Si busqueu un skatepark, un rocòdrom, un bikepark … o necessiteu accedir a algun dels equipaments i/o serveis per a persones joves que ofereixen els 30 ajuntaments o el Consell Comarcal del Maresme, només cal que tingueu com a referència la Xarxa #MaresmeJove.
Xarxa #MaresmeJove és un espai virtual que ha activat el Consell Comarcal amb l’objectiu de facilitar que les persones joves coneguin tots els recursos que tenen al seu abast. Se situen en el mapa els punts d’informació juvenil, els casals i espais joves i s’indica quins serveis posen a disposició de les i els joves els ajuntaments de a comarca: sales d’estudi, espais TIC i Multimèdia, sales de reunions, bucs d’assaig musical…
També s’ubiquen alguns dels espais creats especialment per a persones joves: bikeparks, rocòdroms, skateparks, boulderparks….
Tots els recursos es poden localitzar en el mapa interactiu del Maresme o fent una cerca determinada.
Aquest recurs l’ha impulsat el Servei Comarcal de Joventut amb la col·laboració dels serveis adreçats a persones joves dels 30 municipis del Maresme i en els propers mesos es veurà complementada amb altres recursos que s’estan treballant.
Entrevista a David Pascual i Nil Codina, joves embaixadors de PEACE LINE.
Especialment en aquests temps són necessaris programes com PEACE LINE, un projecte innovador que convida a joves d’entre 18 i 26 anys de diferents països viatgen junts durant dues setmanes en una ruta per diversos països de l’oest, centre i sud-est d’Europa. Un dels principals objectius de PEACE LINE és mostrar l’existència de diferents narracions històriques i comentar amb les persones participants els orígens i les conseqüències d’aquestes històries. El Nil Codina i el David Pascual són dos joves maresmencs que van tenir l’oportunitat de prendre part d’aquesta iniciativa entre el 6 i el 20 de setembre de 2021.
Per començar, ens podeu explicar qui sou i a què us dediqueu?
Nil: Em dic Nil Codina, de 20 anys, visc a Premià de Dalt, barri Cotet. Era de Premià de Mar, però em vaig mudar a Premià de Dalt fa 3 o 4 anys. Estudio el grau Global Studies a la universitat Pompeu Fabra i a les tardes treballo d’acomodador al teatre Victòria de Barcelona.
David: Jo soc en David Pascual, tinc 24 anys, visc a Premià de Mar, vaig estudiar economia a la UB i ara estic fent un màster també a la UB. Estic fent les pràctiques del màster, que acabo ara, i m’incorporo a treballar on he fet les pràctiques a una consultoria de Barcelona.
En què consisteix Peaceline?
David: Consisteix bàsicament a conviure durant dues setmanes amb altres joves de diferents països d’Europa mentre viatges per diferents punts que han estat rellevants o importants per diferents motius en els conflictes europeus recents. Aquests conflictes encara ens afecten el dia d’avui. Es fa especial èmfasi en les diferents perspectives que existeixen depenent del país d’origen de cadascú o d’on s’ha estudiat.
Nil: Com diu el David, Peaceline és una oportunitat per viatjar per Europa pels llocs que han variat la seva història en les últimes dècades. És una experiència molt enriquidora que et permet conèixer a gent molt interessant, que després ens hem retrobat. En l’àmbit professional o d’estudis crec que ofereix una visió que aquí desconeixem bastant, sobre la història recent d’Europa.
Com us vau assabentar de l’oportunitat?
David: Per la meva part em vaig assabentar del projecte perquè un amic m’ho va comentar. Em penso que ho va veure anunciat a la vostra pàgina d’Instagram, de fet, i ens vam animar a apuntar-nos. Va ser per l’edició del 2020, que finalment no es va poder fer pel tema de la COVID. Per coses de la vida al final el meu amic no va poder venir per motius de feina.
Teníeu informació de les altres rutes?
