Maresmencs i maresmenques al món

18 juliol 2022

😀Elisabet

🛫El Masnou

🛬Lapònia

✅Feina

Quan reps una trucada del Pare Noel…

Hola! Em dic Elisabet i tinc 25 anys

A vegades em diuen cul inquiet perquè no puc quedar-me quieta al meu poble durant molt temps. Des dels divuit anys, quan vaig decidir marxar a l’estranger per aprendre l’anglès i vaig sortir sola per primer cop de la meva zona de confort, he estat visquent i treballant per Europa. Em vaig adonar de tot el creixement personal que aporta sortir d’Espanya, conèixer noves cultures, persones increïbles que es creuen al teu camí i el que aprens d’elles, crear noves rutines, i el més extraordinari, fer d’un lloc desconegut la teva casa. Tot plegat seria com una mena d’addicció. I com molta gent diu “un cop marxes, ja no vols tornar”.

Òbviament, fer el pas i marxar a ‘’l’aventura’’ no és fàcil, sempre ens sorgeixen pors, dubtes i preguntes que si retroalimentem ens mantenen a la nostra zona de confort. Però l’única manera d’avançar és afrontar-les i quan ho fas apareix un sentiment de satisfacció molt gran que l’únic que et fa pensar és -Vull repetir!

M’agradaria compartir amb vosaltres l’experiència més abstracta i màgica de totes les que he viscut fins ara. Per posar-vos una mica en context:
Vaig viure durant dos anys a Escòcia, un país que em va enamorar encara que el temps no acompanyés. Pluja i núvols gairebé cada dia, però al final, era l’essència del país o així és com li vaig donar la volta per gaudir-lo. Després vaig marxar a Portugal a fer un voluntariat i a la vegada aprendre Portuguès. També he de dir que necessitava un canvi i Portugal era un país que ja havia visitat anteriorment i em cridava l’atenció. Malauradament, la pandèmia va començar i vaig haver de tornar a Espanya al cap de tres mesos. Després de tant de temps fora ja no em sentia com a casa, em sentia com una estrangera.

S’acostava l’hivern i vaig decidir buscar treball de temporada per països nòrdics. Buscant pel Facebook vaig trobar una pàgina on publicaven ofertes de treball a la neu i voilà! Em va cridar l’atenció una oferta de treball per Lapland Safaris a Lapònia, Finlàndia. Un país nou per mi, amb molta natura i bellesa. Em vaig inscriure a les diferents posicions: guia de safaris, guia d’elf i lloguer de vestimenta. Al cap de poc temps van contactar amb mi per a una entrevista. Va anar molt bé, però per la covid-19 finalment la temporada d’hivern es va cancel·lar.

Un any després, és a dir a finals de 2021, vaig tornar a enviar la sol·licitud i aquest cop em van oferir directament l’oportunitat de treballar com a guia d’elf. De les diferents posicions, aquesta era la que menys il·lusió em feia, ja que no m’imaginava a mi mateixa vestida de follet envoltada de famílies i nens petits durant l’època de Nadal. D’altra banda, pensava, perquè no?
Aurores Boreals, neu, fred extrem, i em venia l’adrenalina al cap.
Finalment, al novembre vaig agafar un vol cap a Hèlsinki i des d’allà un altre cap a Kitillä, situat dins el Cercle Polar i ja a Lapònia. Des del moment que vaig sortir de l’aeroport ja vaig al·lucinar, tot era de color blanc.

Durant la primera setmana vam fer la formació i també alguns dels safaris que oferia l’empresa, com la moto de neu i una sortida amb rens. La sensació era de llimb total. Durant la formació em vaig preguntar que feia allà, sentia que aquest treball no era per mi. D’alguna manera havíem de fer teatre entretenint a les famílies i el fet de parlar en públic davant de 60 persones em creava pànic. Les pors que se’m van generar en algun moment em van fer pensar a marxar, però no volia fer d’aquesta experiència un fracàs i vaig començar a buscar les coses positives que em podia aportar el fet de treballar com a follet.

Deu sonar graciós i potser una mica patètic, però quedar-me va ser la millor decisió que podia haver pres. Els primers dies em vaig posar molt nerviosa. Havíem de parlar en anglès amb el micròfon dins del bus ple d’humans, durant 45 min de trajecte de l’aeroport a l’hotel. També teníem trajectes més curts i de més llargs i cada fullet tenia el seu propi bus. De mica en mica em vaig sentir més i més còmode amb el micròfon, parlant, cantant, fent jocs i bromes fins que em vaig adonar que m’ho estava passant genial. Al cap i a la fi, sent un follet pots fer tot l’idiota que vulguis que ningú et jutjarà. Cadascú creava el seu fullet amb una personalitat diferent. Amb totes aquestes, treballar envoltada d’aquests paisatges màgics et feia estar sempre amb un somriure.

