de refugiats a Izmir, a Turquia. Pots sentir sobre històries de refugiats, és clar, però quan veus amb els teus ulls la dura condició de vida d’aquestes persones és quan t’adones del nostre privilegi com a ciutadans europeus, quan travessem les fronteres. Els infants que vaig veure al camp no anaven a l’escola, no tenien aigua, i lluitaven per aconseguir menjar. Una realitat completament diferent dels infants que hem vist aquí a Europa.

Com va néixer DNS?

D: Va començar l’any 1971 on un grup de 8 amics van agafar una caravana i se’n van anar a viatjar pel món. Quan van retornar es van adonar que tot continuava igual al seu voltant, però alguna cosa havia succeït al seu interior, ja no podien veure les coses de la mateixa manera. Aleshores t’entra ràbia, impotència, que es pot fer servir per crear diferents maneres d’educació o per fer arribar aquest coneixement a altres persones i així, crear una xarxa de solidaritat. L’esperit crític és quelcom que es promou molt en aquests estudis. Des del 1971 fins ara cada any hi ha
hagut diferents generacions passant per aquests cursos. Nosaltres formem part de l’equip 21 (vam començar el 2021) i les persones del grup sempre som les mateixes.

És molt car estudiar aquesta carrera?

D: La carrera, per poder començar, té un cost de 10.000€. Pots anar-hi un any abans i fer el que s’anomena “saving up”. Des de l’escola t’ajuden a trobar una feina per poder-te finançar la carrera, que és el que vaig fer jo. Ara hem fet el viatge de 4 mesos, en tenim 2 mesos de portar-ho al públic i a continuació tenim 3 mesos més de “saving up”. Així, dins de la mateixa educació hi ha períodes en què treballes per finançar-te l’any següent.

D’on sou, les 12 persones que formeu part de l’equip 21?

D: D’Itàlia, Lituània, Hongria, Romania i Alemanya, França, Croàcia, de Xile, amb nacionalitat Espanyola, i jo d’aquí. Tenim entre 18 i 27 anys. La qüestió amb l’edat, quan estàs en l’equip, és quelcom que desapareix. El que valorem els uns dels altres són les fortaleses, les debilitats, el fet de cooperar.

Per a més informació sobre els estudis a DNS:
Es pot consultar la pàgina web https://www.dns-tvind.dk
Compte d’Instagram: https://www.instagram.com/dnsteachertraining

Publicat al Butlletí de juny de 2022

Maresmencs i maresmenques al món

19 juliol 2022

😀Mireia

🛫 Argentona

🛬Mòn

✅ Feina

↪MENÚ

Treballant i viatjant pel món, l’experiència de l’argentonina Mireia García.

Hola! El meu nom és Mireia García i sóc d’Argentona. Ara mateix tinc 25 anys, però tenia 22 quan vaig començar a treballar viatjant pel món. Sempre he tingut la motivació i la curiositat per conèixer nous llocs i diferents cultures, així que des de sempre he intentat viatjar tot el que he pogut. En un principi els meus viatges eren a llocs propers, dins de Catalunya, ja que no tenia molts mitjans per poder anar molt més lluny.

Amb la meva família sí que vaig tenir l’oportunitat de sortir alguns cops fora d’Espanya, però eren només a països veïns com Andorra, França o Portugal.

El meu camí a la vida viatgera va començar quan vaig trobar una oferta de treball com a fotògrafa en vaixell de creuer. Jo encara estava acabant d’estudiar el cicle formatiu de Grau Superior en Fotografia Artística, però igualment vaig enviar el meu currículum per intentar-ho.

Mentre esperava una resposta a aquesta oferta de treball, també vaig començar a explorar altres alternatives per a viatjar i treballar al mateix moment així que vaig fer una recerca amb les diferents opcions que tenia. En aquell moment, el meu germà estava en Suïssa treballant com Au-pair, que també era una de les meves opcions per a viatjar fora, així que em vaig decidir a intentar també aquesta opció.

Durant aquesta recerca, em van citar en Madrid per a fer una entrevista de treball per a l’oferta a la qual vaig enviar el meu currículum per treballar com a fotògrafa en vaixell de creuers, així que hi vaig anar i vaig realitzar l’entrevista.

Mentrestant jo continuava buscant una família per a fer d’Au-pair fins que vaig trobar una en Londres per anar-hi en Setembre i quedar-me allà fins al Juny següent.

Per a la meva sorpresa, just abans de confirmar amb aquesta família, vaig rebre un correu informant-me que havia sigut acceptada per a treballar com a fotògrafa així que no vaig dubtar ni un moment en començar a preparar-me per anar-me’n a treballar als creuers.

Jo no tenia cap coneixement de com funcionava aquest tipus de treball, ni que havia de fer, ni res… Així que l’empresa em va ajudar bastant a preparar-me per al viatge.

Per a treballar en vaixell de creuer es necessiten uns cursos específics que es diuen MSCW (STCW en anglès), que serveixen per a preparar-te per a situacions d’emergència, seguretat, etc. Aquests cursos no són gratuïts, així que va ser una inversió que vaig haver de fer en un principi, a més d’unes proves mèdiques que et demanen i una llibreta marítima semblant al passaport, però per a mariners.

Era tot un procés que s’havia de fer per a poder treballar com a marinera en qualsevol vaixell i també específic per al vaixell de creuers, que s’ha de fer pas a pas per aconseguir-ho tot. A mi em va portar més o menys dos mesos per a estar preparada del tot per a poder embarcar.

A finals de novembre del 2017 ja tenia quasi tots els documents que necessitava, així que em van assignar la meva data d’embarcament per al meu primer contracte de treball, el 8 de desembre del 2017 en Panamà, per a embarcar a un vaixell que estava fent una ruta pel mar del Carib.

Al principi vaig sentir por. La decisió de deixar la meva família i els meus amics i anar-me’n fora jo sola era una decisió que em va costar molt de prendre, sobretot per ser una noia tan jove viatjant sola a un lloc desconegut. Vaig haver de ficar molta força de voluntat i pensar positivament per poder fer aquest pas, ja que si no ens atrevim a fer les coses que ens donen por, mai farem res. El més difícil de tot, és el primer pas de sortir de la nostra zona de confort, un cop fet, el camí es comença a tornar a poc a poc més fàcil.

Per a viatjar a Panamà es necessita una Visa que realment és fàcil d’aconseguir, encara que a mi me la va aconseguir l’empresa. Vaig passar allà 5 mesos en els quals vaig tenir l’oportunitat de conèixer diferents països i illes del centre d’Amèrica. Una de les millors experiències que he pogut realitzar, ja que d’altra forma, potser no podria haver conegut tants llocs diferents.

