Al Servei de Mobilitat internacional del Maresme, facilitem assessorament i orientació sobre les diferents opcions i possibilitats de cursar estudis en un altre país. T’ho avancem amb aquest vídeo:
Consulta al teu Punt d’Informació Juvenil i al nostre facebook.
Hi trobaràs, com cada mes informacions, notícies i opcions d’estades en altres països. Entre elles t’avancem de forma resumida quina orientació es preveu per al nou programa Erasmus+ 2021-2027; l’experiència de la Virgínia, de Pineda de Mar, al Marroc; i oferta de places en voluntariats, intercanvis juvenils i formacions internacionals, entre d’altres.
Estem d’estrena… El Butlletí de Mobilitat internacional del mes de novembre arriba amb rentat de cara! I, com sempre, farcit de continguts i propostes interessats. Consulta’l!
Recorda que pots consultar totes les novetats al facebook del Servei.
😀Alba
🛫Palafolls
🛬Mèxic / Grècia
✅Cooperació Internacional
En un món cada cop més globalitzat els joves en molts moments sentim la necessitat de veure més enllà de casa nostra i trobar altres maneres d’entendre la vida. Sempre he estat d’aquest grup de joves. Joves valents i capaços de remoure cel, mar i terra per tal d’aconseguir un món més just on totes les persones hi tinguem cabuda. Em dic Alba Ribot, tinc 22 anys i soc de Palafolls.
Des de sempre m’ha interessat conèixer tot allò diferent a mi i és per aquest motiu que he realitzat diverses sortides a diversos llocs del món. En aquest cas, però, us explicaré dues de les experiències més rellevants a la meva trajectòria vital. Aquestes es situen a Atenes i a Ciutat de Mèxic.
En primer lloc, amb 18 anys i la selectivitat a tocar, vaig decidir emprendre el meu primer viatge sola a Atenes. Allà vaig conèixer la situació de milers de persones que fugien de la pobresa i la guerra i que venien a Europa en la cerca de noves oportunitats. Vaig anar a Atenes des de l’any 2017 al 2019 com a activista en pro dels drets humans i finalment em vaig acabar incorporant a una associació anomenada Acció Solidària Mediterrània, que tenia seu a Blanes- Un cop a Atenes vaig participar en tres eixos principals. En un primer moment vaig col·laborar duent a terme tasques d’acompanyament jurídic a aquelles persones que ho necessitessin.
A continuació vaig participar acompanyant en el procés sanitari, sobretot amb dones. I, per últim, també vaig participar en un dels projectes més importants que he realitzat a la meva vida: aconseguir que els infants en cerca de refugi poguessin estar inscrits a l’escola pública grega. Les estades a Atenes (un total de cinc) es coordinaven amb feina de sensibilització, conscienciació i recaptació monetària a Catalunya. De fet, vaig coordinar la meva vida a Atenes amb la meva vida a Palafolls durant tres anys. En el vídeo que us deixo a continuació en podeu veure un tastet: https://www.youtube.com/watch?v=JD-bFyL_OQg&t=2s
En segon lloc, amb 20 anys vaig anar a Ciutat de Mèxic, on hi vaig viure durant més d’11 mesos entre els anys 2019-2020. En aquest cas vaig realitzar el meu tercer any de la carrera d’Antropologia Social i Cultural (UAB) a la Universitat Autònoma Metropolitana de la ciutat.
En aquest cas no hi vaig anar com a activista, sinó més aviat com a resident temporal a un país radicalment diferent al nostre. En aquest cas havia d’anar durant tres mesos a viatjar per països com Cuba i Jamaica, entre d’altres, però finalment no ho vaig poder realitzar a causa de la situació pandèmica que estem vivint actualment. Els vols es van cancel·lar i vaig ser una de les moltes persones que ens vam quedar atrapades a un lloc molt lluny de casa nostra. Allà vaig aprendre que altres maneres de viure són possibles i que hem d’aprendre molts valors de la cultura llatinoamericana en general i de la mexicana en concret. Si algun cop heu estat a Llatinoamèrica sabreu del cert que allà la vida va a un altre ritme.