Això sí, vam arribar a temperatures de -35º i havíem d’anar en vestits i mantenir-nos en moviment quan treballàvem fora. Com per exemple a la ciutat de neu, on les famílies anaven a veure el Papa Noel, durant la sortida amb huskys, rens i altres activitats. Unes 3 o 4 capes de pantalons diàries i uns quants mitjons de llana eren necessaris. Sembla dur, però t’acabes adaptant. Els meus companys eren tots d’arreu d’Europa, vivíem i treballàvem junts i a poc a poc vam crear un vincle molt familiar. Tots diferents entre nosaltres, així i tot, a la vegada molt units.

El temps va volar i la temporada de Nadal estava a punt d’acabar. Em sentia super afortunada d’haver pogut formar part d’aquesta experiència. He estat gairebé dos mesos compartint l’etapa amb gent magnífica de tot Europa. Vaig poder aconseguir el meu objectiu, perdre la por a parlar en públic i a més a més fer possible que famílies gaudissin d’unes vacances de Nadal màgiques i inoblidables.

Sempre podem aprendre coses gràcies a la por. Per això animo a tothom a provar i a sortir de la vostra zona de confort, mai saps el que pots experimentar, però segur que t’aportarà coneixement positiu.

Publicat al Butlletí d’abril del 2022

Maresmencs i maresmenques al món

27 maig 2022

😀Marta i Marc

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Intercanvi

La Marta i en Marc participen en el primer intercanvi juvenil Create’n’Share a Alemanya

Desembre 2013

Aprofitant la bona notícia de l’aprovació de l’intercanvi Juvenil al Maresme pel més d’Abril, recuperem d’experiències de la Marta i en Marc que van participar al primer intercanvi Create’n’Share el darrer Juliol a Alemanya.

“Aquesta experiència ha estat com una tempesta d’estiu. Tot ha tingut lloc de forma ràpida i intensa; en pocs dies he quedat amarada. Ara mateix puc sentir com tot reviu amb la mateixa força amb què m’ha colpejat. Ha passat a formar part de mi. Només he de tancar els ulls, ser conscient que respiro i escoltar com dins meu segueix plovent. Estic impregnada de la personalitat de tots aquells amb qui he compartit aquest trosset de vida tan gran. He après dels altres, de mi mateixa, sobre els altres i sobre mi. A més, un intercanvi d’aquesta mena és una de les formes més interessants d’augmentar el bagatge que ens fa moure tal i com ho fem: amb energia, voluntat, empatia… No me’n despendré fàcilment. He pogut observar com persones tan diferents hem aconseguit conviure i crear una sola unitat. He après de les rareses dels altres i de la seva forma d’escrutar el món. I això em fa créixer, em fa més crítica, tolerant i respectuosa. Després de la tempesta sempre arriba la calma. Ara, amb tranquil·litat, toca anar absorbint tot allò que em farà més persona. Tot i que encara estic una mica ennuvolada, és a dir, tinc una bona condensació de sensacions i emocions, sé que he viscut aquests dies amb molta il·lusió. Per tant, encara que he tornat molt cansada a casa, no vull que acabi aquí. M’encantaria seguir amb el projecte, crear més tallers, perfeccionar els fets, mostrar-los, utilitzar-los i seguir aprenent”

Marta Sanvicente

“El sol fet de compartir 10 dies d’experiències amb persones que tenen inquietuds i que volen crear una bona manera de fer les coses ja val la pena. Sincerament, crec que el món necessita més projectes com aquest, on vam poder ensenyar les nostres aficions als altres amb passió, a més d’aprendre dels altres coses que mai havíem fet i ara ens agradaria profunditzar. Ara que ja tenim l’experiència de la primera vegada, és hora de plantejar-nos que hi podem afegir per a anar madurant aquesta idea. A mi m’agradaria que aquestes ganes de fer coses, ensenyar i aprendre, les projectéssim cap a la comunitat que ens aculli, intentant així ensenyar diferents valors com la passió, la amistat, el voler ajudar i compartir. Crec que tenim les ganes i els medis per a poder fer alguna cosa que transcendeixi. El sol fet de viure una experiència única, serveix també per ajudar la comunitat que ens acull.”

