Vivint i treballant a Dubai, als Emirats Àrabs Units.
Sóc en Gerard de Sant Antoni de Vilamajor i
estudiant del Tecnocampus de Mataró
Sóc en Gerard, tinc 26 anys i actualment estic vivint i treballant a Dubai. La meva aventura va començar a l’Abril del 2021. Estava a l’últim any de carrera al Tecnocampus, cursant Màrqueting i Comunitats Digitals, i tenia molt clar que a l’acabar volia marxar una temporada a l’estranger. No tenia clar on, però si que sabia que els meus principals objectius eren viure una experiència internacional i millorar l’anglès.
Vaig trobar una oferta de feina per Instagram, on una empresa de Dubai estava buscant personal per al seu departament de màrqueting. Com que vaig pensar que hi podia encaixar, em vaig posar en contacte amb ells. En menys d’una setmana i passada una entrevista, em van seleccionar. Sense dubtar-ho, vaig decidir acceptar l’oferta de feina i emprendre la meva nova aventura.
Un dels recursos clau que vaig trobar abans de marxar va ser mitjançant grups de Facebook. “Españoles en Dubai, Españoles y Latinos en UAE etc…”. Inclús també hi ha grups de WhatsApp. Se sol trobar resposta a qualsevol mena de dubte.
La majoria de gent que hi forma part solen ser molt col·laboradora, ja que també han passat pel mateix. Gràcies a això, vaig fer amics abans d’arribar a la gran ciutat. La pròpia empresa es va encarregar de buscar-me els vols i hotel durant el primer mes, fet que és habitual quan una empresa et contracta des de l’estranger. Un cop vaig arribar, ells van tramitar la Visa de treball per tenir tots els papers al dia.
Les primeres setmanes no són fàcils quan te’n vas a l’estranger, inclús els primers mesos. Conèixer la ciutat, adaptar-te a una nova cultura, crear el teu cercle d’amistats, i gaudir dels teus hobbies porta el seu temps, i es essencial per sentir-te còmode. Un dels meus consells és escollir bé on viure, i en cas de compartir, buscar algú amb ganes de socialitzar i fer amics. Però a mesura que passen els dies i superes obstacles, cada vegada es gaudeix més dels moments que l’experiència et porta. A Dubai, el 90% de la població és de fora, per tant, és molt fàcil conèixer a diferents cultures, i generalment la gent és molt oberta a socialitzar. Aprofita cada ocasió per presentar-te, conèixer a més gent i ampliar la teva xarxa de contactes.
Dubai és un lloc fantàstic. Hi ha moltes activitats a fer, la qualitat de vida és molt bona i és un lloc molt segur. Pel que fa el cost de vida, destacaria que la vivenda i l’oci són més cars que aquí a Barcelona. Les demès despeses, son bastant similars. Si hi estàs pensant d’anar, et recomano que trobis feina abans de marxar, i negociïs les condicions.
El que més trobo a faltar, és tot l’entorn natural que tenim a Catalunya. Platges, muntanyes i molta diversitat. Als Emirats el tipus de natura que hi ha és molt diferent. És un clima sec i desèrtic. Tot i això, conduint dues hores pots arribar a Hatta o Ras Al Khaima, on hi ha muntanyes àrides. O fins i tot anar a Fujairah, un lloc ideal per fer submarinisme. Oman, Pakistan, o Índia ofereixen paratges molt verds a poques hores d’avió.
Si estàs pensant en aventurar-te, fes-ho. En els pitjors dels casos sempre pots tornar a casa. Sortir de la zona de confort dona una perspectiva molt rica. No esperis a trobar la ocasió perfecte per fer el pas, ja que sempre hi haurà risc a que no tot surti com ho tens planejat. Sigui més llarga o més curta la teva estància, l’experiència t’aportarà un gran creixement personal.
Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.
Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.
Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?
Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.
David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.
En què consisteix Peaceline?
David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.
Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.
Com us vau assabentar de l’oportunitat?
David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.
Teníeu informació de les altres rutes?
Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.
Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?
David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista
Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.
David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.
Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?
David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.
Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.
Qui hi pot particpar?
Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.
El programa està subvencionat?
Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.
Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?
Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.