Nil: Peaceline l’any passat tenia dues rutes. La blava, que és la vam fer nosaltres, i la verda, que és una ruta en bici per dins d’Alemanya. La blava va pels països bàltics. Es comença a Berlín i després es va a Letònia, Lituània, Polònia, i vam tornar a Berlín. Realment va ser molt interessant perquè ens permetia veure la història dels països bàltics, que és molt desconeguda aquí i de l’ocupació soviètica i de la posterior independència. I sí que és cert que no hi ha una connexió molt directa amb la Ruta Verda, no vam conèixer a ningú d’aquesta altra ruta en cap moment. Però, al final el que s’explica en una ruta i l’altra té molta relació. Hi va haver l’oportunitat d’anar al novembre a un esdeveniment d’alumni, com si diguéssim, on vam conèixer a gent que havia participat en les dues rutes. I ara al febrer s’ha fet un altre esdeveniment a Berlín. Ens continuem trobant, decidint el futur de la network i compartint experiències.
Peaceline busca joves ambaixadors del programa. Us heu sentit com a ambaixadors?
David: Penso que sí, perquè simplement amb el fet de parlar a amics o coneguts del projecte ja d’alguna forma estem ajudant que es faci gran. O, per exemple, amb aquesta entrevista
Nil: Jo realment me’n sento bastant part. Crec que l’oportunitat que se’ns va donar mereix que fem un esforç per part nostra i que aquí Catalunya expliquem els aprenentatges i les reflexions que extraiem del viatge. Mitjançant aquesta entrevista, parlant amb amics… En el meu cas també he estat voluntari del grup que ha organitzat un alumni reunion a Berlín aquest febrer. El cap de setmana passat informalment vam veure alguns companys que van venir a visitar-nos a Barcelona, així que crec que sí que s’està mantenint la xarxa.
David: Soc part de la xarxa, estic al grup d’alumini i m’agradaria participar en el que pugui. Va coincidir que era el meu any d’Erasmus, el segon que feia, i no només he parlat del projecte a casa sinó a gent que he conegut a l’Erasmus d’Alemanya.
Com era la gent que hi participava? Com va ser la convivència?
David: Pel que fa als participants, érem 16 i 4 team leaders, que eren un noi de Romania i tres noies d’Alemanya. Pel que fa als participants, hi havia un grup majoritari d’alemanys, que eren 4 o 5 persones, i després gent de tot el continent. Penso que en altres rutes hi ha participat gent de fora d’Europa, ja que per xarxes socials vaig veure que hi va participar un noi americà. Va ser graciós, perquè al principi vam fer una activitat per coneixe’ns on ens havíem de col·locar cadascú en una habitació com si fóssim el mapa d’Europa per saber d’on veníem. Amb el Nil, no ens coneixíem d’abans i va resultar que tots dos som de Premià de Mar! Els dos únics catalans i espanyols. I el grup d’alemanys eren justament de Kassel, que és una ciutat que està a mitja hora de Göttingen, que és justament on jo estava d’Erasmus. També hi havia una noia croata, italians de la zona del Tirol, joves de Polònia, i de França… érem un grup divers. Respecte al xoc cultural, la veritat és que la convivència va ser molt bona des del primer moment. No va haver-hi cap xoc cultural, tothom estava molt obert a conèixer gent i a participar del projecte.
Nil: Estic molt d’acord amb el David, no vaig percebre un xoc cultural molt bèstia que afectés la nostra relació personal. Si no que al contrari, a Europa m’hi sento com a casa malgrat les diferències, penso que les persones que participem en aquest tipus de projectes tenim moltes coses en comú, siguem del país que siguem. Sí que, òbviament, hi ha petites coses. Per exemple, vaig arribar tard a un lloc on havíem d’agafar un vol, que gairebé perdo perquè em vaig adormir. Com a bon Europeu del Sud! Però, per exemple, cap al final de la ruta un noi britànic també es va adormir quan havíem d’agafar un autobús, així que els estereotips de vegades es compleixen i de vegades no.
Qui hi pot particpar?
Nil: Crec que poden participar tots els joves de 18 a 26 anys del continent europeu. És necessari tenir un cert nivell d’anglès fluit per participar en els debats i xerrades. Però hi havia molts nivells d’anglès diferents i no per això es va negar la participació a ningú ni penso que fossin barreres impossibles de resoldre.