No mentiré dient que tot va ser fàcil. El principi va ser molt difícil, ja que estava molt lluny de casa i no coneixia a ningú allà. Em vaig sentir sola en un lloc estrany, però em vaig adonar que realment això és el que succeeix sempre que comences qualsevol cosa, així que només havia d’aprendre i, amb el temps, em vaig acostumar a aquest nou estil de vida. Vaig madurar molt, ja que ara totes les decisions les havia de prendre jo i havia d’aprendre a viure sola.

Treballar en vaixell de creuer em va donar l’oportunitat de conèixer persones de tot el món, amb diferents cultures, religions, costums, formes de veure la vida… I tot això em va obrir molt la ment. Vaig sentir que casa meva podia ser el món sencer, i que anés on anés sempre em podria sentir a gust. Vaig aprendre que realment no importa a on estiguis, el que realment importava era el que jo volia fer, com em sentia i què era el que necessitava, que la vida està plena d’oportunitats per a poder fer el que realment volem fer i que els impediments només ens els posem nosaltres mateixos.

Després d’aquests 5 mesos vaig tornar a casa. El que més havia trobat a faltar, a part de la meva família i els meus amics, era el menjar de casa. En cap altre lloc del món es menja com en casa.

Mai vaig deixar de viatjar, inclòs quan estava de vacances en casa, aprofitava per a fer viatges a altres llocs que no s’arriba amb vaixell.

Vaig continuar treballant en vaixells de creuers fins març del 2020, així que he tingut l’oportunitat de recórrer gran part del nord i sud d’Europa, una miqueta d’Àfrica i les Illes Canàries, i el centre d’Amèrica. No he deixat de treballar en vaixells de creuers perquè volgués, sinó perquè han deixat de funcionar temporalment

Jo estava un altre cop en el mar del Carib quan van prendre la decisió de parar tot el funcionament dels creuers. Així que estava un altre cop en Panamà, el lloc on va començar la meva història. Em feia una mica de por tornar a Espanya, ja que no hi havia vols directes des de Panamà i estaven cancel·lant tots els vols des d’Amèrica i les fronteres d’Europa havien tancat, així que vaig prendre la decisió de viatjar a Brasil, d’on és la meva parella actual, que també treballa en vaixells de creuer, per reunir-me amb ell.

Junts durant tota la quarantena i amb aquesta situació, vam decidir començar un projecte en el qual poguéssim ajudar a altres persones a trobar la seva manera de viure viatjant o a fer els seus viatges personals fora, ja que sempre que parlem amb algú sempre ens fan les mateixes preguntes sobre tots els llocs que hem visitat i hem conegut. Aquest projecte va rebre el nom de Mundeaderos (www.mundeaderos.com). Actualment continuem treballant amb aquestprojecte, ja que amb tota la nostra experiència hem après moltes coses de diferents llocs i creiem en la possibilitat de poder fer el que volem sense limitacions.

Personalment, recomano viatjar, sortir a conèixer el món, i adonar-te del que vols fer amb el teu futur, en què vols invertir el teu temps, ja que això serà el preu més car que pagaràs en la vida. Viatjar és molt més fàcil del que realment pensem i existeixen moltes oportunitats diferents.

La por al que és desconegut és molt comú en totes les persones, la diferència és com cadascú afronta aquesta por. Pots deixar que la teva por t’impedeixi fer coses i quan ja sigui tard t’adonis de l’oportunitat que no vas aprofitar per causa de la por, o pots agafar la por de la mà i portarla amb tu en totes les teves aventures. Sigui viatjant o ficant en casa, la por és un sentiment que viu constantment en les nostres vides.

Durant tot el meu recorregut i encara avui dia continuo sentint por en moltes coses, però m’he adonat que el que realment importa és el temps i en què el gastem, ja que mai sabem que pot passar en el futur.

Amb això vull terminar dient-vos el que a mi m’hagués agradat que em diguessin en el moment en què vaig decidir sortir de la meva zona de confort i és: Encara que ara dubtis del que estàs fent creu-me, que aquesta és la millor decisió que prendràs en la vida, i que un cop surtis, podràs tornar a entrar i sortir quan vulguis i els cops que vulguis. Que aquesta decisió serà la que et portarà a aprendre qui ets, que vols, i a on vas. Que el camí serà difícil, de vegades molt difícil, però que sempre tiraràs endavant i superaràs tot el que vingui perquè, encara que no ho creguis ara, ets capaç.

Segueix el blog de viatges https://mundeaderos.com Hi trobaràs podcasts i article sobre els viatges que la Mireia i el Felipe han fet arreu del món.

Publicat al Butlletí de gener del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

19 juliol 2022

😀Núria

🛫 Vilassar de Dalt

🛬Itàlia

✅ Estudis

↪MENÚ

La Núria, de Vilassar de Dalt, ens comparteix com va ser la seva experiència universitària fent un Erasmus a Bologna.

Hola! Sóc la Núria, de Vilassar de Dalt. Vaig fer un màster Erasmus Mundus en Psicologia del Treball, les Organitzacions i els Recursos Humans que incloïa una estada de 6 mesos a una altra universitat europea i vaig escollir anar a Cesena, a l’Emilia-Romagna, una ciutat molt a prop de Bologna situada a la costa est d’Itàlia.

Vaig arribar-hi un l’1 de març del 2018 i quan vaig aterrar no sabia si allò era Itàlia o havia agafat un avió cap a Finlàndia. Hi havia mig metre de neu, molts trens s’havien cancel·lat pel temporal i hi feia molt de fred. Després vaig descobrir que en aquella zona no és tan estrany que hi nevi, de fet, el clima és força extrem: a l’hivern hi fa molt de fred i a l’estiu moltíssima calor.

Abans de marxar vaig haver de preparar algunes coses per poder estar-me a Itàlia. Per sort, gairebé tota la part burocràtica me la va tramitar la secretaria del màster. Ara bé, la cerca d’un lloc per estar-m’ho sis mesos em va dur força temps. Cesena no és una ciutat gaire gran, té uns 100.000 habitants i està molt a prop de Bologna, a 40 minuts de tren. Molta gent va i ve cada dia i, per tant, no hi ha gaire oferta de pisos compartits. Bàsicament funcionen per grups de Facebook on hi pots trobar ofertes d’habitacions en pisos compartits d’estudiants.

Jo estudiava a la Universitat de Bologna però la facultat de psicologia i algunes altres facultats, com la d’arquitectura, estaven situades a Cesena. Això va fer que la meva experiència Erasmus fos molt singular: si diuen que hi ha Erasmus catalans per tot arreu, en el meu cas, només érem tres noies catalanes.

