Hola! Em dic Guisla i soc una jove canetenca de 23 anys que just acaba de retornar a casa després de més d’un any i mig en experiència en dos diferents voluntariats. El primer va ser un voluntariat del Cos Europeu de Solidaritat a Hongria, i el segon, a través d’un dels programes de voluntariat que ofereix la fundació Humana a països del sud global, en el meu cas, a Malawi. Aquesta darrera experiència ha suposat per mi un canvi total en la meva mirada del món, i per això mateix he volgut compartir la meva experiència amb vosaltres.
El programa “Volunteer for change” consta de tres parts: una primera etapa formativa de 3 mesos a Dinamarca, seguida de la participació durant 6 mesos en un dels projectes de l’entitat a Àfrica o l’Índia, i una darrera etapa d’1 mes de retorn a Europa dedicat a la reflexió i sensibilització del projecte de cara al públic. Els tres primers mesos a Dinamarca vaig rebre una formació molt completa en l’àmbit teòric (sobre globalització, economia, pobresa, canvi climàtic…) així com en l’àmbit pràctic (participàvem de les activitats diàries del funcionament de l’escola, apreníem sobre agricultura treballant a l’hort així com se’ns encoratjava la participació en activitats o esdeveniments socials i comunitaris…). Aquí va ser on vaig conèixer la meva companya, la Clara, on vam aprendre a treballar juntes i on vam començar a crear un vincle d’amistat que durant els següents mesos s’acabaria convertint pràcticament en família.
El novembre del 2023 la Clara i jo vam arribar a Malawi amb una gran motxilla a l’esquena plena d’emoció i una miqueta també de dubtes. Ens havien assignat a treballar com a professores en una escola superior que forma joves adults per esdevenir els futurs professors de primària de les zones rurals del país. Jo mai abans havia ensenyat, i fer de professora era una cosa que m’espantava perquè no sabia si en seria capaç. Quan vaig saber, a més, que havia d’ensenyar matemàtiques vaig pensar: com he arribat aquí? Però ja no em podia fer enrere, havia creuat tot un continent per a alguna cosa. Els primers dos mesos van servir-me com a entrenament, vaig aprendre sobre el funcionament i la filosofia de l’escola i, gràcies al suport del professor de matemàtiques, vaig aprendre com organitzar les classes i mantenir l’atenció dels alumnes. Aquesta primera etapa va ser complicada perquè tot i que les condicions de vida al campus eren bones, vam haver de dur a terme un procés d’adaptació molt gran: el menjar (més simple), a la cultura (bastant tradicional), a l’estil i el ritme de vida (molt més lent)… durant un mes ens vam quedar sense electricitat a l’escola i, sense electricitat, tampoc hi havia aigua, per la qual cosa havíem d’anar a buscar aigua al pou cada dia. Vam haver d’aprendre a ser flexibles i a adaptar-nos a la situació, entendre que cada dia les coses podien ser diferents. Més enllà de les classes, l’escola tenia una relació molt estreta amb la gent de les comunitats. Amb els alumnes realitzàvem sovint investigacions on entrevistàvem els locals i creàvem tallers participatius per a ajudar el desenvolupament de les petites poblacions. A l’escola treballàvem a l’hort, plantant verdures que després cuinàvem entre tots o ens manteníem actius jugant a netball, l’esport femení per excel·lència al país. A vegades anàvem a les preescolars i pintàvem algunes escoles o construíem patis d’esbarjo; i totes aquestes sortides em servien no només per a interactuar de manera més propera amb els meus alumnes, sinó que també era una manera de conèixer la realitat de la vida a Malawi, i adonar-me de la gran quantitat de desafiaments que ha d’afrontar el sistema educatiu del país. La taxa d’abandonament escolar és molt alta; embarassos o casaments prematurs, dificultat per a les famílies de comprar el material o els uniformes escolars, necessitat de tenir mans treballant la terra o anant a buscar aigua, les llargues distàncies que els infants han de recórrer cada dia, la creença que les nenes no poden anar a escola quan tenen la menstruació… els motius en són masses.