El programa està subvencionat?
Nil: És un projecte subvencionat per la Federal Foreign Office, el Ministeri d’Exteriors Alemany. L’any passat era totalment gratuït. És a dir, el programa cobria les dues setmanes viatjant: amb restaurants, hotels, transports, avions, etc. També et pagaven fins i tot el teu vol des d’allà on vinguessis. Aquest any estan posant un cost de participació de 100€. Penso que és més aviat perquè un cop ja t’han acceptat, fer una paga i senyal serveix per demostrar que finalment vindràs i participaràs. Ja que em consta que hi va haver persones que no van arribar a participar. En ser gratuït, moltes vegades no se li dona el valor que realment té. Sobre la participation fee, també diu a la web que en cas que no la puguis pagar per motius econòmics es poden fer excepcions, i demostrar el teu cas per correu. Així aquesta quota no hauria de ser un obstacle.
Que heu après? Creieu que la vostra experiència a Peaceline us ajudarà de cara al futur?
Nil: Penso que moltíssim. En l’àmbit personal, de descobrir persones increïbles amb qui penso que estem construint una relació d’amistat. I laboralment penso que hem après a desenvolupar-nos millor en l’anglès, temes més d’ètica i consideracions històriques sobre Europa, que en qualsevol àmbit van bé en l’àmbit professional.
Amb la intenció d’acostar les diferents opcions i alternatives de mobilitat a les persones joves, des del Servei de Mobilitat Internacional Jove del Maresme es programen, mensualment, tallers monogràfics de temàtiques diverses.
Els tallers s’adrecen als i joves del Maresme que volen explorar i conèixer millor el món de la mobilitat internacional com una alternativa en el seu procés d’aprenentatge vital i formatiu.
A l’abril és un bon moment per començar a planificar l’estiu. Les opcions per fer estades a l’estranger durant l’estiu són molt diverses: camps de treball, feina temporal, estudiar idiomes, viatjar… Amb els tallers de mobilitat programats per aquest mes podràs saber-ne una mica més i, si et quedes amb dubtes, a l’assessoria et podrem orientar de forma més personalitzada perquè t’acabis de decidir.
Saps que són els programes del Cos Europeu de Solidaritat?
Posa’t al dia! Aquest octubre el butlletí t’ho explica!
A més consulta les ofertes laborals o de pràctiques arreu d’Europa.
Consulta el butlletí de Setembre!
Les darreres novetats en formació, voluntariat, intercanvis i ofertes de treball en un sol clic. No deixis passar l’oportunitat d’estar al dia, un munt de coneixement s’obrirà pas, comprova els recursos que ofereix el Servei Jove Internacional Jove del Maresme al teu municipi i gaudeix de les diferents experiències dels joves del maresme que ja han tastat aquestes oportunitats.
Gràcies al projecte Cat Azubi de mobilitat i inserció laboral a Àustria, gestionat per Bridge for Mobility, 37 joves catalans -17 dels quals són maresmencs- estan realitzant un programa de FP Dual que combina l’aprenentatge teòric en un centre educatiu amb pàctiques en una empresa del sector.
El jovent participant ja es troba a Àustria després d’haver completat un curs intensiu de 450 hores, que s’ha realitzat al Masnou i a Mataró, que els ha permés assolir el nivell B1 de l’idioma.
Són joves d’entre 18 i 26 anys de diferents perfils que es formaran en els àmbits de la gastronomia, de l’hostaleria, de la infermeria i de la mecànica.