Finalment vaig trobar una casa molt bonica al centre de la ciutat on hi vivíem cinc persones. Hi havia dos italians i això va fer que al cap de molt poc temps ja el parlés força bé tot i que el meu màster fos impartit 100% en anglès. Saber català i castellà són dos plusos importants a l’hora d’aprendre la llengua italiana, tot i que he de dir que quan t’hi poses no és tan senzilla com sembla. Això sí, si hi ha ganes i motivació, al cap d’un mes ja podràs parlar-lo mig decentment i al cap de tres mesos t’hi sentiràs molt a gust. Val a dir que jo no vaig poder anar a l’acadèmia de llengües que normalment ofereixen als estudiants d’Erasmus, perquè el curs ja havia començat quan hi vam arribar els estudiants de màster.

Els primers dies van ser de tràmits i adaptació. Tot i que és un país de la UE, vam haver d’anar a registrar-nos per tenir un codi fiscal que permetés a l’estat Italià tenir constància de la nostra residència a Itàlia. D’altra banda, vam haver d’anar a registrar-nos com a estudiants Erasmus a l’oficina de relacions internacionals de la Universitat. Per sorpresa nostra, ningú d’aquella oficina parlava ni anglès ni cap altra cosa que no fos l’Italià. Mai sabrem si ho vam entendre tot correctament!

Quan hi vaig anar tenia moltíssimes ganes de viure unaexperiència com aquella. Van ser sis mesos increïbles, vaig conèixer a gent de tot el món i vaig poder viatjar moltíssim per tot el país. Totes les regions italianes estan molt ben comunicades en tren i a més a més a preus increïblement assequibles. Això sí, els trens passen a l’hora que volen i noés estrany que vagin amb més de 30 minuts de retard.

Si voleu fer una estada a Itàlia us recomanaria que aprenguéssiu quatre coses bàsiques en Italià i que intenteu rodejar-vos de gent italiana. Ja que per a nosaltres és força fàcil aprendre’n la llengua, és una de les grans coses que et pots emportar d’aquesta experiència. D’altra banda, us recomano que tingueu molta paciència per als tràmits, la cerca de pis, etc. Si a Espanya les coses van lentes, a Itàlia força més. A més a més, estigueu atents a qui llogueu una habitació. La llei Italiana permet als propietaris entrar al pis dels inquilins quan vulguin i sense avisar. Alguns companys d’Erasmus es van endur més d’una sorpresa.

Viure a Cesena va ser una experiència que no oblidaré mai. Tot i que hi havia pocs Erasmus, amb la gent del màster vam fer un grup molt i molt unit. La Natàlia, la Myra, la Fiorella, la Michelle, l’Alex, el David, l’Andrea, el Clarke, la Líbia, la Núria, el Gabrielle, la Laura… Totes elles, persones que no oblidaré mai. Fèiem sopars, festes i viatges molt sovint i, com que les distàncies eren curtes entre casa i casa, o bé anàvem amb bici, semblava que visquéssim pràcticament junts. La ciutat és increïble arquitectònicament, hi podreu trobar els arcs típics de l’Emilia-Romagna, molt bons restaurants de menjar exquisit i només està a 15 km del mar adriàtic. A més a més, està tan a prop de Bologna que hi anàvem molt sovint, o bé per sortir de festa o bé per visitar-la i passar-hi el dia.

Quan venia algú a visitar a algú dels del grup era una festa. Fèiem un sopar de benvinguda o bé anàvem a prendre vi a la piazza del popolo o a fer l’aperitivo al vespre. Recordo que teníem el costum de passejar molt a les nits. Cesena és una ciutat molt més tranquil·la que Bologna. Només hi havia concerts en directe els dimecres a la nit i alguns pubs i terrasses els caps desetmana, però la resta de dies acostumàvem a sortir a les nits a passejar i xerrar de la vida, i creieu-me si us dic que aquesta mena de rituals t’omplen de vida quan vius lluny de casa. Els nous amics es converteixen en família i trobes que les coses que aquí no hauries fet mai, allà t’omplen els dies.

D’altra banda, viure a una ciutat petita té els seus avantatges. Primer, perquè no hi ha gaire turisme i, per tant, estàs immers en la cultura i la llengua al 100%. Després, perquè a poc a poc comences a conèixer els racons, botiguetes i persones emblemàtiques de la ciutat, i cada vegada t’hi sents més com a casa.

La universitat italiana té força fama de ser més aviat lleugera pels Erasmus. Ara bé, la Universitat de Bologna és la més antiga d’Europa i, almenys al meu màster, no ens donaven gaire via lliure.Classes, presentacions orals i entregues a punta pala. Allà les notes van sobre 30 en comptes de sobres 10 i s’aprova a partir de 18 punts. Això sí, treure molt bones notes a Itàlia és força més fàcil que a Catalunya. Tot i això, els exàmens són gairebé tots orals, fet que fa que la por escènica que puguis tenir hi jugui un paper important.

Sens dubte, us recomanaria mil vegades que, si en teniu l’oportunitat, marxeu a viure una experiència internacional. Viure lluny de casa et fa sortir de la zona de confort constantment, haver de superar obstacles, aprendre una nova llengua, viure en una nova cultura, conèixer gent nova i estar molt més oberta i flexible a tot el que vingui. Quan vaig tornar a casa, em va costar setmanes posar els peus a terra. Primer tenia la sensació que havia viscut un somni i que no havia estat del tot real. Però finalment, quan agafes perspectiva, desitges tornar a repetir-ho una altra vegada.

Publicat al Butlletí de febrer del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

19 juliol 2022

😀Judith

🛫 Dosrius

🛬Itàlia / Portugal

✅Pràctiques

↪MENÚ

De pràctiques per Europa! La Judith, de Dosrius, ens explica la seva experiència fent pràctiques Erasmus+ a Roma i amb el programa TLN a Lisboa.

Em dic Judith, actualment tinc 26 anys i sóc Animadora Sociocultural i Turística (ASCT), Monitora de Lleure, Postgraduada en Arts Escèniques i Acció Social. Així mateix, sóc fan de les llengües, actualment en parlo cinc: català (la meva llengua materna), espanyol, anglès, italià i portuguès. Aquestes dues últimes, vaig tenir la sort d’aprendre-les al marxar d’ERASMUS durant dos mesos a Roma l’any 2016 i dos mesos a Lisboa l’any 2018 i aquesta va ser la meva experiència.