Durant tota la meva vida he estat realitzant diversos viatges i experiències per diversos llocs del món. He visitat quatre continents i molts països que han enriquit del tot la meva vida passada, present i futura. Des del meu punt de vista, la mobilitat és un privilegi que tenim quasi totes les persones que vivim al Maresme i que hem d’aprofitar. Us encoratjo fermament a participar d’algun dels projectes que es proposen des de la Mobilitat Jove del Maresme.
Si hi ha algú que busca aquest tipus d’experiències us recomano que us formeu bé. Actualment hi ha molts projectes que, des del meu punt de vista, són poc ètics i que poden estar totalment en desacord amb els vostres valors. És per aquest motiu que us animo a mirar molts documentals i a assistir a moltes xerrades per tal d’establir un punt de partida a nivell crític i poder afrontar amb determinació els conflictes globals amb els quals ens enfrontem actualment.
A continuació us anomenaré alguns dels documentals que més han impactat a la meva vida: El Silencio de Otros (2018), The Cove (2009), Citizenfour (2014), The Act of Killing (2012), Lorena La de Pies Ligeros (2019), Project Nim (2011), Nacido en Síria (2016), Pussy Riot (2013), Comandante Arian (2018).
En un món cada dia més globalitzat, els joves tenim el dret i el deure de conèixer per poder transmetre a casa nostra tot allò que veiem, pensem, sentim i vivim. Només així podrem formar un món més just per a totes, només nosaltres podem posar el nostre granet de sorra per canviar la nostra realitat i la de les persones que ens envolten. Viure en la diversitat sempre ens enriqueix.
😀Nil i David
🛫Premià de Dalt /Premià de Mar
🛬Alemanya / Letònia / Lituània / Polònia
✅Intercanvi
Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.
Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?
Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.
David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.
En què consisteix Peaceline?
David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.
Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.
Com us vau assabentar de l’oportunitat?
David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.
Teníeu informació de les altres rutes?
Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.
Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?
David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista
Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.
David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.
Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?
David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.
Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.
Qui hi pot particpar?
Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.
El programa està subvencionat?
Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.
Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?
Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.
Més informació a: https://www.peaceline.eu
😀Núria
🛫 Vilassar de Dalt
🛬Itàlia
✅ Estudis
Hola! Sóc la Núria, de Vilassar de Dalt. Vaig fer un màster Erasmus Mundus en Psicologia del Treball, les Organitzacions i els Recursos Humans que incloïa una estada de 6 mesos a una altra universitat europea i vaig escollir anar a Cesena, a l’Emilia-Romagna, una ciutat molt a prop de Bologna situada a la costa est d’Itàlia.
Vaig arribar-hi un l’1 de març del 2018 i quan vaig aterrar no sabia si allò era Itàlia o havia agafat un avió cap a Finlàndia. Hi havia mig metre de neu, molts trens s’havien cancel·lat pel temporal i hi feia molt de fred. Després vaig descobrir que en aquella zona no és tan estrany que hi nevi, de fet, el clima és força extrem: a l’hivern hi fa molt de fred i a l’estiu moltíssima calor.
Abans de marxar vaig haver de preparar algunes coses per poder estar-me a Itàlia. Per sort, gairebé tota la part burocràtica me la va tramitar la secretaria del màster. Ara bé, la cerca d’un lloc per estar-m’ho sis mesos em va dur força temps. Cesena no és una ciutat gaire gran, té uns 100.000 habitants i està molt a prop de Bologna, a 40 minuts de tren. Molta gent va i ve cada dia i, per tant, no hi ha gaire oferta de pisos compartits. Bàsicament funcionen per grups de Facebook on hi pots trobar ofertes d’habitacions en pisos compartits d’estudiants.