Actualment, Bridge for Mobility té obert un procés de selecció per a persones joves que vulguin formar-se en FP Dual a Àustria en les següents professions:
Cuiner/a professional
Expert/a en restauració
Tècnic/a en electricitat
Tècnic/a en instal·lació de màquines climàtiques. Fred/calor
Tècnic/a en metal·lúrgia
Tècnic/a en mecatrònica
Trobareu més informació al Butlletí de Mobilitat Internacional Jove del Maresme del mes de juliol
Samuel Rodríguez, un any a la Xina treballant com entrenador de bàsquet
El passat 6 d’abril de 2022 vam tenir entrevistar el Samuel Rodríguez, un jove de Premià de Dalt que al 2020 ens va explicar la seva experiència participant a una Formació Internacional d’Erasmus +. Dos anys més tard el seu esperit viatger continua vent en popa, i aquest cop ens comparteix la seva vivència treballant com a entrenador de bàsquet durant un any a la Xina.
Què et va portar a la Xina?
Potser l’experiència. El tema de viatjar, una cultura diferent, de descobrir món, i conèixer un idioma tan diferent i tan interessant com és el xinès. Bàsicament m’hi va portar la feina. Estava treballant d’entrenador de bàsquet a Vilassar de Mar, i un company entrenador havia estat a la Xina prèviament. Li va agradar l’experiència i em va comentar que buscàven gent jove d’Europa que parlès anglès per treballar amb nens petits, i que si m’interessava. A través de contactes vaig arribar allà.
En què consistia la feina?
Estava a una acadèmia, que tenia col·laboració amb escoles i llogava pistes a la ciutat. L’estructura era la següent: de dilluns a divendres els entrenadors internacionals anàvem a diferents escoles, erem dos espanyols i un serbi. Anàvem a fer classes amb l’equivalent a 5è i 6è de primària d’aquí. Era una escola internacional privada que a part de fer bàsquet en anglès també feia altres assignatures en anglès amb professors internacionals. Pels infants del campus esportiu comptar amb entrenadors internacionals és una bona manera de preparar el nen o nena per conèixer i acceptar altres cultures diferents a la seva. Obrir els ulls al món. A part de la millora de la llengua anglesa.
A quina ciutat vas anar?
Vaig anar a Hangzhou, que està a l’est de la Xina, molt proper a Shanghai. És una ciutat d’uns 11 milions de persones que està prou bé, considerada de les més grans de la Xina, a nivell de tecnologia, de qualitat de vida, de mercat.. Per exemple, Alibaba té la seu a Hangzhou. És com un hub internacional pel que fa al comerç electrònic. És una ciutat que és molt avançada, però també destaca pel fet que combina la part de cultura més antiga, com els temples, els parcs… amb tot el que ens ve al cap amb la tecnologia més avançada. Pots estar a una megaurbe, i girar el cap i trobar-te en un llac on sona música tradicional xinesa
Què tal la integració en el dia a dia allà?
Al principi va ser complicada. Quan arribes a un lloc i estàs fora de la teva zona de confort, amics, familia, llengua… és complicat. I a la Xina és com fer-ho multiplicat per 5. Però mica en mica t’espaviles. Agafes paraules clau, aprens quin tren has d’agafar per anar a l’escola… automatismes que s’aprenen de manera natural.
Vas aprendre la llengua?
Sí, puc parlar xinès. No en sabia d’abans, vaig aprendre coses bàsiques gràcies a tutorials de YouTube. Un cop allà, vaig començar a aplicar el poc que sabia, però ningú m’entenia! El xinès és un idioma on cada paraula té 4 tons. I depèn de com entonis una paraula pot tenir un significat completament diferent. Però al estar allà mica en mica agafes els tons i el significat de les paraules.
Quines altres activitats feies apart de la feina?
Bàsicament la vida allà era com aquí: normal. Fora del treball quedava amb amics. M’agrada molt la fotografia, i com que Hangzhou té un llac molt impressionant, el llac de l’oest, agafava la càmera i la moto i em perdia pel llac a fer fotos. Així m’endinsava a parts de la ciutat que desconeixia, parlava amb gent…
I què tal la conducció per allà?
Molt diferent d’aquí. És un caos, és interessant. Hi havia molta gent, moltes motos… Hi havia un carril només per e-bikes. Però en aquest carril hi podies trobar motos normals, e-bikes, bicicletes, gent amb carros… i al mateix temps gent que anava en contra direcció… Era com una prova de circuit on havies d’estar molt alerta. Era complicat al principi, però al final haver d’estar tota l’estona en tensió al final desgasta. Allà el vehicle principal és la moto electrica, l’e-bike, carregar la bateria de la moto potser et costava 1 cèntim.