La primera vegada que vaig marxar (el 3 de maig de 2016), estava estudiant primer d’Animació a l’Institut Salvador Seguí. Buscant llocs on fer hores de pràctiques, em va sortir l’oportunitat de rebre una beca ERASMUS+ que em donava l’oportunitat de fer pràctiques laborals a l’estranger, gràcies a la Fundació BCN, que era la coordinadora d’aquell projecte.

Em van fer una entrevista, part d’aquesta era en anglès i segons el meu perfil i les meves experiències, se’m va acabar assignant la ciutat de Roma i el Centro Diurno per Anziani Fragili la Casetta com a lloc de pràctiques. Allà, compartia lloc de pràctiques amb una estudiant d’Integració Social. En total vam ser tres les que vam acabar marxant a Roma, dues fèiem pràctiques a la Casetta i l’altra feia pràctiques de màrqueting i publicitat a l’empresa ACE SPA Lloyds Insurance. Totes tres compartíem pis a prop de San Giovanni.

Els primers dies, el pis estava superbuit, no hi havia ni una trista escombra, afortunadament teníem molts basars i supermercats a l’abast. Tampoc hi havia el wifi instal·lat i la propietària ens va passar la contrasenya del wifi d’unes noies que també estaven allà d’ERASMUS, esveu que aquell bloc de pisos és on enviaven a tothom que feia pràctiques, de fet, actualment

formo part del Grupo Latentes, un grup de persones de diferents formacions artístiques que fan intervencions artístiques dins del marc de les arts comunitàries, i es veu que una de les meves companyes de Latentes també va fer pràctiques a Roma i no només va fer pràctiques en el mateix lloc que jo sinó que vivia en el mateix bloc també. Total, que la primera setmana, estàvem acabant tasques dels cicles formatius en el balcó d’una de les habitacions, que era l’únic lloc on arribava el wifi. Videotrucades i tot el que fos d’internet ho havíem de fer en aquell balcó. Un dels dies feia tant de Sol que vam improvisar un tendal fet amb paraigües, tovalloles… Amb tot el que vam poder arreplegar. Afortunadament això va durar només una setmana. La setmana següent ja vam tenir el wifi instal·lat en el pis.

Vaig gaudir la meva estada a Roma, vaig visitar molts llocs, alguns superconeguts com ara el Colosseo, la Fontana di Trevi o la Città del Vaticano. Però també d’altres com ara el Lago dell’EUR i la Basilica di San Paolo. Gràcies a les sortides que féiem en el centre de dia. Un dels llocs que em va agradar molt va ser el Roseto Comunale, que està just al costat del Foro Romano i el Palatino.

Tot i això, sent una noia d’un poble situat a la serralada litoral, situat al peu del Parc Natural Montnegre i Corredor, envoltat per muntanyes, vaig trobar molt a faltar les zones verdes, Roma en té, però és bàsicament una ciutat marró i grisa i, quan t’allunyes de les parts més turístiques, bastant bruta. De fet, tenia tanta enyorança de les zones verdes que quan vaig anar la Villa Borghese a veure un concurs d’equitació (del qual l’entrada em va costar 5€ pe

cert, una ganga), em vaig abraçar a un arbre. Així de grossa i, ho reconec, dramàtica, era la meva enyorança. En canvi, a Lisboa era tot el contrari, zones verdes per tot arreu i les voreres ben netes, tot i que no era ni segueixo sent massa fan de la Calçada Portuguesa, patina molt i és superirregular, els dies de pluja s’havia d’anar amb molta més precaució.

La segona vegada que vaig marxar (2 de maig de 2018), va estar estretament relacionada amb una lesió i una baixa laboral. L’estiu de 2017 vaig estar treballant com Animadora Turística en un hotel de Tossa de Mar, mentre treballava em vaig trencar per segona vegada el lligament creuat i aquesta vegada va anar acompanyada d’una operació. Vaig estar fins a mitjans de gener de baixa. Estant de baixa em vaig apuntar a la Garantia Juvenil i remenant la pàgina web vaig trobar el Projecte TLN Mobilicat, diferents entitats oferien diferents estades de pràctiques laborals de diferents durades amb la col·laboració del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), una d’aquelles estades era de dos mesos a Lisboa i la portava la Fundació BCN també, en aquesta ocasió, em van fer una petita part de l’entrevista en italià, a part de fer-la en català i anglès.

Aquesta vegada, la beca era més elevada i incloïa un curs intensiu de la llengua d’un mes de durada tot subvencionat, en el meu cas de portuguès a l’Acadèmia ABCHumboldt, cosa que va ser ben útil, ja que l’altra vegada el curs de la llengua era online i durant l’estada. Recomano molt aprendre la llengua abans de marxar, perquè tot i ser llengües de la mateixa família en aquest cas, sempre és millor aprendre la llengua i no esperar que parlin anglès o castellà. De fet a Portugal, no vaig fer servir l’anglès ni el castellà per res, tot va ser en portuguès.

Allà vaig estar fent pràctiques a la Rede de Bibliotecas Municipais de Lisboa, especialment a la secció infantil de la Biblioteca de Belém i a la de Marvila, també vaig col·laborar amb l’organització d’activitats de la Feira do Livro’18 que es feia en el Parque Eduardo VII.

Vaig marxar amb una altra noia, ella feia pràctiques d’educació infantil en una escola bressol. Totes dues teníem una habitació cadascuna al pis d’una senyora. Vivíem a Belém, just davant de la biblioteca, jo trigava un minut a arribar a la feina. Vivíem en una zona no turística, no obstant això, en el mateix carrer una mica més enllà, la cosa canviava, estàvem també al mateix carrer on es venen els famosos Pastéis de Belém.

Vam anar a molts llocs, molts d’ells ben coneguts, com ara: la Torre de Belém, Castelo de São Jorge i també la Praça do Comerço/ Terreiro do Paço, de fet allà, vam anar a veure la Final d’Eurovisió, a les pantalles, ja que aquell any es celebraven allà, a causa de la victòria de Salvador Sobral amb la cançó Amar pelos dois l’any anterior. Durant una setmana, els carrers estaven pleníssims de gent de tot arreu, es veien banderes de països de totes bandes, participessin o no al concurs.