Jo estudiava a la Universitat de Bologna però la facultat de psicologia i algunes altres facultats, com la d’arquitectura, estaven situades a Cesena. Això va fer que la meva experiència Erasmus fos molt singular: si diuen que hi ha Erasmus catalans per tot arreu, en el meu cas, només érem tres noies catalanes.
Finalment vaig trobar una casa molt bonica al centre de la ciutat on hi vivíem cinc persones. Hi havia dos italians i això va fer que al cap de molt poc temps ja el parlés força bé tot i que el meu màster fos impartit 100% en anglès. Saber català i castellà són dos plusos importants a l’hora d’aprendre la llengua italiana, tot i que he de dir que quan t’hi poses no és tan senzilla com sembla. Això sí, si hi ha ganes i motivació, al cap d’un mes ja podràs parlar-lo mig decentment i al cap de tres mesos t’hi sentiràs molt a gust. Val a dir que jo no vaig poder anar a l’acadèmia de llengües que normalment ofereixen als estudiants d’Erasmus, perquè el curs ja havia començat quan hi vam arribar els estudiants de màster.
Els primers dies van ser de tràmits i adaptació. Tot i que és un país de la UE, vam haver d’anar a registrar-nos per tenir un codi fiscal que permetés a l’estat Italià tenir constància de la nostra residència a Itàlia. D’altra banda, vam haver d’anar a registrar-nos com a estudiants Erasmus a l’oficina de relacions internacionals de la Universitat. Per sorpresa nostra, ningú d’aquella oficina parlava ni anglès ni cap altra cosa que no fos l’Italià. Mai sabrem si ho vam entendre tot correctament!
Quan hi vaig anar tenia moltíssimes ganes de viure unaexperiència com aquella. Van ser sis mesos increïbles, vaig conèixer a gent de tot el món i vaig poder viatjar moltíssim per tot el país. Totes les regions italianes estan molt ben comunicades en tren i a més a més a preus increïblement assequibles. Això sí, els trens passen a l’hora que volen i noés estrany que vagin amb més de 30 minuts de retard.
Si voleu fer una estada a Itàlia us recomanaria que aprenguéssiu quatre coses bàsiques en Italià i que intenteu rodejar-vos de gent italiana. Ja que per a nosaltres és força fàcil aprendre’n la llengua, és una de les grans coses que et pots emportar d’aquesta experiència. D’altra banda, us recomano que tingueu molta paciència per als tràmits, la cerca de pis, etc. Si a Espanya les coses van lentes, a Itàlia força més. A més a més, estigueu atents a qui llogueu una habitació. La llei Italiana permet als propietaris entrar al pis dels inquilins quan vulguin i sense avisar. Alguns companys d’Erasmus es van endur més d’una sorpresa.
Viure a Cesena va ser una experiència que no oblidaré mai. Tot i que hi havia pocs Erasmus, amb la gent del màster vam fer un grup molt i molt unit. La Natàlia, la Myra, la Fiorella, la Michelle, l’Alex, el David, l’Andrea, el Clarke, la Líbia, la Núria, el Gabrielle, la Laura… Totes elles, persones que no oblidaré mai. Fèiem sopars, festes i viatges molt sovint i, com que les distàncies eren curtes entre casa i casa, o bé anàvem amb bici, semblava que visquéssim pràcticament junts. La ciutat és increïble arquitectònicament, hi podreu trobar els arcs típics de l’Emilia-Romagna, molt bons restaurants de menjar exquisit i només està a 15 km del mar adriàtic. A més a més, està tan a prop de Bologna que hi anàvem molt sovint, o bé per sortir de festa o bé per visitar-la i passar-hi el dia.