Marc Trujillo

Publicat al Butlletí de desembre del 2013

Maresmencs i maresmenques al món

27 maig 2022

😀Markel

🛫Vilassar de Dalt / Cabrils

🛬Itàlia

✅Voluntariat

Voluntariat Europeu en col·laboració amb la Creu Roja a Itàlia. L’experiència del Markel de Vilassar de Dalt

Des de fa bastant temps estic convençut que tenim l’obligació moral d’ajudar a fer del món un lloc millor per a tothom. El concepte modern l’individualisme hauria de ser substituït per un sentit d’empatia i col·lectivisme. La humanitat no arribarà gaire més lluny si no comença a adonar-se que en aquest món hi estem tots plegats i que el cercle viciós en què ens trobem que consisteix a utilitzar a altres persones per arribar més amunt en aquesta jerarquia imaginaria, s’esfondrarà. Aquesta és una de les raons que em va impulsar a començar la recerca d’un projecte de voluntariat a l’estranger. Em dic Markel, sóc de Vilassar de Dalt, i en aquest text us explicaré la meva primera (de moltes, espero) experiencia com a voluntari, i, amb sort, aconseguiré animar-vos a fer el mateix.

Fa dos mesos escaig vaig arribar a Cingoli, un petit poble Italià de la regió de Marche, a la provincia de Macerata, a col·laborar amb la creu roja local. És una regió que consta de molts pobles petits dispersos i poc comunicats. La nostra tasca principal consisteix a oferir transport fins als hospitals a les persones (sobretot gent gran) que ho necessiten. És una feina important, sobretot ara que estem en aquesta situació de crisi sanitària.

Originalment, vull dir, abans del CoVid, les activitats que es duien a terme eren més variades, s’organitzaven actes benèfics, per exemple, però com a molts altres llocs, estem limitats per la situació actual. Aquests últims dies, però ha millorat bastant i ens ha permès poder desplaçar-nos per la regió durant el nostre temps lliure i he pogut gaudir del preciós paisatge dels pobles propers.

El que si puc dir és que em sento molt a gust aquí, la gent ha estat d’allò més acollidora i amable amb mi. La dificultat principal, sense cap dubte ha estat l’idioma, és clar que no és un problema gaire gran, molta gent compara aquest tipus de coses a un mur ue s’ha de superar, jo més aviat ho compararia a construir una casa, si bé és cert que és un procés llarg i dificil, un cop acabes tens un recurs perfecte i molt útil, en comptes de simplement un obstacle superat, aquesta llengua et servirà en un futur i tot l’esforç que hi has invertit es quedarà de forma permanent amb tu. Dit això l’italià és molt més fàcil d’aprendre si ets (com jo) algú que parla català i castellà. Hi ha moltíssimes similituds entre els idiomes i això ajuda bastant a aprendre italià, cosa que és indispensable per facilitar la comunicació.

Sens dubte és difícil viatjar durant aquests temps, però també són necessaris voluntaris arreu del món, i ara més que mai, una de les raons que em va impulsar a desplaçar-me ara, en comptes d’esperar que tot torni a la normalitat. Algú ha de fer aquestes coses, si no el món no pot funcionar adequadament, i, si un de sol és molt poca cosa, però tots junts podem canviar el món.

Publicat al Butlletí de juny del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

9 març 2022

😀Carla

🛫Pineda de Mar

🛬França

✅Voluntariat

“La meva experiència a Frontignan”. El testimoni de la Carla

Bonjour bonjour!!! Ça va bien?

Em dic Carla Martín Camps, tinc 22 anys i soc de Pineda de Mar.

Vaig tenir la gran sort de ser l’escollida per a realitzar un voluntariat de llarga duració, de 9 mesos, a Frontignan, França, amb el projecte de ‘Cos Europeu de Solidaritat’.

La meva missió com a voluntària en el departament de servei a la joventut de l’ajuntament, és l’organització i realització d’activitats de lleure, esportives i culturals, també el suport escolar, i la missió principals, fer la difusió del projecte de voluntariat internacional als joves del poble.

Feta aquesta petita introducció… Us explicaré una mica la meva experiència!

Sempre tenia en ment viatjar i fer un projecte de voluntariat de llarga duració, però mai havia tingut el coratge de dir, sí, me’n vaig; degut a que fa por, por de canviar tot el meu dia a dia, d’anar a un país amb una cultura diferent, de no saber l’idioma, d’anar sola… Vaig sentir mil i una pors.

Però després vaig pensar: ‘De veritat no aniràs a fer un voluntariat de 9 mesos a un altre país per aquestes pors?’ No podia deixar escapar una oportunitat tan gran, així que, amb totes les meves pors (no les vaig deixar de cantó, les vaig convertir petits reptes personals, que havia de superar) , em vaig submergir en aquesta gran aventura.

Vaig arribar l’1 de maig del 2021, i a l’estació de Sète m’esperaven els meus dos tutors, el de voluntariat i el de treball, i també l’altre voluntari, vingut de Vizela, Portugal, i vam anar a conèixer la que seria la nostra casa durant aquests mesos. La veritat és que vaig quedar sorpresa, ja que és una caseta petita, però molt molt equipada, no li falta de res!