També vam anar a altres llocs no tan coneguts, com el Jardim Botánico i també un lloc on acostumàvem a anar a passejar perquè la meva companya d’ERASMUS feia pràctiques a prop del Jardim da Fundação Calouste Gulbenkian. Així mateix, les dues vegades que he anat d’ERASMUS, m’ha vingut a visitar ma germana l’última setmana de la meva estada. La segona vegada va venir també la meva tieta (una setmana abans que ma germana) i al portar-la a visitar el Castelo de São Jorge, resulta que just aquells dies estava tancat, jo volia ensenyar-li les vistes de la ciutat des de dalt i vam començar a voltar pels carrers del barri d’Alfama, voltant i voltant vam veure que hi havia una fira, no us sabria dir que, però estaven tots els carrers del barri plens de paradetes, una de les paradetes de menjar ens va cridar molt l’atenció, perquè vam veure un cartell que posava que es venien Entremeadas i això ens va fer molta gràcia. Aquells carrers els podeu veure en el videoclip de la cançó Um contra o Outro, d’una cantant local que es diu Deolinda. Personalment no sóc massa fan del Fado (exceptuant algunes cantants com la Mariza), i aquesta cantant em va agradar molt perquè tenia un estil de música més fresc, més rítmic i més alegre que no pas el Fado.

També un lloc que vam anar la meva companya i jo, pel fet que la nostra professora de portuguès ens va demanar una foto, va ser on està situada l’estàtua de Fernando Pessoa, un poeta portuguès ben important nascut i mort a la ciutat de Lisboa.

D’històries en podria explicar moltes, podria omplir pàgines i pàgines de mil aventures, no totes d’elles bones, vam tenir un parell d’ensurts de salut, una de les meves companyes a Roma va agafar angines i a Lisboa vaig tenir una infecció d’oïda lleu, no van ser pas greus aquestes situacions, però vam haver d’anar a l’hospital, per tant, quan es diu que s’ha de demanar la Targeta de Sanitat Europea no es diu perquè sí, mai se sap el que pot passar.

Altres tràmits que recomano fer abans de marxar seria l’ISIC (International Student Identity Card), ja que us pot servir per descomptes en museus per exemple. Tant Roma com Lisboa estan a petar de museus i vaig anar a tants com vaig poder. Així mateix, recomano fer-se el carnet d’alberguista, ja que a l’estar dos mesos a Roma i després dos mesos a Lisboa, vaig aprofitar per fer una escapada a Florència i a Porto. A Florència vam anar-hi les tres un parell de dies i vam estar en un alberg juvenil a prop del Palazzo Pitti i el Giardino di Boboli. Quan vaig anar a Porto, que per cert, no es diu “oporto” en portuguès se li diu o Porto perquè va acompanyada de l’article. Bé doncs, vam anar les dues amb avió, perquè curiosament era més barat anar-hi en avió que en tren, vam passar-hi el dia i a la nit ja vam tornar a l’aeroport.

Fun fact! Per temes de transport i demés, he arribat a passar quatre nits en terminals d’aeroports. Sabent que podria passar, la segona vegada que vaig marxar em vaig endur un sac de dormir, ja que vaig passar molt de fred la primera vegada. Encara que sigui estiu, si heu de passar la nit a l’aeroport, recomano que us emporteu roba d’abrigar. El sac ens va anar de meravella, vam dormir per torns.

Aquests dos països la particularitat que tenen és que unper ser de cultura mediterrània i l’altre per formar part

de la Península Ibèrica, amb cultura molt semblant a la mediterrània també, fa que siguin molt propers a la nostra cultura catalana, els paisatges, els carrers, les persones, tots tenen les seves individualitats, així i tot, és tan semblant que et sents com a casa. Vaig estar-hi molt a gust.

Per Itàlia és on he estat més, he estat a les ciutats i pobles de: Florència (tres vegades, cada vegada que he anat a Itàlia), Pisa, Siena, Venècia, Gènova, Savona, Voltaggio i òbviament, Roma. De Portugal, a part de Lisboa i Porto, vaig anar a Sagres quan era petita, quan vaig anar amb la meva família a fer la volta a la Península Ibèrica per la perifèria. Em vaig quedar amb les ganes d’anar a Sintra i Coimbra, si tornés a Portugal, són ciutats a les quals voldria anar, a part de Lisboa, on em vaig sentir molt acollida i on vaig aprendre molt i m’encantaria tornar. De fet, estic començant un projecte relacionat amb el món del conta-contes i la mediació literària incorporant-hi les arts escèniques, la inspiració del qual, està estretament lligada amb tot el que vaig aprendre allà, entre altres, vaig participar en una formació sobre la música en els contes.

En definitiva, van ser experiències de curta durada però intenses. Tinc Saudades (nostàlgia, enyorança…) tant d’una ciutat com de l’altra i al marxar no hi havia un adéu en els meus llavis, sinó un arrivederci Roma i un até a próxima Lisboa!

Publicat al Butlletí de març del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

19 juliol 2022

😀Albert

🛫 Vilassar de Mar

🛬Anglaterra / Portugal

✅Pràctiques

↪MENÚ

“La mobilitat et canvia la vida”, per Albert Tarragó.

Helpx amb 18 anys, el meu primer voluntariat fora de casa a Reading (Anglaterra) cuidant a l’entranyable Jackie. 2013

Quan tenia 18 anys em vaig quedar fascinat en veure que el meu cosí realitzava la volta al món com a motxiller. Vaig tenir clar que jo també volia recórrer món i aquell mateix estiu vaig anar a fer un voluntariat al sud de França i un altre a Reading, Anglaterra amb Helpx.

Ràpidament em vaig adonar de la gran quantitat d’oportunitats que tenim els joves al nostre abast per poder estudiar o treballar fora.

Quan estava a tercer de carrera, Publicitat i RRPP a la URV, no m’ho vaig pensar ni un minut la decisió de marxar d’Erasmus. Al final la típica frase: “L’Erasmus és una de les millors experiències que pots tenir a la vida” era veritat. El meu Erasmus a Lisboa va suposar un creixement personal i professional molt gran. Va ser tota una aventura vital on vaig poder fer amics de tot el món i amb els que encara mantinc una gran amistat, vaig descobrir un país i una cultura meravellosa, un sistema educatiu innovador… Molts aprenentatges que adquirim al programa europeu es poden resumir a la perfecció quan preguntes a una persona si ha fet Erasmus i respon amb un somriure infinit.