Quan venia algú a visitar a algú dels del grup era una festa. Fèiem un sopar de benvinguda o bé anàvem a prendre vi a la piazza del popolo o a fer l’aperitivo al vespre. Recordo que teníem el costum de passejar molt a les nits. Cesena és una ciutat molt més tranquil·la que Bologna. Només hi havia concerts en directe els dimecres a la nit i alguns pubs i terrasses els caps desetmana, però la resta de dies acostumàvem a sortir a les nits a passejar i xerrar de la vida, i creieu-me si us dic que aquesta mena de rituals t’omplen de vida quan vius lluny de casa. Els nous amics es converteixen en família i trobes que les coses que aquí no hauries fet mai, allà t’omplen els dies.
D’altra banda, viure a una ciutat petita té els seus avantatges. Primer, perquè no hi ha gaire turisme i, per tant, estàs immers en la cultura i la llengua al 100%. Després, perquè a poc a poc comences a conèixer els racons, botiguetes i persones emblemàtiques de la ciutat, i cada vegada t’hi sents més com a casa.
La universitat italiana té força fama de ser més aviat lleugera pels Erasmus. Ara bé, la Universitat de Bologna és la més antiga d’Europa i, almenys al meu màster, no ens donaven gaire via lliure.Classes, presentacions orals i entregues a punta pala. Allà les notes van sobre 30 en comptes de sobres 10 i s’aprova a partir de 18 punts. Això sí, treure molt bones notes a Itàlia és força més fàcil que a Catalunya. Tot i això, els exàmens són gairebé tots orals, fet que fa que la por escènica que puguis tenir hi jugui un paper important.
Sens dubte, us recomanaria mil vegades que, si en teniu l’oportunitat, marxeu a viure una experiència internacional. Viure lluny de casa et fa sortir de la zona de confort constantment, haver de superar obstacles, aprendre una nova llengua, viure en una nova cultura, conèixer gent nova i estar molt més oberta i flexible a tot el que vingui. Quan vaig tornar a casa, em va costar setmanes posar els peus a terra. Primer tenia la sensació que havia viscut un somni i que no havia estat del tot real. Però finalment, quan agafes perspectiva, desitges tornar a repetir-ho una altra vegada.
Marta Roca Brugués i Marina Nin Abdoulina A dia 20 d’abril del 2020.
Ep, bones a tots i a totes! Som la Marta Roca i la Marina Nin, dues exestudiants de l’INS Pere Ribot de Vilassar de Mar que vam tenir la sort de rebre l’anomenada “Beca Irlanda” concedida per la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament de Vilassar de Mar. Gràcies a aquesta, se’ns va donar l’oportunitat de conèixer la ciutat irlandesa d’Arklow, on vam conviure durant tres setmanes (del 3 al 24 de juliol).
Cadascuna, per separat, es va immergir en els costums i hàbits d’una família autòctona, amb la finalitat de practicar la llengua i compartir cultures. Per donar una mica d’ordre als nostres dies, teníem organitzades diferents activitats que compartíem amb altres estudiants internacionals que gaudien del mateix programa.
Destinàvem els matins a l’aprenentatge de la llengua anglesa de manera dinàmica, aplicant els nostres coneixements per a l’elaboració de projectes grupals i activitats interdisciplinàries. Les tardes estaven adreçades a la preparació de tallers, visites lúdiques, activitats culturals i esportives, entre elles, paddle surf, beach games… A diferència, els caps de setmana podíem gaudir de la capital, Dublín, i el seu entorn, a més d’un munt d’activitats que organitzàvem pel nostre propi compte.
I és que, a més de tot l’aprenentatge que adquiríem durant el programa, a poc a poc ens adonarem que juntes i amb la nostra il·lusió per conèixer, vam guanyar grans habilitats d’autonomia i organització, per poder omplir el temps lliure i aprofitar el màxim de l’experiència.