Els teus amics eren internacionals o locals?
Mig-mig. Pel tema del Covid, molta gent internacional va marxar de la Xina, i va arribar un punt en que no es podia entrar al país si no eres familiar o si tenies visat de treball. No hi havia turistes ni estudiants. I la visa de treball era difícil que te la concedissin. Tot i així vaig trobar un grup d’amics internacionals, sobretot de llatinoamerica, d’Estats Units i UK.
Com vas viure el Covid allà?
La veritat és que molt tranquil. Quan vaig arribar a la Xina vaig haver de fer quarantena durant dues setmanes, en un hotel del govern. Un cop feta, vaig fer vida normal, només feiem servir la mascareta al transport públic. Pel que fa a les vacunes em vaig vacunar allà, em van enviar un comunicat oferint-me l’opció. Estan molt ben organitzats, tot ho fan molt ràpid. Si es donava un cas de Covid en alguna població, ho controlaven molt bé.
Vas viure algun xoc cultural?
A nivell cultural veus moltes diferències entre occident i orient. Per exemple, la manera de fer servir la lògica, el plantejament de les solucions, la manera de raonar, de comunicar…Per exemple a la feina, quan es brinda, el got sempre ha d’anar per sota del cap, així li estàs mostrant respecte. És una cultura molt tradicional. O quan encaixem les mans, el meu cos ha d’estar més avall que el seu, és com mostrar el rang de poders. D’altra banda, la Xina està molt avançada a nivell tecnològic en comparació amb Europa. En el dia a dia allà no portava ni claus ni moneder, ho feia absolutament tot a través del mòbil. Per agafar el tren feia servir una aplicació, Alipay, que escaneja un codi. WeChat i Alipay son les dues aplicacions per excel·lència a la Xina, amb les que ho pots fer tot. WeChat és com un Instagram, un Twitter i un Facebook tot junt. La vida allà era molt còmode, ara, si es perd el mòbil, estàs fotut.
Per què vas decidir tornar?
Bàsicament vaig anar allà per viure una experiència. Em vaig graduar en Turisme i amb el tema del Covid ningú viatjava per oci, i en no tenir experiència en el meu camp vaig pensar que seria una bona manera d’aprendre. En comptes d’estar a casa un any sense saber què fer, vaig passar un any a la Xina a aprendre de l’idioma, de la cultura, per viure noves experiències. Treballar d’entrenador et dóna eines de comunicació, de lideratge, d’adaptació a diferents perfils de gent… que poden ser eines molt útils de cara al futur laboral. Vaig arribar al desembre ja que des de casa em deien que estava tot molt millor, que començava a arrencar… i vaig pensar que era un bon moment per tornar. Després d’estar uns mesos aquí he decidit marxar a Budapest per treballar a una agència de viatges online. Com que no trobava feina per Catalunya, i soc jove i tinc ganes de viatjar, he decidit continuar a l’estranger.
Què li diries a una persona que tingui ganes de fer un projecte llarg a la Xina?
Ment oberta, moltes ganes i amb molta força. La Xina és olt interessant, però no és fàcil al començament. Sempre que emprens un viatge tens al cap unes expectatives, et fas la teva pel·lícula, i sempre sol ser diferent del que et pensaves. Allà l’anglès el parla molt poca gent, sobretot els joves. Segons la meva experiència, la gent més gran no el parla. Així que l’idioma també és un aspecte a tenir en compte,
Si vols recuperar l’experiència que el Samuel ens va compartir el 2020 participant en una formació internacional al Regne Unit la pots llegir a: https://bit.ly/3bFceg4
“Potser si que hagués obert aquest estudi de disseny, però les coses que hi faré segur que seran de manera diferent pel fet d’haver viscut a Holanda.”
La recerca de feina a l’estranger no és una tasca fàcil, com ens comenta el Jordi en la seva experiència “és un risc molt alt i et poses en situacions que requeriran molt de tu, són difícils i alhora que molt satisfactòries si surten bé.”