La meva relació amb Lisboa no acaba aquí, ja que dos anys després vaig tornar per sumar-me al programa TLN Mobilicat, on 10 joves sense feina somiàvem amb Portugal per fer un salt laboral que ens ajudes a sortir de l’atur. Vaig estar durant quatre mesos fent pràctiques a Renovar a Mouraria que és una associació que lluita per la integració de totes les cultures de barri: proporcionant classes de portuguès als immigrants, fent suport escolar als nens i nenes, amb una batucada, assessorament legal, oferta cultural… Va ser un autèntic plaer poder treballar a Renovar difonent i sumant en tot el que fa l’associació. Vaig gestionar les xarxes socials, donar suport l’estratègia comunicativa, ajudar a la coordinació d’esdeveniments i donar suport en altres projectes…

Erasmus a Lisboa del meu Grau en Publicitat i RRPP
a l’Escola de Comunicação Social de Lisboa. 2016

A partir d’aquí vaig sentir quin camí volia emprendre professionalment, però no tenia molt clar a què exactament. Amb el pas el temps vaig anar descobrint conceptes com la transformació social, el voluntariat, la cooperació, etc. Paraules que dibuixaven el meu camí i m’han acompanyat aquests últims estius amb un casal d’infants al sud del Marroc, a un camp de refugiats al nord de Grècia (Tessaloniki) i al sud del Senegal (Casamance) ajudant a una ONG (Diandé Africa) que treballa per potenciar l’educació dels infants, la creació d’oportunitats laborals per la dona per al desenvolupament de la comunitat.

8 anys després tinc la gran sort de poder treballar dins del Tercer Sector i estudiar el segon any del Màster de Globalització, Desenvolupament i Cooperació a la UB. A més puc transmetre la passió per la mobilitat internacional amb els tallers que imparteixo gràcies a Nexes. Una petita llavor perquè més endavant la mobilitat internacional, d’estudis, voluntariat o laboral, sigui un punt d’inflexió i evolució en tots els sentits.

Sri Lanka – Seminar Erasmus + sobre educació no formal i DDHH organitzat per SCI Sri Lanka. 2019

Coordinació del camp de treball de la FESC (Fira de l’Economia Social i Solidària) 2018.

Publicat al Butlletí d’abril del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

19 juliol 2022

😀Eugènia

🛫Mataró

🛬Anglaterra / Alemanya

✅Estudis

↪MENÚ

Europa una diversitat de cultures. L’experiència de l’Eugènia.

Un estiu de fa temps, quan tenia 19 anys, vaig decidir fer un voluntariat a algun país d’Europa, preferia que fos a prop ja que era la primera vegada que marxaria sola de viatge. Gràcies a la Organització COCAT, vaig marxar de voluntària a un camp de treball a Anglaterra. Van ser només dues setmanes però va ser suficient per despertar en mi un interès enorme per Europa i per la diversitat de cultures que trobem en el nostre continent.

Al tornar a casa, començava el 3r any de carrera i no vaig dubtar ni un moment en marxar d’Erasmus al 4t any i tornar a viure una experiència internacional. A l’organitzar-ho, vaig marxar quatre mesos abans de l’inici de curs a una ciutat d’Alemanya propera on després faria l’intercanvi acadèmic. En aquesta ciutat em va acollir una família alemanya amb qui vaig viure aquests quatre mesos a canvi de passar temps amb les seves filles i parlar-los en castellà per tal que n’aprenguessin. Durant aquest temps a Alemanya vaig començar a aprendre alemany i em vaig trobar altra vegada amb una nova cultura i societat totalment diferents a les de casa. Un cop començat el curs acadèmic a Alemanya, vaig viure l’Erasmus amb gran felicitat i a dia d’avui puc dir que aquestes experiències em van canviar la vida, sobretot em van obrir la ment i em van convertir en la persona que soc avui.

Em vaig graduar i vaig començar a treballar però trobava a faltar el contacte amb el món internacional o simplement parlar en anglès. Així doncs em vaig fer voluntària d’una increïble associació internacional d’estudiants anomenada ESN on he tingut un recorregut de cinc anys i de la qual guardo un preciós record.

Aquí he après moltíssim, he millorat com a persona i he aportat el meu granet de sorra en les labors de integració social i cultural que fem les persones voluntàries. També m’ha permès viatjar per tota Europa en el context d’aquesta associació i mantenir el contacte amb estudiants d’arreu del continent.

Per últim lloc, fa pocs anys vaig decidir realitzar un viatge arreu d’Europa sola, coneixent les persones locals i altres viatgers i viatgeres d’aquells països on em trobés. Van ser dos mesos de viatge per cinc països (alguns planejats i d’altres improvisats), que altra vegada em van aportar una enorme riquesa cultural i un gran respecte i tolerància cap a les cultures desconegudes.

Durant aquest viatge vaig realitzar tasques de voluntària en camps de treball, gràcies al portal Workaway, el qual em permetia cobrir les despeses d’allotjament i àpats, apart de contribuir a accions socials.

En definitiva, viatjar ens obre la ment i ens fa millors persones, sobretot conèixer les persones autòctones de cada societat i entendre la seva forma de veure el món. Sens dubte, recomanaria a tothom que pugui que s’animi a viatjar.

Links d’interès:

Publicat al Butlletí de juliol del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Alba

🛫Palafolls

🛬Mèxic / Grècia

✅Cooperació Internacional

↪MENÚ

Viatjant amb sentit crític i responsabilitat social. La mirada de l’Alba Ribot, de Palafolls.

En un món cada cop més globalitzat els joves en molts moments sentim la necessitat de veure més enllà de casa nostra i trobar altres maneres d’entendre la vida. Sempre he estat d’aquest grup de joves. Joves valents i capaços de remoure cel, mar i terra per tal d’aconseguir un món més just on totes les persones hi tinguem cabuda. Em dic Alba Ribot, tinc 22 anys i soc de Palafolls.

Des de sempre m’ha interessat conèixer tot allò diferent a mi i és per aquest motiu que he realitzat diverses sortides a diversos llocs del món. En aquest cas, però, us explicaré dues de les experiències més rellevants a la meva trajectòria vital. Aquestes es situen a Atenes i a Ciutat de Mèxic.

En primer lloc, amb 18 anys i la selectivitat a tocar, vaig decidir emprendre el meu primer viatge sola a Atenes. Allà vaig conèixer la situació de milers de persones que fugien de la pobresa i la guerra i que venien a Europa en la cerca de noves oportunitats. Vaig anar a Atenes des de l’any 2017 al 2019 com a activista en pro dels drets humans i finalment em vaig acabar incorporant a una associació anomenada Acció Solidària Mediterrània, que tenia seu a Blanes- Un cop a Atenes vaig participar en tres eixos principals. En un primer moment vaig col·laborar duent a terme tasques d’acompanyament jurídic a aquelles persones que ho necessitessin.

A continuació vaig participar acompanyant en el procés sanitari, sobretot amb dones. I, per últim, també vaig participar en un dels projectes més importants que he realitzat a la meva vida: aconseguir que els infants en cerca de refugi poguessin estar inscrits a l’escola pública grega. Les estades a Atenes (un total de cinc) es coordinaven amb feina de sensibilització, conscienciació i recaptació monetària a Catalunya. De fet, vaig coordinar la meva vida a Atenes amb la meva vida a Palafolls durant tres anys. En el vídeo que us deixo a continuació en podeu veure un tastet: https://www.youtube.com/watch?v=JD-bFyL_OQg&t=2s

En segon lloc, amb 20 anys vaig anar a Ciutat de Mèxic, on hi vaig viure durant més d’11 mesos entre els anys 2019-2020. En aquest cas vaig realitzar el meu tercer any de la carrera d’Antropologia Social i Cultural (UAB) a la Universitat Autònoma Metropolitana de la ciutat.