Una de les coses més boniques de marxar fora són les noves amistats que es creen. El destí ens va portar a conèixer gent meravellosa, amb la qual vam compartir noves vivències. Vam formar en tan sols 21 dies una família de joves; 3 noies de Màlaga, 5 maresmencs i 2 milanesos, amb els quals vam retrobar-nos mesos més tard arreu del món (Màlaga, Milà i Vilassar).
L’estada ens va permetre conèixer la banda més cosmopolita, multicultural i juvenil de Dublín, una ciutat que no deixa indiferent a ningú. És per aquest motiu, que encoratgem a tots aquells maresmencs/es a embarcar-se en una aventura d’aquestes tipus!
Una abraçada, i esperem els vostres relats!
S’acosta l’estiu i és el moment de planificar les activitats que es volen dur a terme.
El dimarts 31 de maig, a les 17h tindrà lloc, al Centre Cívic Cabot i Barba de Mataró, una sessió informativa adreçada a les persones joves interessades en experiències de mobilitat internacional: intercanvis juvenils, voluntariats internacionals, camps de treball….
Les persones interessades ja poden fer la inscripció a través d’AQUEST FORMULARI
31 de maig, a les 17h
Centre Cívic Cabot i Barba (Mataró)
😀Pol
🛫Cabrils
🛬Austràlia
✅ Feina
A quina regió d’Austràlia et trobes?
Vaig anar a Manly Beach, un poble situat a la costa de Sydney, a la regió de New South Wales, a Austràlia. És un poble petit que està a una badia, té un carrer que es diu “The Corso”, amb un munt de botigues i restaurants. Hi ha moltes oportunitats de treball, sobretot en temporada alta, que va d’octubre a febrer, que vindria a ser el seu estiu.
És el segon any que vinc a Austràlia i he estat en aquest poble un any i dos mesos. Ara, per temes d’extensió de visa, m’he hagut de mobilitzar al nord d’Austràlia, on visc a un ressort, ja que en temps de coronavirus no hi ha molta feina. Estic amb la meva parella i treballem fent tasques de jardineria. En una situació normal estaríem treballant a recepció o al restaurant.
Vaig arribar a Austràlia el setembre de l’any 2018. Vaig acabar un grau superior de màrqueting i publicitat. Feia molt anys que pensava en anar a estudiar a fora però mai donava el pas, no trobava el moment adequat. Però vaig acabar el grau superior i vaig pensar que era ara ara o mai.
Què et va animar a emprendre aquest viatge?
Tot va ser perquè el meu veí se’n va anar mig any a Byron Bay, que està a la costa est, i és el que em va fer prendre la decisió de marxar amb 20 anys. Vaig fer la maleta i me’n hi vaig anar. Ho vaig fer a través d’una agència. Em van ajudar amb tot, amb el tema del visat, de la sanitat, legislació… com era la meva primera experiència a Austràlia volia fer bé les coses. En temes de visat hi ha diverses alternatives: hi ha el visat d’estudiant, que t’implica a anar a una escola o realitzar un curs online, que té un cost, i caduca un mes més tard de la finalització dels estudis. Aquesta opció et permet treballar 20 hores a la setmana, el visat es pot estendre pagant un altre curs. Després i ha el work and holiday visa que pots estendre fins a tres vegades. Ara jo l’estic estenent pel segon any. Per estendre’l del primer al segon any ho has de fer treballant 3 mesos, i del segon al tercer treballant 6 mesos més. Per sol·licitar-lo necessites o bé un grau superior o bé mig període a la universitat realitzat (2 anys).
El meu objectiu principal era millorar l’anglès. Vaig anar a una escola internacional d’anglès, on hi havia estudiants de tot el món. El percentatge d’estudiants espanyols ha augmentat molt els darrers anys. També hi vaig anar a treballar, vaig tindre sort ja que vaig trobar feina molt aviat. Pel que fa a les dificultats, si no tens un bon anglès al principi pot ser que estiguis una mica més cohibit i et costi més trobar feina. Bàsicament Austràlia és un país on el 60% de la població són motxil·lers, gent que durant una època de la seva vida hi va a treballar, ja sigui per fer diners, o per poder viatjar. Els australians no volen treballar en l’hostaleria, obra, neteja en sectors similars, per la qual cosa resulta fàcil trobar feina en aquests àmbits. Jo tenia experiència treballant en l’hostaleria, el meu anglès no era dolent del tot i als cinc dies ja tenia feina. Tot depèn de cada cas.