Abans de marxar: “no vaig preparar res, bé si em vaig fer la targeta sanitària europea”. Tot i així ens explica que es va informar amb gent que havia viscut a Holanda.
Aprofitar les experiències d’altres personesque les han compartit a la xarxa és una molt bona pràctica. Pots trobar aquest tipus d’informació a pàgines com: http://trabajarporelmundo.org/ o en blogs de viatgers/es: http://www.buscablogsdeviaje.com/. I específicament per a la recerca de feina a l’estranger trobareu informació sobre ocupació al Portal Eures de la mobilitat professional: https://ec.europa.eu/eures/public/es/homepage
A part dels preparatius, durant els primers mesos al país que s’ha escollit com destí, cal ajustar les expectatives sobre el treball que es cerca, i el domini de la llengua anglesa, amb la realitat d’un mercat laboral desconegut. La història d’en Jordi ens parla d’aquest aprenentatge i de com la seva experiència en una nova cultura empresarial, li ha servit per iniciar un projecte d’empreneduría al retorn.
Vaig estudiar enginyeria tècnica en disseny industrial i vaig començar a treballar de “matxaca” d’enginyer fent plànols en una empresa. Aquesta feina no m’agradava gaire i vaig decidir marxar a treballar a l’estranger Pensava que em donaria una major seguretat personal anar a un altre lloc i que les coses t’acabin anant bé. És el què ha passat.
Jo sóc dissenyador i vaig triar aquest país perquè era clarament una oportunitat per fer el tipus de feina a la que vull dedicar-me. A part hi tenia un amic que sabia que m’acolliria de braços oberts i em deixaria estar a casa seva.
Al principi, a la meva família no els va agradar massa la idea que marxés, ja que aquí estava treballant i tenia un bon sou per primer cop després d’acabar els estudis. Partir semblava una mala decisió, quan simplement era decisió arriscada.
El meu amic ja portava un any vivint a Rotterdam. A la meva arribada em va presentar al seu cercle social que ràpidament va passar a ser també el meu. En el món dels holandesos era difícil introduir-s’hi. Llavors vam fer amistat sobretot amb persones com nosaltres, que provenien de països de l’Europa Mediterrània i que passaven allà un temps.
Vaig anar a buscar feina a Holanda pensant-me que tenia un anglès bo i en realitat tenia un anglès bàsic amb el que podia sobreviure, però insuficient per a què em contractessin. Primer vaig cercar en estudis de disseny però només m’oferien fer pràctiques. En les empreses d’enginyeria la indústria era nacional, calia parlar holandès, i jo no en sabia.
Mentre buscava feina, amb uns amics vam iniciar el nostre propi estudi, aprofitant les facilitats que tenen els autònoms allà. Vam crear productes fets de fusta tallada amb làser (estoigs, porta ulleres, diaris,…) que veníem en mercats locals. A la gent li agradaven els nostres dissenys, tot i que les ventes no ens permetien guanyar-nos la vida, i vaig reprendre la cerca d’un lloc de treball.
Durant quatre mesos vaig anar rebent NOS a les ofertes de feina. Quan se m’acabaven els estalvis em va començar a fer més por. Havia anat a Holanda amb l’esperança de treballar en algo que no hagués pogut trobar a Espanya, per això vaig descartar l’hostaleria.
Un dia que estava tot trist, l’amic que m’acollia allà em va parlar d’una empresa d’impressions en 3D d’Eindhoven (a 112 km de Rotterdam). A mi sempre m’havia apassionat aquesta tecnologia i els hi vaig enviar un correu tant entusiasta, que van decidir a escoltar-me.
Els primers contactes amb l’empresa van ser per mail, Skype, fins que em van dir que hi anés a fer una entrevista. L’entrevista me la van fer jugant al futbolí amb els que serien els meus dos caps. Els vaig guanyar i em vaig riure una mica d’ells, cosa que es veu que els hi va agradar.