En aquest cas no hi vaig anar com a activista, sinó més aviat com a resident temporal a un país radicalment diferent al nostre. En aquest cas havia d’anar durant tres mesos a viatjar per països com Cuba i Jamaica, entre d’altres, però finalment no ho vaig poder realitzar a causa de la situació pandèmica que estem vivint actualment. Els vols es van cancel·lar i vaig ser una de les moltes persones que ens vam quedar atrapades a un lloc molt lluny de casa nostra. Allà vaig aprendre que altres maneres de viure són possibles i que hem d’aprendre molts valors de la cultura llatinoamericana en general i de la mexicana en concret. Si algun cop heu estat a Llatinoamèrica sabreu del cert que allà la vida va a un altre ritme.

Durant tota la meva vida he estat realitzant diversos viatges i experiències per diversos llocs del món. He visitat quatre continents i molts països que han enriquit del tot la meva vida passada, present i futura. Des del meu punt de vista, la mobilitat és un privilegi que tenim quasi totes les persones que vivim al Maresme i que hem d’aprofitar. Us encoratjo fermament a participar d’algun dels projectes que es proposen des de la Mobilitat Jove del Maresme.

Si hi ha algú que busca aquest tipus d’experiències us recomano que us formeu bé. Actualment hi ha molts projectes que, des del meu punt de vista, són poc ètics i que poden estar totalment en desacord amb els vostres valors. És per aquest motiu que us animo a mirar molts documentals i a assistir a moltes xerrades per tal d’establir un punt de partida a nivell crític i poder afrontar amb determinació els conflictes globals amb els quals ens enfrontem actualment.

A continuació us anomenaré alguns dels documentals que més han impactat a la meva vida: El Silencio de Otros (2018), The Cove (2009), Citizenfour (2014), The Act of Killing (2012), Lorena La de Pies Ligeros (2019), Project Nim (2011), Nacido en Síria (2016), Pussy Riot (2013), Comandante Arian (2018).

En un món cada dia més globalitzat, els joves tenim el dret i el deure de conèixer per poder transmetre a casa nostra tot allò que veiem, pensem, sentim i vivim. Només així podrem formar un món més just per a totes, només nosaltres podem posar el nostre granet de sorra per canviar la nostra realitat i la de les persones que ens envolten. Viure en la diversitat sempre ens enriqueix.

Publicat al Butlletí d’octubre del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Alicia

🛫Pineda de Mar

🛬Portugal

✅Pràctiques

↪MENÚ

Pràctiques TLN a Portugal: el testimoni de l’Alicia

Hola…o com diria en portuguès Olà!

Em dic Alicia, sóc una noia de Pineda de Mar. Fa uns mesos vaig tornar del projecte de Pràctiques TLN amb la Fundació Catalunya Voluntària. Es tracta de viure 3 mesos a un país estranger (en el meu cas, a un poblet al nord de Portugal, Amarante) on t’hi busquen un lloc de feina per estar-hi de pràctiques.

Generalment, el projecte està enfocat a joves que hagin acabat algun tipus de formació (Grau universitari, cicle formatiu, etc.) i vulguin fer un salt al món laboral.

El millor; que no hi vas tota sola! Aquest any vam marxar un grup de 6 joves de tota Catalunya, vam realitzar sessions interculturals, vàries xerrades i un curs d’anglès online (ja que la pandèmia ens va enxampar de ple) tots junts. Un cop allà, ens esperaven els tutors i voluntaris de la “Casa da Juventude Amarante” i “Aventura Marão Clube”, dels quals només puc dir coses boniques i agrair-los tot el que van fer per nosaltres. Gràcies a ells vam aprendre portuguès i vam realitzar activitats de kayaking i excursions.

En el meu cas, vaig finalitzar el Grau de Fisioteràpia i vaig treballar com a Fisioterapeuta a una residència de gent gran al mateix poble d’Amarante. Imagineu-vos… quasi amb 0 coneixements de portuguès i intentant parlar amb els pacients… la veritat que les dues primeres setmanes van ser un xoc i cada dia era un repte.

El millor, que quan tornava de la feina tenia als meus companys/es, i als voluntaris/es de l’organització amb els quals vaig fer molta amistat. Cada tarda, cada àpat i cada cap de setmana senties com si estiguessis de colònies. Vam poder visitar Porto, Lisboa, Guimaraes, Vilareal i altres pobles gràcies al fet que no hi havia restriccions per a viatjar dins de Portugal.

Pel que fan els diners, ho teníem tot finançat pel SOC (Servei d’Ocupació de Catalunya): vols, PCRs, allotjament, diners de butxaca. Vam dormir els 3 mesos als allotjaments de l’organització d’acollida i els àpats els fèiem a la pròpia “Casa da Juventude” a la qual feien un bufet vegetarià boníssim!

En tot moment tant l’organització d’enviament (Fundació Catalunya Voluntària) com la d’acollida (Aventura Marão Clube/Casa da Juventude Amarante) ens van fer sentir recolzats i segurs en aquests mesos tan inestables degut a la COVID-19, fèiem tutories i reunions sovint per resoldre dubtes o situacions que poguessin donar-se, i aprofitar l’experiència al màxim.

En resum, la meva estada va ser; sortir de la zona de confort a la feina, guanyar confiança en els meus coneixements i en mi mateixa, i créixer personalment amb l’experiència de conèixer gent nova d’arreu del món en un ambient súper afavoridor. Ara m’hi sento més segura per a treballar i m’emporto un munt de records amb gent increïble!

Espero que el meu testimoni us animi a marxar si encara us ho penseu!! No dubteu en informar-vos, preguntar a les associacions i enviar mails fins a trobar alguna experiència que us motivi. És el moment de fer-ho!

Publicat al Butlletí de novembre del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Mei i Paula

🛫Cabrils / Viladecans

🛬França

✅Camp de Treball

↪MENÚ

Camp de Treball a França amb COCAT

Som la Paula i la Mei, dues joves de vint anys que es van conèixer a la universitat i que, innocentment, van decidir fer un workcamp sense saber tot allò que els aportaria.