La primera setmana va ser una mica d’adaptació i de sortir del ‘shock’, va ser una primera setmana intensa, amb moltes reunions, presentacions, visites… I tot en francès!! El cap m’anava a explotar! Imagineu-vos, primera setmana, a un país on domines el bàsic del seu idioma, escoltar-lo vegada si vegada també i lo millor de tot, haver d’intentar parlar-lo!

Però tot això és normal, la segona setmana ja em sentia casi com a casa, em vaig sorprendre a mi mateixa del gran canvi que havia fet en només una setmana, estava molt i molt còmode.

La relació amb l’altre voluntari era molt bona, realitzava tasques que m’agradaven, coneixia a gent nova… Tot això feia que les pors i l’enyorança no juguessin un paper tant principal.

Els dies han anat passant, massa ràpid, ja porto casi 3 mesos. En aquests tres mesos he pogut viure experiències increïbles i molt enriquidores. M’estic coneixent a mi mateixa, estic fent coses que mai hagués pensat i personalment estic creixent molt.

És una experiència que recomano al 100%. Nois i noies que vulgueu sortir a conèixer món, feu-ho, no ho dubteu ni un moment, sortir de la zona de confort ens fa grans, ens fa viure experiències inoblidables, deixeu de cantó totes aquestes pors internes i sortiu a menjar-vos el món, no som conscients de la nostra grandesa fins que trenquem els nostres límits mentals.

Trenca el teu motlle i viu! Us puc assegurar que no us en penedireu!!!

El convidem a llegir l’entrevista que van fer a la Carla i al seu company de voluntariat a la revista municipal de Frontignan la Peyrade el passat juliol

Publicat al Butlletí de setembre del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

9 març 2022

😀Elià i Guim

🛫Vilassar de Mar

🛬Món

✅Viatge alternatiu

Tres anys viatjant pel món en furgoneta

L’Elià i el Guim son dos germans de Vilassar de Mar que han passat tres anys viatjant pel món amb la Moby Dick, la seva furgoneta.

Què us va portar a iniciar el viatge?

Quan teníem 6 o 7 anys l’Elià va fer un dibuix del món i d’una furgoneta. Era un somni: de gran farem la volta al món en furgoneta. I vam recuperar aquesta idea després de grans.

La idea més ferma va sortir un estiu de fa uns 7 anys quan estudiàvem a Anglaterra, cadascú per la seva banda. Va ser any molt profund a nivell d’amistat. Sempre diem que hem sigut germans i amics i aquell any vam esdevenir amics-germans.

Vam fer un projecte a l’estiu: tres mesos a Noruega treballant en un mercat de peix on vam conèixer a gent molt alternativa i maneres de fer molt diferents. Per exemple, hi havia gent que treballa 3-4 mesos a l’any i després de s’anava a viatjar, i ens va revolucionar bastant les idees. Vam veure que com a equip funcionàvem molt bé, i allà va néixer la idea.

A què us dediqueu?

(Guim) L’Elià és lutier i en algun moment quan estava a punt d’acabar els estudis va dir: podria agafar una furgoneta i anar de taller en taller com a aprenent de l’ofici. I això va ser una mica l’embrió. Va sortir el “I perquè no?”

(Elià) La idea de la volta al món tampoc era fixa, sinó que va evolucionar durant el viatge. Vam pensar que estaria molt bé fer un projecte més gran que el d’aquell estiu. (Guim) Jo soc matemàtic i estic vinculat al món del circ. No vam marxar de seguida. Vam trobar interessant solidificar una mica just després dels estudis.

Volíem plantejar la idea a consciència i ens vam donar un termini de temps. Va ser un viatge pensat: teniem un temps per estalviar diners, per buscar la furgoneta, que vam batejar com a Moby Dick, i per anar desenvolupant la idea del viatge. La idea va sortir cap el 2015-2016 i vam marxar el gener del 2018.

Amb què comptàveu en el moment de marxar?

Més que el viatge, teníem ganes de viure l’experiència de viatjar sense un limitant. No volíem tenir cap destí fix, ni un temps límit i tampoc teníem un pressupost. Els estalvis els havíem fet prèviament per comprar la furgoneta i equipar-la. Ens vam mirar poc les coses, som bastant poc turistes en aquest sentit! Anàvem sense guia, mapa ni cap ruta marcada.

Primer vam anar a veure quatre amics que teníem per Europa. I, des d’allà, el nostre objectiu va ser sempre anar cap a l’Est, seguint el Sol. De les poques coses que teníem clares de seguida vam veure que no quadrarien. Ens trobàvem per exemple alguna ruta prevista que eren deserts i no podíem creuar, països on no podíem entrar o fronteres complicades. El mateix viatge ens marcava el ritme.

Quines van ser les primeres sensacions?