Era una cultura d’empresa molt diferent de les que havia conegut aquí. Em vaig adaptar ràpid i amb l’anglès poc a poc vaig anar agafant la fluïdesa que necessitava per treballar. De vegades em feia sentir malament el no poder ser jo mateix, i expressar els meus pensaments complexes en la llengua estrangera.
M’ho passava bé a la feina. Sovint s’organitzaven esdeveniments per fer que estiguéssim contents, cosa que alhora feia que s’involucressin més a l’empresa. Allà em van valorar aspectes que ni jo sabia que tenia, com el fet de portar-me bé amb tothom.
Estava treballant a l’empresa de dia i a les nits en el nostre estudi de disseny. La situació era insostenible. Vam decidir tornar i obrir el nostre estudi a Premià de Dalt. Sovint penso que si no hagués marxat 2 anys a Holanda, potser també haguéssim creat aquesta estudi, però les coses que farem en ell segur que seran diferents.
Ara després de més d’un any d’haver tornat i tot i les moltes dificultats que m’he anat trobant, puc dir que el tornar (de la mateixa manera que el marxar) va ser una bona decisió. Ja que finalment he muntat l’empresa de disseny Studio Khamai amb en David i l’Ivan, un projecte que va néixer a Holanda i que ara podem tirar endavant a casa nostra, al Maresme.
Soc l’Elvira, tinc 21 anys i estudio filologia germànica i música. També sóc monitora de lleure i treballo a una escola de música donant classes. Sóc Barcelonina, però he viscut molt a Vilassar de Mar, ja que tinc família i un molt bon grup d’amics d’allà.
L’any passat, amb tot el tema de la pandèmia em vaig atabalar a Barcelona. Notava que estava estancada en la rutina i tenia ganes de sentir aquesta sensació d’allò desconegut que un té quan viatja. Ja havia viatjat diversos cops amb amics, quan vaig fer per exemple un Interrail durant 20 dies amb dos amics a l’acabar Batxillerat, però mai havia fet un viatge completament sola.
El meu problema és que estic estudiant dues coses diferents, la qual cosa fa que difícilment pugui marxar a l’estranger durant el curs. És per això que vaig decidir fer-ho a l’estiu. Vaig pensar en fer d’au-pair, ja que tenia amistats que ho havien fet i els havia anat molt molt bé.
També era una manera de viatjar sense fer tanta despesa, i a la vegada gaudir d’un intercanvi cultural molt enriquidor. La meva idea era des d’un principi anar a Alemanya, ja que és un país que sempre he trobat molt bonic i interessant, i perquè era una forma de millorar l’idioma, cosa que necessito pels meus estudis.
Vaig anar des de mitjans de juliol fins a finals d’agost, 6 setmanes més o menys, a una petita ciutat al nord d’Alemanya, anomenada Holzminden. Ho vaig trobar a través de la web de AupairWorld, tot i que em va costar mooolt trobar una família, suposo que per les dates, pel poc temps que demanava d’anar-hi, i per la pandèmia. Vaig començar a buscar al nadal, i no trobava res. Quan ja estava a punt d’abandonar la recerca, a finals de maig/principis de juny, va haver una família a la qual havia enviat un missatge que em va dir que sí. Era una família que constava d’una mare amb dos fills (una nena de 13 i un nen de 8) i d’un padrastre que no era pare dels nens, però que amb la mare esperaven un nen. Volien una Au-pair perquè s’encarregués sobretot del petit i també una mica amb les feines de casa, ja que la mare estava ja al final de l’embaràs, de 8-9 mesos, i no podia fer-ho tot, i el pare treballava. La família ja havia tingut altres au-pairs abans, i em van acollir molt bé, sobretot la mare, que em cuidava com una filla més i amb qui tenia llargues converses sobre inquietuds vitals i em va ajudar moltíssim a sentir-me com a casa.
Estic molt contenta de l’experiència. Vaig gaudir de molta independència, ja que vivia gairebé en una casa particular, ja que era un pis annexat a la casa, però separat. Tot i això feia gairebé tot amb la família, i van ser molt acollidors. Si que s’ha de dir que al principi, les primeres dues setmanes, em sentia bastant fora de lloc i em va costar sentir-me còmode, sobretot pel tema de l’idioma (parlàvem en alemany).