Des de feia temps, les dues volíem tenir una experiència internacional d’aquest tipus, però no trobàvem mai el moment. Més ben dit, l’excusa era que “no era el moment” però realment el que no ens deixava avançar era l’angoixa d’enfrontar-nos a una situació així de nova, ja que mai havíem viatjat soles a un altre país. Per sort, un dia de classe, va sorgir el tema dels plans d’estiu i vam descobrir teníem els mateixos interessos i les mateixes preocupacions. Per tant, per què no fer aquest primer viatge juntes?!

Així va ser com vam començar a informar-nos sobre mobilitats internacionals. Al principi va ser molt estressant perquè teníem moltes opcions però cap experiència ni referència. Aleshores, a través de Joventut Cabrils vam contactar amb Mobilitat Jove Maresme per fer una reunió virtual. En aquesta, no només se’ns va assessorar respecte al tipus de projecte, sinó sobre les limitacions que podíem trobar per a la situació de pandèmia. Després de la reunió i a través de COCAT, ens vam inscriure a diferents workcamps, ja que era aquesta l’opció que més ens cridava l’atenció.

Un workcamp o camp de treball internacional es basa en una estada que es comparteix amb persones d’altres països on es treballa per dur a terme alguna activitat de manera voluntària. Per tant, havíem de decidir quina activitat volíem dur a terme així com veure les valoracions prèvies dels projectes, l’allotjament, la taxa extra, l’accessibilitat… Us recomanem que escolliu algun projecte que us motivi i que us fixeu sobretot en les valoracions d’altres participants. Després d’apuntar-nos i d’esperar alguns dies, vam rebre la resposta, teníem plaça pel projecte TROT TROT TO AMBERT! 10-8-21 al 26-8-21 a França.

Aleshores vam començar a fer totes les gestions necessàries respecte a la documentació, targeta sanitària (que mai va arribar)… i a informar-nos sobre els requisits necessaris per viatjar en temps de pandèmia; calia anar vacunat o amb un test d’antígens o PCR negativa.

La informació sobre l’equipatge necessari i altres qüestions normalment és proporcionada pel workcamp que t’accepta, en el nostre cas un mes abans ens van enviar un full informatiu amb tot el que ens calia dur. Sempre es recomana portar quelcom típic del país (jocs, menjar, cançons…) per fer més interessant l’experiència intercultural.

Un parell de mesos més tard va arribar la data esperada i així va començar el nostre viatge. L’anada la vam fer en caravana, des de Barcelona a Ambert. Una vegada allà, només havíem d’arribar al punt de trobada on els campleaders ens recollirien per anar cap a la granja on ens allotjaríem. Hi havia tres habitacions a compartir entre 12 persones, dos lavabos i una zona comuna. També disposàvem d’un espai a l’aire lliure on podíem acampar i fer activitats. El nostre camp de treball es basava en crear espais habilitats per ases, per tant, la nostra feina va ser deixar el terreny lliure de males herbes, construir tanques i fer un petit estable. Cada workcamp s’organitza diferent, en el nostre cas, nosaltres mateixos vam decidir que cada dia hi hauria un “cooking team” que es quedaria a netejar, comprar i cuinar mentre la resta anaven a treballar, de 9-13h. El treball en general estava bé, alguns dies era més físic i cansat que d’altres, però s’anaven alternant les activitats.

La cuina era bàsicament vegetariana (pasta, arròs, amanides, verdures…). Com a plats especials, un dia, el campleader ens va preparar un peix amb patates deliciós i una companya italiana ens va fer tiramisú. De postres sempre menjàvem formatge d’Ambert (un formatge blau molt bo). Les tardes les teníem lliures, podíem anar a passejar, a visitar pobles, a veure els ases, jugar a ping-pong, vòlei, soccer, o fer diverses activitats en grup. A les nits, després de sopar, fèiem jocs en grup, tocàvem l’ukelele, rèiem… Aquests eren els nostres moments preferits i sempre ens anàvem a dormir més tard del que hauríem.

Al cap de setmana, fèiem “campfires” i dormíem en tendes de campanya després d’haver sopat barbacoa de verdures acompanyades amb especialitats d’algun país. Cal no oblidar que al cap de setmana rentàvem la roba, ja que només dúiem quatre o cinc mudes. Per tant, com podeu veure, treballàvem i ens cansàvem, però després ens ho passàvem molt bé, és a dir, tot estava compensat.

Un factor a tenir en compte era la llengua, però ens vam adonar que aquesta no ens va suposar cap problema en la comunicació del dia a dia. La intenció de qualsevol persona a l’hora de participar en un projecte així és també la de millorar l’anglès i, quan ets allà, t’adones que ningú no és professional i que parlar perfectament no és el que realment importa, sinó estar disposat a practicar per aprendre.

I va arribar el dia de retornar, aquest viatge el vam fer en tren i autocar. El comiat va ser molt emotiu, i va ser en aquest moment quan vam posar en perspectiva i vam ser conscients de totes les experiències viscudes. Personalment, aquest workcamp va suposar un clar abans i després per nosaltres. Coneixes gent fascinant que té un gran impacte a la teva vida precisament per la seva forma de veure-la, que de vegades és molt diferent d’allò al que estem acostumades.

Crees vincles que pensaves impossibles de construït en tan poc temps i aprens coses dels altres i de tu mateix. Sobretot aprens d’altres països, d’altres cultures, d’altres idiomes, d’altres costums… i això suposa una oportunitat per descobrir-te també a tu mateixa i enfortir les teves capacitats socials i la teva autonomia.

Experiències com aquesta t’obren nous horitzons, et fan ser més oberta de ment i tenir més confiança, seguretat i esperança en la humanitat. A més, també ha estat una oportunitat per conèixer-nos més entre nosaltres dues, establir una amistat i compartir un viatge que només aquelles persones que han viscut entenen. Haver gaudit una experiència així t’impulsa a voler-ne tenir més, a voler viatjar, conèixer gent i aprendre dels altres amb molta més il·lusió.

Si algú ens demanés opinió, diríem que no s’ha de tenir por per tirar endavant. És normal tenir dubtes al principi quan mai has viscut alguna cosa així, però val molt més la pena allò que et pot aportar una experiència d’aquest tipus que no pas les dificultats que es poden presentar per la incertesa i el desconeixement.

Has de pensar que d’aquestes experiències mai t’enduràs res negatiu, sinó tot el contrari, tot serà positiu i aprendràs de qualsevol situació nova. Una vegada s’ha acabat el viatge, només queden records bonics i persones increïbles. Per tant, no et tanquis portes tu mateix i, si se’t presenta una oportunitat així, aprofita-la. A QUÈ ESTÀS ESPERANT?

Publicat al Butlletí de gener del 2022