A vegades em diuen cul inquiet perquè no puc quedar-me quieta al meu poble durant molt temps. Des dels divuit anys, quan vaig decidir marxar a l’estranger per aprendre l’anglès i vaig sortir sola per primer cop de la meva zona de confort, he estat visquent i treballant per Europa. Em vaig adonar de tot el creixement personal que aporta sortir d’Espanya, conèixer noves cultures, persones increïbles que es creuen al teu camí i el que aprens d’elles, crear noves rutines, i el més extraordinari, fer d’un lloc desconegut la teva casa. Tot plegat seria com una mena d’addicció. I com molta gent diu “un cop marxes, ja no vols tornar”.
Òbviament, fer el pas i marxar a ‘’l’aventura’’ no és fàcil, sempre ens sorgeixen pors, dubtes i preguntes que si retroalimentem ens mantenen a la nostra zona de confort. Però l’única manera d’avançar és afrontar-les i quan ho fas apareix un sentiment de satisfacció molt gran que l’únic que et fa pensar és -Vull repetir!
M’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència més abstracta i màgica de totes les que he viscut fins ara. Per posar-vos una mica en context: Vaig viure durant dos anys a Escòcia, un país que em va enamorar encara que el temps no acompanyés. Pluja i núvols gairebé cada dia, però al final, era l’essència del país o així és com li vaig donar la volta per gaudir-lo. Després vaig marxar a Portugal a fer un voluntariat i a la vegada aprendre Portuguès. També he de dir que necessitava un canvi i Portugal era un país que ja havia visitat anteriorment i em cridava l’atenció. Malauradament, la pandèmia va començar i vaig haver de tornar a Espanya al cap de tres mesos. Després de tant de temps fora ja no em sentia com a casa, em sentia com una estrangera.
S’acostava l’hivern i vaig decidir buscar treball de temporada per països nòrdics. Buscant pel Facebook vaig trobar una pàgina on publicaven ofertes de treball a la neu i voilà! Em va cridar l’atenció una oferta de treball per Lapland Safaris a Lapònia, Finlàndia. Un país nou per mi, amb molta natura i bellesa. Em vaig inscriure a les diferents posicions: guia de safaris, guia d’elf i lloguer de vestimenta. Al cap de poc temps van contactar amb mi per a una entrevista. Va anar molt bé, però per la covid-19 finalment la temporada d’hivern es va cancel·lar.
Un any després, és a dir a finals de 2021, vaig tornar a enviar la sol·licitud i aquest cop em van oferir directament l’oportunitat de treballar com a guia d’elf. De les diferents posicions, aquesta era la que menys il·lusió em feia, ja que no m’imaginava a mi mateixa vestida de follet envoltada de famílies i nens petits durant l’època de Nadal. D’altra banda, pensava, perquè no? Aurores Boreals, neu, fred extrem, i em venia l’adrenalina al cap. Finalment, al novembre vaig agafar un vol cap a Hèlsinki i des d’allà un altre cap a Kitillä, situat dins el Cercle Polar i ja a Lapònia. Des del moment que vaig sortir de l’aeroport ja vaig al·lucinar, tot era de color blanc.
Durant la primera setmana vam fer la formació i també alguns dels safaris que oferia l’empresa, com la moto de neu i una sortida amb rens. La sensació era de llimb total. Durant la formació em vaig preguntar que feia allà, sentia que aquest treball no era per mi. D’alguna manera havíem de fer teatre entretenint a les famílies i el fet de parlar en públic davant de 60 persones em creava pànic. Les pors que se’m van generar en algun moment em van fer pensar a marxar, però no volia fer d’aquesta experiència un fracàs i vaig començar a buscar les coses positives que em podia aportar el fet de treballar com a follet.
Deu sonar graciós i potser una mica patètic, però quedar-me va ser la millor decisió que podia haver pres. Els primers dies em vaig posar molt nerviosa. Havíem de parlar en anglès amb el micròfon dins del bus ple d’humans, durant 45 min de trajecte de l’aeroport a l’hotel. També teníem trajectes més curts i de més llargs i cada fullet tenia el seu propi bus. De mica en mica em vaig sentir més i més còmode amb el micròfon, parlant, cantant, fent jocs i bromes fins que em vaig adonar que m’ho estava passant genial. Al cap i a la fi, sent un follet pots fer tot l’idiota que vulguis que ningú et jutjarà. Cadascú creava el seu fullet amb una personalitat diferent. Amb totes aquestes, treballar envoltada d’aquests paisatges màgics et feia estar sempre amb un somriure.