Vam descobrir que per un viatge com aquest tampoc et pots preparar. Que viure de tu a tu amb un amic-germà en una furgoneta de 13 metres quadrats les 24 hores del dia amb les aventures que et trobes en un viatge així és molt intens. Hi ha aquesta idea romàntica del viatge, com si fos un objectiu a la vida en el que has d’estar content i feliç i on tot sempre surt bé… En algun punt vam dir: Espera un moment, estic trist, trobo a faltar casa, no m’esperava el que està passant, i m’estic angoixant. I no passa res. No sempre es pot anar “a tope”, com passaria en un viatge de 3 setmanes, és un estil de vida. És quan ens vam adonar que no estàvem de vacances. Vam estar a 80 km del Taj Mahal i vam sentir que no ens venia de gust visitar-ho. Tenim amics arquitectes que ens han volgut matar!

Com ho fèieu per subsistir?

El nostre gran secret va ser mantenir un estil de vida molt econòmic. Com que viatjàvem en furgoneta ja teníem l’allotjament i transport bastant cobert. A la que vam sortir d’Europa, el dièsel no era una gran despesa. Tiravem amb molt poc, més enllà de visats o permisos. Quan vam sortir d’aquí els diners ens van durar 2 o 3 mesos. I en certs moments sí que hem treballat, són 3 anys i no hem tingut la capacitat d’estalvi. També vam veure que hi ha certs països on és interessant treballar i d’altres que no, on és millor gastar els diners.

La gran aposta de feina va ser quan vam anar a Austràlia, a l’any i mig. Hi vam treballar durant 10 setmanes molt intensament, perquè vam decidir fer la gran inversió de portar la furgo cap a Amèrica. La Moby Dick va esdevenir un membre més de la família i no ens podíem imaginar seguir descobrint de la manera que ho havíem fet amb un altre vehicle.

No vivíem amb l’angoixa de “què passarà quan se’ns acabin els diners?”. Anàvem fluint. Vam tirar un mes amb 100 dollars a l’Iran. No hi havia caixers on treure diners, i és tot el que podíem gastar. I resulta que allà hi ha la benzina més barata del món, val 3 cèntims el litre. A l’Iran hi ha la gent més acollidora que hem trobat en tot el món: dues terceres parts dels àpats en convidaven a cases.

Què us deia la gent que us trobàveu?

Ens hem trobat de tot. Hi havia gent que no es creia que el món estigués connectat i s’estranyava que hi poguéssim arribar per terra. També vam trobar-nos amb més viatgers, i és quan t’adones que no ets pioner en res. A centre Àsia va ser un viatge de descoberta. I tot i que ja sabies que hi ha gent que hi havia estat abans, per nosaltres era tot un descobriment. Un element comú en tots aquests llocs on no estan acostumats a rebre gent estrangera és la benvinguda. Ens va xocar molt perquè a occident tenim la sensació que rebutgem bastant la gent benvinguda i allà és al revés. També és veritat que som dos homes. I hem tingut el privilegi de viatjar com a home. De vegades era un trencament de model veure dos germans viatjant. Ens preguntaven per la família, si estem casats, i que fan dos homes sols pel món. Per ells tampoc era un concepte el viatjar.

En algun moment us heu trobat algun conflicte, amb coses inesperades?

Com que són fets molt puntuals, instantanis, no ho computes ni com a mala experiència. Vam acabar desenvolupant una petita intuïció que ja notaves si allà on estàvem arribant era un bon lloc per parar o no. El record ens juga la mala passada de filtrar.

Tenim aquest eslògan: “Mentre planificar és essencial el pla en si és insignificant.” Perquè al cap de 5 minuts se’t canvia, per qualsevol raó. O ets capaç d’adaptar-te a aquests problemes o no sé si ets capaç de gaudir d’un projecte així. Gestionem les coses de manera molt similar, fem un bon equip. És un projecte que individualment seria impossible. Ens cuidem, ens acompanyem.

On us va enganxar la Covid?

Ens va agafar a l’Argentina. Arribàvem a Xile el gener del 2020. Vam fer el Sud de l’Argentina, la Patagònia, tota la Pampa i just quan anàvem cap a la terra del Foc ja vam veure que la cosa anava en picat. En aquell moment Catalunya ja s’estava confinant. Vam decidir no anar a la Terra del Foc (ens hauríem congelat!) i vam tenir la sort de trobar-nos a Chubut. Vam pensar: si estan tancant ciutats, allunyem-nos. I ens en vam anar en mig de la Pampa, en un lloc remot sense telèfon ni internet, totalment aïllats. El lloc es diu Piedra Parada, és com una olla volcànica d’hectàrees i hectàrees. Ens van acollir en una finca i a canvi ajudàvem a cuidar de les 110 cabres que tenien, els cavalls, els porcs… Parlàvem amb la família i ens explicaven com era el gran confinament que va haver-hi a Catalunya amb tothom tancat a casa i nosaltres teníem una muntanya per nosaltres.