El gener del 2024, els nostres alumnes van marxar a treballar com a professors de pràctiques a les zones rurals i vam rebre un nou grup d’alumnes. Una de les coses que em va cridar molt l’atenció, ja des que ensenyava matemàtiques, era la dificultat que tenien els meus alumnes per a tenir idees innovadores i creatives i pensar fora de l’establert. El sistema educatiu de Malawi segueix el sistema tradicional britànic, basat a copiar i repetir.
Malawi té moltes necessitats, però el que és segur és que per tal de canviar és necessari fer les coses diferents. És així que vaig decidir canviar-me d’assignatura i començar a ensenyar art, amb el que m’hi sento molt més còmode, però on també vaig trobar l’oportunitat de realitzar amb els alumnes un treball de desenvolupament del pensament crític, l’expressió personal i la creativitat. De manera paral·lela, la Clara va desenvolupar un projecte des de zero per a la creació d’un departament de gènere a l’escola. Havíem estat fent una investigació sobre la vida de les dones malawianes i els reptes que tenen especialment les nenes per completar l’educació bàsica. Parlant amb algunes de les nostres alumnes ens vam adonar que la desigualtat i violència de gènere és el dia a dia de la gran majoria i vam decidir començar amb aquesta feina.
Com ja he mencionat, es tractava d’una iniciativa completament nova pel que no teníem un llibre amb el temari. Basant-nos en una guia de les Nacions Unides sobre recomanacions de temes a tractar per a una bona educació sexual, vam anar creant el currículum. Partíem en desavantatge perquè no coneixíem la cultura i plantar-se davant 120 alumnes per parlar sobre sexualitat va requerir força valor. Però tant la Clara com jo crèiem profundament en el que estàvem fent i setmana per setmana ens encarregàvem de buscar la informació necessària, preparàvem el material a ensenyar, sovint a través de dibuixos, ja que no teníem pantalla, o inventant-nos diferents jocs. Anàvem aprenent també nosaltres a tall de prova i error. Un dels mètodes que vam crear va ser una caixa de preguntes on cada setmana els alumnes podien dipositar en paperets els dubtes o els temes sobre què volien aprendre. D’aquesta manera, no només els servia a ells per a resoldre’ls dubtes que potser per vergonya no s’atrevien a preguntar davant de tothom, sinó que també ens ajudava a nosaltres a l’hora de crear les classes. El sexe és un gran tabú a Malawi, mai abans havien tingut l’espai per a parlar-ne i ens feien moltes preguntes: com et quedes embarassada?, com funciona el cicle menstrual?, què puc fer en cas d’abús per part d’un docent?, què puc fer si no vull tenir sexe amb el meu marit, però m’amenaça de matar-me? Adonar-nos-en com era de necessari el que estàvem fent ens va empènyer a treballar amb tot l’esforç possible. Volunteer for change. L’experiència de la Guisla a Malawi. Marxar va ser difícil. Tenia un sentiment de responsabilitat molt gran cap als meus alumnes i sentia com si els estigués abandonant. Havíem posat un gran esforç en un projecte que tot just començava i no entenia que hagués de marxar quan encara hi havia una necessitat tan gran. L’experiència de Malawi m’ha canviat totalment la perspectiva. He pres consciència de moltes de les coses que jo donava per fet, de l’esforç que qualsevol petit gest requereix i que difícil és canviar les coses. Va ser la primera vegada en què vaig prendre consciència que el color de la meva pell té un valor social, econòmic i polític en el món i que això és terriblement injust. M’he adonat de com de privilegiada soc i he hagut d’aprendre a conviure amb el meu privilegi en un entorn de pobresa extrema. Ha estat una experiència difícil, però que m’ha portat a un creixement personal enorme que m’ha marcat i canviat. I és que quan veus per tu mateixa el que està passant, quan hi estàs implicada de forma personal és molt difícil continuar-ho ignorant. He conegut un país preciós on la seva gent m’hi ha fet sentir sempre benvinguda i segura. Més enllà de la feina, me n’enduc les amistats, la música, els increïbles paisatges i uns records que m’acompanyaran per sempre. I tot i que tornar a casa m’espanta, ara tinc clar que hi ha una necessitat molt gran d’ajuda i que jo puc aportar-hi el meu granet d’arròs.