Això sí, vam arribar a temperatures de -35º i havíem d’anar en vestits i mantenir-nos en moviment quan treballàvem fora. Com per exemple a la ciutat de neu, on les famílies anaven a veure el Papa Noel, durant la sortida amb huskys, rens i altres activitats. Unes 3 o 4 capes de pantalons diàries i uns quants mitjons de llana eren necessaris. Sembla dur, però t’acabes adaptant. Els meus companys eren tots d’arreu d’Europa, vivíem i treballàvem junts i a poc a poc vam crear un vincle molt familiar. Tots diferents entre nosaltres, així i tot, a la vegada molt units.
El temps va volar i la temporada de Nadal estava a punt d’acabar. Em sentia super afortunada d’haver pogut formar part d’aquesta experiència. He estat gairebé dos mesos compartint l’etapa amb gent magnífica de tot Europa. Vaig poder aconseguir el meu objectiu, perdre la por a parlar en públic i a més a més fer possible que famílies gaudissin d’unes vacances de Nadal màgiques i inoblidables.
Sempre podem aprendre coses gràcies a la por. Per això animo a tothom a provar i a sortir de la vostra zona de confort, mai saps el que pots experimentar, però segur que t’aportarà coneixement positiu.
La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya
Desembre 2013
Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.
“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”
Marta Sanvicente
“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”
Voluntariat Europeu en col·laboració amb la Creu Roja a Itàlia. L’experiència del Markel de Vilassar de Dalt
Des de fa bastant temps estic convençut que tenim l’obligació moral d’ajudar a fer del món un lloc millor per a tothom. El concepte modern l’individualisme hauria de ser substituït per un sentit d’empatia i col·lectivisme. La humanitat no arribarà gaire més lluny si no comença a adonar-se que en aquest món hi estem tots plegats i que el cercle viciós en què ens trobem que consisteix a utilitzar a altres persones per arribar més amunt en aquesta jerarquia imaginaria, s’esfondrarà. Aquesta és una de les raons que em va impulsar a començar la recerca d’un projecte de voluntariat a l’estranger. Em dic Markel, sóc de Vilassar de Dalt, i en aquest text us explicaré la meva primera (de moltes, espero) experiencia com a voluntari, i, amb sort, aconseguiré animar-vos a fer el mateix.
Fa dos mesos escaig vaig arribar a Cingoli, un petit poble Italià de la regió de Marche, a la provincia de Macerata, a col·laborar amb la creu roja local. És una regió que consta de molts pobles petits dispersos i poc comunicats. La nostra tasca principal consisteix a oferir transport fins als hospitals a les persones (sobretot gent gran) que ho necessiten. És una feina important, sobretot ara que estem en aquesta situació de crisi sanitària.
Originalment, vull dir, abans del CoVid, les activitats que es duien a terme eren més variades, s’organitzaven actes benèfics, per exemple, però com a molts altres llocs, estem limitats per la situació actual. Aquests últims dies, però ha millorat bastant i ens ha permès poder desplaçar-nos per la regió durant el nostre temps lliure i he pogut gaudir del preciós paisatge dels pobles propers.
El que si puc dir és que em sento molt a gust aquí, la gent ha estat d’allò més acollidora i amable amb mi. La dificultat principal, sense cap dubte ha estat l’idioma, és clar que no és un problema gaire gran, molta gent compara aquest tipus de coses a un mur ue s’ha de superar, jo més aviat ho compararia a construir una casa, si bé és cert que és un procés llarg i dificil, un cop acabes tens un recurs perfecte i molt útil, en comptes de simplement un obstacle superat, aquesta llengua et servirà en un futur i tot l’esforç que hi has invertit es quedarà de forma permanent amb tu. Dit això l’italià és molt més fàcil d’aprendre si ets (com jo) algú que parla català i castellà. Hi ha moltíssimes similituds entre els idiomes i això ajuda bastant a aprendre italià, cosa que és indispensable per facilitar la comunicació.