Vam decidir viure-ho com un capítol més del viatge i veure on ens portava, i ens vam quedar quiets durant 5 mesos. Després vam anar a un altre poble, al “Bolson” on vam conèixer tota una comunitat amb gent encantadora de realitats molt diferents. Una vida sedentària per primer cop en 2 anys. Vam passar tot un hivern, que encara no havíem viscut perquè sempre ens movíem cap a l’est. També ens va agradar parlar un idioma comú. Ens va fer veure que en el fons teníem ganes de tornar.

Havíem planificat fer tot Amèrica i fer tot Alaska. Vam canviar el pla i vam decidir tornar el setembre del 2020 fent una mica de trampes: vam enviar la furgoneta a Alemanya, a Hamburg, i així amb l’excusa que l’havíem d’anar a buscar no vam tornar directament. Va ser un encert, si no hauria estat un xoc massa gran.

El retorn cadascú l’ha agafat d’una manera molt particular. (Guim) Jo personalment tornava bastant sense projecte, però no m’he donat presses. Estic plantejant el model de feina que vull, el model de cultura i de vivència. Ara estic en un projecte de comunitats de convivència per Espanya. Vaig a viure tres setmanes amb gent que viu a una comunitat, després passo una altra temporada en una altra. Estic connectat amb els amics, amb la família, amb la companya. La tornada va ser una mica traumàtica pel fet de no poder començar un projecte que tenia planificat amb la meva companya, volíem viatjar per Amèrica. Però hi ha un aprenentatge al darrere.

(Elià) No ho computo com a retorn perquè tampoc he tornat a cap rutina d’abans. L’enfocament és una mica diferent, perquè des de feia temps tenia ganes d’arribar a un lloc, arrelar i sentir que formo part d’una comunitat. Soc lutier, i ara estem començant una cooperativa amb dos amics, i és un projecte que també va anar agafant forma durant el viatge i el fet de tornar el fa possible.

Fa gairebé 5 mesos que estem per aquí i que realment la tornada està sent un procés. És difícil extreure’n el suc d’una sola premsada!

Us convidem a seguir el seu compte d’Instagram:@mobydickworld

Publicat al Butlletí de maig del 2021

Maresmencs i maresmenques al món

9 març 2022

😀Pol

🛫Cabrils

🛬Austràlia

✅ Feina

L’aventura australiana d’en Pol Prats de Cabrils

A quina regió d’Austràlia et trobes?

Vaig anar a Manly Beach, un poble situat a la costa de Sydney, a la regió de New South Wales, a Austràlia. És un poble petit que està a una badia, té un carrer que es diu “The Corso”, amb un munt de botigues i restaurants. Hi ha moltes oportunitats de treball, sobretot en temporada alta, que va d’octubre a febrer, que vindria a ser el seu estiu.

És el segon any que vinc a Austràlia i he estat en aquest poble un any i dos mesos. Ara, per temes d’extensió de visa, m’he hagut de mobilitzar al nord d’Austràlia, on visc a un ressort, ja que en temps de coronavirus no hi ha molta feina. Estic amb la meva parella i treballem fent tasques de jardineria. En una situació normal estaríem treballant a recepció o al restaurant.

Vaig arribar a Austràlia el setembre de l’any 2018. Vaig acabar un grau superior de màrqueting i publicitat. Feia molt anys que pensava en anar a estudiar a fora però mai donava el pas, no trobava el moment adequat. Però vaig acabar el grau superior i vaig pensar que era ara ara o mai.

Què et va animar a emprendre aquest viatge?

Tot va ser perquè el meu veí se’n va anar mig any a Byron Bay, que està a la costa est, i és el que em va fer prendre la decisió de marxar amb 20 anys. Vaig fer la maleta i me’n hi vaig anar. Ho vaig fer a través d’una agència. Em van ajudar amb tot, amb el tema del visat, de la sanitat, legislació… com era la meva primera experiència a Austràlia volia fer bé les coses. En temes de visat hi ha diverses alternatives: hi ha el visat d’estudiant, que t’implica a anar a una escola o realitzar un curs online, que té un cost, i caduca un mes més tard de la finalització dels estudis. Aquesta opció et permet treballar 20 hores a la setmana, el visat es pot estendre pagant un altre curs. Després i ha el work and holiday visa que pots estendre fins a tres vegades. Ara jo l’estic estenent pel segon any. Per estendre’l del primer al segon any ho has de fer treballant 3 mesos, i del segon al tercer treballant 6 mesos més. Per sol·licitar-lo necessites o bé un grau superior o bé mig període a la universitat realitzat (2 anys).

