En ruta per Xile, Bolívia, el Perú, l’Equador i Colòmbia. El viatge de la Rita i la Irene.
El gener de l’any 2018, jo i la meva millor amiga Rita vam decidir començar una aventura a Xile, una aventura que duraria sis mesos i ens portaria a visitar una bona part de Sud Amèrica de manera improvisada.
Vam arribar a Santiago de Xile a finals de gener, i allà ens esperaven uns amics d’Arenys que viuen allà, els quals ens van fer de “pares” en aquesta primera etapa de la nostra aventura. Vam dormir a casa seva, ens van cuidar com unes reines i van fer que l’arribada a aquest magnífic país fos d’allò més agradable.
A partir d’aquí, vam recórrer Xile, des del sud: carretera austral, Chiloé fins al nord, el màgic Desert d’Atacama, i vam creuar la frontera cap a Bolívia. Xile és un país de contrastos, però cada cop més occidentalitzat.
Bolívia, en canvi, és un altre món. Vam tenir problemes per entrar al país, perquè la comunitat minera estava protestant per les seves nefastes condicions, així que en comptes de creuar per la frontera que hi ha just al costat del Desert d’Atacama, vam haver d’agafar un bus de més de 20 h per entrar per una altra frontera i arribar a Cochabamba. Aquí vam conèixer per primer cop la Bolívia autèntica, una Bolívia que no et deixa indiferent. A partir d’aquí, vam recórrer el país passant per Sucre, Potosí, Uyuni i Paz, i Copacabana. El llac Titicaca va ser la porta que ens va portar al Perú, un país immens que ens deixaria amb la boca oberta a cada lloc que anàvem. La seva gent, el menjar, la natura, la cultura. A Lima vam estar a casa d’uns amics dels nostres pares, que a part de cuidarnos i transmetre’ns el seu orgull peruà, ens van donar l’oportunitat de passar quatre dies a la Selva, on tenen una finca cafetera, convivint amb una família local. Perú, ens va captivar, no hauríem marxat mai d’allà
Però vam seguir cap a l’Equador perquè a aquestes alçades ja havíem decidit que tornàvem a casa des de Cartagena d’Índies, per tant, ja teníem una data límit i molt per conèixer. El nostre pas per l’Equador va ser més intens, ja que vam recórrer molts quilòmetres i vam aprofitar-los tots. Essència andina i una naturalesa impressionant (la “Laguna Quilotoa” no és famosa com el Machupicchu, però no et deixa indiferent).
A Quito, també vam tenir la sort d’estar acollides a casa d’una ballarina equatoriana, el fet de tenir contactes locals en el viatge, ens va facilitar moltes coses i sobretot ens va aportar una perspectiva diferent dels diferents països. A la frontera, passant cap a Colòmbia, vam viure en primera persona la tragèdia veneçolana. Això va ser una lliçó de vida, famílies refugiades preocupant-se perquè nosaltres poguéssim creuar sense problemes.
Per últim, Colòmbia, un país de música, calor, colors, palmeres, salsa, festa, platges, hamaques, deserts… un país que malgrat que la seva història és alegre, i que cuiden als turistes per sobre de tot. Després d’enamorar-nos del país, la millor manera d’acabar el viatge va ser recorrent l’illa de San Andrés amb moto, fent snorkel amb un tal Chipi, que es va oferir a ensenyar-nos els secrets de la costa de l’illa.
Pel que fa a temes de visat, no vam haver de fer res. En aquests països tens visat de 3 mesos de turista (excepte a Bolívia, que és d’un mes) i per tant, no vam haver de fer gestions prèvies. No vam treballar, però sí que vam fer voluntariats (a través de la pàgina Workaway) a Xile. Vam treballar en unes termes naturals, i també en un alberg. Així mateix, a Xile també vam fer Couchsurfing, i va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer a grans persones.
Així en general, no ens vam trobar cap dificultat. Voldria destacar que malgrat ser dues noies viatjant, vam moure’ns per llocs gens turístics i mai vam viure cap situació perillosa ni compromesa.
Quan teníem dubtes, preguntàvem molt en grups de “mochileros” del Facebook, o a les persones que coincidíem pel camí. També ens assessoràvem molt preguntant a la gent local a l’hora d’aconsellar-nos per seguir la ruta, llocs per visitar, llocs a on dormir, etc. Aquesta va ser la manera de fer una ruta única que ens va portar a llocs que mai haguéssim pensat.
Com a consell per qui vulgui viure una experiència similar, en primer lloc diria que portin la motxilla ben buida de material (que al final les coses imprescindibles són ben poques i tot acaba fent nosa), i que facin turisme responsable, és a dir viatjant sense deixar rastre per allà on passes, ser respectuosos, informar-se dels dubtes amb la població local, interactuar amb ells (per mi és del més enriquidor) i desmarcar-se del turisme massiu. Aquest viatge ha marcat les nostres vides i ho recomano absolutament a tothom.
SETEM Catalunya és una organització no governamental de solidaritat internacional, independent i participativa que, juntament amb organitzacions del Sud, sensibilitzem la nostra societat sobre les desigualtats Nord-Sud, en denuncia les causes i promou transformacions personals i col·lectives per aconseguir un món més just i solidari.