Sens dubte és difícil viatjar durant aquests temps, però també són necessaris voluntaris arreu del món, i ara més que mai, una de les raons que em va impulsar a desplaçar-me ara, en comptes d’esperar que tot torni a la normalitat. Algú ha de fer aquestes coses, si no el món no pot funcionar adequadament, i, si un de sol és molt poca cosa, però tots junts podem canviar el món.
“La meva experiència a Frontignan”. El testimoni de la Carla
Bonjour bonjour!!! Ça va bien?
Em dic Carla Martín Camps, tinc 22 anys i soc de Pineda de Mar.
Vaig tenir la gran sort de ser l’escollida per a realitzar un voluntariat de llarga duració, de 9 mesos, a Frontignan, França, amb el projecte de ‘Cos Europeu de Solidaritat’.
La meva missió com a voluntària en el departament de servei a la joventut de l’ajuntament, és l’organització i realització d’activitats de lleure, esportives i culturals, també el suport escolar, i la missió principals, fer la difusió del projecte de voluntariat internacional als joves del poble.
Feta aquesta petita introducció… Us explicaré una mica la meva experiència!
Sempre tenia en ment viatjar i fer un projecte de voluntariat de llarga duració, però mai havia tingut el coratge de dir, sí, me’n vaig; degut a que fa por, por de canviar tot el meu dia a dia, d’anar a un país amb una cultura diferent, de no saber l’idioma, d’anar sola… Vaig sentir mil i una pors.
Però després vaig pensar: ‘De veritat no aniràs a fer un voluntariat de 9 mesos a un altre país per aquestes pors?’ No podia deixar escapar una oportunitat tan gran, així que, amb totes les meves pors (no les vaig deixar de cantó, les vaig convertir petits reptes personals, que havia de superar) , em vaig submergir en aquesta gran aventura.
Vaig arribar l’1 de maig del 2021, i a l’estació de Sète m’esperaven els meus dos tutors, el de voluntariat i el de treball, i també l’altre voluntari, vingut de Vizela, Portugal, i vam anar a conèixer la que seria la nostra casa durant aquests mesos. La veritat és que vaig quedar sorpresa, ja que és una caseta petita, però molt molt equipada, no li falta de res!
La primera setmana va ser una mica d’adaptació i de sortir del ‘shock’, va ser una primera setmana intensa, amb moltes reunions, presentacions, visites… I tot en francès!! El cap m’anava a explotar! Imagineu-vos, primera setmana, a un país on domines el bàsic del seu idioma, escoltar-lo vegada si vegada també i lo millor de tot, haver d’intentar parlar-lo!
Però tot això és normal, la segona setmana ja em sentia casi com a casa, em vaig sorprendre a mi mateixa del gran canvi que havia fet en només una setmana, estava molt i molt còmode.
La relació amb l’altre voluntari era molt bona, realitzava tasques que m’agradaven, coneixia a gent nova… Tot això feia que les pors i l’enyorança no juguessin un paper tant principal.
Els dies han anat passant, massa ràpid, ja porto casi 3 mesos. En aquests tres mesos he pogut viure experiències increïbles i molt enriquidores. M’estic coneixent a mi mateixa, estic fent coses que mai hagués pensat i personalment estic creixent molt.
És una experiència que recomano al 100%. Nois i noies que vulgueu sortir a conèixer món, feu-ho, no ho dubteu ni un moment, sortir de la zona de confort ens fa grans, ens fa viure experiències inoblidables, deixeu de cantó totes aquestes pors internes i sortiu a menjar-vos el món, no som conscients de la nostra grandesa fins que trenquem els nostres límits mentals.
Trenca el teu motlle i viu! Us puc assegurar que no us en penedireu!!!
L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.
Què us va portar a iniciar el viatge?
Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.
La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.
Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.
A què us dediqueu?
(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”
(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.
Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.
Amb què comptàveu en el moment de marxar?
Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.
Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.
Quines van ser les primeres sensacions?
Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!
Com ho fèieu per subsistir?
El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.
La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.
No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.
Què us deia la gent que us trobàveu?
Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.
En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?
Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.
Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.
On us va enganxar la Covid?
Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.
Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.
Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.
El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.
(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.
Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!
Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