El meu objectiu principal era millorar l’anglès. Vaig anar a una escola internacional d’anglès, on hi havia estudiants de tot el món. El percentatge d’estudiants espanyols ha augmentat molt els darrers anys. També hi vaig anar a treballar, vaig tindre sort ja que vaig trobar feina molt aviat. Pel que fa a les dificultats, si no tens un bon anglès al principi pot ser que estiguis una mica més cohibit i et costi més trobar feina. Bàsicament Austràlia és un país on el 60% de la població són motxil·lers, gent que durant una època de la seva vida hi va a treballar, ja sigui per fer diners, o per poder viatjar. Els australians no volen treballar en l’hostaleria, obra, neteja en sectors similars, per la qual cosa resulta fàcil trobar feina en aquests àmbits. Jo tenia experiència treballant en l’hostaleria, el meu anglès no era dolent del tot i als cinc dies ja tenia feina. Tot depèn de cada cas.

Com he comentat, ara em trobo a la costa oest, per estendre la visa haig de treballar tres mesos. Per fer-ho el govern d’Austràlia t’obliga a mobilitzar-te en zones sense tanta població, fora de Melbourne o de Sydney. Has de treballar i demostrar al govern que estàs al corrent dels comprovants de pagament.

Com t’ha afectat la pandèmia del coronavirus?

Pel que fa a la pandèmia de coronavirus, la situació no s’apropa ni de lluny a la situació que es viu a Espanya. Crec que a Austràlia s’han detectat uns 6300 casos, i el que van fer ràpidament és tancar fronteres per països a l’exterior, i després van tancar fronteres internes entre estats, d’aquesta manera s’ha pogut controlar molt més. Els negocis van anar tancant, alehores jo em trobava a Sidney, i on jo treballavem haviem de comptar una a una les persones perquè no n’hi hagués més de cent, fins que van fer lock down, ho van tancar tot. Poc a poc anem tornant a la normalitat, estem a la fase 1 des del 27 d’abril. Cada estat pren diferents decisions. La gent que va entrar durant la pandèmia va haver de fer 14 dies de quarantena. Aquí mai hem estat confinats, només han tancat els restaurants.

Quines altres activitats fas?

Al mateix temps estic estudiant turisme a distància i disfrutant, ja que aquí no ha arribat el confinament. Treballo o pels matins o per les tardes i surfejo amb els meus amics. Faig una vida molt esportiva, molt tranquil·la.

Que trobes a faltar?

Òbviament la família i els amics és el que més trobes a faltar. El que també es troba a faltar és el menjar bé: els menjars de la iaia i els dinars familiars en dies assenyalats.

Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?

Ajudes, recursos, solucions… És molt important comptar amb un grup de persones amb qui poder ajudar-te. Vaig viatjar sol però en arribar allà em vaig trobar amb un grup de Mataró que eren amics de tota la vida. L’agència també t’ajuda, però al tractar-se d’un negoci, un cop ja t’has espavilat ja no t’interessa anar-hi. Però és molt important destacar el paper de l’agència per la gent que hi vol anar per primera vegada. Una altra dificultat és trobar casa, però ho has de fer un cop allà, ja que els hostels són cars.

Consell que donaria: Austràlia és un país que brinda moltes oportunitats en funció dels objectius que tinguis. Recomano a la gent sortir del seu cercle de confort. No és fàcil: has de tenir els diners i el temps. Jo vaig venir amb 20 anys, crec que entre els 20 i els 25 anys és la millor edat per venir. Pel que em diu la gent, he canviat molt des d’aleshores. El fet de viure sol fa que t’hagis d’espavilar. L’experiència va ser tan beneficiosa el primer any que vaig decidir tornar un segon any. M’han passat coses que no hauria imaginat mai.

Animo a la gent a anar-hi, ja que els salaris son elevats i en funció de com t’ho montes pots fer moltes coses. Hi ha molts tòpics: hi ha gent que diu que la vida és cara. Sí que ho és, però tot depèn del tipus de vida que portis. Si vas al súper en comptes d’anar de restaurants pots estalviar molt. En el meu cas els estalvis m’han permès passar un mes a Bali, tres setmanes a Nova Zelanda i tres setmanes a les Filipines.

Animo a tenir valentia, per conèixer noves cultures i enamorar-se del país!

Publicat al Butlletí de juliol del 2020

Maresmencs i maresmenques al món

7 març 2022

😀Elvira

🛫Vilassar de Mar

🛬Alemanya

✅Au-pair

Un estiu com a au-pair a Alemanya

Soc l’Elvira, tinc 21 anys i estudio filologia germànica i música. També sóc monitora de lleure i treballo a una escola de música donant classes. Sóc Barcelonina, però he viscut molt a Vilassar de Mar, ja que tinc família i un molt bon grup d’amics d’allà.