Com he comentat, ara em trobo a la costa oest, per estendre la visa haig de treballar tres mesos. Per fer-ho el govern d’Austràlia t’obliga a mobilitzar-te en zones sense tanta població, fora de Melbourne o de Sydney. Has de treballar i demostrar al govern que estàs al corrent dels comprovants de pagament.
Com t’ha afectat la pandèmia del coronavirus?
Pel que fa a la pandèmia de coronavirus, la situació no s’apropa ni de lluny a la situació que es viu a Espanya. Crec que a Austràlia s’han detectat uns 6300 casos, i el que van fer ràpidament és tancar fronteres per països a l’exterior, i després van tancar fronteres internes entre estats, d’aquesta manera s’ha pogut controlar molt més. Els negocis van anar tancant, alehores jo em trobava a Sidney, i on jo treballavem haviem de comptar una a una les persones perquè no n’hi hagués més de cent, fins que van fer lock down, ho van tancar tot. Poc a poc anem tornant a la normalitat, estem a la fase 1 des del 27 d’abril. Cada estat pren diferents decisions. La gent que va entrar durant la pandèmia va haver de fer 14 dies de quarantena. Aquí mai hem estat confinats, només han tancat els restaurants.
Quines altres activitats fas?
Al mateix temps estic estudiant turisme a distància i disfrutant, ja que aquí no ha arribat el confinament. Treballo o pels matins o per les tardes i surfejo amb els meus amics. Faig una vida molt esportiva, molt tranquil·la.
Que trobes a faltar?
Òbviament la família i els amics és el que més trobes a faltar. El que també es troba a faltar és el menjar bé: els menjars de la iaia i els dinars familiars en dies assenyalats.
Quin consell donaries a joves que vulguin marxar a aquell país?
Ajudes, recursos, solucions… És molt important comptar amb un grup de persones amb qui poder ajudar-te. Vaig viatjar sol però en arribar allà em vaig trobar amb un grup de Mataró que eren amics de tota la vida. L’agència també t’ajuda, però al tractar-se d’un negoci, un cop ja t’has espavilat ja no t’interessa anar-hi. Però és molt important destacar el paper de l’agència per la gent que hi vol anar per primera vegada. Una altra dificultat és trobar casa, però ho has de fer un cop allà, ja que els hostels són cars.
Consell que donaria: Austràlia és un país que brinda moltes oportunitats en funció dels objectius que tinguis. Recomano a la gent sortir del seu cercle de confort. No és fàcil: has de tenir els diners i el temps. Jo vaig venir amb 20 anys, crec que entre els 20 i els 25 anys és la millor edat per venir. Pel que em diu la gent, he canviat molt des d’aleshores. El fet de viure sol fa que t’hagis d’espavilar. L’experiència va ser tan beneficiosa el primer any que vaig decidir tornar un segon any. M’han passat coses que no hauria imaginat mai.
Animo a la gent a anar-hi, ja que els salaris son elevats i en funció de com t’ho montes pots fer moltes coses. Hi ha molts tòpics: hi ha gent que diu que la vida és cara. Sí que ho és, però tot depèn del tipus de vida que portis. Si vas al súper en comptes d’anar de restaurants pots estalviar molt. En el meu cas els estalvis m’han permès passar un mes a Bali, tres setmanes a Nova Zelanda i tres setmanes a les Filipines.
Animo a tenir valentia, per conèixer noves cultures i enamorar-se del país!