També, en un inici, la meva idea era anar a una ciutat gran, per poder gaudir també de la vida cultural, i em vaig trobar que estava a una ciutat molt petita, amb molta natura i súper bonica, però amb poca vida social i cultural, i que era en general poc “estimulant”. També les primeres setmanes amb els nens no vaig acabar d’entendre-m’hi. Amb la nena m’hi trobava a gust però era molt molt tímida, i el nen al principi vaig notar que era desconfiat amb mi i tenia un caràcter molt fort, s’enfadava amb molta facilitat. A més a més, a nivell d’idioma, em costava molt entendre’ls al principi. Però la cosa va anar millorant moltíssim, fins al punt que vaig crear un vincle molt fort amb ells, sobretot amb el petit, ja que vam acabar passant moltes hores junts jugant a futbol, anant en bici, passejant pel parc o menjant un gelat.
També un factor molt positiu per millorar la meva estada allà va ser conèixer gent d’allà. La ciutat tenia dues facultats, i és per això que hi havia molts estudiants de la meva edat que hi vivien. A alguns d’ells els vaig conèixer i vaig gaudir de molt bons moments amb ells, fins al punt d’haver creat molt de vincle amb alguna gent.
En resum, estic molt contenta d’haver-hi anat i crec que m’ha enriquit molt com a persona. He millorat moltíssim amb l’idioma, però a més a més crec que he guanyat en independència i en aprendre a moure’m pel món, a més a més de moltes altres coses. El fet d’haver-ho fet m’ha fet també agafar encara més ganes de viatjar i repetir una experiència semblant.
Tanmateix, m’agradaria potser la pròxima vegada anar-hi més temps. Un mes i mig va estar bé com a vacances, però no em va donar temps realment de poder-me acostumar al lloc i fer-me’l d’alguna manera meu. Em vaig quedar amb ganes de més, i és per això que espero que això sigui una porta per en un futur proper tornar a gaudir d’una experiència semblant a l’estranger.
Alella és el primer dels 10 muncipis que des d’aquest mes de febrer i fins a principis de juliol acolliran l’exposició fotogràfica dels intercanvis juvenils Create’n’share. L’exposició també estarà present als municipis de Malgrat de Mar, Tordera, Sant Pol de Mar, Arenys de Mar, Mataró, Calella, Vilassar de Dalt, Cabrils i Cabrera de Mar.
L’exposició Create’n’Share, inaugurada el passat mes d’octubre a Vilassar de Mar, recull l’experiència viscuda pels i les joves que han participat en els intercanvis juvenils, amb la intenció de que altres joves i entitats juvenils de la nostra comarca coneguin què és un intercanvi juvenil i s’animin a participar-hi. En aquest vídeo us expliquem de forma resumida què són les estades de voluntariat i els intercanvis juvenils.
Des del Servei de Mobilitat Internacional Jove del Maresme facilitem formació, assessorament i suport als joves i entitats que vulgueu promoure i participar en intercanvis juvenils. Contacteu amb el vostre Punt d’Informació Juvenil o directament amb el Servei de Mobilitat Internacional Jove a través del Facebook.
Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència mentre navegueu pel lloc web. D’aquestes cookies, les cookies que es classifiquen com a necessàries s’emmagatzemen al seu navegador ja que són essencials per al funcionament de les funcionalitats bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s’utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s’emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l’opció de desactivar aquestes cookies. Però optar per algunes d’aquestes cookies pot tenir efectes en la vostra experiència de navegació.
Les cookies necessàries són del tot imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i funcions de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
Totes les cookies que no siguin especialment necessàries per al funcionament del lloc web i s’utilitzen específicament per recopilar dades personals de l’usuari mitjançant analítiques, anuncis i altres continguts incrustats s’anomenen cookies no necessàries. És obligatori obtenir el consentiment de l’usuari abans d’executar aquestes cookies al vostre lloc web.