L’any passat, amb tot el tema de la pandèmia em vaig atabalar a Barcelona. Notava que estava estancada en la rutina i tenia ganes de sentir aquesta sensació d’allò desconegut que un té quan viatja. Ja havia viatjat diversos cops amb amics, quan vaig fer per exemple un Interrail durant 20 dies amb dos amics a l’acabar Batxillerat, però mai havia fet un viatge completament sola.

El meu problema és que estic estudiant dues coses diferents, la qual cosa fa que difícilment pugui marxar a l’estranger durant el curs. És per això que vaig decidir fer-ho a l’estiu. Vaig pensar en fer d’au-pair, ja que tenia amistats que ho havien fet i els havia anat molt molt bé.

També era una manera de viatjar sense fer tanta despesa, i a la vegada gaudir d’un intercanvi cultural molt enriquidor. La meva idea era des d’un principi anar a Alemanya, ja que és un país que sempre he trobat molt bonic i interessant, i perquè era una forma de millorar l’idioma, cosa que necessito pels meus estudis.

Vaig anar des de mitjans de juliol fins a finals d’agost, 6 setmanes més o menys, a una petita ciutat al nord d’Alemanya, anomenada Holzminden. Ho vaig trobar a través de la web de AupairWorld, tot i que em va costar mooolt trobar una família, suposo que per les dates, pel poc temps que demanava d’anar-hi, i per la pandèmia. Vaig començar a buscar al nadal, i no trobava res. Quan ja estava a punt d’abandonar la recerca, a finals de maig/principis de juny, va haver una família a la qual havia enviat un missatge que em va dir que sí. Era una família que constava d’una mare amb dos fills (una nena de 13 i un nen de 8) i d’un padrastre que no era pare dels nens, però que amb la mare esperaven un nen. Volien una Au-pair perquè s’encarregués sobretot del petit i també una mica amb les feines de casa, ja que la mare estava ja al final de l’embaràs, de 8-9 mesos, i no podia fer-ho tot, i el pare treballava. La família ja havia tingut altres au-pairs abans, i em van acollir molt bé, sobretot la mare, que em cuidava com una filla més i amb qui tenia llargues converses sobre inquietuds vitals i em va ajudar moltíssim a sentir-me com a casa.

Estic molt contenta de l’experiència. Vaig gaudir de molta independència, ja que vivia gairebé en una casa particular, ja que era un pis annexat a la casa, però separat. Tot i això feia gairebé tot amb la família, i van ser molt acollidors. Si que s’ha de dir que al principi, les primeres dues setmanes, em sentia bastant fora de lloc i em va costar sentir-me còmode, sobretot pel tema de l’idioma (parlàvem en alemany).

També, en un inici, la meva idea era anar a una ciutat gran, per poder gaudir també de la vida cultural, i em vaig trobar que estava a una ciutat molt petita, amb molta natura i súper bonica, però amb poca vida social i cultural, i que era en general poc “estimulant”. També les primeres setmanes amb els nens no vaig acabar d’entendre-m’hi. Amb la nena m’hi trobava a gust però era molt molt tímida, i el nen al principi vaig notar que era desconfiat amb mi i tenia un caràcter molt fort, s’enfadava amb molta facilitat. A més a més, a nivell d’idioma, em costava molt entendre’ls al principi. Però la cosa va anar millorant moltíssim, fins al punt que vaig crear un vincle molt fort amb ells, sobretot amb el petit, ja que vam acabar passant moltes hores junts jugant a futbol, anant en bici, passejant pel parc o menjant un gelat.

També un factor molt positiu per millorar la meva estada allà va ser conèixer gent d’allà. La ciutat tenia dues facultats, i és per això que hi havia molts estudiants de la meva edat que hi vivien. A alguns d’ells els vaig conèixer i vaig gaudir de molt bons moments amb ells, fins al punt d’haver creat molt de vincle amb alguna gent.

En resum, estic molt contenta d’haver-hi anat i crec que m’ha enriquit molt com a persona. He millorat moltíssim amb l’idioma, però a més a més crec que he guanyat en independència i en aprendre a moure’m pel món, a més a més de moltes altres coses. El fet d’haver-ho fet m’ha fet també agafar encara més ganes de viatjar i repetir una experiència semblant.

Tanmateix, m’agradaria potser la pròxima vegada anar-hi més temps. Un mes i mig va estar bé com a vacances, però no em va donar temps realment de poder-me acostumar al lloc i fer-me’l d’alguna manera meu. Em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que espero que això sigui una porta per en un futur proper tornar a gaudir d’una experiència semblant a l’estranger.

Publicat al Butlletí de desembre del 2021